Al contrari, el [[mite]] de la [[vagina dentata]] o de dona destructora per la seva força sexual ha estat usat freqüentment en literatura, amb dones temptadores que segueixen el model bíblic d'[[Eva]]. Les superheroïnes i dones guerreres (com per exemple les amazones [[antiga Grècia|gregues]]) han heretat part dels seus atributs. La ''femme fatale'' és una variant d'aquesta concepció.
A l'[[amor romàntic]] d'aquestade la literatura masculina, les dificultats socials són un al·licient o un entrebanc per a la parella, com a ''[[Romeu i Julieta]]''. Des d'aquell model es passa a l'ideal del romanticisme, on a la narrativa d'autoria masculina l'amor esdevé el centre de la vida de la dona, que no assoleix la felicitat si no l'aconsegueix (com es veu a [[Madame Bovary]]). Enfront aquest amor idealitzat, apareixen ja al segle XVIII les novel·les que giren entorn del [[matrimoni]] i la difícil posició de la dona, un tema recurrent al llarg de tres segles, on es mostren protagonistes que tenen casaments infeliços i busquen la seva realització en l'adulteri o que són forçades a aliances de conveniència. Aquesta visió pessimista contrasta amb les trames d'intriga amorosa pròpies del teatre.<ref>{{ref-publicació | cognom = Badia|nom = Montse |enllaçautor = |article = Representació cultural de la dona en l'art|publicació = [[Bonart]]|lloc = Girona|exemplar = núm. 119|data =setembre 2009|pàgines = p.17 |issn = 1885-4389}}</ref>
Els dilemes personals de la dona, al marge de la seva realització amb una parella, no centren la literatura fins a mitjans del segle XIX i augmenten a finals del XX, amb l'auge del [[feminisme]] i de la revalorització del rol social de la dona. És en aquests segles quan sorgeixen les protagonistes femenines independents de forma majoritària, ja que havien estat presents en la literatura escrita per dones des dels inicis de la cultura.
