|
|esquema_de_colors=background:#eeddbb
|resultat=Victòria [[Regne d'Astúries|asturiana]]
|bàndol1 = [[Fitxer:Cruz de Asturias.svg|20px|Asturians]] [[Regne d'Astúries|asturiansAsturians]]
|bàndol2 = [[Fitxer:Allah.svg|15px|Islam]] [[Califat omeia]]
|general1 = [[Fitxer:Cruz de Asturias.svg|20px|Asturians]] [[Pelai I|Pelai]]
|general2 = [[Fitxer:Allah.svg|15px|IslamMunuza]] †<br />[[Al Qama]] †
|força_numèrica1=300|força_numèrica2=entre 800 i 1400
| batalla_anterior = [[Setge d'Arbuna (719)]]
{{Agrupació d'elements|end}}
{{referències|2}}{{Neutralitat|data=octubre de 2016}}
'''Batalla de Covadonga''' és descrita pels historiadors com la recuperació de l'orgull perdut. Hi ha poques batalles en la història d'[[Espanya]] tan decisives com la que un grup de 300 asturians protagonitzaren a Covadonga l'any [[722]]. No tant per la victòria material assolida, sinó perquè aquell episodi fou la notícia que freturaven els qui acabaven de perdre tot un reialme a mans dels invasors musulmans.
La '''Batalla de Covadonga''' va ser la primera victòria militar de la ''[[Cristianisme|cristiandat]]'', a [[Ibèria]], des de la [[Conquesta omeia d'Hispània|conquesta musulmana]] del 711-718. Va ser lliurada a [[Covadonga]], probablement l'estiu del 722. Després de la batalla es va crear un principat cristià independent a les muntanyes nord-occidentals de la península, que posteriorment es convertiria en el [[regne d'Astúries]], convertint-se en un bastió de la resistència cristiana a l'expansió del domini musulmà. Per aquest motiu, la Batalla de Covadonga ha estat considerada, per molts historiadors, com el catalitzador de la ''[[Reconquesta]]'' del domini cristià sobre tota la [[península ibèrica]].<ref>Ring, Trudy, Robert M. Salkin and Sharon La Boda, ''International Dictionary of Historic Places: Southern Europe'', (Fitzroy Dearborn Publishers, 1995), 170.</ref>
== La victòria de l'orgull perdut ==
La victòria de [[Pelai I]] i els seus homes els reté l'orgull perdut, mostrant-los el difícil i llarg camí vers llur llibertat.
== Antecedents ==
Amb prou feines una dècada, l'altre temps poderós regne visigot d'[[Hispània]] desaparegué, per a lliurar la seva hegemonia a les hosts musulmanes arribades de més enllà de l'estret, l'any [[711]]. Únicament en el Nord certes comunitats romanien sense ser sotmeses pels homes de la mitja lluna. Una d'aquestes, aquella formada pels asturs.
D'ençà dels temps dels [[fenicis]], aquest poble havia combatut els successius invasors arribats a la [[Península]], venent molt cara la pèrdua de la seva llibertat; i tan sols els romans havien arribat a doblegar-los després de cruents anys de guerra. Però en aquell any [[718]] els diversos consells asturs es reuniren, per a debatre si calia pagar els tributs que els musulmans els demanaven a canvi de no ser esclavitzats. Tenien tanta por que la sola menció de llur presència donà coratge als seus antany ferotges guerrers.
Segons alguns documents escrits per [[mossàrabs]] del nord d'Ibèria durant el segle XIX, els [[visigots]] van elegir, el 718, al noble [[Pelai I|Pelai]] (681–737) com el seu líder. Pelai era el rebesnét d'un antic rei d'[[Hispània]], [[Khindasvint]], i fill de Favila, qui havia estat dignatari a la cort del rei [[Ègica]] (687–700); va establir el seu quarter a [[Cangas de Onís]] ([[Astúries]]), des d'on va incitar un alçament contra els [[omeies]].
Fou llavors que Pelai arribà fins aquests, i els incità a agafar les armes per a recuperar un orgull ja perdut. Ell els guiaria en la batalla que es preveia com a inevitable i que, a la fi, significaria l'autèntic encet de la [[Reconquesta]].
Des del principi de la invasió musulmana, refugiats i combatents del sud de la península s'havien desplaçat cap al nord per evitar l'autoritat islàmica. Alguns d'aquests s'havien refugiat a les muntanyes d'Astúries, al nord-oest de la península Ibèrica. Allí, d'entre aquests desposseïts del sud, Pelai va reclutar la seva banda armada. Les seves primeres accions van ser negar-se a pagar la [[jizya]], un impost establert als no musulmans, i ataar les petites guarnicions omeies estacionades a la zona. Finalment, van aconseguir expulsar al governador provincial, anomenat [[Munuza]], de la regió asturiana. Tot i un seguit d'intents, per part dels musulmans, de recuperar el territori, Pelai i els seus homes van aconseguir mantenir les posicions, fundant-se el [[regne d'Astúries]], entitat que es convertiria en punt de contenció cristiana davant de possibles nous avenços de l'expansió musulmana.
Així ens ho relaten almenys tres cròniques arribades fins a nosaltres, l'Albendense, la [[Crònica Sebastianense|Sebastianense]] i la d'[[Alfons III d'Astúries|Alfons III]], els texts en els quals es basa quasi tot això que sabem sobre aquells èpics esdeveniments, mesclant història i llegenda, en d'una època ja per si llegendària.
En aquests primers anys, no obstant, la rebel·lió no suposava cap perill pels nous amos d'Hispània, que havien establert la seva capital a [[Còrdova]]. Així, en aquell punt només es van realitzar petits intents per sofocar-la. Pelai no sempre va poder mantenir als musulmans fora d'Astúries, però aquests tampoc van poder derrotar-lo definitivament; sempre que els musulmans es retiraven, a l'hivern, els asturians podien recuperar el control del territori. Els exèrcits omeies estaven centrats en practicar [[ràtzia|ràtzies]] a [[Narbona]] i la [[Gàl·lia]], motiu pel qual no disposaven de prou homes per derrotar la insurrecció de les muntanyes. Pelai mai va intentar forçar la situació, motiu pel qual és possible que fos la derrota omeia en altres indrets la que desemboqués en la batalla de Covadonga. El 9 de juliol del 721, un exèrcit musulmà que havia creuat els [[Pirineus]] i envaït el regne dels [[Francs]] va ser derrotat a la [[Batalla de Tolosa (721)|Batalla de Tolosa]]. Aquesta va resultar en el pitjor revés patit pels musulmans en les seves campanyes a l'Europa meridional. Amb l'esperança de no tornar a Còrdova derrotat i amb males notícies, el [[wāli]] omeia [[Anbassa ibn Suhaym al-Kalbí]] va decidir acabar amb la rebel·lió asturiana de camí a casa, pensant que així compensaria les seves tropes amb una victòria senzilla i els pujaria la moral.
== De Vítiza a Roderic ==
Eren els temps del rei Vítiza. El seu pare el rei [[Ègica]], l'havia nomenat rei a títol successori, saltant el costum visigot pel qual el rei era elegit entre els nobles. I fou tan gran el seu gust pel tron, que Vítiza mateix trià com a successor el seu fill [[Àkhila II]] quan aquest a penes tenia deu anys.
== Batalla ==
Se'n sap ben poc d'aquells monarques que governaren Hispània prop de 400 anys. Poc, més enllà de les traïcions i venjances que protagonitzaren, en les quals sembla que Vítiza era un mestre, arribà a matar amb les seves mans qui temptés d'usurpar-li el tron, com fou el cas d'un dels seus millors homes dit Fàfila (que no cal confondre amb [[Fàfila]] rei d'Astúries).
[[File:The Battle of Covadonga.jpg|thumb|Rei Pelai a la Batalla de Covadonga]]
El 722, forces omeies comandades per [[Al Qama]] i [[Munuza]] i, segons la llegenda, acompanyats pel bisbe [[Oppas]]<ref>Archer, Thomas Andrew and Charles Lethbridge Kingsford, ''The Story of the Crusades'', (G.P. Putnam's Sons, 1895), 25.</ref> de Sevilla, van ser enviats cap Astúries. Com que Al Qama va passar per bona part de la regió, la tradició diu<ref>"Spain: The Northern Kingdoms and the Basques, by Roger Collins." The New Cambridge Medieval History. Ed. Rosamond McKitterick. Vol. II. Cambridge: Cambridge UP, 1995. Print.</ref> que Oppas va intentar aconseguir la rendició dels seus companys cristians, però que no ho va aconseguir- Pelai i les seves forces es van retirar cap a l'interior de les muntanyes asturianes, finalment retirant-se fins una vall flanquejada per muntanyes, localització fàcilment defensable gràcies a la impossibilitat de llançar un atac frontal. És possible que Pelai només comptés amb uns 300 companys d'armes.
A la mort de Vítiza, l'any [[710]], els nobles del reialme no van fer cabal de la designació d'Àkhila II i es reuniren per a elegir un nou monarca. L'assemblea tingué lloc a [[Toledo]], capital del regne, hi fou elegit un cavaller conegut com a [[Roderic]], famós guerrer, senyor de la [[Bètica]] i de coratge inqüestionable.
Al Qama, finalment, va arribar fins a Covadonga, fent arribar un enviat davant Pelai perquè aquest es rendís. Com que Pelai va refusar, Al Qama va enviar les seves millors tropes cap a la vall. Els asturians van disparar sobre els musulmans des de les muntanyes i, en el moment més intens, el propi Pelai va liderar els seus millors homes en una càrrega cap a la vall. S'havien amagat en una cova, sense ser detectats pels musulmans. Els registres cristians de la batalla assegura que les pèrdues en el bàndol musulmà van ser esgarrifoses, mentre que els omeies asseguren que no van ser res més que una escaramussa. El propi Al Qama va morir en combat, provocant que els seus soldats fugissin del camp de batalla.
No cal dir que el partidaris d'Àkhila II se sentiren ultratjats per l'elecció, però restant en minoritat, no pogueren sinó observar com el seu líder era desterrat de la Bètica i portat al territori que llavors rebia el nom de la [[Tarraconense]], a la costa ibèrica.
[[File:Don Rodrigo, rey de los visigodos (Museo del Prado).jpg|thumb|170px|esquerra|'''Roderic''' rei dels visigots]]
Les cròniques esmenten que Roderic era un jove ben plantat, just en les seves decisions i implacable amb els seus enemics. Tenia per esposa la bella [[Egilona]], que un dels seus guàrdies personals estimava en silenci, un tal Pelai, fill de Fàfila, el duc de Cantàbria. Vítiza havia assassinat Fàfila amb les seves pròpies mans anys enrere.
Després de la victòria de Pelai, la població dels pobles conquerits d'Astúries van alçar-se en armes, matant molts dels soldats omeies en retirada. Munuza, al saber de la derrota, va organitzar una nova força, reunint els supervivents de la batalla. Posteriorment també s'enfrontaria amb Pelai, qui ara disposava d'un exèrcit més poderós, prop de l'actual [[Proaza]]. Pelai va tornar a vèncer, i Munuza va morir en el combat. Tot i que els musulmans, en les seves cròniques, asseguraren que 30 infidels no podien fer res, mai van tornar a enfrontar-se directament amb el [[regne d'Astúries]]. La batalla és commemorada, actualment, al santuari de Nostre Senyora de Covadonga.
Malgrat tot, el nomenament de Roderic com a rei, féu d'aquell amor un somni inabastable, que ell acceptà amb resignació i obediència al seu senyor.
Les noces se celebraren en la [[catedral de Toledo]], i ben aviat les males llengües asseguraren que en aquell matrimoni no hi havia calor. De fet, es féu cèlebre en aquell temps una trobada secreta entre el monarca i una dama coneguda com la '''cava''' --prostituta en àrab--. Sota aquest sobrenom s'amagava de fet Florinda, filla del comte Julián, governador de [[Ceuta]] i poc de temps després enemic acèrrim de Roderic.
== Arriben els musulmans ==
La primera gran prova de foc que hagué d'afrontar el nou rei fou l'aixecament que els vascons protagonitzaren en el Nord, I que amenaçava de rompre una estabilitat ja per si molt prima en aquelles fronteres. Amb el seu exèrcit, Roderic establí setge a les aguerrides tribus del Nord i quan es preparava per a l'atac decisiu, li arribaren notícies d'un altre exèrcit que, amb camells i armes de guerra, havia travessat l'Estret amb molt males intencions.
Ràpidament, Roderic llevà el campament del Nord per a dirigir-se al Sud. Allà també els seus homes estaven acostumats a guerrejar amb grups de musulmans que assolien la Península per a saquejar i comerciar d'amagat, però l'arribada de camells i armes pesants presagiava que aquesta vegada les intencions eren diferents.
Durant el seu camí vers Toledo anà reclutant hosts d'altres nobles, que alertats del perill, no dubtaren a sostenir llur rei. Però Roderic cometé llavors un error imperdonable. En el seu afany per a reunir una gran armafa que dissuadís els musulmans de dur a terme llurs plans, no dubtà a acollir partidaris d'Àkhila, encara ressentits pel desaire amb què se'ls havia tractat en l'assemblea de Toledo tan sols un any abans.
[[File:Tariq ibn Ziyad.jpg|thumb|160px|dreta|Miniatura de '''Tariq ibn Ziyad''']]
Entre aquests destacava el bisbe [[Oppas]] i el comte [[Sisbert]], germans del ja difunt Vïtiza; desitjosos de fer fora del tron Roderic. A aquest desig s'hi uní el comte Julián, el qual assabentat de les trobades del rei amb la seva filla Florinda, no dubtà a permetre el passatge dels àrabs pel seu territori de Ceuta, sense aixecar les banderes en senyal d'advertència.
Aquests musulmans pertanyien a una de les tribus més bel·licoses de l'[[Islam]], amb com a capitost l'àrab [[Mussa ibn Nussayr]], el qual va triar al seu millor general, [[Tàriq ibn Ziyad]], per a capitanejar la conquesta d'Hispània. La seva primera decisió fou d'enviar una avançada de 500 guerrers a les ordes de [[Tarif Abú-Zara]] –d'ací vindrà el nom de [[Tarifa]]--, el qual, desembarcant en terres andaluses, es concertà amb emissaris dels enemics de Roderic.
El tracte que entre Oppas i Sisbert li proposaren fou d'ajudar-lo a vèncer les tropes de Roderic per què Àkhila II assolís el tron. A canvi els [[berbers]] rebrien una gran recompensa i els millors desigs pel seu retorn a [[Àfrica]].
Mussa ibn Nussayr acceptà el tracte, malgrat que aleshores les seves intencions eren molt distintes de les de tornar a la seva llar. ''Perquè contentar-se d'una recompensa quan podia prendre fàcilment tot un reialme?''.
== Mort en el riu Guadalete ==
Els berbers anaren desembarcant tropes fins a atènyer 20.000 guerrers. Xifra que semblava insuficient per a doblegar els més de 40.000 que dirigiria Roderic a les ribes del riu Guadalete.
Encara avui es desconeix perquè es decidí aquest lloc com a camp de batalla, però sembla que tant als uns com als altres els semblà bé l'emplaçament i allí es reuniren per a batallar el [[19 de juliol]] de [[711]].
Durant vuit jornades les espases sonaren sense treva. Vuit dies d'un calor sufocant que s'alià estratègicament amb els invasors. Els visigots havien acorregut a la comtessa amb cuirasses i armadures de ferro, amb pesants espases que perdien una gran part de llur efectivitat davant dels lleugers alfanges musulmans. A més, aquests darrers duien vestits solts, a tot estirar protegits per petos de cuiro que no els restaven mobilitat, i llurs cavalls se sentien molt menys carregats quan es tractava d'avançar, girar o recular.
Al cap de quart dia els musulmans començaren a passar el riu. Però la ferocitat amb què lluitaren les hosts de Roderic no els va permetre d'assentar-se en l'altra riba i la batalla continuà sense grans canviaments. Sense grans canvis fins a la setena jornada, quan els enemics intestins de Roderic compliren llur part del tracte concertat amb Musa Ibn Nussayr.
En una demostració de força i empenta, Roderic havia arribat a penetrar en el centre mateix de l'exèrcit musulmà, acompanyat pels seus guerrers més fidels, entre els quals destacava Pelai. Semblava que la lluita es decidiria vers el cantó cristià quan, de sobte, les ales d'aquesta armada es començaren a retirar. Es tractava ni més ni menys que dels homes comandats pel bisbe Oppas i el seu germà Sisbert. Sense la seva protecció tot era perdut.
Així ho va comprendre Roderic quan els veié allunyar-se per la via que porta a [[Medina Sidonia-Sidonia]] i així ho conta el romancer: {{Cita|Él triste, de ver aquesto, gran mancilla en si tenia:<br /> Llorando de sus ojos de esta manera decia:<br /> ¡Ho muerte! ¿Por qué no vienes y llevas esta alma mia<br /> da aqueste cuerpo mezquino, pues se te agradeceria?}}La mort féu cabal a la seva súplica i el bon Roderic morí en aquella batalla, més ferit en el cor que en la carn. La desfeta emmenà la pèrdua del regne, havent els traidors Oppas i Sisbert conspirat perquè fos així, però no de la manera desitjada.
Vençuts i claudicats els diferents nobles visigots, Musa ibn Nusayr decretà per presa la Península. Tan sols llavors passà l'Estret acompanyat de 20.00 altres guerrers per tal d'assegurar la conquesta, definitivament.
== Sorgeix Al-Andalus ==
[[File:Map Iberian Peninsula 750-ca.svg|thumb|220px|esquerra|Mapa d'Espanya l'any 750]]
Disseminà nombrosos homes de confiança seus com [[valí]]s per la nova terra perquè cobressin els impostos que, de llavors ençà haurien de pagar escrupolosament els antics senyors cristians. A canvi d'això deixà que els seus vassalls continuessin de professar llur fe i costums, tot respectant els organismes de [[Justícia]] ja existents.
Va fer de [[Còrdova]] una capital moderna, fins a fer-ne una de les ciutats més belles del món, germen d'aquest Al-Andalus que engrandiria un poble originàriament de pastors, però que sabé treure profit de les seves millors qualitats per a progressar.
Fou llavors que Oppas i Sisbert es dirigiren a la cort de Musa ibn Nusayr, advertint-lo que poc del que passava corresponia amb allò que s'havia pactat. I com el que havia succeït segles enrere amb els lloctinents d'aquest guerrer sense igual dit [[Viriat]], Musa els va dir que ell tampoc pagava els traïdors, per la qual cosa ambdós traïdors van haver de fugir, tornant a la zona d'on Roderic els havia tret feia amb prou feines un any per a combatre els invasors. I tot hauria restat així sinó fos per culpa de l'esperit indòmit d'un dels homes que sobrevisqueren a la batalla de Guadalet, en [[Pelai I]].
Després d'haver estat fet presoner al costat del cos de Roderic, Pelai fou posat en llibertat. A més d'un bon guerrer, Musa ibn Nusayr també era un bon governant i estrateg. Amb l'esperança que els seus antics enemics no es tornessin a alçar en armes contra ell, féu mostra de gran magnanimitat, deixant lliures molts dels presoners i facilitant llur retorn a casa.
D'aquesta mesura en beneficià Pelai, el qual després d'una breu estada a Toledo es dirigí a la terra del seu pare, en la costa cantàbrica. I potser llavors encara no estava en els seus plans de rebel·lar-se contra els nous senyors d'Hispània.
== Un astur pur ==
[[File:Tumba de Don Pelayo.JPG|thumb|220px|dreta|Tomba de [[Pelai I]], primer rei d'[[Astúries]], situada en la Basílica de Covadonga, en [[Cangas de Onís]], Astúries (España)]]
En els temps en els quals Pelai vivia per les terres baixes d'[[Astúries]] era valí Abd [[Munuza]]. El seu govern anava de [[Galícia]] fins a la terra dels vascons, que per culpa de la inaccessibilitat de llur territori restaren sempre al marge d'aquests esdeveniments històrics.
La seva feina principal era de cobrar tributs i secundàriament assolir la normalització de la presència musulmana en aquells llocs. De [[Damasc]] s'havia donat permís per què els conqueridors s'unissin carnalment amb les dones conquistades i, així, eradicar amb un parell de generacions el perill d'una gran revolta.
Disposat a acatar amb molta cura l'ordre, Abd Munuza clavà els ulls en la germana de Pelai, potser la sola dona en la qual no hauria d'haver clavat l'esguard, perquè assabentar-se de les intencions del musulmà i revoltar-se fou tot u per al cristià.
Però no trobà cap suport entre els seus propis companys i, sota el pretext de no pagar amb puntualitat els seus impostos, Abd Munuza el tancà en la presó de Còrdova.
Pelai hi restà durant un cert temps, fins que resolt a no deixar-se vèncer, arribà a escapolir-se per a refugiar-se novament en les muntanyes asturs. En aquells temps els ancians i savis es reunien en una de les muntanyes més venerades, dita Auseva, per a decidir en un Consell sagrat la quantitat que havien de lliurar a Abd Munuza com a tribut.
Era cert que Pelai no pertanyia a cap d'aquelles tribus, ni tenia raons d'acatar llurs decisions, però una veu potent i segura els va comminar a no pagar als qui adoraven un fals Déu. I també era ver que aquells savis no tenien raons d'escoltar-lo, ja que era un visigot qui els parlava i als de la seva estirp també els havia pagat tributs abans que als musulmans. Però quelcom es despertà en les seves entranyes, ja que, després d'escoltar-lo, prometeren de no donar més diners als qui acabaven d'arribar a Hispània.
La decisió no li va ploure gens a Abd Munuza, el qual sol·licità l'enviament de tropes a partir de la capital per a doblegar els insurrectes. Musa Ibn Nusayr, ocupat a dissenyar la invasió de les Gàl·lies, no prestà orelles a les súpliques del seu valí i durant quatre anys la situació es va mantenir inalterada.
Per als asturs, que els musulmans no prengussin represàlies fou un triomf degut a en Pelai, que a partir de llavors tractaren com a un dels seus, respectant les seves decisions i consells. Potser tan sorprès estava Pelai, però no prou content, organitzà diverses partides d'homes armats per a fustigar els destacaments musulmans i obligar-los a anar-se retirant vers el Sud.
Tan sols llavors les súpliques d'Abd Munuza captaren l'atenció de Musa Ibn Nusayr, el qual envià un exèrcit de 10.000 homes al Nord perquè, comandat pel general [[Al Qama]], sotmetés una vegada per totes aquells tribu tant díscola.
L'ocasió, que tant esperava Pelai, de batre's en batalla novament estava a punt de produir-se.
== Victòria a Covadonga ==
Quan arribaren a les orelles de Pelai noves d'aquella tant formidable host, reuní els seus homes per a esbrinar fins on estaven disposats a batallar. En els seus ànims encara hi pesava la traïció sofrida a Guadalete, i per a res del món estava disposat a patir una altra ofensa semblant.
Fou llavors que un sol crit es féu sentir en els cims de les muntanyes. Un crit de guerra, de victòria o mort, que enardí els ànims dels presents.
[[File:Santa Cueva de Covadonga.jpg|thumb|220px|esquerra|Cova de Covadonga]]
Com era costum, els musulmans miraren de resoldre la disputa mitjançant el diàleg, sàvia decisió, si no fos perquè triaren com a interlocutor el traïdor Oppas. La seva sola presència encara excità més Pelai, que veié aquella contesa una venjança de la mort del seu volgut Roderic.
Els primers encontres entre ambdós exercits no foren res més que refregues cercades encertadament per Pelai. L'estretor d'aquelles valls i l'abrupte de les muntanyes impedia d'establir una batalla a camp obert. A més, el nombre d'asturs a penes superava 300 homes, i tan sols actuant d'aquesta manera es podia tenir una mínima possibilitat de vèncer.
Com més els insurrectes astuts fustigaven els homes d'Al Qama, més s'endinsaven aquests en les valls, fins que una penya, en la qual avui es troba la [[cova de Covadonga]], deturà el seu avançament.
Dispersos els guerrers asturs pels vessants de les muntanyes, Al Qama menà a Oppas perquè conversés amb Pelai i el fes entrar en raó. La seva resposta no es féu esperar. En un descuit d'Oppas, Pelai ordenà d'agafar-lo pres i d'Oppas no se'n va saber mai més res.
Com que Al Qama no devia ser home de segones oportunitats, ordenà l'atac sense quarter. Hi havia poc d'espai per a maniobrar i aquest sempre jugà a favor de Pelai. Les fletxes llençades per les tropes musulmanes amb prou feines arribaven al seu fi i al contrari sí a les roques, que els rebotaven en direcció inversa. La mateixa cosa es pot dir de les pedres llançades per catapultes, que tornaven a caure sobre els qui les llançaven. Mentre, els asturs removien les terres altes, ocasionant caigudes de roques i arbres que sepultaren una bona part de l'exèrcit sarraí.{{Cita|Com era possible que un grapat de salvatges vencin un tan poderós exèrcit?}}degué pensar el general Al Qama. D'altra manera no s'entén que s'entossudís en l'atac de la penya, ordenant desembeinar els alfanges per a lluitar cos a cos.
No pogué ordenar pas re més, tan sols observar, mentre agonitzava a terra, com els seus soldats fugien en desbandada perseguits pels asturs que, saltant de penya en penya, els anaven matant de les altures estant.
== Un cant d'esperança ==
Quan la noticia de la victòria va recórrer entre les valls del nord, les hosts de Pelai van créixer en nombre. No sols eren asturs qui oferien llurs espases, també gots i càntabres i gallecs, desitjosos de batallar per a la llibertat perduda.
Amb una host tant nodrida ja no els va caler amagar-se en les muntanyes, com si fossin malfactors o proscrits. De la defensa es passà l'atac i per aquest motiu la victòria de Covadonga s'ha de considerar com el just començ d'això que posteriorment s'ha anomenat la [[Reconquesta]] d'Hispània.
I tant esgarrifosa degué ser la visió de milers d'homes resolts a lluitar fins a la mort, que el governador Munuza ordenà d'endarrerir llur posició fins a [[León]], ciutat que mai assoliria perquè fou interceptat per ''pies mans''.
Veu's ací amb això que les tres cròniques mencionades relaten sobre els esdeveniments passats a Covadonga. Què fou veritat i què fou llegenda és una tasca que els historiadors encara han de fer. Tanmateix hi ha quelcom de clar: mai més les hosts musulmanes entraren en terreny astur, restant-los ja únicament mirar, cada vegada un xic més, al sud.
== El miracle de Covadonga ==
Potser la part més coneguda del relat d'en Pelai és aquella referent al que se n'ha dit ''el miracle de Covadonga'', episodi que parla de la intercessió de la Verge ''desmusulmanant'' una muntanya damunt les restes de l'exèrcit sarraí, ja en franca fugida. El més lògic és que la caiguda de rocs fos provocada pels seguidors d'en Pelai, i no pas en la zona de Covadonga, sinó en la localitat càntabra de [[Cosgaya]].
El miracle durant molts anys es tingué com a cert, com a explicació més confortable per a comprendre com les hosts d'en Pelai pogueren vèncer tan fàcilment les àrabs. La ''Crónica Rotense'' ho argumenta així: com s'entén sinó que tan pocs poguessin vèncer contra tants? Què ho fa que una armada tan nombrosa com la que comanava Roderic en la [[batalla de Guadalete]] caigués a mans dels qui eren menys, i pocs anys després només un grapat desbaratés tot un exèrcit?
Avui les explicacions són més prosaiques. Sembla que la desfeta cristiana a Guadalete arribà per una mala estratègia, que incloïa el fet d'emprar armadures de ferro especialment en dies calorosos d'estiu, cosa que restava molta mobilitat i emmenava el cansament prematur dels cristians.
Al contrari, la victòria de Covadonga arribà gràcies a una adaptació magistral al terreny i un excés de confiança en els comandaments musulmans que creien que afrontaven allò que llurs cròniques en deien '''30 ases salvatges'''.
Tal com [[Castella]] posseeix texts propis, també els historiadors musulmans disposen d'altres escrits autòctons que aporten aspectes inèdits de la batalla, focalitzatsen llur punt de vista i que mesclen, igualment, història i llegenda.
En un dels més famosos, la ''Crónica de Al-Maqqari'', es relata com en el Nord s'aixecà un '''ase salvatge''' dit ''Belay'' -Pelai-, que les tropes musulmanes atenyiren, arraconant-lo en una roca de Covadonga.
Sembla que la contesa durà diversos dies, perquè la crònica assegura que la major part dels soldats cristians van morir de fam, restant únicament 30 homes i 10 dones en vida. Per aliment sols tenien la [[mel]] que deixaven les abelles en les esquerdes de la roca.
També era calamitosa la situació en el costat musulmà, llurs soldats no entenien perquè havien d'esperar aturats. '''Trenta ases salvatges''', ''Quin mal ens poden causar?'', començaren a cridar, fins convèncer la resta que atacar frontalment era la millor opció, perquè d'aquell grup ja no se'n podia témer res.
== Referències ==
{{referències}}
* América Ibérica; Revista Historia de Iberia Vieja. Batallas en la Historia de España, pàgs. 24 a 29 (ISSN: 1699-7913)
{{Reconquesta}}
| 