'''Abu-Jàfar Muhàmmad ibn Jarir ibn Yazid ibn Kathir ibn Ghàlib at-Tabarí''', més conegut simplement com a '''Atat-Tabarí''' o, entre els àrabs, com l{{'}}'''[[imam]] Atat-Tabarí''' (en—en [[àrab]] {{lang-ar|'''أبو جعفر محمد بن جرير بن يزيد بن كثير بن غالب الطبري'''}}, ''Abū Jaʿfar Muḥammad ibn Jarīr ibn Yazīd ibn Kaṯīr ibn Ḡālib aṭ-Ṭabarī''; '''{{lang|ar|الإمام الطبري}}''', ''al-imām aṭ-Ṭabarī'')— ([[Tabaristan]], [[Iran]], [[839]] - [[Bagdad]], [[923]]) va ser un [[historiador]] i [[exegeta]] de l'[[Alcorà]] d'origen [[Pèrsia|persa]] de molt renom. [[Musulmà]] [[sunnita]], va passar gran part de la seva vida a Bagdad i va escriure tota la seva obra en àrab. El seu ensenyament és a l'origen d'una efímera escola de jurisprudència islàmica (''[[màdhhab]]''), el [[jaririsme]].
Va estudiar i escriure sobre una gran quantitat de dominis: història, ''[[tafsir]]'' (exegesi), ''[[fiqh]]'' (jurisprudència) i comentaris dels [[hadit]]s. Les seves obres més famoses són la historiogràfica ''Tarikh ar-rússul wa-l-muluk'' ("«Història dels profetes i dels reis"»), també coneguda com a ''Tarikh al-úmam wa-l-muluk'' ("«Història dels imams i dels reis"») o, simplement, com ''Tarikh at-Tabarí'' ("«Història d'Atat-Tabarí"») i l'exegètica ''Jami al-bayan an tawil ay al-Quran'' ("«Comentari de l'Alcorà"»), més coneguda com a ''Tafsir at-Tabarí'' ("«''Tafsir'' d'Atat-Tabarí"»).
