Església Ortodoxa: diferència entre les revisions

L'<nowiki/>'''Església Ortodoxa''' és de les esglésiesuna de les tres grans denominacions del [[cristianisme]], el cos dels cristians que, com l'[[Església Catòlica]], declaren l'autoritat eclesiàstica per virtut de la successió apostòlica. Anomenada a si mateixa l'Església única, santa, catòlica<ref>{{en}} Georges Florovsky, ''[http://jbburnett.com/resources/florovsky/1/florovsky_1-3-catholicity.pdf "The Catholicity of the Church"]'', Cap.III a ''Collected Works of Georges Florovsky'', Vol. I: ''Bible, Church, Tradition'',Büchervertriebsanstalt, Vaduz, 1987), pp. 37-55</ref> i apostòlica, està formada per les jurisdiccions de catorze patriarcats i les seves respectives [[autocefàlia|''esglésies autocèfales'']], unides doctrinalment i litúrgicament,<ref name="Enciclopedia">''[http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0047813 Entrada "Ortodòxia"]'', [[Gran Enciclopèdia Catalana]], (data d'accés: 21-09-09).</ref> però amb [[sínode]]s independents respecte al [[Patriarcat de Constantinoble]], que ostenta una primacia d'honor (''[[primus inter pares]]''). Per aquest fet, i per la identificació històrica<ref>{{it}} Matsoukas N.A., citat a Spiteris Y., ''La teologia ortodossa neo-greca'', Bolonya, 1992, p.25-26</ref> del cristianisme ortodox de l'est amb la llengua oficial de l'[[imperi Bizantí]] (en oposició amb el cristianisme catòlic de l'oest que utilitzava el [[llatí]]), sovint se l'ha conegut com l''''Església Ortodoxa ''grega'''''. Es calcula que actualment hi ha uns 225 milions de fidels ortodoxos arreu del món, xifra que pot variar segons les fonts.<ref name="Avilà">Avilà i Serra, Martí ''[http://books.google.cat/books?id=xYlJlbF9NgEC&printsec=frontcover&source=gbs_v2_summary_r&cad=01 Breu història del cristianisme]'', 2006, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p.116, ISBN 84-8415-858-6</ref><ref>{{en}} [http://www.adherents.com/adh_rb.html Estadístiques a la web Adherents.com]</ref><ref>{{en}} [http://christianity.about.com/od/easternorthodoxy/p/orthodoxprofile.htm Estadístiques a la web about.com]</ref> Abans del [[Gran Cisma d'Orient]] ambdues esglésies compartien la mateixa doctrina segons allò que acceptaven en els concilis ecumènics, però amb diferències en l'estil d'adoració i l'ús de diferents idiomes a les misses. L'Església Ortodoxa és un cos distint d'altres esglésies orientals denominades [[Esglésies ortodoxes orientals]] que es va separar doctrinalment en no acceptar el [[Concili de Calcedònia]].

Per la teologia ortodoxa, en algun moment dels seus inicis l'existència humana s'enfrontà a una elecció, a aprendre la diferència entre el bé i el mal a través de l'observació o la participació. La història bíblica d'[[Adam]] i [[Eva]] representa aquesta opció per l'home de participar en el mal. Aquest esdeveniment es coneix com la ''[[caiguda de l'home]]'', i representa un canvi fonamental en la naturalesa humana. Quan els cristians ortodoxos es refereixen a ''[[Pecat original]]'', es refereixen a l'adopció d'aquest mal en la naturalesa humana. Com a resultat d'aquest pecat, la humanitat es condemnà a ser separada de Déu. La solució a aquesta separació serà [[Jesucrist]], que era Déu i home absolutament. A través de la participació de Déu en la humanitat, la naturalesa humana canvia. El canvi efectiu inclou tots els que havien mort des del començament del temps, incloent-hi a Adam i Eva. Aquest procés és el que els cristians ortodoxos entenen per ''salvació''. El pecat ja no és una taca en l'ànima, sinó més aviat un simple error comès, que pot ser corregit només amb l'aprenentatge. Ens esforcem per arribar a ser perfectes, sense comptar els fracassos, i quan fallem, comencem de nou. L'objectiu final és la ''[[theosis]]'' (del [[grec antic|grec]]:Θέωσις),<ref>{{en}} ''[http://www.orthodoxinfo.com/general/orthodox-terms.pdf A Study of English Orthodox Theological Terms Compared to the Original Greek]'', Holy Monastery of St. Gregoriou, [[Mont Athos]] 2004, p.25</ref> una unió encara més estreta amb Déu, més a prop de la semblança amb Déu.<ref name="Losski">{{en}} [[Vladímir Nikolàievitx Losski|Vladímir Losski]], ''[http://books.google.cat/books?id=e-uBWoO-e7oC&printsec=frontcover&client=firefox-a&hl=ca&source=gbs_v2_summary_r&cad=0 The mystical theology of the Eastern Church]'', St Vladimir's Seminary Press 1976, cap.10: ''The way of union'', ISBN 0-913836-31-1</ref> Aquesta idea de ''theosis'', la trobem ja en els anomenats ''Pares de l'Església'': [[Sant Irineu|Sant Irineu de Lió]], [[Climent d'Alexandria]], [[Sant Atanasi d'Alexandria|Sant Atanasi]], [[Gregori de Nissa|Sant Gregori de Nissa]], i [[Màxim el Confessor|Sant Màxim el Confessor]].<ref>Hughs, Robert ''[http://www.uib.es/catedra/ramonllull/pdf/JIL.pdf Ramon Llull's use of the term «Deificatio» and its cognates in the context of Latin and Eastern-Christian views of salvation]'', comunicació a les I Jornades Internacionals Lul·lianes, [[Universitat de les Illes Balears|UIB]], 2004</ref>

Tot i que des del [[segle III]] es coneixen retrats del Crist i la Verge pintats per monjos, el [[segle VI]] representà l'eclosió de la iconografia ortodoxa tal com l'entenem actualment, quan es començà a parlar del concepte d{{'}}''Acheiropoieta'' (del [[grec antic|grec]]:αχειροποίητα), ''no pintat per la mà de l'home''.<ref>Brena, Felicio, ''[http://www.raco.cat/index.php/Maina/article/view/104140/148307 La icona, un art litúrgic]'', Revista Maina, 1980, N.1, p.30 (accés 15-10-09) {{PDF}}</ref> Per als ortodoxos, l'art de la icona és sobri i contingut, considerant més la seva vessant d'objecte litúrgic que els aspectes artístics. El pintor contribueix a l'obra, però respectant sempre uns trets essencials: característiques de cada sant, composició de les icones... Tanmateix, la iconografia ha sofert diferents evolucions i tendències. Si després dels períodes iconoclastes, les icones, els [[fresc]]s i els mosaics es tornaren més hieràtics i ressalten la divinitat, l'època bizantina dels [[Dinastia Paleòleg|Paleòlegs]] suposà l'accentuació dels aspectes més humans.<ref name="Clement2">{{es}} [[Olivier Clément|Clément, Olivier]], ''La iglesia de los ortodoxos'', Nerea, 2008, p.51-52, ISBN 978-84-96431-40-9</ref> L'esplendor de l'època bizantina, dóna pas als posteriors desenvolupaments que es produïren a països com [[Grècia]] (''Escola de Creta''), [[Icones romaneses|Romania]], [[Bulgària]] o [[Rússia]]. En aquest darrer país, destacà a finals del [[segle XIV]] l'''Escola de Moscou'', amb les figures de [[Teòfanes el Grec]] i [[Andrei Rublev]].