VHS: diferència entre les revisions

9 octets eliminats ,  fa 5 anys
m
el senyal
m (Robot treu enllaç igual al text enllaçat)
m (el senyal)
 
=== Mecanismes de lectura de cinta ===
La gravadora de videocasset VHS utilitza un mecanisme senzill, molt semblant als casettes d'àudio, mitjançant el qual s'accedeix al contingut de la cinta. Quan s'introdueix un videocasset VHS queda reclòs dins d'un suport que el desplaça suaument cap als engranatges, encarregats de fer rodar els carrets de la cinta. Al mateix temps, la tapa protectora frontal s'aixeca per els seus extrems per dos petits elevadors, deixant la cinta al descobert i al mig de dos capçals ubicats en cada costat del videocasset. Després, un mecanisme de tensors impulsa la cinta i l'ajusta fins al capçal principal, que gira ràpidament cap a l'esquerra de manera immediata a l'instant quan la cinta és transportada fins a ell, mentres que els dos capçals situats a prop d'uns infrarrojos (ubicats a la dreta i a l'esquerra, encarregats de detectar l'espai transparent de la cinta, i de rebovinar o adelantar-la), que situen la cinta en posició recta per fer més lleugera la travessa de la cinta. Després, un engranatge s'encarrega de fer avançar el carret de cinta, mentre que el capçal principal llegeix de forma magnètica ( com unaun senyal de televisió) el so i el vídeo. Al gravar, un petit capçal emet unaun senyal electromagnèticaelectromagnètic que esborra la informació de la cinta i seguidament copia les ones magnètiques de ladel senyal de la televisió que es troba en el sintonitzador de la videogravadora VHS.
 
=== Grabació de vídeo ===
Un videocasset de VHS pot tenir un màxim de 430 metres de cinta tenint en compte un cert gruix de la cinta, que ofereix al voltant de tres hores i mitja de visionat pel sistema [[NTSC]] i 5 hores pel sistema [[PAL]] en mode de qualitat estàndard (SP). Altres velocitats inclouen LP i EP/SLP, que dupliquen o tripliquen la seva duració, per a regions de [[NTSC]]. Aquestes reproduccions lentes causen una lleugera reducció en la qualitat de vídeo ( des de 250 línies a 230 línies analògicament horitzontals); també, aquest tipus de gravacions lentes no es poden reproduir en reproductors VHS que no van equipats amb la tecnologia necessària de velocitats de cinta.
 
Les cintes VHS tenen aproximadament 3MHz3 MHz d'ample de banda en vídeo, el que assoleix una velocitat de llarga duració per l'ús de la gravació d'exploració helicoidal d'unaun senyal de freqüència modulada de lluminància (blanca o negre), amb una baixa conversió de senyals de colors gravats directament en la banda. Atès que el VHS és un sistema analògic, les cintes VHS reprodueixen el vídeo mitjançant senyals d'ona, de forma similar a una televisió. Les formes de les ones per línies d'escaneig poden arribar a les 160 ones com a màxim, contenint 525 línies en pantalla en format NTSC. En mode PAL, té 625 línies (576 visibles). En terminologia digital actual, el VHS equival a aproximadament 320x480 píxels amb un radi de senyal de reducció de la imatge de 43 dB.
 
JVC va voler competir amb el SuperBeta de l'any 1985 amb el VHS HQ (alta qualitat). La modulació de freqüència de ladel senyal de lluminància del VHS està limitada a tres megahercis, el que impossibilita una alta resolució, però la marca HQ inclou la reducció del soroll en la lluminància, reducció del soroll en crominància, extensió del white clip i un circuit que millora la nitidesa. L'efecte era incrementar l'aparent resolució horitzontal del gravador de VHS des de 240 fins a 250 anàlegs (equivalents a 333 píxels de dreta a esquerra, en terminologia digital).
 
L'any 1987, [[JVC]] va introduir el format Súper VHS, amb una extensió de banda a 5 megahercis, 560 píxels d'esquerra a dreta. En comparació a aquesta, el DVD té 480 línies analògiques horitzontals, pel que una cinta Súper VHS pot capturar un [[DVD]] o una emissió en vídeo DtV estàndard amb tan sols una petita quantitat de desenfoc. La resolució de croma va mantenir aproximadament l'ample de banda de 0,4 megahertz o 30 línies analògiques horitzontals, com era comú en les normes de la cinta de VHS d'Umatic Betamax. A més a més, una emissió NTSC està limitada a 120 línies màximes de crominància (el DVD té 240 línies de croma horitzontals).
A principis del segle XXI, les videogravadores de VHS varen deixar de comercialitzar-se a gran escala, al ser substituides pels nous formats d'emmagatzament òptic. El videodisc digital DVD com a mitjà de difusió començà a fer-se popular, degut a els avantatges que suposava la seva tecnologia sobre els mitjants magnètics, com podria ser la menor degradació de la gravació amb el pas del temps o el fàcil copiatge que s'oferia. Tanmateix, en els anys [[2000]] i [[2005]], encara s'usava la tecnologia VHS com a alternativa al DVD, i les companyies productores llançaven al mercat les seves pel·lícules en ambdós formats per a la seva distribució. Tot i així, l'any 2007, degut a la comercialització d'altres medis de gravació ( TiVo i el [[Video on demand|Video On Demand]] de televisió per cable) ja no era necessari el VHS: aleshores el DVD va començar a comercialitza-se massivament, i el VHS va deixar de fabricar-se a nivells munidals, fins que finalment l'any 2016, l'empresa japonesa Funai Electric, l'única empresa que seguia frabricant el producte en tot el món, va anunciar el cessament de la producció de sistemes de reproducció i del cintes VHS, arran de la dificultat de continuar adquirint els diferents components de la seva fabricació, a més de la baixa demanda.
 
A més a més, amb la popularització de [[YouTube]] i derivats, va sorgir el costum de convertir a format digital programes de televisió en gravacions antigues per a publicar-los sense ànim de lucre a [[Internet]], pel que les gravadores VHS es venen integrades amb un reproductor DVD. No obstant, també es comercialitzen unitats denominades DVR que son similars a les [[VCR]] magnètiques, ja que realitzen les mateixes funcions: permeten gravar des d'alguna font de [[Vídeo|vídeo analògica o digital]] afegint senyals de televisió oberta i [[Televisió per cable|cable]], que s'emmagatzemen en un disc dur IDE, que permet la seva edició posterior utilitzant una [[memòria RAM]] intermèdia de poca capacitat abans de poder concloure amb la seva total edició i/o preparació per a emmagatzemar-lo novament en el seu disc dur intern per a posteriorment buidar el seu contingut en un DVD convencial o regrabable, que, amb aquest últim dispositiu d'emmagatzament, permet que s'assembli al funcionament de les cintes magnètiques de VHS, que es podien regravar. Tanmateix, el procés en el DVR per al seu gravat final el fa menys versàtil que el VHS, ja que l'operador de ladel senyal digital pot prohibir gravar programes sota la llicència registrada, regió o situació semblant.
 
Tot i la creencia popular, la qualitat màxima possible de la imatge amb una videogravadora VHS és igual a la possible amb una videogravadora Betamax. Ni tan sols s'ha pogut mesurar les diferències en un laboratori. Això es deu al fet que per a igualar la duració de les gravacions VHS, Sony va reduir la velocitat d'arrosegament de les cintes en Betamax, reduint així la qualitat de la imatge que es pot obtenir amb Betamax, i a més fent que les gravacions incompatibles amb les eines ja existens, tot i així, algunes videogravadores Betamax podien gravar en millor qualitat d'imatge arran a que un capçal era uns centímetres més grans que el d'una videogravadora VHS d'alta qualitat.
6.734

modificacions