Cavalleria: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Línia 106:
 
==== Contrast entre l'ideal cavalleresc i la realitat del món feudal ====
El cavaller del ''roman'' de Chrétien de Troyes es diferència dels herois dels Cantars de gesta en que té un temps propi que no és el de la col·lectivitat i no és immutable. Un temps individual en què busca, a través de l’aventura, la seua transformació, la seua identitat, és a dir, l’aventura genera el seu nom.<ref name=":0">{{Ref-llibre|cognom=Carmona|nom=Fernando|títol=Narrativa románica a finales de la Edad Media: historia y tradición|url=|edició=1982|llengua=|data=|editorial=Editum. Ediciones de la Universidad de Murcia|lloc=|pàgines=58|isbn=978-84-86031-05-3}}</ref> Però el ''roman'' continua oferint als lectors un passat mític que oculta el present, segons E. Kölher, un ideal que emmascara la realitat. I la realitat és que al llarg dels segles XII i XIII es produeix una transformació que posa en crisi l’harmonia entre el poder econòmic i la jerarquia social d’aleshores.<ref name=":1">{{Ref-llibre|cognom=Erich|nom=Köhler|títol=La aventura caballeresca. Ideal y realidad en la narrativa cortés|url=|edició=1990|llengua=|data=|editorial=Vallcorba editor, S.A.|lloc=|pàgines=|isbn=84-7769-023-5}}</ref>
 
La reactivació econòmica donarà pas a la creació d’una nova classe, la burgesa, la qual va assolint cada vegada més poder econòmic i polític, mentre que la noblesa de sang s’empobreix i veu una via d’eixida als seus deutes en la venda de terres als burgesos rics. Alhora, les necessitats de reclutament de nous cavallers per enfrontar les innumerables lluites, dona pas a l’aparició d’una nova cavalleria que sorgeix en bona part dels funcionaris de cada senyor, els quals reben com a pagament nous feus a canvi d’una lleialtat vassallàtica. Els ritus de formació i de fidelitat es repeteixen en la literatura cavalleresca. A finals del segle XII i principis del XIII, la cavalleria comença a voler-se mantenir inaccessible i els “nous cavallers”, a voler defensar la seua posició, en principi d’inferioritat per sang, amb un convencionalisme exagerat que tindrà la seua manifestació, real o fictícia, plenament cavalleresca.<ref name=":2">{{Ref-llibre|cognom=Beltrán|nom=Llavador|títol=TIRANT LO BLANC: Evolució i Revolta en la novel·la de cavalleries|url=|edició=1983|llengua=|data=|editorial=Institució Alfons el Magnànim. Diputació de València.|lloc=València|pàgines=21,22,46,56-58|isbn=}}</ref>
 
Aquesta exaltació cavalleresca que es plasmarà en el ''roman'' cortesà a França, coincideix amb una revitalització de la monarquia antifeudal i centralista que es lliga de manera recíproca i incondicional amb funcionaris d’estat burgesos, que així poden aconseguir una major significació social i política. El seu creixent poder econòmic i polític, justament en una època en què la noblesa s’empobreix, és una dinàmica amenaçadora que suposa per a la cavalleria cortès una fatalitat.
 
En aquest context socio-polític, la fantasia és, d’alguna manera, una reivindicació històrica d’un grup, els cavallers, que desitja representar-se una imatge ideal a la qual aspira en el present i que correspon a un passat, que pot inclòs falsejar-se en funció d’eixe passat desitjat. Chrétien de Troyes no està disposat a reconèixer una realitat que exclou al seu heroi i l’exalta a través de la ficció. Així, el rei Artús apareix com el paradigma del món feudal i cortès. És el rei exemplar, la cort del qual és el centre del món i de la humanitat ideal i orienta tota la ficció. El rei ideal tant de Chrètien com de Wace, no és despòtic ni sobirà, sinó l’afirmació d’un món ideal que manté l’ordre tradicional; lleialtat, justícia, honor, costum, generositat són nobles obligacions a què es deu el rei Artús i per tant, nega la transformació de les monarquies nacionals contemporànies, tot això, embellit per l’esplendor del món cortès.<ref (citarname=":1" Khöler)/>
 
Segons Eric Köhler, en la cort del rei Artús, tots són cavallers de naixement i el rei no és més que el ''primus entre pares'', condició que es manifesta en la Taula Rodona, l’al·lusió a la qual apareix per primera vegada en el ''Roman de Brut'' de Wace. La seua circularitat mostra la condició d’iguals del vassalls i la limitació del poder del rei que ha de garantir els drets i privilegis dels cavallers i el manteniment de la cortesia. No hi caben ni ''vilains'' ni burgesos, els quals són menyspreats en la literatura de Chrétien. Les poques vegades que hi apareixen són «deformats, odiosos, lletjos i ridículs».<ref (citarname=":0" Carmona)./> Però, la realitat política i social, deixa en mans de la ficció l’ideal cavalleresc i aquesta és patrocinada amb interès per les cases principesques enfrontades amb la monarquia.
 
L’amor cortès es converteix en el principi que harmonitzava l’instint i la raó i guia el perfeccionament de l’home noble, la seua autorealització en una superació constant de reptes a través de la distància entre el desig i l’objectiu, els favors de la dama. En la poesia trobadoresca aquesta distància és essencial per dinamitzar el procés d’ennobliment, queda així exclosa la relació conjugal la qual s’esgota en l’àmbit privat, la dama idolatrada sempre és la dona de l’altre i per tant, incorpora l’adulteri. Però, en el ''roman'' de Chrètien, dotat d’espiritualitat, encara que l’amor segueix sent el programa educador i ordenador, ha de ser moralment inatacable per la consciència cristiana, i per tant, s’ha de conciliar la idea de l’amor cortès amb la del matrimoni. Sempre hi ha un punt de partida feliç, el matrimoni (encara que en ''Yvain'' ja ben avançada l’obra), algun fet que el desestabilitza i una restabilització final per mitjà d’aventures i victòries cavalleresques. La unió matrimonial es posa a prova. D’aquesta contradicció entre ambdues concepcions sorgeix gran part de l’obra de Chrétien, el perfeccionament del cavaller ha de conduir a la fi o al salvament del matrimoni. Segons alguns autors, aquesta contradicció entre amor cortès i matrimoni, exigeix el suport de la novel·la, per poder incorporar tota la sèrie de proves i dificultats que el cavaller ha de superar per arribar al seu objectiu final, el matrimoni.
 
L’exaltació de la dona tampoc troba suport en la realitat. En la pràctica, la dona no assoleix en la vida social i política el protagonisme que li atorga la literatura. Tampoc és clar que l’amor cortès, la ''fin’amors'', existira en la pràctica social més que com a forma de relat, com una ficció literària.<ref>{{Ref-publicació|cognom=Cerdà|nom=Jordi|article=Qüestions preliminars|publicació=Introducció a la literatura europea (UOC) Barcelona|url=|data=2014|pàgines=42}}</ref> 
 
==== Declivi i desmitificació de l'ideal cavalleresc i de l'amor cortès ====
Línia 125:
Desprès de Chrétien de Troyes el gènere sofreix una renovació que és fruït del seguiment de la tradició del seu model i de la innovació. Poc a poc, la literatura es va fent permeable a la realitat a través de la incorporació de tot tipus d’elements temàtics i estructurals que evolucionaran cap a la decadència de l’ideal cavalleresc.
 
Al segle XIII, en les continuacions en vers de l’obra de Chrétien, es produeix una pèrdua de la dimensió ètica de l’aventura, la qual ja no és concebuda com una part del procés de perfeccionament, «s’exalta l’aventura per l’aventura».<ref name=":3">{{Ref-publicació|cognom=Simó|nom=Meritxell|article=Prosa|publicació=Introducció a la literatura europea. (UOC) Barcelona|url=|data=2014|pàgines=89-94}}</ref> Erich Köhler assenyala la dificultat de conciliar l’amor cortès i el matrimoni. Una vegada assolit l’objectiu, la virtut del matrimoni, la font que guia els personatges cap a un esforç continu per la perfecció s’esgota. L’amor va perdent la seua omnipotència i degradant-se en la literatura.  L’amor tirà ja apareix en algunes obres de Chrètien, amb personatges com Ginebra o Laudine, així com una visió de la dona que de vegades es torna capritxosa, inaccessible, versàtil. En l’''Erec'', l’abús de la dona pels seus drets fa caure l’home en una esclavitud indigna. L’adulteri penetra en l’obra, Lancelot i Ginebra  no es plantegen mai el seu amor adúlter ni la traïció al rei Artús, però la manca d’un final “feliç”, deixa sense motiu sentimental la història.<ref name=":2" /> L’arbitrarietat de l’amor, desorienta el cavaller que al mateix temps que en la realitat, es sent pertanyent a un món hostil.
 
El fonaments ètics de l’aventura queden qüestionats i els cavallers, en les obres que segueixen les de Chrétien, es veuen immersos en una activitat frenètica d’aventures en què no queda clar quin és el camí a seguir. En ''El Bell Desconegut,'' Renaut de Beaujeu experimenta una construcció paral·lelística en què, a banda de la línia argumental cavalleresca en què l’heroi construeix la seua identitat mitjançant l’aventura, s’introdueix una altra onírica. Aquesta complicació manca de sentit ètic doncs no es planteja quin és el camí correcte. Aquests canvis estructurals de la narració també creen una dualitat en la percepció de la dona. En ''El Bell Desconegut'' apareix una disjunció entre l’amor i el matrimoni, i en ''Meraugis de Portlesguez'' de Raoul d’Houdenc, entre la bellesa física i la bellesa exterior plantejant la possibilitat de que no coincidisquen en una mateixa dona.<ref name=":3" />
 
La matèria adquireix un caire irònic, una finalitat lúdica amb incorporacions de trets misògins, episodis còmics i situacions ridícules. Les visions oníriques de Guinglain en ''El Bell Desconegut,'' a mode d’imitació de les ''d’El Cavaller de la Carreta'' de Chrètien, sotmeten l’heroi a les burles i rialles dels qui el contemplem agafat a una perxa temorós de morir ofegat en les aigües que imagina inunden l’habitació.
 
Jean Charles Payen relaciona aquest tractament humorístic a la difusió d’aquestes obres entre els nous lectors, els burgesos, que més enllà dels cercles cortesans, i no portadors d’aquests valors cavallerescs, si que són coneixedors de la tradició.<ref name=":3" /> En el mateix sentit, Denis de Rougemont explica que, a partir de principis del segle XII i paral·lelament a la poesia cortès, es desenvolupa una tendència contrària que, amb els mateixos excessos, exalta, a través de la picardia, la concepció naturalista de l’amor, la voluptuositat enfront del romanticisme. Els ''fabliaux'' van dirigits especialment a la burgesia i ni l’home, ni la dona, ni el clergat, es lliuren de la burla.<ref>{{Ref-llibre|cognom=de Rougemont|nom=Denis|títol=El amor y occidente|url=|edició=2002|llengua=|data=|editorial=Kairós, S.A.|lloc=Barcelona|pàgines=|isbn=84-7245-276-X}}</ref> El tractament paròdic de l’ideal cavalleresc també es fa evident més endavant en el segle XIII en la literatura occitana. En el ''Jaufré'', el ritme de les aventures és frenètic i ni tan sols el rei Artús es lliura del tractament humorístic.
 
La racionalització que Chrétien de Troyes feia de l’ús dels elements meravellosos, és substituïda per un ús excessiu d’aquests. Chrétien els usava per crear un clima mític i una tensió dramàtica, però allò sobrenatural no havia d’ocultar els conflictes morals a què s’enfrontaven els cavallers. En les obres posteriors s’intensifica de manera gratuïta l’element meravellós i sobrenatural que incrementa, si cal més, el caràcter frívol de les obres.
 
Al segle XIII s’incorpora la novel·la a la tradició literària entorn de la cort artúrica. La narrativa artúrica permetrà contemplar tota la complexitat tant estructural com de contingut, que s’ha anat generant desprès de Chrétien de Troyes. La ''Vulgata'' o ''Lancelot en prosa'' serà la «summa» de tot el món novel·lístic d’Artús. Es produeix una espiritualització de l’objectiu cavalleresc, la cerca del Graal. En ''La cerca del sant Graal'' els herois s’esforcen en les seues aventures per la contemplació final del Graal, el sublim, aquest és el que dona sentit als valors d’heroïcitat. Però sols hi ha un elegit, Galaad, les aventures, reptes i personatges es multipliquen però manquen de motivació, el sublim és inassolible i aquestes aventures es converteixen en purs rituals.<ref name=":2" /> El canvi en la comprensió de l’amor i del món en aquestes obres evidència un canvi en la mentalitat dels escriptors, essencialment clergues, que es fan ressò de la inspiració cistercenca de l’època.
 
''La mort del Rei Artús'', l’últim llibre del cicle, és el «crepuscle del déus». Com a causes concretes d’aquesta destrucció s’apunten l’adulteri de Lancelot i Ginebra i la traïció de Mordred, però el que es posa de manifest és la corrupció a la cort artúrica com a origen de la seva destrucció. La camaraderia dels cavallers de la Taula Rodona passa a ser substituïda per traïcions, gelosia, venjances, lluites, destrucció i rivalitats. Aquest símbol que espera l’arribada de l’aventura i la retornada feliç, perd el seu sentit.
Línia 141:
La desmitificació de l’amor i de la dona esdevé en presentar una amor luxuriós per Lancelot cap a Ginebra la qual es mostra gelosa, desesperada, capritxosa, cobdiciosa i aparta l’home del camí de la perfecció. És l’Eva de la cort del rei Artús, i al final, Lancelot renunciarà a la dama i a la cavalleria.
 
De la mateixa manera que amb l’amor es desmitifica l’ideal cavalleresc. Ara es desdibuixa la frontera entre el bé i el mal i els cavallers es baten en tornejos frívols, fruit de l’odi i de                                                                                                                                                                                                                                        l’ofuscació i sense una direcció útil, sense un codi d’honor a seguir Les traïcions, les rivalitats i els enfrontaments portaran a una destrucció del món artúric en un final en què desapareix qualsevol possibilitat de retorn. Els cavallers es veuen sotmesos a la capritxosa Fortuna que provoca catàstrofes i canvia el rumb dels esdeveniments, els empenya cap una lluita contra la voluntat divina que és més poderosa que la voluntat dels herois.
 
Carlos Alvar en la introducció a “''La muerte del rey Arturo”'' escriu:
 
«La muerte''… es el final del mundo idílico y maravilloso, es el final de la caballería y de las hazañas terrenas; los héroes se salvarán por la penitencia que hacen, por el arrepentimiento que inunda sus últimos días de vida. Sin embargo, el autor no consiguió lo que pretendía, pues el fin de la Mesa Redonda hace aparecer, diseminados por el Occidente medieval, una legión de caballeros andantes que recorren toda la tierra conocida: son los Guirones, Palamedes, Amadises, Palmerines y otros tantos que acaban enloqueciendo a los lectores de sus aventuras. Casi cuatrocientos años serán necesarios para terminar con semejantes caballeros errantes, que buscan lugares donde llevar a cabo sus hazañas. Del reino de Inglaterra, han pasado a Gaula y de Gaula, a La Mancha… Y será un humilde hidalgo en solitario quien acabe con la caballería que no había podido desaparecer, ni siquiera con las tremendas batallas de'' La muerte''…»''<ref>{{Ref-llibre|cognom=Alvar|nom=Carlos|títol=La muerte del rey Arturo|url=|edició=1982|llengua=|data=|editorial=Alianza Tres|lloc=Madrid|pàgines=8,9|isbn=84-206-30-61-6}}</ref>
 
:
 
En el segle XIII es referma una tendència que pretén incorporar el present històric del narrador a les obres. És tracta del realisme literari que busca la versemblança incorporant allò natural, descripcions, retrats. Aquests trets ja hi apareixen al segle XII en un contemporani de Chrétien, Gautier d’Arras. El realisme s’intensifica en l’obra de Jean Renart que incorpora, en una imatge també idealitzada de la societat, la vida corrent, i fa protagonistes del retrat de l’ambient aristòcrata, no ja als cavallers, sinó als ''vilains'' i burgesos.