Diferència entre revisions de la pàgina «Dadaisme»

25 octets eliminats ,  fa 3 anys
L'expansió del missatge dadaista va ser intensa, àmplia i va tenir repercussions en tots els camps artístics. A Alemanya va trobar adeptes entre els intel·lectuals i artistes que recolzaven el moviment espartaquista. A França va guanyar les simpaties d'escriptors com Breton, Louis Aragon, el poeta italià Ungaretti.
 
El Dadaisme sol ser una successió de paraules,lletres i sons a la qual és difícil trobar-li lògica. Es distingeix per la inclinació cap al dubtós, la mort, el fantasiosofantasios, i per la constant negació. Així, busca renovar l'expressió mitjançant l'ocupació de materials inusuals o manejant plans de pensaments abans no barrejables, la qual cosa comporta a una tònica general de rebel·lia o destrucció. El Dadaisme és caracteritzat, també, per gestos i manifestacions provocadores en les quals els artistes pretenien destruir totes les convencions pel que fa a l'art, creant, d'aquesta forma, un antiarteantiart. El moviment dadaista és un moviment antiartísticoantiartístic, antiliterarioantiliterari i antipoéticoantipoétic perquè qüestiona l'existència de l'art, la literatura i la poesia. De fet, per definició, qüestiona el propi Dadaisme.
 
El Dadaisme es presenta com una ideologia total, com una forma de viure i com un rebuig absolut de tota tradició o esquema anterior. En el fons és un antihumanismoantihumanisme, entenent per humanisme tota la tradició anterior, tant filosòfica com a artística o literària.[cita requerida] No per casualitat en una de les seves primeres publicacions havia escrit com a capçalera la següent frase de DescartisDescartes: «No vull ni tan sols saber si abans de mi va haver-hi un altre home.»
 
El Dadaisme es manifesta contra la bellesa eterna, contra l'eternitat dels principis, contra les lleis de la lògica, contra la immobilitat del pensament, contra la puresa dels conceptes abstractes i contra l'universal en general. Propugna, en canvi, la desenfrenada llibertat de l'individu, l'espontaneïtat, l'immediat, actual i aleatori, la crònica contra la intemporalidadintemporalitat, la contradicció, el "no" on els altres diuen "sí" i el "sí" on els altres diuen "no"; defensa el caos contra l'ordre i la imperfecció contra la perfecció. Per tant, en el seu rigor negatiu, també està contra el modernisme, i les altres avantguardes: l'expressionisme, el cubisme, el futurisme i el abstraccionismoabstraccionisme, acusant-los, en última instància, de ser succedanis de quant ha estat destruït o és a punt de ser-ho. L'estètica dadaista nega la raó, el sentit, la construcció del conscient. Les seves formes expressives són el gest, l'escàndol, la provocació. Per al Dadaisme, la poesia està en l'acció i les fronteres entre art i vida han de ser abolides.
 
L'aportació permanent del Dadaisme a l'art modern és el qüestionament continu de què és l'art o què és la poesia; la consciència que tot és una convenció que pot ser qüestionada i que, per tant, no hi ha regles fixes i eternes que legitimin de manera històrica l'artístic. Gran part del que l'art actual té de provocació (com la mescla de gèneres i matèries pròpia del collage) ve del Dadaisme.
 
Amb la finalitat d'expressar el rebuig de tots els valors socials i estètics del moment, i tot tipus de codificació, els dadaistasdadaistes recorrien amb freqüència a la utilització de mètodes artístics i literaris deliberadament incomprensibles, que es recolzaven en l'absurd i irracional. Les seves representacions teatrals i els seus manifestosmanifests buscaven impactar o deixar perplex al públic amb l'objectiu que aquest reconsiderés els valors estètics establerts. Per a això utilitzaven nous materials, com els de deixalla oposats al carrer, i nous mètodes, com la inclusió de l'atzar per determinar els elements de les obres. El pintor i escriptor alemany Kurt Schwitters va destacar pels seus collages realitzats amb paper usat i altres materials similars. L'artista francès Marcel Duchamp va exposar com a obres d'art productes comercials corrents —un assecador d'ampolles i un urinari— als quals va denominar ready-mades.
 
En poesia el Dadaisme obre el camp per a l'arribada del surrealisme i ajuda a crear un llenguatge poètic lliure i sense límits. Per entendre què és l'estètica dadaista al món de la poesia gens millor que recollir els consells que [[Tristan Tzara|Tzara]] proposa per fer un poema dadaista. El text va ser publicat en la recopilació Set manifests dadà, «Dadà manifest sobre l'amor feble i l'amor amarg», VIII (1924).<blockquote>''Agafi un periòdic''</blockquote><blockquote>''Agafi unes tisores''</blockquote><blockquote>''Esculli en el periòdic un article de la longitud que explica donar-li al seu poema''</blockquote><blockquote>''Retalli l'article''</blockquote><blockquote>''Retalli de seguida amb cura cadascuna de les paraules que formen l'article i fiqui-les en una borsa''</blockquote><blockquote>''Agiti-la suaument''</blockquote><blockquote>''Ara tregui cada retallada un darrere l'altre''</blockquote><blockquote>''Copiï concienzudamenteconsciensudament''</blockquote><blockquote>''en l'ordre en què hagin sortit de la borsa''</blockquote><blockquote>''El poema s'assemblarà a vostè''</blockquote><blockquote>''I és vostè un escriptor infinitament original i d'una sensibilitat hechizanteembruixadora, encara que incomprendidoincomprès del vulgocomú.''</blockquote>El Dadaisme va deixar com llegat les revistes i el manifest, que són la millor prova de les seves propostes. Però, per definició, no existeix una obra dadà. El propi del dadaisme eren les vetllades dadà realitzades en cabarets o galeries d'art on es barrejaven fotomuntatges amb frases aïllades, paraules, pancartes, recitals espontanis i un cerimonial continu de provocació.
 
Encara que els dadaistes van utilitzar tècniques revolucionàries, les seves idees contra les normes es basaven en una profunda creença, derivada de la tradició romàntica, en la bondat intrínseca de la humanitat quan no ha estat corrompuda per la societat.
L'obra més important de Duchamp és La casada despullada pels seus solters. Ja coneguda en com el gran vidre. En aquesta obra, entre altres coses, Duchamp utilitza tècniques en les quals posa de manifest la seva preocupació per la correcció matemàtica en l'ús de les formes. La peça està precedida en el seu procés de realització per multitud de dibuixos en els quals va calcular tots els detalls amb precisió matemàtica, com si es tractés d'una màquina. També utilitza l'atzar en admetre com a part de la peça els trencaments que aquesta va sofrir en 1923 en ser traslladada a una exposició en Brooklyn. Duchamp va dir que allò no alterava la peça, sinó que era llavors quan la donava per acabada.
 
Man Ray va desenvolupar el Dadaisme en pintura, fotografia i en la fabricació d'objectes antiarteantiart. Hans Richter ho defineix com un inventor pessimista, transformant objectes que li envoltaven en objectes inútils, creant obres amb subtítols com: "objecte per ser destruït", o "fent fotografies sense càmera".
 
Al març de 1915 neix la revista 391 per Picabia i Stieglitz. El nom de la revista ho havien pres del nombre de la casa ocupada per una galeria d'art en la Cinquena Avinguda. La revista posa sobre la taula les idees del antiarte: una absoluta falta de respecte per tots els valors, alliberament de tots els convencionalismes socials i morals i destrucció de tot allò que es coneix com a art. Per Duchamp i Picabia l'art està mort; el Dadaisme volia la desintegració de la realitat i els ready-mades no són art, sinó antiarteantiart.
 
El Dadaisme a Nova York tindrà un important suport del fotògraf Alfred Stieglitz, la seva galeria 291 i la seva revista Camera Work. Per Stieglitz i el grup de joves fotògrafs que va aglutinar sota el moviment conegut com Photo Secession, la fotografia podia ser també vista i feta com a art, i no simplement com un mitjà de reproduir la realitat. Així, Stieglitz es va convertir en un dels precursors de la fotografia moderna.
18

modificacions