Monestir de Santa Maria de Benifassà: diferència entre les revisions

El '''Reial Conventconvent de Santa Maria de Benifassà''' és un monestir fundat per l'[[orde del Cister]], actualment ocupat per [[monges cartoixanes]], i situat dins del [[Parc Natural de la Tinença de Benifassà]], al terme municipal de [[La Pobla de Benifassà]], [[Baix Maestrat]] ([[País Valencià]]).

Abans de la presa d'aquest territori per Jaume I, ja el [[1195]] [[Alfons el Cast|Alfons II]] prengué el castell que els musulmans anomenaven de ''Beni-Hazà'' i el dóna a Ponç, prior de la [[catedral de Tortosa]], per tal de repoblar el territori. La repoblació no s'hi degué dur a terme com evidencia el fet que el [[1208]] [[Pere el Catòlic]] el torna a donar al cavaller Guillem de Cervera. Aquest el va cedir al [[Monestirmonestir de Poblet]] després de fer-se monjo. Més tard, [[Jaume I]] confirmaria a l'abat fra Vidal, a Guillem de Cervera i a tota la comunitat la donació del castell i terme de Benifassà i ordenà la construcció d'un monestir cistercenc sota l'advocació de la [[mare de Déu]], donació que incloïa prats, pastures, boscos, caça, aigües, forns, molins, homes i dones, poblats, etc.<ref>García, H. ''"Real monasterio de Nuestra Señora de Benifazà"'', ''Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, XXVI'', 1950, pàgs. 19-35</ref>

Els monjos es traslladaren allí des de Poblet enel [[1233]], aprofitant el castell anteriorment citat, en la muntanya de Santa Escolàstica. El nou monestir es construïa a càrrec del rei per imposició d'[[Innocenci IV]]. El Papapapa li imposà aquesta penitència per l'afer amb el [[bisbe de Girona]], [[Berenguer de Castellbisbal]], a qui el monarca havia tallat la llengua per haver revelat secrets de confessió relacionats amb el repartiment de les possessions reials als seus fills, segons consta en l'acta d'absolució de l'excomunió en què havia incorregut, datada endel [[1246]].<ref>J. M. Martínez García, ''El Cister Valencià. De benifassà a la Valldigna''ed. la Xara, pàg. 23</ref>

Les primeres construccions serien la Portaporta Reial i la seua capella, l'església, el palau de l'abat, el refectori i les cambres per als monjos. Després de dèsset anys, l'u de novembre de [[1250]] els monjos es traslladaren a les noves dependències, situades al pla baix del castell, amb la qual cosa restà abandonat. L'abat d'aleshores era fra Guillem d'Almenara.<ref>Op. cit. en nota 1, pàg. 27</ref> L'església fou acabada el [[1276]],; així, consolidada la comunitat, es va procedir al repoblament, a l'augment del patrimoni i a la defensa dels seus drets.

Durant el [[segle XIV]] es donà un nou impuls al monestir,: l'abat Ponç de Copons construeix la sala capitular (a la galeriaorientalgaleria oriental del claustre) i, el templet i la seua font, al claustre enfront del [[refectori]]. L'abat posterior, Bernat Pallarés, edifica el palau de l'abat, la torre damunt de la Portaporta reialReial i el seu pòrtic. Pere de Torres, abat, va fer construir els claustres i hi posà les seues armes (una torre amb dos bàculs abacials a cada costat).<ref>García, H. ''"Real Monasterio de Santa María de Benifazá. Diplomacia y mal de piedra"'', ''Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura'', XXVIII, 1951, pàg. 57</ref>

L'any [[1554]] el monestir es regí per abats triennals, després de 28 abats perpetus en 321 anys, i a partir de [[1620]] per abats triats cada quatre anys. En el [[segle XVIII]], després de la pesta i la [[Guerra de Successió Espanyola|guerraGuerra de Successió]] el monestir estava bastant malmés: enel [[1708]] només hi quedaven tres monjos, que triaren com abat a abat Robert Forner. Quatre anys més tard el nou abat Raimon de Reverter va refer la comunitat, amplià el palau de l'abat i afegí el creuer a l'església.

Amb la [[Guerra del Francés|Guerra del francés]] comença el declivi definitiu de Benifassà. La proximitat de l'exèrcit va fer que s'evacuara l'arxiu, que va passar a custòdia dels pares predicadors d'[[Illa d'Eivissa|Eivissa]]. Poc després, [[Josep Bonaparte]] suprimia els ordes religiosos el [[1810]]. La comunitat tornà el [[1814]] amb l'arribada de [[Ferran VII]], però el [[1835]] amb la [[Desamortitzaciódesamortització]], Santa Maria de Benifassà va deixar d'existir com a comunitat de monjos cistercencs. Tot això va ser la causa de la dispersió i pèrdua dels tresors que posseïa, com ara el primer manuscrit del [[Furs de València|''Llibre dels Furs de'' ''València'']].

Les [[Guerres Carlines|guerres carlines]] contribuïren al deteriorament dels edificis del monestir,: el general [[Ramon Cabrera i Grinyó|Cabrera]] va establir-hi una presó i un hospital de sang. L'església es cremà quan les tropes [[Isabel II d'Espanya|isabelines]] prengueren el cenobi.

L'any 1931 es declarà Monument Nacional. Més tard, el [[1957]] en començà la restauració, a causa del mal estat de conservació, per la [[Diputació de Castelló]] i la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l'arquitecte de la zona [[Alejandro Ferrant]]. Aquesta restauració va alterar els edificis del monestir en l'adaptació als nous usos, però també va permetre'n la conservació de molts altres.

Actualment el monestir està cedit a l'[[Ordeorde de la Cartoixa]],; la Diputació els va cedir el conjunt, des dels anys seixanta, senti és l'única [[monges cartoixanes|cartoixa femenina]] a l'[[Espanya|Estatestat]]. Gràcies a això s'iniciaren les obres de restauració, a partir de [[1966]] continuades pel P. Fernando Arnáiz, quique ha sigut protagonista de la restauració de [[Portaceli]] i prior. Arnáiz accelera la reconstrucció dels edificis de l'interior de la clausura per a poder allotjar la primera comunitat, que arriba l'any [[1967]] quan monges procedents de la cartoixa italiana de Sant Francesc s'hi estableixen. La primera priora fou Maria Montserrat Salamero,; des de [[1975]] disposen d'Estatutsestatuts i Capítolcapítol Generalgeneral propis, que regulen un tipus de vida encaminat a realitzar l'ideal de sant Bru.

[[Fitxer:Monestir de Santa Maria de Benifassà.jpg|thumb|270px|left|Interior del convent.]]

Es tracta d'un recinte [[Muralla|emmurallat]] amb un conjunt d'edificis de diferents èpoques, des del [[segle XIII]] fins al [[segle XVIII|XVIII]], amb transformacions contemporànies. Es construí seguint el model de la casa mare, Poblet, encara que amb una monumentalitat menor i algunes diferències. Té elements del [[romànic]] tardà, com la manera de solucionar algunes portades, arcs torals, perpianys i formers de l'església i en elements decoratius dels capitells. També hi trobem elements gòtics en les columnes del [[claustre]], a l'estructura de l'església i en el claustre major.

Sota la direcció de Pere Torres es construïren el Palaupalau de l'Abat i el claustre, entre [[1316]] i [[1347]]. La [[sala capitular]] i les dues [[Sagristia|sagristies]] (l'una al costat de l'altar major i l'altra al costat del claustre) són de finals del segle XIV.

En l'ala d'accés, orientada cap a migdia, s'hi troba la porta reialReial amb elements que encara es poden considerar com a romànics (com la decoració en escaquer de la imposta del gran arc). Aquesta porta està flanquejada per la zona residencial dels abats, la dels reis, l'hostatgeria i la capella. Una vegada travessada la porta hi ha un gran espai a manera de pati, a l'esquerra del qual se situen diverses dependències i claustres menors amb els dormitoris. Tocant a l'entrada actual, hi ha un petit claustre on es troba una espècie de torre quadrada de dos cossos; l'inferior, més robust i massís, està obert per un [[arc apuntat]] a cada costat, en el superior a cada costat té columnetes aparellades en els angles i feixos de quatre en les intermèdies. Aquest espai se ls'anomena ''cisterna'' o ''dipòsit d'aigua'', però sembla que era el templet de la font (ja que els dipòsits o cisternes solen ser subterranis). Proper a aquest petit claustre se'n situa un altre amb arcs apainellatsemplafonats i el dormitori.

A la dreta de l'entrada, s'hi troba el conjunt monàstic que es desenvolupa al voltant del claustre major. Té un podi corregut sobre el qual arranquenarrenquen columnes aparellades amb [[Pilar (arquitectura)|pilars]] sobre els quals es recolzen els arcs apuntats de doble acanaladuracanaleta a l'[[intradós]]. Els capitells i les lílnieslínies d'imposta estan decorats amb motius vegetals i rosetes, combinantcombinats amb motius figuratius o d'animals. Sobre els arcs hi ha òculs que afavoreixen la il·luminació de les galeries.

En una ala del claustre se situen: la cuina, el '''[[refectori]]''' i altres dependències. A l'altra, la sagristia vella i la '''sala capitular'''. Aquesta última es va alçar a principis del segle XIV, és de planta rectangular dividida en dos trams per un arc recolzat per dues mènsules. L'accés es realitza aper través d'una porta ogival trilobulada flanquejada per dos finestrals gemminatsgeminats amb [[Òcul|òculs]] quatrilobulatsquadrilobulats i està coberta amb voltes de creueria.

L'església s'alça paral·lela al claustre, al nord dels edificis monacals. S'inicià durant l'abadiat de Berenguer de Concabella,: posantposà la primera pedra el [[bisbe de València]] [[Andreu d'Albalat]] ([[1262]]), les obres s'acabaren el [[1276]]. Posteriorment es modificaria en els segles XV i XVII, però la primera església (amb planta de creu llatina d'una sola nau) correspondria al tipus anomenat ''de reconquestaconquesta'' amb teginat de fusta ade dues aigües. El temple actual és d'una sola nau, amb creuer i [[absis]] poligonal. La [[Nau (arquitectura)|nau]] es va acabar el [[1460]] segons els plànols del mestre Barceló de Vallibona. A l'interior, les columnes adossades al mur serveixen de suport dels [[Arc former|arcs formers]] apuntats. Es cobreix amb una [[volta de creueria]] a la nau i en el creuer, la capçalera presenta una volta nervada. Les finestres són escasses, proporcionantproporcionen una il·luminació reduïda volguda pels cistercencs, en forma d'ogiva i situades en els murs laterals i a l'absis. Les capelles laterals i les del [[Creuer (arquitectura)|creuer]] s'allotgen en cossos independents a l'exterior,: sobreeixintsobreïxen en altura. En la nau central de l'església hi ha un Crist i la imatge de Nostra Senyora de Benifassà, obres modernes de l'escultor [[Lluís Maria Saumells i Panadés|Lluis M. Saumells i Panadés]]. A l'exterior, la coberta de la nau és ade dues aigües.

La decoració, després de les successives destruccions i reconstruccions, es limita als [[capitells]] i impostes, hi predominen els motius vegetals, però també existeixen temes figuratius.

El ''campanar'' s'ubica entre l'absis i el creuer en el [[costat de l'epístola]]. El cos inferior és gòtic, els altres dos restants i el remat en piràmide van adquirir el seu aspecte enel [[1672]]. La fàbrica és de pedra tallada en els murs exteriors i en gran part dels elements interiors.

== Priorat de les Casescases de Sant Robert a les Casescases de València ==

Els abats de Benifassà pertanyien al braç eclesiàstic de les [[Corts Valencianes]], per això tenien la necessitat d'un allotjament adequat a la [[ciutat de València]]. En els primers anys utilitzaren cases particulars, les que el [[monestir de la Valldigna]] (els seus abats també eren del braç eclesiàstic) tenia, o fins i tot la del confessor del [[Monestir de la Saïdia|monestir femení de la Saïdia]]. Però aquesta situació feia necessària una casa pròpia, més encara quan el [[1573]] el [[virrei]] [[Íñigo López de Hurtado de Mendoza|Íñigo López de Mendoza]] nomenà [[clavari]] de la [[Generalitat Valenciana|Diputació de la Generalitat del Regne]] a l'abat fra Joan Barberà. Aquest comprà enel [[1577]] unes cases a la [[Parròquia eclesiàstica|parròquia]] de [[Torre de Sant Bartomeu|Sant Bartomeu]], al carrer dels Lladres (actualment carrer de la Mare Vella).<ref>J. M. Martínez García, ''El Cister valencià. De Benifassà a la Valldigna'' ed. la Xara, pàg. 26</ref>

Amb el temps, aquests habitatges es convertiren en el priorat del monestir a València. Aquesta fundació es produí el [[1639]], quan s'hi reuní el capítol de la congregació [[cistercenca]] de la [[Coronacorona d'Aragó]] a les Casescases de la Valldigna (a l'actual carrer de Landerer). Aleshores el pare Jaume Brusca i Rebullida sol·licità, amb el consentiment de l'abat Gabriel Font, que les cases de Benifassà passaren a convertir-se en priorat. La congregació hi accedí, nomenantnomenà com a primer prior alel mateix Jaume Brusca. El priorat estigué sota l'advocació de [[Robert de Molesme|Santsant Robert]].

Cinquanta anys després l'edifici es trobava en estat de ruïna, haventi havia de llogar una altra casa. Finalment, s'optà per vendre l'edifici del carrer dels Lladres ([[1689]]) i en compraren una altra al [[carrer de Serrans]]. En aquesta cassacasa s'allotjà l'abat Gregori Oliver de Boteller el [[1706]], quan va viatjar fins a València per tal de prestar reconeixement a l'[[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|arxiduc Carles d'Àustria]]. Durant la [[Guerra del Francès|Guerra del francès]] no es conservaria la casa, ja que l'abat Jaume Frassà, en refugiar-se a la ciutat, ho va fer al priorat de [[Església de Sant Vicent de la Roqueta|sant Vicent de la Roqueta]].

* [http://www.cult.gva.es/dgpa/documentacion/interno/1250.pdf Fitxa a la Biblioteca de Patrimoni].

* [http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0009201 Entrada a l'Enciclopèdia].

* [http://www.cult.gva.es/SVI/Imagenes/12.03.093/002/F0001.jpg Fotografia aèria].