El '''hanafisme''' —en [[àrab]] '''الحنفية''', ''al-ḥanafiyya'', '''المذهب '''الحنفية''', ''al-maḏhab al-ḥanafī'', o '''الفقه الحنفي''', ''al-fiqh al-ḥanafī''— és una de les quatre escoles jurídiques (''[[màdhhab]]s'') de l'[[islam]] [[sunnita]], juntament amb el [[hanbalisme]], el [[xafiisme]] i el [[malikisme]]. Va ser fundada per [[Abu-Hanifa an-Numan]], un teòleg d'origen iranià nascut a l'[[Iraq]] l'any 699 i mort a [[Bagdad]] pels volts de 767. Els hanafites, presents sobretot a l'[[Àsia Central]], el [[Pakistan]], l'[[Afganistan]], l'[[Índia]], la [[Xina]] i [[Turquia]], es distingeixen per aplicar lleis jurídiques islàmiques sense el dogmatisme rigorós que caracteritza les altres escoles jurídiques. Ells fan prevaler el punt de vista personal del fidel, el judici analògic i comparatiu (''[[qiyàs]]''), així com l'esforç de comprensió i d'anàlisi de les qüestions en litigi (''[[ijtihad]]'').
