El '''malikisme''' —en [[àrab]] '''المالكية''', ''al-mālikiyya'', '''المذهب المالكي''', ''al-maḏhab al-mālikī'', o '''الفقه االماالكي''', '''al-fiqh al-mālikī'''— és una de les quatre escoles jurídico-teològiques (o del [[fiqh]]) de l'[[islam]] [[sunnita]], juntament amb el [[hanbalisme]], el [[hanafisme]] i el [[xafiisme]].<ref name="hmr">Hisham M. Ramadan (2006), Understanding Islamic Law: From Classical to Contemporary, Rowman Altamira, ISBN 978-0759109919, pp. 26–27</ref> Va ser fundada a [[Medina]] al [[segle VIII]] de la mà de l'[[imam]] [[Màlik ibn Anas]] ([[715]]-[[795]]).<ref>{{GEC|0121249|malikita}}</ref> Tot i recórrer a la tradició profètica i al dret consuetudinari de Medina, es caracteritza per la insistent recerca del principi de consens comunitari (o ''[[ijmà]]'') a l'hora d'abordar qualsevol qüestió de la jurisprudència islàmica. Des de la seva creació s'expandí a [[Al-Andalus]] i al [[Magrib]], on és actualment l'escola predominant. També se segueix avui dia a l'[[Àfrica subsahariana]] islàmica. Entre els segles IX i XI, el centre més important d'estudis malikites va ser la [[Gran Mesquita de Kairuan]], a [[Tunísia]].<ref name="futureIslam">Wilfrid Scawen Blunt and Riad Nourallah, ''The future of Islam'', Routledge, 2002, page 199</ref><ref>Ira Marvin Lapidus, ''A history of Islamic societies'', Cambridge University Press, 2002, page 308</ref>
