Literatura gallega: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
+ referències |
|||
Línia 55:
Però l'any clau de la literatura gallega de postguerra fou el [[1962]], quan es va publicar el llibre de poemes ''A Longa noite de pedra'' de [[Celso Emilio Ferreiro]], que va promoure la col·lecció de poesia ''Benito Soto'' a Pontevedra, mentre que [[Manuel María]] ho feia amb ''Xistral'' a Lugo i els de Galaxia amb ''Bibliófilos Galegos'' i ''Monterrey'' (després ''Castrelos''). Entre els autors més destacats d'aquest període podem destacar el mateix Celso Emilio Ferreiro (1914-1979) amb les narracions molt crítiques ''Viaxe ao país dos ananos'' (1968) i ''A taberna do galo'' (1978); el narrador [[Eduardo Blanco Amor]] (1897-1979) amb les novel·les ''A esmorga'' (1959) i ''Os biosbardos'' (1962): l'assagista [[Ricardo Carballo Calero]] (1910-1990) amb l'estudi ''Historia da literatura galega contemporanea'' (1975); [[Anxel Fole]] (1904-1986); el poeta [[Luís Pimentel]] (1895-1958); [[Lois Seoane]] (1910-1979) amb els poemes d'exili ''Fardel do eisiliado'' (1952); [[Silvio Santiago]] (1903-1974); [[Ramón Piñeiro]] (1915-1990), amb els assaigs ''A saudade en Rosalía'' (1952), ''Siñificado metafísico de saudade'' (1960), i ''Da esencia da verdade'', traduït de [[Martin Heidegger]] amb [[Celestino Fernández de la Vega]]; l'assagista [[Xoán Rof Carballo]] (1905-1994) amb el recull '' Mito e realidade da terra nai'' (1957); [[Domingo García-Sabell]] (1909-2003); [[Celestino Fernández de la Vega]] (1914-1986) col·laborador de Piñeiro i autor de l'assaig ''O segredo do humor'' (1963); i el periodista [[Xosé María Castroviejo]] (1909-1983) amb els poemes ''Tempo de outono'' (1964).
En els anys setanta aparegueren noves generacions d'escriptors més radicalitzats pel que fa a les qüestions nacional i lingüística. Entre els més destacats hi ha [[Xohana Torres]] (1931) amb la novel·la ''Adiós, María'' (1965) i el teatre ''A outra banda do Iberr'' (1969); [[Carlos Casares Mouriño]] (1941-2002) amb les novel·les ''Xoguetes pra un tempo prohibido'' (1975) i ''Os escuros soños de Clío'' (1979); [[Xosé Neira Vilas]] (1928) amb les novel·les ''[[Memorias dun neno labrego]]'' (1960) i ''Camiño bretemoso ''(1967); el poeta [[Uxío Novoneyra]] (1930-1999) amb ''Os Eidos I'' i II (1955 i 1974); [[Xosé Lois Méndez Ferrín]] (1938) amb els poemes ''Voce na néboa'' (1957), ''Con pólvora e magnolias'' (1976) i ''O fin dun canto'' (1982); [[Xosé Lois Franco Grande]] (1935) traductor al gallec d'''Antígona'' de [[Jean Anouilh]] i de ''Non haberá guerra de Troia'' de [[Jean Giraudoux]]; el poeta [[Antón Tovar Bobillo]] (1921-2004), amb ''Arredores'' (1962) i ''Non'' (1967); [[Marcial Suárez]], amb ''O acomodador e outras narracións'' (1969); el poeta [[Manuel María Fernández Teixeiro]] (1930), amb ''Terra chá'' (1963); [[Margarida Ledo]] (1951) amb les narracions ''Mamá-Fe'' (1973) i ''O corvo érguese cedo'' (1973); Paco Martín, amb ''Na cárcel'' (1976), ''Músicas no espello'', ''No cadeixo'' i ''Angora cun ceo de lama''; el novel·lista [[Xavier Alcalá]] amb ''Faula'' (1982), ''A insua'', ''A nosa cinza'', ''Tertulia'' (1985) i ''Nos pagos de Huincaloo''; [[Camilo Gonsar]], amb ''Cara times square'' i ''A desfeita'' (1983).
Pel que fa al teatre, destaca el Grup de Ribadavia o també [[Grupo Abrente]], atès que el componen dramaturgs que van començar el seu camí professional entorn de l'any 1973, en època predemocràtica, data en què s'inicia la important Mostra de Teatre de Ribadavia que durarà fins a l'any 1980, i del concurs d'obres teatrals Abrente. Pertanyen a aquest grup autors com [[Manuel Lourenzo]], [[Euloxio Ruibal]] i [[Roberto Vidal Bolaño]]. Tots ells apareixen units per un posicionament comú contra la dictadura i per l'exploració de joves tendències teatrals acostades al teatre èpic i simbòlic que serveixi d'instrument d'agitació i propaganda.
| |||