Tomás de Zumalacárregui y de Imaz: diferència entre les revisions

 

Després de la restauració de [[Ferran VII d'Espanya]] i el retorn de l'[[absolutisme]] el 1823, va formar part d'una comissió militar per a la repressió de delictes polítics, arribant al grau de [[coronel]] el 1829. L'any 1832 va ser nomenat [[governador militar]] de [[Ferrol]]. En aquells dies, ja era reconegut com integrant del partit absolutista que pretenia afavorir les opcions successòries del germà del rei, [[Carles Maria Isidre de Borbó]] ("Don Carlos"). L'abolició de la [[llei sàlica]] i la proclamació de la filla de Ferran VII, Isabel ([[Isabel II d'Espanya|Isabel II]]) com a hereva del tron el va enfrontar amb les autoritats navals de [[Ferrol]], que eren partidàries de la causa constitucional. Com a conseqüència, va ser acusat de desafecte i destinat a [[Pamplona]]. En morir Ferran VII, el [[29 de setembre]] de [[1833]], residia sense comandament i sota vigilància a Pamplona, d'on va aconseguir fugir i unir-se als [[carlisme|carlistes]] revoltats que es trobaven a la vall navarresa de La Berruenza, al comandament d'[[Francisco Iturralde|Iturralde]] i Sarrasa. Fracassat a La Rioja, a les províncies basques i en altres indrets de la resta d'Espanya, l'aixecament dels revoltats que donaven suport a l'infant [[Carles Maria Isidre de Borbó|Don Carlos]] en defensa de l'absolutisme monàrquic, va quedar reduït al petit grup que es trobava ocult a les valls de La Berruenza i Amescoas a Navarra. El 14 de novembre de 1833 els rebels van triar Zumalacárregui com a cap, aixecant acta a [[Lizarra]]. Immediatament va començar a organitzar des del no-res i en molt poc temps un eficaç contingent de l'exèrcit rebel, anomenat carlista, equipant-lo en molts casos amb les armes preses a l'enemic.

 

Durant l'any 1834 es van succeir les victòries en importants accions, com l'assalt a un comboi d'armes entre [[Logronyo]] i [[Cenicero]], les accions d'Alegria d'Àraba i Venda d'Echavarri, fins al punt de provocar la dimissió de [[José Ramón Rodil Campillo]] en el comandament de l'exèrcit enemic. Però va acabar l'any amb una amarga derrota a la [[batalla de Mendaza]] i una prudent retirada a la [[batalla d'Aquijas]]. Però el març i abril de 1835, amb l'acció de Larremiar contra [[Francisco Espoz Mina]] i l'acció d'Artaza contra [[Gerónimo Valdés]], va desfer la tropa isabelina que es va veure obligada a desmantellar totes les estratègiques guarnicions ( [[Maeztu]], [[Altsasu]], [[Elizondo]], [[Doneztebe]], [[Urdazubi]], entre altres), únicament restant les de capital de les províncies basques ([[Pamplona]], [[Sant Sebastià]], [[Bilbao]] i [[Vitòria]]) i alguns ports de la costa. El gruix de l'exèrcit isabelí es va retirar a la riba sud de l'Ebre i Zumalacárregui va signar amb [[Jerónimo Valdés de Noriega]] el [[Conveni d'Elliot]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Orellana |nom=Francisco José |títol=Historia del General Prim |volum=vol.1 |url=https://books.google.es/books?id=BfHbPxC6mqsC&pg=PA660&dq=Convenio+para+el+canje+de+prisioneros+propuesto+por+lord+Elliot,+comisionado+al+efecto+por+S.M.+brit%C3%A1nica,+que+ha+de+servir+de+regla+a+los+generales+en+jefe+de+los+ej%C3%A9rcitos+beligerantes+en+las+provincias+de+Guip%C3%BAzcoa,+Alava,+Vizcaya,+y+en+el+reino+de+Navarra&hl=ca&sa=X&ved=0CB4Q6AEwAGoVChMIipPc_IHoxwIVSLkUCh2cyACK#v=onepage&q=Convenio%20para%20el%20canje%20de%20prisioneros%20propuesto%20por%20lord%20Elliot%2C%20comisionado%20al%20efecto%20por%20S.M.%20brit%C3%A1nica%2C%20que%20ha%20de%20servir%20de%20regla%20a%20los%20generales%20en%20jefe%20de%20los%20ej%C3%A9rcitos%20beligerantes%20en%20las%20provincias%20de%20Guip%C3%BAzcoa%2C%20Alava%2C%20Vizcaya%2C%20y%20en%20el%20reino%20de%20Navarra&f=false |llengua=castellà |editorial=Centro editorial artístico de Miguel Seguí |data=1852 |pàgines=660 |isbn=}}</ref> Controlant ja la major part de les províncies basques, animat per aquests èxits (i per la necessitat d'aconseguir diners i suport internacionals), [[Carles Maria Isidre de Borbó]] li ordenà el 1835 prendre Bilbao, malgrat l'opinió contrària de Zumalacárregui -que hagués preferit atacar Vitòria- i des d'allí obrir-se camí cap a [[Madrid]]. L'operació va començar amb èxit, a l'obrir-se pas cap a Bilbao en vèncer el [[Joaquín Baldomero Fernández Álvarez Espartero|general Espartero]] en el port de Descarga, va assetjar la capital biscaïna el 10 de juny de 1835; però, en la seva obstinació per reconèixer personalment les fortificacions enemigues i les posicions dels seus homes, el dia 15 va pujar a la balconada d'un edifici per observar les operacions i va resultar ferit en una cama per una bala perduda de l'exèrcit isabelí. Immediatament va ser traslladat 60 quilòmetres més enllà, al poble de [[Zegama]] assegut en una butaca requisada en una fonda i a coll dels seus voluntaris. Es va allotjar a casa d'una cosina i va morir el [[24 de juny]] de [[1835]], probablement de [[septicèmia]]. Com que la ferida presentava poca importància, alguns historiadors opinen que va ser una mort molt estranya i recorden que el general tenia molts enemics dins dels cercles de l'aristocràcia carlista. No obstant això, no s'ha pogut aportar cap prova sòlida en aquest sentit. Altrament es coneix el seu rebuig a ser atès per un metge, pel fet que fos anglès.