Regnat d'Isabel II d'Espanya: diferència entre les revisions

Entre les seves primeres mesures de govern Maria Cristina de Borbó va disposar un decret d'amnistia general que va permetre a molts dels detinguts per idees polítiques i als anomenats «afrancesats» sortir de la presó o tornar a Espanya des de l'exili. Al costat d'aquestes decisions es van reobrir les universitats i es va tractar d'impulsar una nova política creant-se el Ministeri de Foment com a impulsor d'una reforma en profunditat de les infraestructures, que durant el regnat de Ferran VII de Castella s'havien quedat clarament obsoletes en comparació amb França i especialment amb Gran Bretanya, ja en plena [[revolució industrial]]. El [[1832]] havia estat nomenat President del Consell de Ministres [[Francisco Cea Bermúdez]] que va iniciar tímides reformes administratives però que no tenia capacitat i interès per facilitar la incorporació de molts antics il·lustrats i liberals al nou model de desenvolupament econòmic i polític. Entre les polítiques del gabinet de Cea Bermúdez va destacar una nova divisió d'[[Divisió territorial d'Espanya de 1833|Espanya en províncies]], promoguda pel secretari d'Estat de Foment Javier de Burgos, que amb algunes variants es manté en l'actualitat. L'absència de sintonia entre el liberalisme econòmic i polític i el Govern va fer que la regent destituís Cea Bermúdez i nomenés [[Francisco Martínez de la Rosa]] com a nou President el gener de [[1834]]. El nou president va haver de fer front a la [[Primera Guerra Carlina]] iniciada pels opositors al règim isabelí al [[País Basc]], [[Navarra]], [[Catalunya]] i [[Aragó]] fonamentalment.

 

[[Francisco Martínez de la Rosa]] va promulgar l'[[Estatut Reial]] el 1834, que dissimulava l'esperit liberal per no alterar els moderats i els opositors al liberalisme, i deixava sense aclarir si la sobirania nacional residia en el Rei o en les Corts: aquest equilibri polític va acabar per no acontentar ni als uns ni a altres. El 1853 esclatà una epidèmia de còlera assolà Espanya de sud a nord i els anticlericals difongueren el rumor que l'Església Catòlica havia ordenat als capellans enverinar els pous i canals dels que Madrid es proveïa d'aigua potable, desembocant en assalts a convents i esglésies. Martínez de la Rosa va dimitir al juny de 1835 i els liberals es van sentir forts i es van mobilitzar en manifestacions de protesta per tota la península que en moltes ocasions es van convertir en greus incidents. La regent però va oferir la direcció del Govern a [[José María Queipo de Llano Ruiz de Saravia]], que tres mesos després d'acceptar va haver de presentar la seva dimissió a causa dels violents enfrontaments que es van produir a Barcelona i d'un aixecament que va formar juntes revolucionàries similars les del període de la Guerra de la independència. Aquestes juntes es van unir a la [[Milícia Nacional]] i van prendre el control de diferents províncies. Els revolucionaris van presentar a la Regent un plec de condicions i Maria Cristina es va sentir obligada a atorgar el govern a [[Juan Álvarez Mendizábal]] en un intent d'acontentar als progressistes. Mendizábal va arribar a un acord amb els liberals: les juntes revolucionàries havien de dissoldre's i integrar-se en l'organigrama administratiu de l'Estat a canvi de les reformes polítiques i econòmiques que es comprometia a dur a terme. Va obtenir de les Corts poders extraordinaris per tirar endavant reformes en el sistema que es van concretar en una modificació substancial de la hisenda pública i el sistema fiscal per garantir un Estat sanejat capaç d'afrontar les seves obligacions, atendre els emprèstits i obtenir nous crèdits, a més de la desamortització de bona part dels béns de l'Església catòlica amb la finalitat de finançar la guerra contra els carlins. Els efectius militars es van augmentar fins a 75.000 nous homes i es va destinar a la [[Primera Guerra Carlina]] una major aportació de 20 milions de pessetes. Però després d'una campanya de desprestigi Mendizábal fou destituït i va ser nomenat President del Consell de Ministres [[Francisco Javier de Istúriz]], un progressista que havia tornat de l'exili i havia evolucionat cap a posicions molt més moderades i contràries al procés de desamortització salvatge de Mendizábal. Després de dissoldre les Corts per formar-ne unes de constituents que redactessin una nova constitució va haver de fer front al [[Motí de la Granja de San Ildefonso]] que pretenia, i va obtenir, que la Regent restituís la [[Constitució Espanyola de 1812]] i derogués l'[[Estatut Reial]]; Istúriz fou cessat el 14 agost de [[1836]], tan sols tres mesos després del seu nomenament. El nou president del Govern va ser [[José María Calatrava]], que va nomenar ministre d'Hisenda precisament a l'anteriorment destituït Mendizábal, que va aprofitar per continuar el procés implacable de desamortització. Calatrava impulsà una nova constitució que procurava superar la discussió entre liberals partidaris de la constitució gaditana de 1812 i els moderats refractaris a aquesta per la qüestió de la sobirania nacional. Finalment la reina aprovà la [[Constitució Espanyola de 1837]]: