Revisió del 19:37, 15 oct 2016 modifica Amadalvarez (discussió \| contribucions) Autopatrullats 175.834 edits Cap resum de modificació ← Edició anterior		Revisió del 00:10, 29 des 2016 modifica desfés Jey (discussió \| contribucions) 59.260 edits Error en referències #QQ16 Edició següent →
Línia 470: === 1962-1968: les polítiques de ''grandeur'' === Amb el conflicte d'Algèria superat, de Gaulle va poder assolir els seus dos principals objectius, la reforma i el desenvolupament de l'economia francesa i la promoció d'una política d'exteriors independent i una forta presència a l'escenari internacional. Els observadors estrangers ho van batejar com a ''politique de grandeur'' (''política de grandesa'').~~<ref name="Kolodziej"/>~~ ==== Els "Trenta anys gloriosos" ==== Línia 512: Inspirat per [[Jean Monnet]] i [[Robert Schuman]], i conjuntament amb el [[Canceller d'Alemanya\|Canceller alemany]] [[Konrad Adenauer]], les ferides entre ambdues nacions havien començat a cicatritzar i conjuntament amb [[Itàlia]] i els països del [[Benelux]] formaren la [[Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer]], que després de la signatura del [[Tractat de Roma]] de 1957 esdevindria la [[Comunitat Econòmica Europea]], també coneguda com el "Mercat Comú". Tot i que de Gaulle no havia estat instrumental en la creació del nou organisme, de Gaulle parlà amb entusiasme de la seva visió d'una "confederació imposada" d'estats europeus i de formular una política exterior europea comuna.<ref name="TIME-8 August 1960">''TIME'', 8 August 1960</ref> De Gaulle, que, malgrat la història recent, admirava Alemanya i parlava un [[alemany]] excel·lent, en contrast amb el seu pobre [[anglès]],~~<ref name="Debray"/>~~ establí una bona relació amb Konrad Adenauer, que culminà amb el [[Tractat de l'Elisi]] de 1963, i durant els primers anys del Mercat Comú, les exportacions industrials de França cap a la resta dels 5 països membres es triplicà, i les seves exportacions agrícoles gairebé es quadruplicaren. El [[franc francès\|franc]] esdevingué una moneda sòlida i estable per primera vegada en 50 anys, i l'economia explotà. Adenauer, malgrat tot, conscient de la importància del suport estatunidenc a Europa, es distancià de les idees més extremes del general, evitant que els americans poguessin pensar que la nova Comunitat Europea podia suposar un desafiament. Segons Adenauer, el suport dels Estats Units era més important que cap qüestió sobre el prestigi europeu.<ref name="TIME-8 August 1960"/> Adenauer també se sentia ansiós per assegurar a la Gran Bretanya que no s'estava fent res a esquenes seves i no trigava a informar el [[Primer Ministre del Regne Unit\|primer ministre]] [[Harold Macmillan]] qualsevol nou desenvolupament. Inicialment Gran Bretanya declinà unir-se al Mercat Comú, preferint continuar en una altra organització coneguda com l'[[EFTA\|Àrea Europea de Lliure Comerç]], formada principalment pels països del nord d'Europa i Portugal. A finals de la dècada de 1950 els índexs de qualitat de vida alemanys i francesos començaven a superar els de Gran Bretanya, i el govern de Harold Macmillan, adonant-se que la CEE era un bloc de comerç més fort que la EFTA, començà les negociacions per unir-se. Línia 648: En una reunió privada on es discutí sobre les demandes dels estudiants i dels treballadors per a una participació directa als negocis i al govern afirmà que «'' La réforme oui, la [[chienlit]] non''» (que es podria traduir com "''reforma sí, mascarada/caos no''"). El mot actualment és habitual als comentaris polítics francesos, tot i que llavors era una [[paronomàsia]] [[vernacla]] i [[escatologia\|escatològic]].<ref>Crawley (p. 454) also writes that de Gaulle was undoubtedly using the term in his barrack-room style to mean 'shit in the bed'. De Gaulle had said it first in Bucharest while on an official visit from which he returned on 19 May 1968. Pompidou told the press that de Gaulle used the phrase after the Cabinet Meeting on 19 May.</ref> Però de Gaulle oferí acceptar algunes de les reformes que exigien els manifestants. Tornà a considerar fer un referèndum per donar suport als seus moviments, però el 30 de maig, Pompidou el va convèncer per dissoldre el parlament (on el govern havia perdut la seva majoria a les eleccions del març de 1967) i convocar noves eleccions. Les eleccions de juny de 1968 van ser un gran èxit pels gaullistes i els seus aliats; quan mostraren l'espectre de la revolució o la guerra civil, la majoria del país es va situar al seu darrere. El seu partit va aconseguir 352 dels 487 escons,~~<ref name="Dropping the Pilot"/>~~ però de Gaulle seguí sent molt impopular; i una enquesta feta immediatament després de la crisi mostrà que el país el considerava massa vell, massa centrat en si mateix, massa autoritari, massa conservador i massa anti-americà.<ref name=dogan1984/> El consens general era que de Gaulle estava massa allunyat del francès mitjà, preocupat massa amb els militars i els afers exteriors mentre que es preocupava massa poc pels afers domèstics. === Retir === [[Fitxer:Nixon and de Gaulle 30-0166a.JPG\|thumb\|El President dels Estats Units [[Richard Nixon]] visità el President Charles de Gaulle un mes abans del retir del general.]] Charles de Gaulle dimití de la presidència el vespre del 28 d'abril de 1969,<ref>{{ref-web\|url=http://www.conseil-constitutionnel.fr/conseil-constitutionnel/francais/les-decisions/depuis-1958/decisions-par-date/1969/declaration-de-vacance-1969/decision-declaration-de-vacance-1969-du-28-avril-1969.7153.html\|arxiuurl =http://web.archive.org/web/20081204160506/http://www.conseil-constitutionnel.fr/conseil-constitutionnel/francais/les-decisions/depuis-1958/decisions-par-date/1969/declaration-de-vacance-1969/decision-declaration-de-vacance-1969-du-28-avril-1969.7153.html\|arxiudata =2008-12-04\|títol=Déclaration du Conseil constitutionnel suite à la démission du Général de Gaulle, Président de la République\|any=1969\|editor=[[Constitutional Council of France]]}}</ref><ref>{{ref-web\|títol=Press Release re Resignation\|obra=Fondation Charles de Gaulle\|any=2008\|url=http://www.charles-de-gaulle.org/article.php3?id_article=532}}</ref> després que es rebutgés la seva proposta de reforma del Senat i dels governs locals en un referèndum. De Gaulle havia promès que si el referèndum no prosperava, dimitiria del seu càrrec. Després d'un discurs de 8 minuts, dimití. Dos mesos després, [[Georges Pompidou]] va ser elegit com el seu successor.~~<ref name="Charles de Gaulle Defeated"/>~~ De Gaulle es retirà de nou a la seva finca de ''La Boisserie'', a, a 200 km al sud-est de París. Allà va continuar amb les seves memòries, dictades al seu secretari a partir de notes. Als visitants els deia «''acabaré tres llibres, si Déu em dóna vida''». El primer d'ells, titulat «'' Le Renouveau, 1958-1962''», en una sèrie que havia de titular-se "''Memòries d'esperança''», va ser acabat ràpidament i esdevingué l'èxit de vendes més ràpid de la història editorial francesa. Durant el dia realitzava habitualment dues passejades, una tot sol i l'altre amb la seva esposa Yvonne per la finca. No acceptà les pensions corresponents a un president retirat i a un general retirat, sinó només la corresponent a un coronel, molt menor. Era molt primmirat pel que feia als diners, preocupant-se de separar les seves despeses privades de les de les seves funcions oficials: pagava els seus talls de cabells o els segells de la seva correspondència personal, i havia un comptador d'electricitat instal·lat a la zona privada de la seva residència oficial.~~<ref name="Mahrane"/>~~ Realitzà un viatge a Espanya, durant el qual va fer una visita de cortesia al [[Francisco Franco\|general Franco]], afirmant lamentar no haver-se pogut trobar abans a causa de les circumstàncies oficials. Encara que de Gaulle llavors no exercia cap càrrec públic, que un home del seu prestigi es trobés amablement amb el dictador espanyol suscità nombroses crítiques. Línia 933: == Notes == ~~{{Referències\|2}}~~ {{referències\|grup="Note"}}

Charles de Gaulle: diferència entre les revisions