Cavalleria: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
→Cavalleria medieval: Ampliació d'alguns aspectes de la cavalleria en època medieval, en base a aportacions de Pastoureau i Flori, apart d'altres materials |
|||
Línia 9:
== Cavalleria medieval ==
<nowiki>:</nowiki>
cavalleria neix a Occident al tombant dels segles XI i XII, un concepte que es▼
La cavalleria és una institució que des de la seva dimensió estrictament militar dels seus orígens, va adquirint fortes dimensions socials i culturals mentre anava avançant l’edat mitjana, i que la literatura contribueix a mitificar.
configura en paral·lel al naixement de les literatures romàniques. I neix a
partir de tres factors fonamentals: l’herència romana, els valors germànics,
romana i i
la influència eclesial.
Podríem veure els orígens de la cavalleria medieval en la introducció d’elements germànics en els exèrcits llatins. Els guerrers germànics ingressen en les milícies romanes i hi introdueixen tota una cultura de la guerra: armament, tècniques de lluita, la guerra com a part intrínseca de la vida humana…
Posteriorment, el cristianisme penetrarà en els territoris de l’imperi romà i s’hi instal·larà com a religió majoritària i “oficial” davant els “paganismes”, i hi exercirà la seva influència.
La
Linha 26 ⟶ 31:
acabaran sent cristianitzats.
La ''militia'' designa en llatí qualsevol guerrer o membre de l’exèrcit, però aviat serà relacionada amb els guerrers a cavall, forma de lluita més estesa i eficaç a l’edat mitjana. En les noves llengües farà fortuna la denominació que en la llengua d’''öil'' pren la forma de ''Chevalerie'', provinent del llatí ''caballarius, caballus'' (Home a cavall o genet, cavall). La càrrega amb llança en posició horitzontal consoliden
el cavall i el genet en la tècnica de la guerra, i les primeres referències les
trobarem en l’àmbit normand. L’especialista Jean Flori planteja el nou (a principis del segle XI) col·lectiu de cavallers com a una nova “classe social”, encara que Michael Pastoreau ens parla de, més aviat, una “forma de vida”.
La formació d’aquest grup social es produiria paulatinament a partir del canvi dels segles X a XI, al voltant del l’any 1000. La literatura, en especial els cantars de gesta, ens parla de la possibilitat lliure de que qualsevol home batejat com a cristià podía ser ordenat cavaller, independentmentde si era vil·là, serb o noble. Però en la realitat aquests en van ser casos excepcionals, ja que, com ens fa veure Pastoreau, els col·lectius es van anar formant entre els descendents dels propis cavallers o membres de la noblesa: “A partir de mitjan segle XII, els cavallers acostumen a ser reclutats quasi exclusivament entre els fills de cavallers i formar així una clase hereditària”. I concreta: “Vers 1200, els cavallers són, en essència, els senyors i els fills de senyors./…/…poc a poc la condició de cavaller deixa d’ésser considerada com una cosa individual i es transforma en capacitat hereditària reservada a les capes superiors de l’aristocràcia. Es produeix llavors una fusió entre cavalleria i noblesa.”.
Característiques i evolució.
Influència▼
La idea d’un cavaller solitari i errant que sovint ens ha fet arribar la literatura i manifestacions artístiques posteriors com el cinema no coincideix al cent per cent amb les característiques i formes de vida d’aquests personatges. El cavaller necesita més d’un cavall i no només un, per refresc o substitució en cas de mort, ferida o malaltia. També necesita criats per vestir-se o desvestir-se , pel pes de l’arnès o armadura. I també necessitava un castell o una morada per viure-hi i descansar entre viatge i viatge, i mantenir-hi la quadra i els masovers. Si hi afegim la necessitat de manteniment de l’armament (llança i espasa) veiem que als cavallers els era menester una estabilitat económica per a mantenir-se com a tals, i no podien viure estrictament en soledat.
Els primers cavallers semblen personatges donats a una vida ociosa i de recerca de plaers mundans i beneficis propis. Algunes d’aquestes actituds intenten ser corregides per l’església. També trobem en aquest estadi inicial la figura del soldat de fortuna, que lluita al millor postor. D’acord amb Michel Pastoreau, n’hi va haver, de cavallers mercenaris, que accedien, sobretot, d’adquirir la condició de cavaller com qui compra una llicència, a aquells que es retiraven. Podien venir de territoris més pobres com Aragó, Flandes, Gal·les… i varen ser combatuts pel propi col·lectiu cavaller.
el terratinent principal de la cristiandat que haurà de crear la “pau i treva▼
L’ ingrés a la cavalleria és un procés formatiu que comença ja en el canvi de la infància a l’adolescència (cap als 10-12 anys), i culmina en una cerimònia d’investidura que va tenir diferents formats en llarg de la historia. En un principi hi eren presents elements mítics aportats per la cultura germànica, referits sobretot a característiques màgiques de l’armament, en especial l’espasa. Paulatinament els aspectes religiosos s’hi van anar imposant, incloent-hi la presència de clergues o, fins i tot, dels mateixos bisbes.
▲Influència de l'església.
La relació entre religió (com a ideología i com a institució) i món cavaller no va ser sempre la mateixa, sinó que va tenir una evolució que va anar del rebuig a la quasi simbiosi''.''
de Déu”, que consistia a reglamentar
uns períodes de descans que ocasionaven els llargs conflictes armats. En un principi, l’església refusa i combat la idea de la cavalleria (i de la guerra en generalI) en ser contradictòria amb les premises bàsiques de la no violencia del cristianisme. Aquest rebuig inclou els intents de prohibició dels torneus o justes que, en temps de pau o no combat, exalten la violència i s’hi poden presentar incidents que impliquin les ferides o la mort d’algun participant.
cavalleries seran molt importants per a difondre aquest codi ètic. ''Ramon Llull'' en serà un exemple destacat▼
Però aquest refús inicial va evolucionant. Primer l’església intenta influir en la institució cavalleresca mitjançant la introducció de valors positius com la mercè i la clemència, la prohibició explícita d’exercir violència en dones i nens, o el qüestionament d’armes especialment mortíferes com la ballesta, amb la intenció de crear un codi ètic per als cavallers. En paraules de Flori, apareix la figura del ''guerrer cristià''. A més, el romanç i la novel·la de
▲cavalleries seran molt importants per a difondre aquest codi ètic
En aquest sentit, és molt interessant l’aportació de Ramon Llull en la seva obra ''Libre de l’Ordre de Cavalleria'' (1274-1276). Miquel Aguilar i Montero en el seu estudi de 2010, ens fa veure com Llull relaciona virtuts teologals (fe, esperança i caritat) i “cardinals” (justícia, temprança), amb un codi ètic bàsic del cavaller, i ressenya possibles actituds o accions negatives dels cavallers amb els pecats, amb l’ànim de reconduir-los en la seva trajectòria vital.
Finalment es produirà una connexió més clara entre la cristiandat i la visió bèl·lica del món amb una adopció del “furor guerrer” per part de la pròpia església, ja sigui per la defensa dels propis béns i institucions, o per la càrrega directa contra infidels de tota mena (bàrbars, sarraïns), que es concreta en fets com les Croades a Terra Santa i en recolzament de la conquesta de territoris en la península ibèrica per part dels regnes cristians (Aragó, Castella, Lleó…). També van ser propiciades algunes ordres religioses guerreres, com ara els Templers. Aquesta ordre
un model de cavalleria cristiana que intentava compaginar la vida espiritual
amb l’exercici de les armes,
convertir en una amenaça per als poders civils de l’època. El ''Papa Climent V'' va suspendre l’ordre el
1312.
== Cavalleria medieval i literatura ==
Linha 161 ⟶ 142:
== Bibliografia ==
* Miquel Aguilar i Montero (Universitat de Lleida - UdL) (2010) "El ''LLibre de l'Orde de Cavalleria'' en el context sociocultural medieval". Tirant, 13 (2010), pp. 5-14. ISSN: 1579-7422
* Alvar, Carlos (1982). "La muerte del rey Arturo". Madrid: Alianza Tres.
* Beltrán, Rafael (1983). "Tirant lo Blanc. Evolució i Revolta en la novel·la de cavalleries". València: Institució Alfons el Magnànim. Diputació de València.
Linha 170 ⟶ 152:
* Köhler, Erich (1990). "La aventura caballeresca. Ideal y realidad en la narratica cortés" Barcelona: Vallcorba editor, SA
* Markale, Jean (1985) "Lanzarote y la caballería artúrica" Barcelona, Col·lecció Medievalia, José J. de Olañeta.
* Pastoureau, Michel (1994) "La vida cotidiana de los caballeros de la Tabla Redonda" . Ed. Temas de Hoy. Col. Bolsitemas, 25.
* Rougemont, Denis de (2002) "El amor y occidente" Barcelona: Kairós, SA.
* Simó, Meritxell (2014). "Prosa" A: ''Introducció a la Literatura Europea''. Barcelona: Material docent de la Universitat Oberta de Catalunya.
| |||