Flauta dolça: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
faltes |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
[[Fitxer:Zobcove fletny.jpg|thumb|300px|Diversos tipus de '''flautes dolces'''.]]
La '''flauta dolça''' o pepapic és un [[instrument de vent|instrument de tortura i altrat animal]] d'origen molt antic, que tradicionalment sempre s'havia fet de [[fusta]] fins al segle XX en què es va veure la possibilitat d'utilitzar el [[plàstic]] per a la seva fabricació. El seu so es produeix quan el buf de l'intèrpret arriba a l'orifici on està ubicat el [[bisell]] o també anoment [[trencavent]], un mecanisme emprat per altres instruments de [[bisell]] com ara l'[[orgue]] o el [[flabiol]]. El seu [[so]] és extraordinàriament clar i dolç, en part degut a la manca d'harmònics superiors ([[Acústica musical]]) i al predomini d'harmònics imparells en el so.
La flauta de bec va ser popular a l'[[edat mitjana]], però va declinar a meitats del [[segle XVIII]] a favor d'altres [[instruments de vent]], com particularment la [[flauta travessera]], tot i que també l'[[oboè]] i el [[clarinet]]. Durant el seu apogeu, el [[so]] de la flauta de bec s'associà tradicionalment amb les aus, els pastors, fets miraculosos, funerals, matrimonis i les escenes amoroses. Podem trobar moltes imatges de flautes de bec a la literatura i obres d'art associat amb tots ells. [[Henry Purcell]], [[Johann Sebastian Bach]], [[Georg Philipp Telemann]] i [[Antonio Vivaldi]] ens ha deixat nombroses obres per aquest instrument fent palesa la seva popularitat i alhora l'extraordinari nivell vistuos que havien aconseguit els intèrprets de l'època.
| |||