La '''terra amortitzada''' era aquell [[terreny]] de [[propietat privada]] que no es potpodia comprar ni vendre i s'havienhavia de transmetre en [[herència]]. Aquest tipus de propietats eren molt freqüents durant l'[[Edat Mitjana]], ja que l'economia es basava en l'[[agricultura]]. Degut a la falta d'interès dels propietaris d'aquestes terres, es trobaven desmillorades, endarrerides i sense produir el necessari. [[Carles III d'Espanya]] ([[1759]]-[[1788]]) va fer unes reformes per tal de vendre aquestes terres, és a dir, de [[desamortització]]. Aquesta nova reforma va ser un llarg procés històric-econòmic iniciat a [[Espanya]] a finals del [[segle XVIII]] per [[Manuel Godoy]] ([[1798]]) i tancat ja molt entrat el segle XX ([[16 de desembre]] de [[1924]]),<ref>{{ref-llibre|títol =La desamortización en España: un balance, 1766-1924|autor =Germán Rueda Hernánz |editor =Arco Libros|data= 1997 |isbn =9788476352700}}</ref> i va consistir a posar al mercat, mitjançant [[subhasta]] pública, les terres i béns no productius en poder de les anomenades “mans mortes” que no les conreaven, gairebé sempre l'[[Església Catòlica]] o els ordes religiosos, que els havien acumulats com a habituals beneficiàries de donacions, testaments i abintestats, a fi d'augmentar la riquesa nacional i crear una [[burgesia]] i [[classe mitjana]] de llauradors propietaris. A més, l'[[erari]] obtenia uns ingressos extraordinaris amb els quals es pretenien amortitzar els títols de [[deute públic]].
