Pantalla ampla: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -aixó +això |
m bot: -Aixó +Això |
||
Línia 11:
Des de l'invenció del cinema fins als anys 50, els cineastes utilitzaven el format de pel·lícula de 35 mm. Durant aquella època la velocitat de projecció de les pel·lícules era de 16 fotogrames per segon, encara això es veien sense cap distorsió ja que amb l'arribada del sonor, al 1927 amb [[El cantor de jazz]], es va haver de inserir bandes musicals als films muts, projectant-los a 24 imatges per segon.
Com que la pel·lícula o [[cel·luloide]] estàndard seguia sent de 35 mm, es va haver de retallar uns 2'5 mm per inserir-hi aquesta banda sonora.
[[Fitxer:Aspect ratios.png|thumb|Relació d'aspecte]]
Al 1931, es va estardaritzar, el que es va anomenar relació d'aspecte, fent que les pel·lícules fossin de 1.37:1, reduint l'alçada de la imatge i fixant les dimensions a 21 x 15'3 mm. Aquest va rebre el nom de Academy Stardard Flat (ASF). La gran avantatge d'aquest format va arribar amb l'aparició de la televisió analógica de l'época, que era de 1.33:1, el que feia perfectament possible projectar pel·ícules per televisió sens haver de retallar gran part de la imatge.
| |||