Diferència entre revisions de la pàgina «Bertrand Tavernier»

m
→‎Biografia: clean up, replaced: : → : (4) AWB
m (→‎Biografia: clean up, replaced: : → : (4) AWB)
D'altra banda, Aragon va donar a Bertrand Tavernier l'oportunitat d'escriure el [[1965]] un article sobre '' [[Pierrot le fou]] '' de [[Jean-Luc Godard]].
 
Com a crític cinematogràfic, col·labora en els [[anys [[1960]] a diverses revistes : ''[[Les Cahiers du cinéma]]'', ''[[Cinéma]]'', ''[[Positif]]'', ''Présence du cinéma'', etc.
 
Es desmarca dels realitzadors de la seva generació per la voluntat de donar un lloc primordial a una narració. Així torna a donar la seva oportunitat a grans guionistes i a dialogistes, principalment a [[Jean Aurenche]] i [[Pierre Bost]] («bèsties negres», amb el realitzador [[Claude Autant-Lara]], d'un [[François Truffaut]] intransigent). Gran cinèfil, fa descobrir autors com [[Jean-Devaivre]] del qual adaptarà l'autobiografia a la seva pel·lícula ''[[Laissez-passer]]''. Si el gust el porta de vegades cap a les «pel·lícules de costums», no s'allunya mai de les preocupacions del nostre temps i el seu art continua estant profundament arrelat en la nostra època.
 
Tavernier expressa, al llarg de les seves pel·lícules, la seva aversió contra les injustícies, el seu compromís contra la guerra, el racisme, els estralls del colonialisme, la pena de mort i el seu combat contra els defectes, fins i tot les conseqüències de les nostres societats contemporànies : delinqüència, violència, atur, misèries física i afectiva, droga, sida, etc.
 
Alguns llargmetratges més apaivagats o nostàlgics són, moltes vegades, impregnats de la figura del pare o del temps que passa i que no es pot retenir (''Un dimanche à la campagne'', ''Daddy nostalgie'').
 
Per al realitzador, la música no és mai com superposada i fa sempre cos amb la imatge. A les seves primeres pel·lícules molt particularment, una important escena musical puntua la pel·lícula i anuncia un drama imminent : un cantant dels carrers (''[[Le Juge et l'Assassin]]''), l'escena de la guingueta (''[[Un dimanche à la campagne]]''), etc.
 
Les seves amistats i fidelitats professionals donen també un to al seu cinema : Aurenche i Bost però també [[Alain Sarde|Alain]] i [[Philippe Sarde]], [[Marc Perrone]], [[Philippe Noiret]], [[Philippe Torreton]] i, des de fa poc, [[Jacques Gamblin]].
 
De manera paradoxal, la seva filmografia, de temàtiques i tractaments molt diversos, es debat entre la seva defensa d'un cinema francès fort i independent i la seva fascinació per a una certa cultura nord-americana.
81.134

modificacions