Emmanuel Chabrier: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot normalitza el nom dels paràmetres de la infotaula |
m mot vigent en català i sense plural que no cal posar en cursiva, replaced: leitmotivs → leitmotiv AWB |
||
Línia 29:
== Biografia ==
Entrà com empleat ([[1862]]) al ministeri de l'Interior, però deixà aquesta feina per dedicar-se totalment a la música. Abans d'instal·lar-se a París havia treballat el piano amb dos obscurs espanyols, indubtablement pitjor dotats que ell: era un pianista nat. Estudià harmonia i contrapunt, amb [[Aristide Hignard]],<ref name="Enciclopèdia Espasa">[[Enciclopèdia Espasa]] ''Volum núm. 27, pàg. 1574'' (ISBN 84 239-4527-8)</ref> va obtenir el [[premi de Roma]], però sempre es queixaria de no haver après l'ofici a fons.
Aviat es va comprometre amb l'avantguarda del seu temps, és a dir, amb els primers wagnerians, els joves [[César Franck|franckistes]] que renegaven de l'ensenyament oficial i que serien expulsats fulminantment d'alguns cursos del Conservatori per haver infiltrat la partitura de ''[[Els mestres cantaires de Nuremberg]]'', els poetes simbolistes, els pintors impressionistes contra els que arremetia la premsa i els plebeus. En aquell medi hom s'estimava Chabrier, per la seva naturalitat i energia, pel deliri en el teclat. Al principi actuà com un mer afeccionat, compongué algunes melodies, unes [[opereta|operetes]] escabellades que no arribà acabar sobre temes de [[Paul Verlaine|Verlaine]], [[Fisch-Ton-Khan]], ''Vaucochard et fils Ier''. Després dues òperes bufes, ''L'étoile'' ([[1877]]) i ''L'education manquée'' ([[1879]]), que li valgueren l'efusiu alè de [[Gabriel Faure]] i d'[[André Messager]]. També rebé l'ajuda d'un gran amic [[Paul Jean-Jacques Lacome d'Estalenx]], un altre compositor francès, pràcticament desconegut.
Línia 36:
El mateix any de ''L'education manquée'', abandona el seu despatx ministerial per abocar-se de manera exclusiva en la música. També per a ell, el gran revulsiu havia estat, un temps abans, l'audició de ''[[Tristany i Isolda]]'' a [[Munic]], on l'havia arrossegat el seu amic [[Henri Duparc]], un dels més grans prosèlits wagnerians. El [[1881]], es feia repetidor i director de cors de Lamoreux, amb l'objecte sobretot de participar en les cèlebres execucions de concert, acte per acte, del ''Tristany'', destinades a suplir a la tossuda [[Òpera Garnier]], l'únic dels grans teatres lírics que ignorava encara l'existència d'aquella obra mestra.
El [[1883]], assolí el primer èxit popular, i virtualment l'únic, amb ''[[España (Chabrier)|España]]'', rapsòdia per a orquestra. Acabava de publicar per a piano, els ''Trois Valses Romantiques'', les ''Pièces Pittoresques'', de les que orquestrà una part sota el títol de ''Suite pastorale''. L'any [[1886]] concloïa una òpera, ''Gwendoline'', sobre un llibret de [[Catulle Mendès]]. Era la història de Judith i Holofernes reformada i traslladada a escenaris escandinaus i saxons del segle VIII. Gwendoline, encarregada d'assassinar al danès Harald, s'enamorava d'ell, li tornava l'espasa per ajudar-lo a defensar-se i, quan era capturat, expirava al seu costat. La influència wagneriana satura cadascun dels tres actes. Harald ens sembla una espècie de [[Sigfrid (Wagner)|Sigfrid]] corsari. ''Les valquíries'' i el ''Valhala'' conformen el teló de fons del drama. Si Chabrier torna a l'òpera per retalls solts, s'hi conserva una planúria que assoleix amb penes i treballs expressar l'heroisme, també utilitza els [[leitmotiv]]
Però l'any següent, aquell compositor capriciós produïa ''Le roi malgré lui'', una òpera còmica d'ambient francès. Compondria encara una curta i desbordant peça simfònica, la ''Marxa alegre'' i, per al piano, la ''Bourrée fantasque'' que instrumentà el director alemany [[Fèlix Mottl]]. Havia començat una segona òpera, ''Briséis'', sobre un llibret d'[[Ephraïm Mikhaël]] i [[Catulle Mendès]], on s'oposaven paganisme i cristianisme. L'obsessió de ''Parsifal'', escoltada pel compositor a [[Bayreuth]] l'any [[1889]], s'evidencia quasi en cada pàgina. Però Chabrier només pogué escriure el primer acte. Ja sofria el pròdrom de la paràlisi general que se l'emportà als cinquanta-tres anys, després d'uns mesos de penosa degeneració.
Línia 51:
El millor de Chabrier rau en el seu optimisme que ha portat a comparar-lo amb els seus amics, els pintors impressionistes, dels quals posseïa una col·lecció on figurava entre altres, ''El Bar des Folies Bergère'' de [[Manet]], que avui l'hauria convertit en multimilionari. Més afí encara a aquests pintors que [[Bizet]], encarnava com ells el gust pels colors frescos, alegres, en una època en què tendim a oblidar fins a quin extrem es cultivava la tristesa; tenebrositat de [[Zola]] i de tots els escriptors naturalistes, planys dels simbolistes, furors espaordits de [[Léon Bloy]], amargants mesquineses del [[Teatre]] lliure, foscors i melodrames dels pintors oficials, nostàlgia d'un [[Henri Duparc]], grissalla inconsolable d'un [[Ernest Chausson]]. Hom aprecia entre els temes familiars dels seus amics pintors i un Chabrier que aplica els seus descobriments harmònics als gèneres més desprestigiats, operetes i fins i tot romances de saló, tonades de cafè cantant, i que mescla al seu gust un sentimentalisme en definitiva entendridor –''La Sulamite'', l<nowiki>'</nowiki>''Oda a la música'', ambdues per a solista i cor femení-, hereu per línia directa de [[Gounod]], a qui aquest fanàtic de [[Bayreuth]] professava una fonda estima. Se li criticà que camuflés darrere la vivesa de la seva harmonia una brevetat en els desenvolupaments.
És clar que els ''franckistes'' no varen intervenir en la composició de ''Gwendoline'' i de ''Briséis''. N'hi havia prou amb l'inflamat wagnerisme del bon auvernés, l'empenyeren a un mimetisme que aniuava ja en el seu caràcter franc i ingenu, a la temptació de mesurar-se amb aquella estètica fascinant. L'error de Chabrier fou confiar els seus llibrets a uns simbolistes de tercera fila, introduïts en l'avantguarda de l'època, però d'una mediocritat de filferro –''Le roi malgré lui'' es malmet també amb una trama embarrilada que va comprometre la seva carrera.
Les seves obres coloristes han influït sobre nombrosos compositors francesos, principalment [[Claude Debussy]], [[Maurice Ravel]] i [[Francis Poulenc]]. La seva rapsòdia ''[[España (Chabrier)|España]]'' per a orquestra és sense dubte una de les seues obres més cèlebres, composta en una època en què nombrosos compositors francesos s'interessaven en el folklore espanyol ([[Georges Bizet]], [[Édouard Lalo]], etc.). També s'interpreta sovint la ''Marxa alegre'' per a orquestra.
Línia 60:
** ''Pièces pittoresques'' (1881)
** ''Bourrée fantasque'' (1891)
* Música orquestral:
** ''[[España (Chabrier)|España]]'' (1883)
** ''[[Joyeuse marche]]'' (1888)
* Música vocal:
** ''[[Lied]]er''
* Òperes :
** ''L'Étoile'' (1877)
Linha 81 ⟶ 78:
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Chabrier, Emmanuel}}▼
▲{{ORDENA:Chabrier, Emmanuel}}
[[Categoria:Compositors francesos del Romanticisme]]
[[Categoria:Compositors d'òpera francesos]]
| |||