Papa Calixt II: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Robot normalitza el nom dels paràmetres de la infotaula
mCap resum de modificació
Línia 14:
|lloc_defuncio = [[Roma]], [[Estats Pontificis]]
}}
'''Calixt II''' (nom de bateig '''Guiu de Borgonya''') ([[BorgonyaQuingey]], [[1050]] – [[Roma]], [[13 de desembre]] de [[1124]]) fou papa de l'[[Església Catòlica]] del [[1119]] al [[1124]].
 
[[Fitxer:Calixtus II.jpg|left|thumb|Calixt II en una imatge del Liber ad honorem Augusti, vers 1190.]]
Fill del comte [[Guillem I de Borgonya]], en [[1088]] va ser nomenat arquebisbe de [[Viena del Delfinat|Viena]], càrrec en què es destacà com a gran defensor de la reforma de l'Església, iniciada per [[Gregori VII]]. En [[1119]], a la mort del papa [[Gelasi II]], va ser escollit com a nou papa a l'[[abadia de Cluny]], ja que en aquells moments a [[Roma]] es trobava l'[[antipapa]] [[Gregori VIII (antipapa)|Gregori VIII]]. Immediatament va intentar una aproximació a l'emperador [[Enric V del Sacre Imperi Romanogermànic|Enric V]] i li va enviar una ambaixada, que va concertar una trobada a la ciutat de [[Reims]] amb l'objectiu de solucionar la [[querella de les investidures]]. El fet que Enric es presentés a la trobada al capdavant del seu exèrcit va fer que el papa convoqués, el [[30 d'octubre]] del [[1119]], un concili en [[Reims]] on va excomunicar l'emperador i l'antipapa Gregori. Amb l'ajuda normanda Calixte aconseguí, en [[1120]], tornar a [[Roma]] i obligar l'antipapa Gregori a fugir a Sutri on després de caure presoner fou reclòs, fins a la seva mort en el [[1121]], en el monestir de Cava.
 
Instal·lat definitivament a Roma Calixt dedicà novament les seves energies a la solució de la querella de les investidures que des de feia mig segle enfrontava el Papat amb l'Imperi. Per això proposà a Enric V la celebració en [[Worms]] d'una dieta en què participarien bisbes i prínceps i que, el [[23 de setembre]] del [[1122]], conclou amb la firma del [[Concordat de Worms]] pel qual l'emperador renunciava al seu dret d'assistir a les investidures eclesiàstiques i a atorgar als investits el ceptre que reconeixia el seu càrrec.