m
→Setge de Saraqusta de 778
Contingut suprimit Contingut afegit
m Corregit: - l'expedició, doncs se + l'expedició, perquè se |
|||
Línia 35:
==Setge de Saraqusta de 778==
{{AP|Setge de Saraqusta (778)}}
A principis de l'any [[778]] Carlemany estava en plens preparatius per a l'expedició. La noblesa va acudir a la convocatòria, creient-se que el punt de reunió va ser la ciutat aquitana de [[Poitiers]]. La reina Hildegarda s'hauria quedat al palau de Casseuil, al Bordelès a quatre km de la Réole a la desembocadura del Dropt a la Garona. Componien l'expedició nombrosos comtes i altres nobles acompanyats d'alguns dels seus familiars i dels seus servidors; també hi havia nombrosos clergues. Els membres estrictament militars estaven integrats pels oficials dels nobles i els soldats. Per part del rei van acudir diversos oficials de l'administració (senescals, vescomtes, comtes palatins, jutges i altres) que al seu torn disposaven d'algunes tropes. Cada noble ostentava la seva pròpia ensenya distintiva, i procedien de [[Nèustria]] i d'[[Aquitània]]. El mateix Carlemany ostentava el comandament suprem. El rei va escriure al Papa [[Adrià I]] per explicar-li els motius de l'expedició, perquè se suposa que havia despertat alguns recels en efectuar-se en col·laboració amb caps musulmans. La carta del rei franc s'ha perdut, però coneixem en canvi la resposta, i d'ella podem suposar el contingut: probablement Carlemany es referia a mòbils polítics i de seguretat de les seves fronteres meridionals, i tal vegada a desitjos d'expansió i de glòria, però en cap cas s'albiren motius religiosos. Això no ha de sorprendre'ns, perquè l'"alliberament" dels cristians no podia ser esgrimida, doncs sabem que els cristians al sud dels Pirineus no eren perseguits, encara que més tard (en el [[Concili de Frankfurt]], any [[794]]) es va al·legar tal motiu.▼
▲Casseuil, al Bordelès a quatre km de la Réole a la desembocadura del Dropt a la Garona. Componien l'expedició nombrosos comtes i altres nobles acompanyats d'alguns dels seus familiars i dels seus servidors; també hi havia nombrosos clergues. Els membres estrictament militars estaven integrats pels oficials dels nobles i els soldats. Per part del rei van acudir diversos oficials de l'administració (senescals, vescomtes, comtes palatins, jutges i altres) que al seu torn disposaven d'algunes tropes. Cada noble ostentava la seva pròpia ensenya distintiva, i procedien de [[Nèustria]] i d'[[Aquitània]]. El mateix Carlemany ostentava el comandament suprem. El rei va escriure al Papa [[Adrià I]] per explicar-li els motius de l'expedició, perquè se suposa que havia despertat alguns recels en efectuar-se en col·laboració amb caps musulmans. La carta del rei franc s'ha perdut, però coneixem en canvi la resposta, i d'ella podem suposar el contingut: probablement Carlemany es referia a mòbils polítics i de seguretat de les seves fronteres meridionals, i tal vegada a desitjos d'expansió i de glòria, però en cap cas s'albiren motius religiosos. Això no ha de sorprendre'ns, perquè l'"alliberament" dels cristians no podia ser esgrimida, doncs sabem que els cristians al sud dels Pirineus no eren perseguits, encara que més tard (en el [[Concili de Frankfurt]], any [[794]]) es va al·legar tal motiu.
Mentre l'exèrcit real es concentrava a Aquitània, un altre exèrcit format per nobles borgonyons, austrasians, bavaresos, llombards, provençals i gals o gots de [[Septimània]], es va concentrar en algun punt de la província [[Narbonense]] (la Septimània), tal vegada a [[Nimes]]. Les fonts són precises en afirmar que l'exèrcit era molt nombrós,<ref> "''Hispaniam quam maximo poterat belli aparatu adgreditur''”. La cita correspon als Anals Reials i la traducció podria ser una mica així com: “un grandiós aparell militar va avançar cap a Hispania”. També els Annales Metenses fan referència a la importància de l'exèrcit: “''His innumerabilibus legionibus tota Hispania contremuit''” (“innombrables soldats van fer estremir Hispània”)</ref> encara que resulta difícil quantificar-lo. En aquella època els exèrcits eren sovint unes desenes, a tot estirar uns centenars d'homes. Els dos exèrcits reunits pel rei franc havien de ser uns quants milers (potser prop d'uns quinze mil homes) el que realment podia considerar-se una força molt poderosa.
Linha 48 ⟶ 47:
Les cròniques dels francs parlen també de la submissió dels "navarresos" i vist l'anterior, aquests solament podien ser els vascons no sotmesos al poder del valí de Pamplona. El centre dels "navarresos" podria haver estat la fortalesa de Navardun (de fet sabem que cap a l'est les poblacions locals eren vascones o vasconitzadas, i en l'extrem nord-oest de Catalunya, a la Vall de Llauren, es parla encara avui un dialecte gascó, i topònims bascos són identificables a les comarques pirinenques catalanes).
La hipòtesi que els vascons hispans fossin els habitants de l'actual [[
Com sabem que la regió de la Baixa Navarra ja no era considerada territori musulmà uns mesos després, hem de sospitar que les forces àrabs de Pamplona van ser expulsades. El més convenient hagués estat que el valí formés part del grup de rebels de la Frontera Superior, perquè en cas de no ser així sembla estrany que l'exèrcit franc triés Pamplona per a accedir a Hispània. No obstant això la fortalesa (en nombre de soldats i material) de l'exèrcit franc, i precisament la conveniència d'assegurar-se la possessió precisament d'aquelles ciutats de la Marca que no estaven sotmeses, és la qual permet fer versemblant la hipòtesi d'un vali pamplonès lleial a l'emir. Per tant hem de suposar que el valí era fidel al govern omeia com ho era el valí de Tudela (la lleialtat d'aquest està acreditada) i va resistir amb les seves escasses forces (tal vegada dos-cents homes). Resulta impossible determinar l'actitud dels vascons locals. Suposem al cap vascó local tradicionalment hostil a la dinastia carolíngia, però tampoc se segur que fos incondicional del govern de l'emir. Per tant l'actitud dels vascons podria haver estat passiva. Una hipòtesi molt atractiva és que els vascons eren aliats dels francs seguint al seu duc Llop II, però que la situació va canviar a la mort d'aquest duc quan el seu fill Sanx I Llop no fou reconegut al seu lloc. Així la perfídia a la que al·ludeix el cronista franc en relació als bascos a [[Roncesvalls]] (quan els francs es van retirar) seria perquè primer foren aliats i després sobtadament enemics.
Linha 56 ⟶ 55:
Carlemany hagué d'establir contacte amb el [[Regne d'Astúries]] per a iniciar la seva aventura. Les relacions entre els francs i els asturians són desconegudes, però no per això cal suposar-les inexistents. Planejada l'expedició el 777 el rei carolingi va tenir temps suficient d'enviar emissaris a Astúries per a assegurar-se el flanc occidental.
Quant a la subjugació dels bascos navarresos que esmenten les cròniques franques, podria haver estat voluntària. Els bascos pirinencs amb forts vincles amb els vascons de l'altre costat, serien hostils als musulmans i donarien suport un poder enemic d'aquestos. Els caps de les valls vascones, de castells i llogarets, havien de constituir nuclis de resistència, i se sap que més tard que van ser castigats per l'emir. No obstant això cal interpretar aquesta resistència no com un símbol de renaixement
Després d'ocupar Pamplona les tropes de l'exèrcit franc sota el comandament de Carlemany es van dirigir cap a Saragossa, al juny, on havia de confluir també l'altre exèrcit procedent de Septimània. Aquest havia creuat els Pirineus pel [[
Saragossa constituïa el primer objectiu important de Carlemany (segons es dedueix del texts francs<ref> “''Inde Hiberum amnem vado traiciens Caesaraugustam praecupuam illarum partium civitatem accesit''”. O sigui: “De allí van marxar creuant el riu Ebre cap a Saragossa, ciutat principal de la zona a la que s'acostaven”.</ref>), que pensava dirigir-se després contra [[Tortosa]], establint una marca fronterera amb totes les terres entre els Pirineus i l'Ebre, el flanc occidental del qual quedava assegurat per l'aliança asturiana i la presència dels vascons. Els dos exèrcits van confluir a la ciutat el juny del [[778]]. A l'arribada dels dos exèrcits, Carlemany degué enviar un emissari a la ciutat (on pel que sembla aquest any no havien acudit forces omeies a assetjar-la) per a demanar l'adhesió de Husayn i assegurar el lliurament de la ciutat. No obstant això, el valí cesaraugustà no s'hi va mostrar disposat. Se suposa que Sulayman havia promès a la reunió de Paderborn més del que podia complir (doncs tal vegada Husayn no va participar en la decisió de demanar ajuda als francs, o bé havia canviat de parer). La veritat és que Husayn, probablement un abbàssida convençut, de qui esperava ajuda era del ros al-Siklabi i del califa abbàssida, en nom del qual es pronunciaven les oracions del divendres a Saragossa i per compte del qual es titulava valí (governador) no solament de Saragossa, sinó de tot l'Àndalus, és a dir de totes les zones d'Hispània sota domini musulmà. Tal vegada Sulayman havia pensat que Husayn no tindria altra alternativa que sotmetre's al rei franc, però el díscol governador havia de preferir que la ciutat caigués en mans dels omeies que dels "infidels". A més la població de la ciutat havia d'estar majoritàriament islamitzada o guardava fidelitat als musulmans i s'hagués mostrat hostil a la rendició, sobretot quan, segurament en previsió d'un nou setge per les forces de l'emir omeia, la ciutat disposava de tots els elements necessaris per a resistir. Encara que Sulayman i Abu Taur van intentar convèncer a Husayn, els seus esforços van resultar inútils. Sens dubte Carlemany va recordar la promesa de submissió, però probablement Husayn va contestar que tal promesa s'havia fet en el seu nom, però no per ell, i que ell personalment mai l'hagués realitzat. Segurament el rebel cesaraugustà, que ja havia resistit el setge de les forces de l'emir amb èxit, no se sentia greument amenaçat o bé se sentia capaç de resistir a l'emir sense ajuda externa.
Linha 68 ⟶ 67:
En primer lloc Ibn al-Athir esmenta un cop de mà que els musulmans van portar a terme contra la rereguarda dels francs, quan després de passar l'[[Ebre]] s'internaven per la Baixa Navarra. [[Aysun]] i Matruh, fills de Sulayman van aprofitar el moment que després d'abandonar el territori musulmà els francs ja es creien segurs, per a caure sobre ells i alliberar al seu pare. Tots junts van retornar a Saragossa, on es van reconciliar amb Husayn i van continuar units en rebel·lió contra l'emir cordovès. L'episodi ha arribat a ser assimilat a la [[batalla de Roncesvalls]], però sembla que es va tractar solament d'un cop de mà audaç que va assolir un èxit important. En l'acció hagué de participar un fidel servidor d'Aysun, anomenat [[Amrus]], destinat més tard a jugar un paper important a la Frontera Superior com a gran general. Sembla que després d'aquests fets l'hostilitat d'Aysun i els francs va ser duradora i és citat en un text d'[[al-Udri]] on el presenta més tard lluitant contra els francs en una època indeterminada que ha de fixar-se entre el 778 i el 801. El cop de mà d'Aysun i Matruh és silenciat per tots els cronistes francs, però no cal dubtar de la seva veracitat, doncs sabem que uns mesos després (abans del 780) Sulayman al-Arabí va resultar mort a causa d'unes querelles amb Husayn, la qual cosa hagués resultat improbable d'haver estat dut com a ostatge a França avançat ja l'any 778.
El segon fet és l'hostilitat dels vascons pamplonesos. Els ''Annales Einhardi'' diuen: "De retorn a Pamplona, perquè les muralles no caiguessin en mans de rebels, van ser destruïdes fins a la seva base, després del que (el rei) va decidir el retorn travessant els monts Pirineus". És evident que una vegada que les tropes franceses abandonessin la ciutat, aquesta anava a quedar en mans d'elements hostils, que no havien de ser precisament àrabs doncs són qualificats de rebels. Així doncs entre el maig i l'agost els vascons havien passat de la submissió a la rebel·lió.<ref> Ja s'ha esmentat de passada la teoria de que en aquest temps va morir Llop II i el seu suposat fill Sanx I Llop s'havia revoltat reclamant el ducat (que no era hereditari)</ref> Ara bé, si era una rebel·lió a favor del govern musulmà o nacional (a favor del seu duc) només pot ser objecte d'especulació. Als Annals Reials o ''Laurissenses'' es diu en relació al rei: "Destruïda Pamplona, subjugats els vascons hispans i també els navarresos, va retornar a França". La frase ha donat motiu a innombrables controvèrsies Hi havia diversos poders a Navarra i Pamplona?. La interpretació literal seria que els francs havien sotmès (per la força o per acord) als vascons abans sotmesos al poder de l'emir de l'Àndalus o Hispània, i als navarresos, que vivien probablement al nord i est de Pamplona, no obeïen a l'emir i es mantenien independents (o menys probablement subjectes al duc nacional). La denominació de navarresos és nova en els textos, i podria derivar de la fortalesa de ''Navardum'', pel que cal suposar que la denominació "navarresos" s'aplicava als vascons que poblaven la zona al nord i est de Pamplona. La cita dels Annals Reials es reproduïx amb lleugeres variacions en els ''Annales Metenses priores'' i en els ''Annales Metenses posteriors''. En els primers (que narren els esdeveniments fins a l'any 805) pot llegir-se: "La sòlida ciutat de Pamplona va ser presa i destruïda subjugant-se als vascons hispans i navarresos, retornant (Carlemany) després de la victòria, a la seva pàtria". Els annals posteriors (que arriben fins al [[903]]) diuen el següent: "Expulsats també de Pamplona els sarraïns i derruïts els murs de la mateixa ciutat, subjugats ja els vascons hispans i els navarresos, (el rei) va tornar a França". La cita dels Annals Reials és precisa en indicar que Pamplona va ser destruïda i ve confirmada als Metenses que afegixen a més que "es va expulsar d'ella als sarraïns", però això podria referir-se a la conquesta inicial. El motiu que va induir al rei a destruir la ciutat o almenys les muralles és incert doncs no se sap qui eren els rebels als que podia servir però amb quasi total certesa havien de ser vascons.
==Referències==
|