Itàlia: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Treu enllaços superflus a articles d'anys |
Canvis menors, neteja, replaced: d'Europa Occidental → de l'Europa Occidental AWB |
||
Línia 40:
|notes_al_peu =<references group="nb"/>
}}<!--FI DE TAULA PAIS -->
'''Itàlia''' (en [[italià]]: ''Italia''), oficialment la '''República Italiana''' (en italià: ''Repubblica Italiana''), és un Estat [[Europa|europeu]] situat a la [[península Itàlica]] i que inclou les dues illes més grans de la [[mar Mediterrània]], [[Sicília]] i [[Sardenya]]. Itàlia limita al nord amb [[França]], [[Suïssa]], [[Àustria]] i [[Eslovènia]]. Els petits estats independents de [[San Marino]] i la [[Ciutat del Vaticà]] són enclavaments dins el territori italià, mentre que [[Campione d'Itàlia]] és un exclavament italià dins de Suïssa.
En l'actualitat, Itàlia és una [[república]] [[democràcia|democràtica]] i un [[país desenvolupat]] amb el setè [[Producte interior brut]] més alt del món i el 17è [[índex de desenvolupament humà]] més alt. És membre fundador de la [[Unió Europea]], i membre del [[Grup dels vuit]] i del [[Consell de Seguretat de les Nacions Unides]].
Línia 51:
== Geografia física ==
[[Fitxer:Satellite_image_of_Italy_in_March_2003.jpg|thumb|Fotografia d'Itàlia des d'un satèl·lit]]
Itàlia consisteix predominantment en una gran [[península]] que s'estén cap al [[Mar Mediterrani]], on junt amb les seves dues principals illes, [[Sicília]] i [[Sardenya]], crea masses aquàtiques importants, com el [[Mar Adriàtic]] al nord-est i el [[Mar Jònic]] al sud-est. Limita al nord amb [[França]], [[Suïssa]], [[Àustria]], i [[Eslovènia]]. La serralada dels [[Apenins]] formen la columna vertebral de la península, anant des del nord-oest fins on s'uneixen amb els [[Alps]], la cadena muntanyosa que després forma un arc el qual tanca a Itàlia des del nord. Allí s'hi troba també una gran esplanada al·luvial, l'esplanada po-veneciana, drenada pel [[riu Po]] i els seus diversos afluents provinents dels Alps, Apenins i [[Dolomites]].
Hi ha diversos [[volcà|volcans]] actius a Itàlia. L'[[Etna]] és el volcà actiu més gran d'[[Europa]]. Contràriament al que pensa molta gent, el punt més elevat d'Itàlia no és el Mont Blanc, ja que aquest cim és plenament francès. El seu punt més elevat, doncs, és el [[Mont Blanc de Cormayeur]] a 4.748 m d'altitud, situat al massís del [[Mont Blanc]], a la capçalera de la [[Vall d'Aosta]]. Itàlia, però s'associa més fàcilment amb dos [[volcà|volcans]] famosos: El [[Vesuvi]] prop de [[Nàpols]] i el molt actiu [[Etna]] a [[Sicília]].
Línia 60:
=== Estructura constitucional ===
[[Fitxer:Mattarella_2015.jpg|thumb|[[Sergio Mattarella]], 12è president de la República]]
El govern de la República Italiana es basa en el [[parlamentarisme]]. El [[Parlament Italià]] és bicameral, integrat per la [[Cambra dels Diputats d'Itàlia|Cambra dels Diputats]] (''Camera dei Deputati'') i el [[Senat d'Itàlia|Senat de la República]] (''Senato della Repubblica''). El poder executiu és constituït pel [[Consell de Ministres d'Itàlia|Consell dels Ministres]] (''Consiglio dei ministri''), encapçalat pel Primer Ministre o [[President del consell de ministres d'Itàlia|President del consell dels ministres]] que és el [[cap de govern]]. El [[cap d'Estat]] és el [[President de la República Italiana|President de la República]] (''Presidente della Repubblica''), electe cada set anys pel Parlament i un petit nombre de delegats regionals. El president nomena el primer ministre, el qual, al seu torn, nomena els altres ministres. El Consell de Ministres ha de conservar el suport (''fiducia'') d'ambdues cambres del Parlament.
Les Cambres del Parlament s'elegeixen directament per mitjà d'un [[sistema electoral]] complex (esmenat per última vegada el 2005) que combina la [[representació proporcional]] i un premi majoritari per a la coalició més gran. Tots els ciutadans italians majors de 18 anys poden votar pels diputats. Per votar pels Senadors, tanmateix, els ciutadans han de tenir més de 25 anys. La Cambra dels Diputats té 630 membres i el Senat 315 senadors electes; a més el Senat inclou els expresidents de la República i altres senadors vitalicis designats pel President de la República segons les provisions especials de la [[constitució]]. Ambdues cambres es renoven cada cinc anys, però poden ser dissoltes pel President abans de l'expiració del terme si, per falta de qualsevol majoria, el Parlament no pot elegir cap govern.
Una característica única del Parlament Italià és que té representació dels italians a l'estranger (al voltant de 2,7 milions). Dels 630 diputats i els 315 senadors, 12 i 6 són elegits, respectivament, en quatre circumscripcions estrangeres. Aquests representants van ser elegits per primera vegada el [[2006]] i gaudeixen dels mateixos privilegis que els representants electes a Itàlia.
Línia 68:
=== Subdivisió administrativa ===
{{Article principal|Regions d'Itàlia|llista de Províncies d'Itàlia}}
Itàlia es divideix en diverses [[regions d'Itàlia|regions]] que d'acord a la constitució de [[1948]] gaudeixen d'autonomia local, en què el paper de la constitució és reconèixer, protegir i promoure l'autonomia local, assegurar que els serveis de l'Estat siguin descentralitzats, i adaptar els principis i les lleis establint l'autonomia i descentralització. No obstant cinc d'aquestes regions ([[Vall d'Aosta]], [[Friül — Venècia Júlia]], [[Sicília]], [[Sardenya]] i [[Trentino – Tirol del Sud|Trentino-Alto Adige/Tirol del Sud]]) tenen un estatus autonòmic especial per raó de la seva natura geogràfica, cultural o social i la presència de minories ètniques. Les altres ([[Llombardia]], [[Ligúria]], [[Vèneto]], [[Piemont]], [[Calàbria]], [[Toscana]], [[Abruços]], [[Basilicata]], [[Campània]], [[Emília-Romanya]], [[Laci]], [[Marques]], [[Molise]], [[Pulla]] i [[Úmbria]]) tenen un estatut comú d'administració. Van ser establertes finalment com a regions durant la dècada de [[1970]].
Cada regió elegeix un consell i una ''Giunta Regionale'' (Junta Regional) encapçalada per un president electe per sufragi directe. La Junta és responsable davant el consell i ha de retenir el vot de confiança del consell. La reforma constitucional del 2001 van ampliar les competències de les regions, en especial quant als poders legislatius; la majoria dels controls de l'Estat van ser abolits.
Línia 74:
Les regions se subdivideixen en 109 províncies i aquestes en 8.101 comuns o municipalitats.
[[Fitxer:Italy.geohive.gif|thumb|
{| class="wikitable sortable" style="text-align:left; font-size:90%"
Línia 80:
!width="10px"| !!width="180px"| [[Regions d'Itàlia|Regió]] !!width="70px"| [[Capital]] !!width="70px"| [[Àrea]] !!width="70px"| [[Població]]</tr>
|-
| 1 || Els [[Abruços]] || [[L'Aquila]] || style="text-align:right"|10.794
|-
| 2 || [[Basilicata]] || [[Potenza]] || style="text-align:right"|9.992
|-
| 3 || [[Calàbria]] || [[Catanzaro]] || style="text-align:right"|15.080
|-
| 4 || [[Campània]] || [[Nàpols]] || style="text-align:right"|13.595
|-
| 5 || [[Emília-Romanya]] || [[Bolonya]] || style="text-align:right"|22.124
|-
| 6 || [[Friül — Venècia Júlia]] * || [[Trieste]] || style="text-align:right"|7.855
|-
| 7 || [[Laci]] || [[Roma]] || style="text-align:right"|17.207
|-
| 8 || [[Ligúria]] || [[Gènova]] || style="text-align:right"|5.421
|-
| 9 || [[Llombardia]] || [[Milà]] || style="text-align:right"|23.861
|-
| 10 || Les [[Marques]] || [[Ancona]] || style="text-align:right"|9.694
|-
| 11 || [[Molise]] || [[Campobasso]] || style="text-align:right"|4.438
|-
| 12 || [[Piemont]] || [[Torí]] || style="text-align:right"|25.399
|-
| 13 || [[Apúlia]] || [[Bari (Pulla)|Bari]] || style="text-align:right"|19.362
|-
| 14 || [[Sardenya]]* || [[Càller]] || style="text-align:right"|24.090
|-
| 15 || [[Vall d'Aosta]]* || [[Aosta]] || style="text-align:right"|3.263
|-
| 16 || [[Toscana]] || [[Florència]] || style="text-align:right"|22.997
|-
| 17 || [[Trentino – Tirol del Sud|Trentino-Alto Adige/Tirol del Sud]]* || [[Trento]] || style="text-align:right"|13.607
|-
| 18 || [[Úmbria]] || [[Perusa]] || style="text-align:right"|8.456
|-
| 19 || [[Sicília]]* || [[Palerm]] || style="text-align:right"|25.708
|-
| 20 || [[Vèneto]] || [[Venècia]] || style="text-align:right"|18.391
|}
Línia 124:
{{Article principal|Economia d'Itàlia}}
[[Fitxer:IMG 4468 - Milano - La Borsa - Dettaglio - Foto di Giovanni Dall'Orto - 20 jan 2007.jpg|thumb|La Borsa de Milà és el mercat de valors més important d'Itàlia]]
L'economia italiana, segons el càlcul del seu [[Producte interior brut]] en [[paritat de poder adquisitiu]] és la vuitena més gran del món, i la quarta més gran d'[[Europa]].<ref name="cia">[https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/rankorder/2001rank.html CIA Factbook, Italy]</ref> D'acord amb l'[[Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic]], el [[2004]] Itàlia va ser el sisè exportador més gran de béns manufacturats. Econòmicament el país està dividida en dues àrees: un nord industrialitzat, dominat per les empreses privades, i una àrea menys desenvolupada principalment agrícola al sud. L'[[economia submergida]], segons el Ministeri de Finances, s'ha estimat que representa prop del 6% del PIB oficial.
Itàlia posseeix una economia industrial capitalista diversificada, amb pràcticament la mateixa renda per capita que [[França]] i el [[Regne Unit]]. S'observa una diferència entre el nord industrial i desenvolupat, l'economia de la qual està dominada per les empreses privades, i el sud agrícola, menys desenvolupat i depenent del suport governamental amb una [[taxa d'atur]] del 20%. La major part de les matèries primeres necessàries per a la indústria són importades així com més del 75% de l'energia.<ref name="cia"/>
Línia 137:
=== Demografia ===
[[Fitxer:Turati2331.jpg|thumb|Via Turati de la ciutat de Milà]]
L'últim report de l'Institut Nacional d'Estadística (ISTAT) va estimar la població en 59.131.287 habitants el desembre del [[2006]],<ref>[http://demo.istat.it/bilmens2006/index.html Statistiche Demografiche ISTAT]</ref> un increment del 3% des del 2001. La població italiana és la quarta més gran de la [[Unió Europea]] (després d'[[Alemanya]], [[França]] i el [[Regne Unit]]) i la 22a més gran del món. El [[taxa de creixement poblacional|creixement poblacional]] és degut principalment a la immigració i a l'increment en l'[[esperança de vida]], que s'ha estimat en 79,81 anys.<ref>[https://cia.gov/cia//publications/factbook/geos/it.html#People CIA Factbook, Italy, People]</ref> Malgrat el creixement poblacional, Itàlia està envellint ràpidament. Amb una [[taxa de fecunditat]] d'1,35 nens per dona,<ref>[http://www.italymag.co.uk/2007/news-from-italy/general/italys-birth-rate-hits-a-high Italy's birth rate hits a high]</ref> prop d'un de cada cinc italians és pensionat.
Itàlia té una de les densitats de població més altes d'Europa, amb 198,6 persones per quilòmetre quadrat. La densitat és major a la regió del nord-oest; de fet, dues de les vint regions (Llombardia i Piemont) sumades agrupen el 25% de la població total de l'Estat, dels quals 7,4 milions viuen a la [[Àrea metropolitana de Milà|regió metropolitana de Milà]], l'àrea metropolitana més poblada. L'[[alfabetisme]] arriba al 98%, i l'educació és obligatòria per a tots entre els 6 i els 18 anys. Aproximadament, dos terços de la població viu en àrees urbanes, una xifra menor al d'altres nacions
=== Llengües ===
{{Article principal|Llengües d'Itàlia}}
[[Fitxer:Itàlianew.png|thumb|300px|Mapa de les llengües d'Itàlia]]
La llengua oficial d'Itàlia és l'[[italià]], una estandardització del [[toscà]], llengua descendent del [[llatí]]. Abans de la reunificació italiana el [[1861]] aquesta llengua existia només com a llengua literària, parlada per menys del 3% de la població. Nombroses llengües es parlaven a la península, la majoria llengües romances que s'havien desenvolupat a cadascuna de les regions i regnes, a causa de la fragmentació política de la península. Moltes d'aquestes llengües han sobreviscut, sovint impròpiament anomenades ''dialetti'' (dialectes).
[[Massimo d'Azeglio]], un dels ministres de [[Camillo Benso di Cavour|Cavour]], va declarar, després de la unificació italiana, que ja que s'havia creat Itàlia, només faltava crear italians. Atès el gran nombre de llengües que es parlaven a la península, es va establir que l'italià "correcte" o "estàndard" seria basat en el dialecte florentí de la [[Toscana]] (atès que seria la primera regió a produir autors importants com [[Dante Alighieri]]). Es va establir un sistema educatiu, la qual cosa va reduir la variació de les llengües amb el temps. Seria fins a la dècada de 1960 que el creixement econòmic i la televisió van permetre la universalització de l'italià.
Els grups minoritaris són petits, essent el major d'aquests el de parla [[alemany]]a al sud del [[Tirol]] (segons el [[cens]] de [[1991]], la població es troba composta per 287.503 persones de parla alemanya i només 116.914 de parla italiana) i els [[Eslovènia|eslovens]] al voltant de [[Trieste]]. Altres grups minoritaris amb idiomes parcialment oficials inclouen la minoria de parla [[occità|occitana]] a la regió de la [[Vall d'Aosta]]; els [[llengua sarda|sard]]s, el [[català]], el [[friülès]], el [[vènet]] i el [[ladí]] a les muntanyes [[dolomites]], essent tots idiomes romanços.
Línia 158:
== Cultura i oci ==
[[Fitxer:Sanzio 00.jpg|thumb|upright|[[Raffaello Sanzio|Rafael]].]]
Itàlia, com a Estat, no existia abans de la unificació dels diversos regnes i repúbliques el [[1861]]. A causa de la seva unificació relativament tardana, així com de l'autonomia històrica de les diverses regions que comprenen la península Itàlica, moltes de les tradicions i costums que en l'actualitat reconeixem com a italianes poden, alhora, identificar-se d'acord amb la seva regió d'origen. La contribució italiana al patrimoni cultural i històric d'Europa és immens: Itàlia és la llar del nombre més gran de llocs designats com a [[Patrimoni de la Humanitat]] del món.
=== Arts visuals ===
Línia 164:
=== Literatura ===
[[Fitxer:DanteFresco.jpg|thumb|
La base de la llengua italiana moderna va ser establerta per primera vegada amb les obres del poeta florentí, [[Dante Alighieri]], l'obra més gran del qual és considerada una de les obres literàries més importants de l'Europa medieval: la [[Divina Comèdia]]. Altres escriptors i poetes reconeguts són [[Giovanni Boccaccio]], [[Giacomo Leopardi]], [[Alessandro Manzoni]], [[Torquato Tasso]], [[Ludovico Ariosto]] i [[Francesco Petrarca]], el vehicle d'expressió dels quals va ser inventat a Itàlia: el sonet. Alguns filòsofs prominents foren [[Giordano Bruno]], [[Ficino]], [[Machiavelli]], i [[Giambattista Vico]]. Algunes figures literàries modernes i [[premi Nobel|premis Nobel]] són el poeta nacionalista [[Giosuè Carducci]] (1906), l'escriptora realista [[Grazia Deledda]] (1926), l'autor d'obres de teatre [[Luigi Pirandello]] (1936), els poetes [[Salvatore Quasimodo]] (1959) i [[Eugenio Montale]] (1975), i el satirista i autor d'obres de teatre [[Dario Fo]] (1997).<ref>[http://nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/ All Nobel Laureates in Literature]</ref>
=== Ciència ===
[[Fitxer:Galileo.arp.300pix.jpg|thumb|
En la ciència, [[Galileo Galilei]] va realitzar importants avanços cap a la [[revolució científica]], i [[Leonardo da Vinci]] és l'epítom de l'enginyer renaixentista.
Itàlia ha estat la llar de diversos científics i inventors de gran renom: [[Enrico Fermi]], un dels pares de la [[Mecànica quàntica]] i cap del [[Projecte Manhattan]]; l'astrònom [[Giovanni Domenico Cassini]]; el físic [[Alessandro Volta]], inventor de la bateria elèctrica; els matemàtics [[Joseph Louis Lagrange]] i [[Fibonacci]]; el premi Nobel de física [[Guglielmo Marconi]] inventor de la [[ràdio]]; i [[Antonio Meucci]], inventor del [[telèfon]].
=== Música ===
Línia 261:
=== Comuns i senyorius ===
[[Fitxer:Firenze.PalVecchio05.JPG|thumb|upright|
L'aixecament dels senyorius és una fase de la història italiana associada amb el declivi del sistema comunal medieval de govern i el sorgiment de l'estat dinàstic.. En aquest context la paraula senyoriu (it. ''signoria''), es fa ús en oposició a la institució del comú (it. ''commune'') o de la ciutat-república.
Línia 269:
=== Repúbliques Marítimes ===
[[Fitxer:Naval Jack of Italy.svg|thumb|
Itàlia, durant aquest període, va ser famosa per les seves repúbliques mercantils: la [[República de Florència]] i les [[Repúbliques Marítimes]]. Eren ciutats-estats organitzades com a repúbliques, en el sentit que eren formalment independents, encara que la majoria es van originar a partir de territoris que pertanyien abans a l'[[imperi Bizantí]], amb l'excepció de Gènova i Pisa. Totes aquestes ciutats, durant la seva època independent, tenien [[forma de govern|sistemes de govern]] similars, que no idèntics, en què les classes mercantils hi tenien molt poder. Encara que en la pràctica eren [[oligarquia|oligàrquiques]] i s'assemblen molt poc a les [[democràcia|democràcies]] modernes, la llibertat política relativa va permetre el desenvolupament acadèmic i artístic.
Les quatre Repúbliques Marítimes clàssiques foren la [[República de Venècia]], [[Gènova]], [[Pisa]] i [[Amalfi]], i sempre es presenten en aquest ordre que mostra la seqüència temporal del seu domini. Tanmateix, altres pobles d'Itàlia també van ser, en un període, repúbliques marítimes, encara que amb menys importància, com ara [[Gaeta]], [[Molfetta]], [[Trani]] i a [[Dalmàcia]], sota la influència italiana [[Dubrovnik|Ragusa]] i [[Zadar|Zara]].
La [[República de Venècia]] i Gènova es van convertir en la porta del [[comerç]] amb l'Orient i productors de [[vidre]] venecià, mentre que Florència era la capital de la [[seda]], la [[llana]], els [[banc (empresa)|bancs]] i la [[joieria]]. La riquesa que van comportar aquestes activitats van tenir com a resultat que molts projectes artístics públics i privats de gran envergadura podien ser finançats. Les Repúbliques Marítimes també van contribuir significativament en les [[Croades]], amb suport econòmic però sobretot prenent avantatge de les oportunitats polítiques i comercials que resultaven d'aquestes guerres. La [[Quarta Croada]], que nominalment volia alliberar [[Jerusalem]], de fet, també incloïa l'intent de conquesta de Zara i [[Constantinoble]] per Venècia.
Cada una de les Repúbliques Marítimes en el temps tenia control de diverses terres d'ultramar, com ara moltes de les illes de la [[mar Mediterrània]], especialment de [[Sardenya]] i [[Còrsega]], així com les terres de la [[mar Adriàtica]] i les terres de l'[[Orient Pròxim]] i el nord d'[[Àfrica]].
En aquesta època la [[corona d'Aragó]] va annexionar diversos territoris del sud d'Itàlia i de Sardenya, com a potència mercantil i marítima. La ciutat de l'[[Alguer]] va ser repoblada amb immigrants catalans, i fins a l'actualitat la ciutat ha conservat la cultura i la llengua catalanes.
Línia 282:
=== Renaixement ===
[[Fitxer:Leonardo da Vinci - Self-Portrait - WGA12798.jpg|thumb|upright|[[Leonardo Da Vinci]], renaixentista italià.]]
Alguns historiadors han suggerit que l'estructura política excepcional de la [[Baixa edat mitjana]] va permetre el sorgiment d'una eflorescència cultural única. Itàlia era dividida en petites ciutats-estats i altres territoris. El [[Regne de Nàpols]] controlava el sud, la [[República de Florència]] i els [[Estats Papals]] controlaven el centre, Gènova i el [[Ducat de Milà]] el nord i l'oest, i la [[República de Venècia]] l'est. La Itàlia del [[segle XVI]] era un dels territoris més urbanitzats d'Europa. La majoria dels historiadors concorden en què les idees que van caracteritzar el [[Renaixement]] van tenir el seu origen a la Florència del [[segle XIII]], en especial amb els escrits de [[Dante Alighieri]] ([[1265]]-[[1321]]) i [[Francesco Petrarca]] ([[1304]]-[[1374]]), així com les pintures de [[Giotto di Bondone]] ([[1267]]-[[1337]]).
El Renaixement va rebre el seu nom en referència al nou naixement d'algunes idees clàssiques que s'havien perdut a Europa. S'ha argumentat que el catalitzador d'aquest renaixement va ser el descobriment d'alguns texts antics que la civilització occidental havia oblidat, però que van ser preservats dins algunes biblioteques de monestirs i pel món musulmà i la traducció dels antics texts del [[grec antic|grec]] i l'[[llengua àrab|àrab]] al [[llatí]].
Els humanistes renaixentistes com ara [[Niccolò de' Niccoli]] i [[Poggio Bracciolini]] van recórrer les biblioteques a la recerca de les obres dels autors clàssics com ara [[Plató]], [[Ciceró]] i [[Vitruvi]]. Les obres dels escriptors de l'[[Antiga Grècia]] i de la [[Grècia Hel·lenística]] així com dels científics musulmans van ser importats al món cristià postmedieval.
La [[Pesta Negra]] de [[1348]] va afectar greument Itàlia, matant un terç de la població total.<ref>Stéphane Barry and Norbert Gualde, "The Biggest Epidemics of History" (La plus grande épidémie de l'histoire, in L'Histoire n°310, June 2006, pp.45-46 </ref> Amb la recuperació del desastre, les ciutats van ressorgir com a centres de comerç.
=== Domini estranger (del segle XVI al segle XIX) ===
[[Fitxer:Western Europe Utrecht Treaty.jpg|thumb|
Després d'un segle d'un sistema polític fragmentat, en què els petits Estats italians i els principats havien pogut mantenir una independència relativa i el balanç de poder en la península, el [[1494]] el rei francès [[Carles VIII de França|Carles VIII]] va començar la primera d'una sèrie d'invasions que es va estendre per tota la primera meitat del [[segle XVI]]; una competència entre [[França]] i [[Espanya]] per la possessió del territori italià. Al final, [[Espanya]] va dominar (el [[Tractat de Cateau-Cambresis]] de [[1559]] va reconèixer la possessió espanyola del [[Ducat de Milà]] i el [[Regne de Nàpols]]) i per gairebé dos segles es va convertir en la força política dominant d'Itàlia. La [[Santa Aliança]] entre Espanya sota la casa d'Habsburg i la Santa Seu va tenir com a resultat la persecució sistemàtica de qualsevol moviment [[protestantisme|protestant]], que al seu torn va fer que la península romangués catòlica amb poca o nul·la presència protestant. El control espanyol d'Itàlia va comportar l'aplicació d'impostos molt elevats en conjunció amb una administració lenta i sovint ineficient.
[[Àustria]] va succeir Espanya com a principal potència a controlar Itàlia després del [[Tractat d'Utrecht]] ([[1713]]), adquirint Milà i el Regne de Nàpols. El domini austríac, contemporani amb la [[Il·lustració]] promoguda pels emperadors d'Habsburg, va produir un millorament considerable de les condicions socials. La regió del nord d'Itàlia, sota el control de [[Viena]] va recuperar el seu dinamisme econòmic i el fervor intel·lectual.
La [[Revolució Francesa]] i les [[Guerres napoleòniques]] (1796-[[1815]]) van introduir les idees d'igualtat, democràcia, llei i nació a Itàlia. La península ja no era el camp de batalles del passat, però [[Napoleó I de França|Napoleó]] (que va néixer a Còrsega el 1769, un any després de la cessió de l'illa de Gènova a França) va canviar completament el mapa polític, destruint el [[1799]] la [[República de Venècia]], la qual mai no recuperaria la seva independència. Els Estats creats per Napoleó amb el suport de grups minoritaris de patriotes italians van ser efímers i no van sobreviure la derrota de l'emperador francès el [[1815]].
=== ''Risorgimento'' (1848-1870) ===
[[Fitxer:Giuseppe Garibaldi (1866).jpg|
La creació del [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]] va ser el resultat dels esforços coordinats entre els nacionalistes italians i els monàrquics lleials a la [[Casa de Savoia]], per a establir un regne unit que abastés la península italiana sencera.
El [[Regne de Sardenya-Piemont]] es va industrialitzar a partir de [[1830]]. Una constitució, l'[[Estatut Albertí]] va ser promulgat en un any de revolucions, el [[1848]], sota la pressió liberal. En aquest temps, es va declarar la [[primera guerra d'independència italiana]] d'Àustria. Després dels èxits inicials, tanmateix, el Regne de Sardenya va perdre.
Després de les revolucions de 1848, el líder aparent de la [[unificació italiana]] va ser el nacionalista [[Giuseppe Garibaldi]]. Garibaldi era popular amb els italians del sud.<ref>(Smith, Dennis Mack (1997). ''Modern Italy; A Political History''. Ann Arbor: The University of Michigan Press. ISBN 0-472-10895-6, pp. 15.)</ref> Ell va encapçalar el moviment d'unificació republicana al sud, però la monarquia del nord d'Itàlia també tenia l'ambició d'establir un Estat italià unificat. Encara que el regne no tenia cap connexió física amb [[Roma]] (considerada la capital natural d'Itàlia), va reptar, amb èxit, l'[[Imperi Austríac]] durant la [[Segona guerra de la independència italiana]], alliberant [[Llombardia]] i Venècia del domini austríac. El regne també va concretar aliances importants que el van permetre millorar les possibilitats de reunificar Itàlia, com ara l'aliança amb el [[Regne Unit]] i [[França]] en la [[Guerra de Crimea]].
El [[1866]] el primer ministre prussià [[Otto von Bismarck]] va oferir a Victor Emmanuel II una aliança amb el seu regne en la [[Guerra Austro-Prussiana]] prometent l'annexió de Venècia a Itàlia, aleshores controlada per Àustria. El rei Emmanuel va acceptar, la qual cosa va marcar la [[Tercera guerra d'independència italiana]]. Després de la victòria dels aliats i l'annexió de Venècia, l'únic obstacle major a la reunificació era Roma.
El [[1870]] Prússia va declarar la guerra a [[França]] en la [[Guerra Franco-Prussiana]]. Per tal de fer-ne front, França va abandonar les seves possessions a Roma. Itàlia es va beneficiar de la victòria prussiana per prendre el control dels [[Estats Papals]] de l'autoritat francesa. La unificació italiana s'havia completat, i poc després la capital d'Itàlia es va moure a Roma.
=== Del liberalisme al feixisme (1870-1922) ===
Al nord d'Itàlia, la industrialització i la modernització havien començat durant l'última meitat del [[segle XIX]]. El sud, al mateix temps, era sobrepoblat, la qual cosa va forçar l'emigració massiva de milions de persones cap a altres regions d'Europa i d'[[Amèrica]] principalment als [[Estats Units]], l'[[Argentina]], l'[[Uruguai]] i el [[Brasil]].
La democràcia parlamentària es va desenvolupar ràpidament durant el [[segle XX]]. L'[[Estatut Albertí]] de 1848 es va estendre per incloure tot el [[Regne d'Itàlia (1861–1946)|Regne d'Itàlia]] el [[1861]] atorgant les llibertats bàsiques, però les lleis electorals excloïen les classes sense propietats i educació del dret al vot. El [[1913]] es va aprovar el [[sufragi universal]] per als homes. El Partit Socialista es va convertir en el partit polític principal.
A partir de les últimes dues dècades del [[segle XIX]], Itàlia va prendre possessions d'ultramar, com ara les colònies de [[Somàlia Italiana]] i [[Eritrea]] i va intentar sense èxit annexionar-se [[Etiòpia]] ([[Primera Guerra Italo-Etíop]]). A més, el [[1911]], el govern de [[Giovanni Giolitti]] va enviar forces per ocupar [[Líbia]]. Itàlia va declarar la guerra a l'[[imperi Otomà]] ([[Guerra italo-turca (1911-1912)]]). L'annexió de Líbia i del ''Dodecanese'' (un grup d'illes de la [[mar Egea]]) va fer el fonament dels nacionalistes per a advocar pel domini d'Itàlia per tot el mediterrani i l'annexió de [[Grècia]] i la regió de Dalmàcia.<ref
El camí cap a la democràcia liberal moderna va ser interromput per la [[Primera guerra mundial]] (1914-1918). Al començament, Itàlia va romandre neutral, però el [[1915]], sota la pressió del Regne Unit i França, Itàlia va signar el [[Pacte de Londres]] fent-se un aliat. A canvi de la seva participació, els altres dos Estats van prometre que en finalitzar la guerra, Itàlia rebria Trento, Trieste, Istria, Dalmàcia i alguns territoris de l'actual [[Turquia]]. Itàlia va derrotar l'[[Imperi austrohongarès]] el novembre de 1918. Durant la guerra, tanmateix, 600.000 italians van morir i l'economia es va col·lapsar amb altes taxes d'[[inflació]] i d'[[atur]]. En el Tractat de pau, Itàlia només va rebre Trento, Trieste i Istria però no pas totes les terres promeses en el Pacte de Londres, de manera que la victòria va ser considerada com a victòria "mutilada". Després de la [[Guerra Greco-Turca (1919-1922)|Guerra Greco-Turca]] de 1919-1922, Itàlia va annexar formalment el [[Dodecanès]] que havia ocupat durant la guerra.
=== Feixisme i la Segona Guerra Mundial (1922-1945) ===
[[Fitxer:Benito Mussolini in Yugoslavia crop.JPG|upright|thumb|
Després de la devastació de la Primera Guerra Mundial, molts treballadors italians es van unir a les vagues generals per demanar més drets i millors condicions laborals. Alguns, inspirats per la [[Revolució Russa]], van començar a prendre les fàbriques, els molins, les granges i altres llocs de feina. Els liberals, amb por d'una revolució socialista, van donar el seu suport al petit [[Partit Nacional Feixista]] encapçalat per [[Benito Mussolini]] que reaccionaria violentament a les vagues amb la milícia mentre que el govern parlava moderadament d'aquestes accions. Després de diversos anys de lluita, l'octubre de [[1922]] els feixistes van planejar un [[cop d'Estat]] (la ''Marcia su Roma'', "Marxa a Roma"). Les forces feixistes eren inferiors, però el rei va ordenar l'exèrcit que no intervengués, aliant-se amb Mussolini i convencent el partit liberal de permetre un govern dirigit pels feixistes. Durant els anys següents, Mussolini (conegut com ''Il Duce'', "el líder"), va eliminar tots els partits polítics (incloent-hi els liberals) i va restringir les llibertats personals sota el pretext de la "prevenció d'una revolució".
El 1935, Mussolini va declarar de nou la guerra a [[Etiòpia]] ([[Segona Guerra Italo-Etíop]]) la qual va ser subjugada en pocs mesos, una acció que va tenir com a resultat l'aïllament d'Itàlia dels seus aliats tradicionals, França i el Regne Unit, i alhora l'oportunitat de donar suport a l'Alemanya nazi. Es va signar un primer pacte amb Alemanya el [[1936]] i un altre el [[1938]]. Itàlia va donar suport a [[Francisco Franco]] en la [[Guerra Civil Espanyola]] i a l'annexió alemanya d'Àustria. L'octubre de 1939 Mussolini va reunir el Regne Unit, França i Alemanya en el [[Tractat de Munic]].
[[Fitxer:Italian empire 1940.PNG|thumb|L'imperi italià el 1940|left]]
El [[7 d'abril]], [[1939]], Itàlia va ocupar [[Albània]] ([[Invasió italiana d'Albània]]), un protectorat ''de-facto'' per moltes dècades, però, el setembre del mateix any, després de la invasió de [[Polònia]], Musslini va decidir no participar en la guerra al costat d'Alemanya, atesa la preparació pobra de les forces armades. Itàlia va entrar a la guerra el [[1940]], ja que França havia estat vençuda. Mussolini esperava que Itàlia podria guanyar en poc temps.
Itàlia va envair Grècia l'octubre de 1940 des d'Albània, però va ser forçada a sortir després d'uns pocs mesos. Després, va conquerir la [[Somàlia Britànica]], però un contraatac dels Aliats, Itàlia va perdre tot el seu [[Imperi italià|imperi]] a l'Àfrica. Itàlia també va ser derrotada per les forces aliades al nord d'Àfrica i va salvar-se només gràcies al suport alemany encapçalat per [[Erwin Rommel]].
Després de diverses derrotes, Itàlia va ser envaïda el juny de [[1943]]. El rei [[Víctor Manuel III d'Itàlia|Víctor Manuel]] i un grup de feixistes es van oposar a Mussolini, i el juliol de 1943 Mussolini va ser arrestat. Amb el ressorgiment dels antics partits polítics no feixistes, es van realitzar negociacions de pau secretes amb els aliats. El setembre de 1943 Itàlia es va rendir. Immediatament, Alemanya va envair Itàlia i el territori va estar dividit per dos anys convertint-se en un camp de batalla. La secció ocupada pels Nazis es va reconstruir un [[República Social Italiana|Estat feixista]] sota el poder de Mussolini, va ser un camp de batalla entre els partisans italians (els ''partigiani'') i les tropes nazis i feixistes. Itàlia va ser finalment alliberada el [[25 d'abril]], [[1945]].
=== La Primera República (1946-1992) ===
El [[1946]] el fill de Víctor Manuel III, [[Humbert II d'Itàlia]] va prendre el tron. Tanmateix, Itàlia va ser constituïda com a [[república]] després d'un [[referèndum]] portat a terme el [[2 de juny]], [[1946]], dia que se celebra cada any com la Diada de la República. Aquestes foren les primeres eleccions en què les dones van poder votar.<ref>[http://www.insmli.it/pubblicazioni/35/Voto%20donne%20versione%20def.pdf Italia 1946: le donne al voto, dossier a cura di Mariachiara Fugazza e Silvia Cassamagnaghi] {{pdf}} (en italià)</ref> La república va guanyar amb un marge del 9 per cent. Es va aprovar una constitució republicana que va entrar en vigor l'[[1 de gener]], [[1948]].
Sota el [[Tractat de París (1947)|Tractat de Pau de París]] de [[1947]], una àrea de la frontera oriental va ser annexionada per [[República Federal Socialista de Iugoslàvia|Iugoslàvia]]. El [[1954]] el territori lliure de Trieste va ser dividit entre els dos Estats. El [[1949]] Itàlia es va fer aliat dels [[Estats Units]] per la qual cosa va rebre suport econòmic sota el [[Pla Marshall]]. A més a més, Itàlia es va fer membre fundador de la [[Comunitat Econòmica Europea]], que després esdevindria la [[Unió Europea]]. Entre el [[1950]] i el 1960 el país va créixer econòmicament.
La situació política es va agreujar entre els anys setanta i vuitanta. Aquest període va ser caracteritzat pels conflictes socials i actes terroristes portats a terme per moviments extraparlamentaris. L'assassinat del líder de la Democràcia Cristiana, [[Aldo Moro]] va ocórrer al final del compromís històric entre els demòcrates cristians i el Partit Comunista Italià. El 1980, per la primera vegada, es van formar dos governs consecutius encapçalats per un republicà i socialista, [[Benito Craxi]], en comptes d'un membre de la Democràcia Cristiana.
=== Segona República (1992 fins a l'actualitat) ===
De [[1992]] a [[1997]] Itàlia es va enfrontar a diversos reptes atesa la paràlisi política, la grandària del deute del govern, la corrupció i el crim organitzat i la seva influència; els ciutadans anomenaren la situació política com el [[Tangentopoli]]. El Tangentopoli va ser investigat judicialment per les ''mani pulite'', "les mans netes"; els ciutadans van demanar més reformes polítiques, econòmiques, socials i ètiques. Els escàndols del Tangentopoli incloïen tots els partits polítics importants, però sobretot aquells en la coalició de govern. La Democràcia Cristiana va entrar en crisi i es va dissoldre, separant-se en diversos altres partits; el Partit Socialista Italià es va dissoldre per complet.
En les eleccions de [[1994]] [[Silvio Berlusconi]] va ser elegit com a primer ministre, però el desembre del mateix any, va ser destituït, ja que la ''Lega Nord'' ("Lliga Nord") va retirar el seu suport al seu govern. Va ser succeït per [[Lamberto Dini]] fins al [[1996]]. L'abril del mateix any, en les eleccions nacionals, [[Romano Prodi]], d'una coalició de centreesquerra va guanyar les eleccions, i el seu primer govern va ser el tercer més llarg de la història, però va ser remogut en perdre el vot de confiança per tres vots el [[1998]]. Un nou govern de Demòcrates d'Esquerra es va formar sota [[Massimo d'Alema]], però el [[2000]] va renunciar i va ser succeït per [[Giuliano Amato]]. El [[2001]], la coalició de Silvio Berlusconi va guanyar, i va romandre en el poder per un mandat complet de cinc anys, el període més llarg de govern des de la fi de la II Guerra Mundial. En les eleccions del 2006, Prodi va retornar al govern, guanyant amb només per 0,06% més dels vots.
Línia 360:
* [http://www.parlamento.it/ Parlament] (en italià)
* [http://www.italia.gov.it/ Portal Nacional del Ciutadà] (en italià)
* [http://vlex.com/source/1239 Gazzetta Ufficiale (Serie Generale)] (en italià)
{{Patrimoni de la Humanitat a Itàlia}}
Línia 370:
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Italia}}
[[Categoria:Itàlia| ]]
[[Categoria:Estats alpins]]
|