Guerra del Yom Kippur: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de Pau Colominas. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. |
enllaç trencat |
||
Línia 1:
{{Infotaula conflicte militar
| nom = Guerra del Yom Kippur /<br> Guerra d'Octubre<ref group="Nota">([[hebreu]]: מלחמת יום הכיפורים, transliterat '' Milẖemet Yom HaKipurim '', ó מלחמת יום כיפור transliterat '' Milẖemet Yom Kipur ''<br>[[àrab]]: حرب أكتوبر transliterat '' ḥarb ʾUktōbar '' ó حرب تشرين transliterat '' ḥarb Tišrīn '')</ref>
| operació =
| campanya =
Línia 83:
El paper de les superpotències, també, va ser un factor important en l'esclat d'ambdues guerres. La política de la Unió Soviètica va ser una de les causes de la feblesa militar egípcia. El president Nasser només era capaç d'obtenir el material per un mur defensiu de [[míssil terra-aire|míssils antiaeris]] després de visitar [[Moscou]] i pregar-ho als [[Govern de la Unió Soviètica|líders del Kremlin]]. Els va dir que si no rebia els subministraments, hauria de tornar a Egipte i dir al seu poble que Moscou els havia abandonat, i llavors abandonar el poder a un dels seus pars que podria arribar a un tracte amb els americans. Llavors, els americans tindrien les mans lliures a la regió, la qual cosa Moscou no podia permetre.
[[Fitxer:Anwar Sadat cropped.jpg|thumb|250px|El President egipci [[Anwar Sadat]].]]
Un dels objectius no declarats d'Egipte de la [[Guerra de Desgast]] era forçar la Unió Soviètica a portar subministraments a Egipte amb més armes avançades
La política de Nasser després de la derrota de 1967 entrà en conflicte amb la Unió Soviètica. Els soviètics volien evitar una nova conflagració entre àrabs i israelians a fi de no deixar-se arrossegar a una confrontació amb els Estats Units. La realitat de la situació semblà aparent quan les superpotències es trobaren a [[Oslo]] i acordaren mantenir l<nowiki>'</nowiki>''statu quo''. Això era inacceptable pels líders egipcis, i quan es descobrí que els preparatius egipcis per travessar el canal estaven sent filtrada, es convertí en imperatiu que els soviètics sortissin d'Egipte. Al juliol de 1972, Egipte expulsà uns 20.000 consellers militars soviètics del país i reorientà la política exterior soviètica vers una més favorable amb els Estats Units. Els sirians es mantingueren alineats amb la Unió Soviètica.
Línia 170:
Simultàniament, 14 bombarders [[Tupolev Tu-16]] egipcis atacaten objectius al Sinaí amb [[KSR-2 (cohet rus)|míssils Kelt]], mentre que dos altres Tupolev dispararen dos míssils Kelt contra una central de radar al mig d'Israel.<ref name="Rabinovich, p. 115" /> Un míssil va ser abatut per un caça Mirage israelià en patrulla, mentre que el segon va caure al mar. L'atac va ser una temptativa d'advertir Israel que Egipte podia respondre si es bombardejaven objectius a l'interior del territori egipci.<ref>''The Yom Kippur War 1973: The Sinai'' – Simon Dunstan and Kevin Lyles</ref>
Sota la cobertura de la barrera inicial d'artilleria, la força d'assalt egípcia de 32.000 infants començà a travessar el canal en 12 onades en 5 zones de travessa separades, entre les 14:05 i les 17:30, en el que s'ha conegut com [[Operació Badr (1973)#6 d'octubre – La travessa|"La Travessa"]].<ref>Shazly, p. 228</ref> Els egipcis evitaren que els israelians reforçaren la [[Línia Bar Lev]] i procediren a atacar les fortificacions israelianes. Mentrestant, els enginyers arribaren per obrir escletxes al mur de sorra.<ref>Shazly, p. 229</ref><ref>{{
Malgrat una resistència ferotge, la brigada de reserva israeliana aquarterada als forts de Bar-Lev quedà superada. D'acord a Shazly, en només sis hores, 15 punts forts havien estat capturats mentre que les forces egípcies avançaven diversos kilòmetres al Sinaí. La narració de Shazly és disputada per [[Kenneth Pollack]], que assenyala que majoritàriament, els fortins només caigueren després de repetits assalts fets per forces superiors o després de setges prolongats durant diversos dies.<ref>Pollack, p. 11</ref> La fortificació més al nord de la Línia Bar Lev, amb el nom clau de "[[Combats de Fort Budapest|Fort Budapest]]", rebutjà repetits assalts i seguí en mans israelianes durant tota la guerra. Un cop els ponts van quedar instal·lats, començaren a travessar el canal els reforços d'infanteria amb armament antitanc, mentre que els primers tancs egipcis començaren l'avanç a les 20:30.<ref>Shazly, p. 233</ref>
Línia 176:
Els egipcis també intentaren aterrar diverses unitats de comandos mitjançant helicòpters en diverses zones del Sinaí per impedir l'arribada de reserves israelianes. Però tot acabà en desastre quan els israelians van abatre 20 helicòpters, causant grans baixes.<ref>Haber & Schiff, p. 32</ref><ref>Schiff, p. 294</ref> El major general israelià [[Chaim Herzog]] va assenyalar que els helicòpters abatuts van ser 14.<ref>Herzog, The War of Atonement, Little, Brown and Company, 1975, p. 156</ref> Malgrat això, d'altres fonts afirmen que "diversos" helicòpters van ser abatuts amb la "pèrdua total de vides" i que els pocs comandos que van aconseguir aterrar no van deixar de ser una "molèstia".<ref>Insight Team of the London Sunday Times, pp. 169, 170</ref> Malgrat això, Kenneth Pollack assenyalà que malgrat les grans pèrdues, els comandos egipcis van lluitar excepcionalment durament i van crear una considerable sensació de pànic, fent que els israelians haguessin de prendre preocupacions que van dificultar la seva capacitat en concentrar-se per aturar l'assalt pel canal.<ref>Pollack, Arabs at War: Military Effectiveness 1948–1991, University of Nebraska Press, p. 110</ref>
Les tropes egípcies avançaren entre 4 i 5 km al [[desert del Sinaí]], amb dos exèrcits (ambdós de la mida d'un [[cos d'exèrcit|cos]] segons les mesures occidentals, incloent-hi la [[2a divisió d'infanteria (Egipte)|2a divisió d'infanteria]] al 2n Exèrcit). L'endemà al matí, uns 850 tancs havien travessat el canal.<ref name="Ramadan" /> A la seva història de la guerra, [[Saad El Shazly]] assenyala que el matí del 7 d'octubre, els egipcis tenien 280 soldats morts i tenien 20 tancs destruïts, tot i que aquestes xifres són discutides.
La majoria de soldats israelians que defensaven la Línia Bar-Lev eren baixes, i uns 200 havien estat fets presoners.<ref name="Shazly p.244">Shazly, p. 244</ref><ref>Hammad, p. 133</ref><ref>Nicolle & Cooper p. 40</ref> Durant els dies següents, alguns defensors de la Línia Bar-Lev aconseguiren superar el cercle egipci i tornar a les seves línies, o van ser extrets durant els contraatacs israelians. Durant els següents dies, la [[Força Aèria Israeliana]] jugà un paper mínim a la lluita, car era necessària per combatre amb la simultània, i en darrera instància més amenaçadora, invasió siriana dels [[Alts del Golan]].<ref>Pollack, p. 112</ref>
Línia 232:
L'artilleria egípcia bombardejà el pont israelià sobre el canal el matí del 17 d'octubre, aconseguint diversos impactes. La Força Aèria Egípcia llançà diversos atacs, alguns de fins i tot 20 avions, per destruir el pont i balses, aconseguint causar-li diversos anys. Els egipcis, però, no van poder emprar els seus SAMs durant aquests atacs, permetent als caces israelians interceptar els egipcis. Els egipcis van perdre 16 avions i 7 helicòpters, mentre que els israelians van perdre 6 avions.<ref>Boyne, p. 181</ref>
El pont quedà malmès, així com el Quarter General Paracaigudista israelià, que estava al costat, amb el comandant i el seu adjunt quedant ferits. Durant la nit, el pont va ser reparat, però només el travessà un fil de forces israelianes. D'acord amb [[Chaim Herzog]], els egipcis continuaren atacant el cap de pont fins a l'alto el foc, usant artilleria i morters per disparat desenes de milers de projectils sobre la zona de travessia. Els avions egipcis intentaren bombardejar el pont diàriament, i els helicòpters llançaren missions suïcides, intentant llançar bidons de [[napalm]] sobre el pont i el cap de pont. Els ponts van ser danyats en diverses ocasions, i havien de ser reparats a la nit. Els atacs causaren moltes baixes, i diversos tancs van enfonsar-se quan les seves llanxes van ser tocades. Els comandos egipcis i els homes-granota amb suport cuirassat llançaren un atac terrestre contra el cap de pont, que va ser rebutjat per la pèrdua de 10 tancs. Dos contraatacs posteriors egipcis també van ser rebutjats.<ref name="group73">http://group73historians.com/wp-content/uploads/2011/04/Edgar-Oballance.pdf
Després del fracàs dels contraatacs del 17 d'octubre, l'Estat Major General egipci començaren a adonar-se de la magnitud de l'ofensiva israeliana. A primera hora del 18 d'octubre, els soviètics mostraren a Sadat imatges aconseguides per satèl·lit de les tropes israelianes operant a la riba oest. Alarmat, Sadat envià Shazly al front perquè comprovés la situació de primera mà. Ja no tornà a confiar més en els seus comandants de camp per rebre informes fidels.<ref name="Pollack, p. 120">Pollack, p. 120</ref> Shazly confirmà que els israelians disposaven com a mínim d'una divisió a la riba oest i estaven eixamplant el seu cap de pont. Advocà per la retirada de la major part dels tancs egipcis de la riba est per fer front a la cada vegada major amenaça israeliana a la riba oest. Sadat rebutjà aquesta recomanació i fins i tot amenaçà a Shazly amb sotmetre'l a un consell de guerra.<ref>Rabinovich, p. 401</ref> Ahmad Ismail Ali recomanà que Sadat assolís un alto el foc per evitar que els israelians explotessin els seus èxits.<ref name="Pollack, p. 120" />
Línia 279:
El matí del 26 d'octubre, el Tercer Exèrcit egipci violà l'alto el foc intentant superar les forces israelianes que els envoltaven. L'atac va ser rebutjat per la força aèria israeliana i per les forces terrestres.<ref>{{ref-web|url=http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB98/octwar-77.pdf |títol=Department of State Operations Center, Situation Report in the Middle East as of 10/26/73 |format=PDF |consulta= 22 octubre 2011}}</ref> Els egipcis també van aconseguir petits guanys territorials contra les forces de Sharon a la zona d'Ismailia.<ref name="group73" /> Els israelians respongueren bombardejant objectius principals a Egipte, incloent-hi llocs de comandament i reserves d'aigua.<ref>Rabinovich, p. 486</ref> El front estava més tranquil al sector del segon exèrcit a la zona nord del canal, on ambdós bàndols respectaren l'alto el foc.<ref name="group73" />
Encara que els combats més ferotges acabaren el 28 d'octubre, la lluita no s'aturà fins al 18 de gener de 1974. El ministre israelià de Defensa Moshe Dayan afirmà que "''l'alto el foc existia sobre el paper, però l'intercanvi de foc per tot el front no era l'única característica de la situació entre el 24 d'octubre de 1973 i el 18 de gener de 1974. Durant aquest període també existia l'omnipresent possibilitat d'una renovació de la guerra a escala total. Hi havia tres variacions de com podia esclatar, dues egípcies i una israeliana. Un pla egipci era atacar les nostres unitats a l'oest del canal des de la direcció de Cairo. L'altre era eliminar el nostre cap de pont del canal i enllaçar el segon i el tercer exèrcits a la riba oriental. Ambdós plans es basaven en un bombardeig artiller massiu de les nostres forces, que no estaven ben fortificades i que haurien patit moltes baixes. També es pensava que Israel es retiraria de la Cisjordània, car era més sensible pel que fa a les vides dels seus soldats. Egipte en aquells moments tenia un total de 1.700 tancs a primera línia a ambdós costats del canal, 700 a la riba oriental i 1.000 a la Cisjordània. També a la Cisjordània, en una segona línia, disposava de 600 tancs més per a la defensa de Cairo. Tenia unes 2.000 peces d'artilleria, uns 500 avions operatius, i un mínim de 130 bateries de míssils SAM situades al voltant de les nostres forces, negant-nos per tant el suport aeri.''"<ref>{{
L'exèrcit israelià reconegué la pèrdua de 14 soldats durant aquest període de postguerra. Les pèrdues egípcies van ser més altes, especialment al sector controlat pel general [[Ariel Sharon]], que ordenà a les seves tropes que responguessin amb foc massiu a qualsevol provocació egípcia.<ref>Rabinovich p. 493</ref> També van tenir lloc alguns combats aeris, i els israelians a més van abatre diversos helicòpters que intentaven portar subministraments al Tercer Exèrcit.<ref name="Aloni">Aloni, Shlomo: ''Arab-Israeli Air Wars 1947–82''</ref>
Línia 294:
[[Fitxer:Assad_Tlass_war_1973.jpg|thumb|250px|El President [[Hafez al-Assad]] (dreta) amb soldats, 1973.]]
[[Fitxer:1973 Yom Kippur War - Golan heights theater.jpg|thumb|upright=2.6|Un mapa dels combats als Alts del Golan.]]
Als [[Alts del Golan]], els sirians atacaren dues brigades israelites i 11 [[bateria (militar)|bateries d'artilleria]] amb cinc [[divisió militar|divisions]] i 188 bateries. Començaren el seu atac amb un atac aeri llançat per uns 100 avions i una barrera d'artillera de 50 minuts de durada. Les brigades d'avançada de 3 divisions penetraren les línies de l'alto el foc i sobrepassaren els punts d'observació de les Nacions Unides, seguides per la força d'assalt principal, que va ser coberta mitjançant bateries mòbils antiaèries, [[bulldozer]]s per penetrar els sots antitanc, pontons per superar obstacles i vehicles neteja-mines. Els vehicles dels enginyers eren els objectius prioritaris dels artillers israelians i van patir moltes baixes, però la infanteria siriana avançà i usà les seves eines de trinxera per obrir camins pels tancs, permetent-los superar les barreres antitanc.<ref name="historynet golan">{{
A l'inici de la batalla, les brigades israelianes formades per uns 3.000 soldats, 180 tancs i 60 peces d'artilleria van haver de fer front a 3 divisions d'infanteria amb grans formacions de blindats, amb 28.000 soldats sirians, 800 tancs i 600 peces d'artilleria. A més, els sirians van desplegar dues divisions cuirassades a partir del segon dia.<ref name=Jordan1973>{{ref-web|títol=The 1973 Arab-Israeli War: Arab Policies, Strategies, and Campaigns | url=http://www.globalsecurity.org/military/library/report/1997/Jordan.htm |autor=[[USMC]] Major Michael C. Jordan |editor=GlobalSecurity.org |any=1997 |consulta= 20 abril 2009}}</ref><ref name=knapp>{{ref-llibre | títol=Combined Arms in battle since 1939 |capítol=4: Antiarmor Operations on the Golan Heights | url=http://www.cgsc.edu/carl/resources/csi/Spiller/Spiller.asp#4AO | autor=Major George E. Knapp | editorial=U.S. Army Command and General Staff College | any=1992 | consulta= 1 juny 2009 }}</ref><ref name="oup">Peter Caddick-Adams "Golan Heights, battles of" ''The Oxford Companion to Military History''. Ed. Richard Holmes. Oxford University Press, 2001.{{page needed|date= gener 2012}}</ref><ref name="O'Ballance Ch 7">O'Ballance (1978). Chapter 7 : "The Syrians attack", pp. 119–146.</ref> Cadascun dels tancs israelians desplegats als Alts del Golan va ser emprat durant els atacs inicials. Els [[comando]]s sirians transportats en [[helicòpter]]s van conquerir el punt fort més important al [[mont Hermon]], que tenia una varietat d'equipament de vigilància. Una força israeliana que intentà contraatacar va ser aturat per una emboscada siriana.
Línia 310:
Les forces sirianes patiren greus pèrdues mentre que els tancs i la infanteria israeliana lluitaven desesperadament per comprar temps perquè les reserves arribessin al front. Havent realitzat maniobres moltes vegades als alts del Golan, els artillers israelians van fer un ús efectiu de l'[[artilleria mòbil]]. Malgrat això, els sirians continuaren atacant malgrat les seves pèrdues, i els defensors enormement superats en nombre van perdre molts tancs.<ref name="historynet golan" /> Sis hores després de l'assalt inicial, la primera línia de defensa israeliana va ser superada pel simple pes dels nombres, però els israelians continuaren resistint.
Una brigada cuirassada siriana passà per l'Escletxa de Rafid, girant al nord-oest per una ruta poc transitada coneguda com a [[Carretera del Petroli|Tapline Road]], travessant diagonalment el Golan. Aquesta carretera va ser una de les principals frontisses estratègiques de la batalla. Portà directament dels principals punts de ruptura sirians fins a [[Nafah]], que no només era la localització del quarter general de la divisió israeliana, sinó que era el nus de carreteres més important dels Alts.<ref name="jpost">{{
Durant la nit, les forces israelianes aconseguiren contenir unes forces sirianes numèricament superiors. Els sirians estaven equipats amb visors de visió nocturna, i colpejaren amb precisió. Els israelians havien permès als sirians que avancessin fins a situar-se molt a prop per la lluita nocturna, i llavors obrien foc. Allà on els tancs israelians penetraven les línies israelianes, els artillers israelians rotaven les seves torretes i els destruïen abans de dirigir la seva atenció contra les forces que els acompanyaven. El comandant de blindats israelià [[Avigdor Kahalani]] alineà els seus tancs i començà una barrera de foc sobre la vall davant de la seva posició, permetent als sirians que creguessin que estaven davant d'un gran exèrcit de tancs israelià. Durant la nit, els sirians van reconquerir algunes zones que Israel havia conquerit durant la Guerra dels Sis Dies, però aviat van ser expulsats mitjançant un contraatac israelià.
Línia 344:
Mentre que la posició siriana s'afeblia, [[Jordània]] envià una força expedicionària a Síria. El [[Hussein I de Jordània|rei Hussein]], que es trobava sotra una intensa pressió per acabar la guerra, va comunicar a Israel les seves intencions mitjançant intermediaris americans, amb l'esperança que Israel acceptaria que això no era un ''[[casus belli]]'', justificant així un atac sobre Jordània.<ref>Rabinovich, p. 433</ref> El ministre de defensa israelià, [[Moshe Dayan]], declinà oferir cap garantia així, però sí que va dir que Israel no tenia cap intenció d'obrir un nou front. [[Iraq]] també envià un cos expedicionari a Síria, format per les [[3a Divisió (Iraq)|divisions cuirassades 3a]] i [[6a Divisió (Iraq)|6a]], formades per uns 30.000 homes, entre 200 i 500 tancs i 700 [[transport cuirassat de personal|transports cuirassats de personal]].<ref name="Rabinovich, 314">Rabinovich, p. 314</ref><ref name="tlas">{{ref-web|nom=Hamid |cognom=Hussain|url=http://www.defencejournal.com/2002/nov/4th-round.htm |títol=Opinion: The Fourth round — A Critical Review of 1973 Arab-Israeli War A Critical Review of 1973 Arab-Israeli War |data= novembre 2002|obra=defencejournal.com |postscript=<!--None-->}}</ref><ref>Pollack, Arabs at War, 2002, p.167 gives total numbers for the Iraqi force by the end of the conflict as 60,000 men, over 700 T-55 tanks, 500 APCs, over 200 artillery pieces, two armoured divisions, two infantry brigades, twelve artillery battalions, and a special forces brigade.</ref> Els caces israelians van atacar les tropes iraquianes quan tot just arribaven a Síria.<ref
Les divisions iraquianes van ser una sorpresa estratègica per la IDF, que esperaven tenir un avís d'intel·ligència amb 24 hores d'antelació a aquests moviments. Això es convertí en una sorpresa operativa, car els iraquians atacaren l'exposat flanc septentrional dels blindats israelians que avançaven, forçant a les unitats d'avançada que es retiressin alguns kilòmetres per evitar quedar encerclats. Contraatacs combinats de tropes sirianes, iraquianes i jordanes evitaren posteriors guanys territorials israelians. Malgrat això, no van ser capaços de fer que Israel es retirés del sortint de Bashan, i patiren greus pèrdues en els seus combats contra els israelians. L'atac més efectiu va tenir lloc el 20 d'octubre, tot i que les forces àrabs van perdre fins a 120 tancs en aquell combat.<ref name="Dunstan" />
La [[Força Aèria Siriana]] atacà les columnes israelianes, però aquestes operacions estaven molt limitades a causa de la [[superioritat aèria]] de l'[[Força Aèria Israeliana|aviació israeliana]], patint grans pèrdues en les lluites de gos contra els reactors israelians. El 23 d'octubre va tenir lloc una gran batalla aèria prop de [[Damasc]], durant la qual els israelians van abatre 10 avions sirians. Els sirians reclamaren una quantitat semblant de victòries contra Israel.<ref>[http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB98/octwar-59.pdf Situation Report in the Middle East as of 1200 EDT, October 23, 1973], Department of State Operations Center</ref> La IDF també destruí el sistema de míssils defensius sirià. Els israelians van emprar la seva superioritat aèria per atacar objectius estratègics per Síria, incloent-hi estacions energètiques importants, subministraments petrolers, ponts i carreteres principals. Els atacs van malmetre l'esforç de guerra sirià, van interrompre el pont aeri soviètic per portar equipament militar a Síria i van dificultar la vida normal dins del país.<ref>{{
El 22 d'octubre, els comandos de la [[brigada Golani]] i [[Sayeret Matkal]] reconqueriren els llocs avançats al mont Hermon, després d'una dura batalla on va haver-hi combats home a home i atacs mitjançant franctiradors sirians. Un atac fracassat dues setmanes abans havia tingut un cost per Israel de 23 morts i 55 ferits i de 29 morts i 11 ferits pels sirians; mentre que aquest segon atac costà a Israel 55 morts i 79 ferits més.<ref>Rabinovich, p. 450</ref> Una quantitat desconeguda de sirians van resultar morts o van ser fets presoners. Un [[IDF Caterpillar D9|bulldozer IDF D9]], acompanyat d'infanteria, aconseguí arribar fins al cim. Una força paracaigudista israeliana que aterrà en helicòpter va capturar els punts avançats sirians sobre la muntanya, matant més d'una dotzena de sirians mentre que patien un mort i quatre ferits. Set MiGs i dos helicòpters sirians que portaven reforços van ser abatuts mentre que provaven d'intercedir.<ref>Rabinovich, p. 450-451</ref>
Línia 375:
El 7 d'octubre, la marina israeliana derrotà la [[marina egípcia]] en el que esdevingué la [[batalla de Marsa Talamat]]. Dues [[patrullera classe Dabur|patrulleres classe ''Dabur'']] estaven patrullant el [[golf de Suez]], trobant-se amb dues llanxes [[llanxa semi-rígida inflable|Zodiac]] egípcies carregades amb commandos navals, una patrullera i canons costaners. Les patrulleres israelianes van enfonsar tant les Zodiacs com la patrullera, tot i que van patir danys durant la batalla.<ref>Almog, "Israel's Navy beat the odds", United States Naval Institute — ''Proceedings'' (Mar 1997), Vol. 123, Iss. 3; p. 106.</ref>
La segona batalla naval que acabà amb una victòria decisiva per Israel va ser la [[batalla de Baltim]], que va tenir lloc entre el 8 i el 9 d'octubre davant la costa de [[Baltim]] i [[Damietta]]. Sis naus israelianes amb míssils dirigint-se cap a [[Port Said]] es trobaren amb quatre d'egípcies provinents d'[[Alexandria]]. En un combat que s'estengué durant 40 minuts, els israelians esquivaren els [[P-15 Termit|míssils ''Styx'']] usant contramesures electròniques i enfonsaren tres naus egípcies mitjançant [[míssil Gabriel|míssils ''Gabriel'']] i foc de canó.<ref name=dunstan114>Dunstan, ''The Yom Kippur War'', p. 114</ref><ref name=bolia>Bolia, ''
Cinc nits després de la batalla de Baltim, cinc patrulleres israelianes entraren a la base egípcia de Ras Ghareb, on es trobaven ancorades 50 patrulleres, incloent-hi vaixells de pesca armats mobilitzats per l'esforç de guerra que carregaven amb tropes, munició i subministraments per portar-los al costat israelià del Golf. En el combat que seguí, 19 vaixells israelians van resultar enfonsats, mentre que la resta van quedar bloquejats al port.<ref name=almog/>
La Marina israeliana va controlar el [[golf de Suez]] durant la guerra, que va fer possible el desplegament constant de les bateries SAM israelianes prop de la base naval que Israel tenia prop de l'extrem meridional del canal de Suez, fent que el Tercer Exèrcit israelià no pogués disposar de suport aeri i evitant que aquest es desplacés cap al sud i intentés conquerir el Sinaí meridional.<ref>Almog, Ze'ev (March 1997). "Israel's Navy beat the odds" – ''United States Naval Institute – Proceedings'' (Annapolis: United States Naval Institute)
Els comandos israelians del [[Shayetet 13]], la unitat especial d'elit de la marina israeliana, s'infiltraren al port egipci d'Arkada la nit del 9-10 d'octubre i enfonsaren un llançamíssils classe Kumar després que haguessin fallat les quatre temptatives anteriors. Una altra temptativa d'infiltració fracassà, els comandos aconseguiren infiltrar-se a Arkada durant la nit del 21-22 d'octubre i danyaren un llançamíssils amb coets [[M72 LAW]]. Durant un dels atacs, els comandos també destruïren un dels principals espigons del port. El 16 d'octubre, comandos del Shayetet 13 s'infiltraren a [[Port Said]] amb dos minisubmarins ''Hazir'' per atacar objectius navals egipcis. Durant l'atac, els comandos enfonsaren una torpedinera, un vaixell de guardacostes, una llanxa de desembarcament i un llançamíssils. Es van perdre dos homes-granota durant l'operació.<ref>{{ref-web|url=http://www.zionism-israel.com/dic/Shayetet_13.htm |títol=Shayetet 13 |editor=Zionism-israel.com |consulta= 22 octubre 2011}}</ref> El 18 d'octubre, els submarinistes israelians provocaren una explosió que va malmetre dos cables submarins de comunicacions de [[Beirut]], un dels quals connectava amb [[Alexandria]] i l'altre amb [[Marseilles]]. Com a resultat, el [[tèlex]] i les telecomunicacions entre l'oest i Síria van quedar malmeses, i els cables no van poder ser reparats fins al 27 d'octubre. Els cables també s'empraven per les comunicacions entre sirians i egipcis, més que no pas la ràdio, que era interceptada per les intel·ligències israeliana, estatunidenca i soviètica. Egipte i Síria van haver de recórrer a comunicar-se mitjançant una estació de ràdio jordana situada a [[Ajloun]], rebotant els senyals mitjançant un satèl·lit estatunidenc.<ref name="group73" />
L'11 d'octubre, naus llançamíssils israelianes enfonsaren dos llançamíssils sirians en un enfrontament davant de [[Tartus]]. Durant la batalla, un mercant soviètic va rebre l'impacte dels míssils israelians i s'enfonsà.<ref name="littlerock">{{
Durant la darrera setmana de la guerra, els homes-granota egipcis realitzaren 3 ó 4 atacs sobre [[Elat]], causant danys menors però creant alarma.<ref name="group73" />
Línia 428:
Pel 8 d'octubre, Israel tenia dificultats militars en ambdós fronts. Al Sinaí, els esforços israelians per superar les línies egípcies amb els blindats havia estat frustrat, i mentre que Israel començava a aturar l'avanç sirià, aquests encara podien veure el [[riu Jordà]] i els seus sistemes de defensa aèria estaven causant moltes baixes entre els avions israelians.<ref>William B. Quandt, ''Peace Process'', p.109</ref><ref name="time19760412"/><ref name="farr" /> Pel 9 d'octubre era evident que no hi hauria una solució ràpida a favor d'Israel i que les baixes a la IDF eren inesperadament altes.<ref name="Oct8AMconvo">October 9, 1973 conversation (8:20–8:40 am) between Israeli Ambassador to the United States Simcha Dinitz, military attaché General Mordechai Gur, Henry Kissinger, Brent Scowcroft, and Peter Rodman. [http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB98/octwar-21a.pdf Transcript] George Washington University National Security Archive</ref>
Durant la nit del 8-9 d'octubre, un alarmat Dayan va dir a Meir que "''això és el final del tercer temple.''"<ref name="time19760412">{{ref-notícia| url=http://www.time.com/time/printout/0,8816,914023,00.html |títol=Violent Week: The Politics of Death |consulta= 4 març 2011 |data= 12 abril 1976 |obra=Time}}</ref> Estava advertint de la imminent derrota total d'Israel, però "Temple" també era el nom en clau per les [[Armes nuclears i Israel|israelianes]].<ref name="farr" /> Dayan també va fer sortir la qüestió nuclear en una reunió del govern, advertint que el país s'apropava a un punt de "darrer recurs.".<ref name="cohennyt">Cohen, Avner. "[http://www.nytimes.com/2003/10/06/opinion/the-last-nuclear-moment.html The Last Nuclear Moment]" ''The New York Times'', October 6, 2003.</ref> Aquella nit Golda Meir autoritzà que s'assemblessin 13 ogives nuclears tàctiques de 20 [[quilotona|quilotones]] als [[míssil Jericó|míssils ''Jericó'']] a la [[base aèria de Sdot Micha]], i els avions [[F-4 Phantom II|F-4]] de la [[base aèria de Tel Nof]], perquè es llancessin sobre objectius sirians i egipcis.<ref name="farr" /> S'usarien si eren absolutament necessaris per evitar una derrota total, però els preparatius es van fer d'una manera fàcil de detectar, com si fos un senyal pels Estats Units.<ref name="cohennyt" /> Kissinger s'assabentà de l'alerta nuclear el matí del 9 d'octubre. Aquell dia, el President Nixon ordenà l'inici de l'[[operació Nickel Grass|operació ''Nickel Grass'']], un pont aeri estatunidenc per substituir totes les pèrdues materials israelianes.<ref>October 9, 1973 conversation (6:10–6:35 pm) between Israeli Ambassador to the United States Simcha Dinitz, Henry Kissinger, Brent Scowcroft, and Peter Rodman. [http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB98/octwar-21b.pdf Transcript] George Washington University National Security Archive.</ref> Una prova anecdòtica suggereix que Kissinger va dir a Sadat que el motiu del pont aeri estatunidenc era que els israelians estaven a punt de fer servir armes atòmiques.<ref name="farr">Farr, Warner D. "[http://www.fas.org/nuke/guide/israel/nuke/farr.htm The Third Temple's Holy of Holies: Israel's Nuclear Weapons]." Counterproliferation Paper No. 2, USAF Counterproliferation Center, [[Air War College]], September 1999.</ref> Els països europeus es negaren a permetre que els avions americans que portessin subministraments per a Israel carreguessin combustible a les seves bases, tement un embargament àrab de petroli, a excepció de [[Portugal]] i els [[Països Baixos]]. Portugal va permetre als Estats Units que fessin servir una base llogada a les [[Açores]]
[[Fitxer:Nickel Grass M60 C-5.jpg|thumb |alt=A cargo plane with its access door open, men, and a tank | Un M60 portat durant l'[[operació Nickel Grass|operació ''Nickel Grass'']].]]
Israel començà a rebre subministraments via els avions de càrrega de la [[USAF|Força Aèria estatunidenca]] el 14 d'octubre,<ref>Krisinger, Chris J. [http://www.au.af.mil/au/cadre/aspj/airchronicles/apj/apj89/spr89/krisinger.html Operation Nickel Grass – Airlift in Support of National Policy], Aerospace Power Journal, Spring 1989.</ref> tot i que ja havia arribat equipament mitjançant la línia aèria nacional israeliana [[El Al]] abans d'aquesta data. En aquells moments, les forces de defensa israelianes ja s'havien endinsat a Síria i estaven preparant una reeixida invasió d'Egipte des del Sinaí, però havien patit severes pèrdues materials. D'acord a Abraham Rabinovich, "''mentre que el pont aeri de subministramens estatunidenc no reemplaçà les pèrdues israelianes en equips, li permeté fer servir el que tenia més lliurement.''"<ref>Rabinovich, p. 491.</ref> Al final de ''Nickel Grass'', els Estats Units havien enviat 22.395 tones de material a Israel, de les que 8.755 arribaren abans del final de la guerra.<ref name="Haber & Schiff, p. 382">Haber & Schiff, p. 382</ref> Els [[C-141 Starlifter]] i els [[C-5 Galaxy]] van fer 567 missions durant el pont aeri;<ref>{{ref-web|autor=John Lacomia |url= http://www.travis.af.mil/news/story.asp?id=123122053 |títol=Remember When... Operation Nickel Grass |lloc= Travis |editor= Air Force |consulta= 28 març 2010}}</ref> i els avions d'El Al van portar 5.500 tones més de material en 170 vols.<ref name="Shazli p.275–276">Shazli p.275–276</ref><ref name="Haber & Schiff, p. 282">Haber & Schiff, p. 282.</ref> El pont aeri continuà després de la guerra fins al 14 de novembre. Els Estats Units també portaren 90.000 tones de material a Israel per mar fins a inicis de desembre, usant 16 vaixells.<ref name="Haber & Schiff, p. 382" /> Pel 30 d'octubre havien arribat 33.210 tones.<ref>{{
A inicis de desembre, Israel havia rebut entre 34 i 40 [[caçabombarder]]s [[F-4 Phantom II|F-4]], 46 [[A-4 Skyhawk|A-4]], 12 avions de càrrega [[C-130 Hercules|C-130]], 8 helicòpters [[CH-53 Sea Stallion|CH-53]], 40 [[UAV|vehicles aeris no tripulats]], 200 tancs [[M60 Patton|M-60]]/[[M48 Patton|M-48A3]], 226 vehicles diversos, 12 sistemes de míssils terra-aire [[MIM-72 Chaparral]], 3 sistemes de míssils terra-aire [[MIM-23 Hawk]], 36 peces d'artilleria de 155mm, 7 peces d'artilleria de 175mm, grans quantitats de munició de 105mm i de 175mm, equips de tecnologia punta, com els míssils [[AGM-65 Maverick]] i [[BGM-71 TOW]], armes que havien entrat en producció només un o pocs anys abans. La major part dels avions de combat que arribaren durant la guerra havien estat presos directament de les unitats de la [[Força Aèria dels Estats Units]]. La major part de l'equipament arribà un cop s'havia assolit l'alto el foc. El cost total de l'equipament va ser aproximadament de 800 milions de dòlars (US$ 4,19 bilions de 2012)<ref name="Shazli p.275–276" /><ref name="Haber & Schiff, p. 282" /><ref>Gawrych 1996, p. 56</ref><ref>{{ref-web|url=http://www.historynet.com/mcdonnell-f-4-phantom-essential-aircraft-in-the-air-warfare-in-the-middle-east.htm/4 |títol=McDonnell F-4 Phantom: Essential Aircraft in the Air Warfare in the Middle East |editor=Historynet.com |consulta= 28 març 2010}}</ref>
Línia 450:
==== D'altres països ====
En total, els països àrabs aportaren 100.000 soldats més a Egipte i Síria.<ref name="Rabinovich, p54"
Malgrat això, gairebé tots els reforços àrabs van arribar sense cap pla logístic o suport, esperant que fossin els seus amfitrions qui els ho subministressin, i en diverses ocasions causaren diversos problemes logístics. Al front sirià, la mancança de coordinació entre les forces àrabs va fer que en diverses ocasions hi hagués casos de foc amic.<ref name="tlas" /><ref name="Shazly p.278">Shazly, p. 278</ref>
Línia 556:
* Es recomanà que dimitissin el Cap d'Aman, [[Aluf]] [[Eli Zeira]], i el seu adjunt, cap d'Investigació [[Brigadier-General|Tal Aluf]] [[Aryeh Shalev]].
* Es recomanà que el tinent coronel Bandman, cap de l'oficina d'Aman per Egipte, i el tinent coronel Gedelia, cap d'intel·ligència del Comandament Sud, fossin apartats de les tasques d'intel·ligència.
* Es recomanà que [[Shmuel Gonen]], comandant del front Sud, fos rellevat del servei actiu en l'informe inicial.<ref name="Rabinovich_4">Rabinovich, p. 502</ref> Se l'obligà a abandonar l'exèrcit després de la publicació de l'informe final de la Comissió, el 30 de gener de 1975, en trobar-se que "''fracassà en el compliment adequat de les seves tasques, i era altament responsable de la perillosa situació en què es van trobar les nostres tropes.''"<ref name="Agranat">
En comptes de tranquil·litzar el descontent públic, l'informe (que "''insistia que es jutjava els ministres responsables pels errors de seguretat, no per la seva responsabilitat parlamentària, que va caure fora dels seus mandats''") l'inflamà. Tot i que va absoldre Meir i Dayan de tota responsabilitat, les demandes perquè dimitissin (especialment Dayan) s'intensificaren.<ref name="Rabinovich_4" /> Al desembre de 1973, el partit [[L'Alineació (Israel)|''L'Alineació'']] de Meir va perdre 5 escons a la [[Knesset]] a les eleccions legislatives.
| |||