Cavalleria: diferència entre les revisions

L’[[amor cortès]] es converteix en el principi que harmonitza l’instint i la raó i guia el perfeccionament de l’home noble, la seua autorealització en una superació constant de reptes a través de la distància entre el desig i l’objectiu, els favors de la dama. En la [[poesia trobadoresca]] aquesta distància és essencial per dinamitzar el procés d’ennobliment, queda així exclosa la relació conjugal, la qual s’esgota en l’àmbit privat, la dama idolatrada sempre és la dona de l’altre i per tant, incorpora l’adulteri. Però, en el ''roman'' de Chrètien, dotat d’espiritualitat, encara que l’amor segueix sent el programa educador i ordenador, ha de ser moralment inatacable per la consciència cristiana, i per tant, s’ha de conciliar la idea de l’amor cortès amb la del matrimoni. Sempre hi ha un punt de partida feliç, el matrimoni (encara que en ''[[:es:Yvain,_el_Caballero_del_León|Yvain]]'' de Chrétien ja ben avançada l’obra), algun fet que el desestabilitza, i una restabilització final per mitjà d’aventures i victòries cavalleresques. La unió matrimonial es posa a prova. D’aquesta contradicció entre ambdues concepcions sorgeix gran part de l’obra de Chrétien, el perfeccionament del cavaller ha de conduir a la fi o al salvament del matrimoni.

[[Jean Charles Payen]] relaciona aquest tractament humorístic a la difusió d’aquestes obres entre els nous lectors, els burgesos, que més enllà dels cercles cortesans, i no portadors d’aquests valors cavallerescs, sí que són coneixedors de la tradició.<ref name=":3" /> En el mateix sentit, [[Denis de Rougemont]] explica que a partir de principis del segle XII i paral·lelament a la poesia cortès, es desenvolupa una tendència contrària que, amb els mateixos excessos, exalta, a través de la picardia, la concepció naturalista de l’amor, la voluptuositat enfront del romanticisme. Els ''[[fabliaux]]'' van dirigits especialment a la burgesia i, ni l’home, ni la dona, ni el clergat, es lliuren de la burla.<ref>{{Ref-llibre|cognom=de Rougemont|nom=Denis|títol=El amor y occidente|url=|edició=2002|llengua=|data=|editorial=Kairós, S.A.|lloc=Barcelona|pàgines=|isbn=84-7245-276-X}}</ref> El tractament paròdic de l’ideal cavalleresc també es fa evident més endavant en el segle XIII en la literatura occitana. En el ''[[:en:Jaufre|Jaufré]]'', el ritme de les aventures és frenètic i ni tan sols el rei Artús es lliura del tractament humorístic.

Al segle XIII s’incorpora la [[Novel·la de cavalleries|novel·la]] a la tradició literària entorn de la cort artúrica. La [[narrativa artúrica]] permetrà contemplar tota la complexitat, tant estructural com de contingut, que s’ha anat generant desprès de Chrétien de Troyes. La ''Vulgata'' o ''Lancelot en prosa'' serà la «summa» de tot el món novel·lístic d’Artús. Es produeix una espiritualització de l’objectiu cavalleresc, la cerca del [[Sant Greal|Graal]]. En ''La cerca del sant Graal'' els herois s’esforcen en les seues aventures per la contemplació final del Graal, el sublim, aquest és el que dona sentit als valors d’heroïcitat. Però sols hi ha un elegit, [[Galahad]], les aventures, reptes i personatges es multipliquen però manquen de motivació, el sublim és inassolible i aquestes aventures es converteixen en purs rituals.<ref name=":2" /> El canvi en la comprensió de l’amor i del món en aquestes obres evidència un canvi en la mentalitat dels escriptors, essencialment clergues, que es fan ressò de la inspiració cistercenca de l’època.

En el segle XIII es referma una tendència que pretén incorporar el present històric del narrador a les obres. És tracta del realisme literari que busca la versemblança incorporant allò natural, descripcions, retrats. Aquests trets ja hi apareixen al segle XII en un contemporani de Chrétien, [[Gautier d’Arras]]. El realisme s’intensifica en l’obra de [[:fr:Jean_Renart|Jean Renart]] que incorpora, en una imatge també idealitzada de la societat, la vida corrent, i fa protagonistes del retrat de l’ambient aristòcrata, no ja als cavallers, sinó als ''vilains'' i burgesos.