Arxiver: diferència entre les revisions

[[Fitxer:Archivist Survey.jpg|rightdreta|thumb|Arxivera treballant.]]

Un '''arxiver''' és la persona que té un [[arxiu]] a càrrec seu o serveix com a tècnic en aquest.<ref>Diccionari de l'Enciclopedia Catalana i Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española</ref> En la seva accepció moderna, l'arxiver és un professional amb titulació universitària superior que defineix, implanta i manté el [[sistema de gestió documental]] i de gestió d'un arxiu per tal d'organitzar i custodiar els documents, amb la finalitat de facilitar-ne l'accés i la consulta.<ref>Codi deontològic dels arxivers catalans. Associació d'Arxivers de Catalunya</ref>

L'origen de la professió d'arxiver es remunta a l'aparició de l'escriptura, a mitjans del quart mil·lenni a.d.c.<ref>CRUZ MUNDET, José Ramón. Qué es un archivero. Gijón: Trea, 2009 p.2</ref> L'escriptura va sorgir davant la necessitat de registrar dades, pactes, situacions i en medis permanents. L'escriptura es trobava en mans d'una elit. Des de les monarquies sorgides en l'Àsia anterior fins al Baix Imperi romà, passant per les civilitzacions egípcies i grega es té la constància de l'existència d'arxius (reals, dels temples, fins i tot bancaris). Es tenen notícies en aquesta època de personatges encarregats dels arxius, però més aviat com una funció inherent a altres càrrecs. Tot i això es podria parlar d'una activitat conscient, sistemàtica i basada en un coneixement i una concepció de l'ordre específic i qui exercia aquesta magistratura ho feia des de la base d'un coneixement que podríem qualificar d'expert. Aíxí a l'Atenes clàssica el responsable dels arxius de l'Estat era l'Areòpag, i més tard l'Epistata. Al món romà, els responsables van ser els [[qüestor|qüestors]]s i, posteriorment, els prefectes.<ref>FAVIER, Jean. Les archives. (1958) p.10-12</ref> Al món clàssic els treballs arxivístics eren efectuats per esclaus públics qualificats, la situació dels quals eren relativament envejable.

Avui en dia la funció dels arxius i els arxivers és cada vegada més complexa i extensa. Però fins a la dècada dels 80 la funció arxivística es limitava als grans dipòsits d'arxius de grans administracions, l'Església i certes empreses, amb competències només sobre els documents històrics. Els arxius rebien les transferències i les seves funcions principals eren la conservació i la custòdia dels [[Fons documental |fons]] històrics, la seva [[Classificació arxivística|classificació]] i [[Descripció arxivística|descripció]], i l'organització dels serveis d'atenció als usuaris (sobretot historiadors). El personal que s'ocupava dels arxius provenia majoritàriament de la facultat de lletres, especialment dels estudis d'història, i els coneixements específics d'arxivística s'adquirien amb la pràctica del dia a dia en l'organització de l'arxiu.<ref name="nomdelareferencia"> MAURI, Alfred; PERPINYÀ, Remei. Estudiar archivística: dónde y por qué. (2008) p.31</ref>

Actualment la realitat és ben diferent. La modernització de la societat ha comportat una modernització dels arxius, que han ampliat el seu camp d'acció i han incorporat noves funcions. L'arxiver s'ocupa avui d'una gran varietat d'arxius, organitza els documents des que es generen, s'ocupa de documents fixats en qualsevol suport i format, aplica tècniques d'avaluació per determinar la conservació o destrucció dels documents i satisfà les demandes d'una gran varietat d'usuaris.<ref name="nomdelareferencia" />

Segons el [[Deontologia arxivística|codi deontològic]] dels arxivers catalans: “''Els arxivers tenen com a funció social assegurar i possibilitar la utilització dels documents d'arxiu, i de la informació que contenen, amb finalitats jurídiques, administratives, informatives, culturals i científiques. D'aquesta manera, els arxivers contribueixen a millorar el funcionament de les organitzacions, a salvaguardar els drets i els deures de les persones que contenen els documents, a preservar la memòria col·lectiva i a fer possible la recerca científica i la difusió de la cultura.''”<ref>Codi deontológic dels arxivers catalans. Associació d'Arxivers de Catalunya</ref>

El perfil del professional de l'arxivística ha de ser ampli i polivalent per a respondre a una gran pluralitat d'interessos i en el context d'organitzacions de dimensions i objectius ben diferents. La major part dels arxius de Catalunya són de tipus corporatiu amb un únic arxiver al davant, que fa alhora les funcions de director d'arxiu i de tècnic arxiver. No obstant això, existeixen moltes institucions d'arxiu que tracten gran quantitat de documents i per tant que requereixen més personal.<ref>MAURI, Alfred; PERPINYÀ, Remei. Estudiar archivística: dónde y por qué. (2008) p.47</ref>

En aquest sentit la majoria d'autors defensen que cal superar la visió unipersonal del servei d'arxiu i avançar en la línia de diversificar el perfil professional dels arxivers segons la funció: Director, tècnics superiors arxivers, tècnics superiors especialistes, tècnics mitjans generalistes i, a un altre nivell, administratius, auxiliars i subalterns.<ref name="segona"> AlBERCH I FUGUERAS, Ramon. Els arxius, entre la memòria històrica i la societat del coneixement (2002) p.23-25</ref>

Segons Ramon Alberch<ref name="segona" /> s'haurien de formar arxivers generalistes amb una base cultural, teòrica i pràctica àmplia, i posteriorment, dotar-los d'una formació especialitzada segons el tipus d'arxiu, fons o suport.

El futur de la professió està en la participació dels arxivers en l'estructura dels sistemes d'informació. Han de fer-se un lloc dintre de la societat de la informació. El repte dels arxivers és principalment dissenyar i aplicar sistemes de gestió documental que contribueixin a l'eficàcia i l'eficiència de les organitzacions.

La primera formació amb un tractament arxivístic va ser a la Universitat de Magúncia (Alemanya) a finals del s.XVIII. Més endavant es varen anar creant escoles arxivístiques amb un perfil historicojurídic, com per exemple l'[[École des Chartes]] (1821) a París. Podríem parlar d'aquest període com una primera etapa que aniria desdedes de 1821 fins a 1974 durant la qual s'esdevingué una transició d'una erudició històrica a la gestió de la formació.

A Catalunya l'any 1987, l'[[Associació d'Arxivers de Catalunya]] va elaborar un manifest que encapçalava un moviment de defensa d'una llicenciatura arxivística amb el lema “Per uns estudis universitaris d'arxivística a l'Estat Espanyol” (1991). Aquest moviment va generar tota una sèrie de jornades, debats i estudis.

A més, tant a Espanya com a tots els altres països trobem nombroses associacions professionals que mantenen una gran activitat, treballant pel reconeixement del treball dels arxivers, i fomentant la relació entre aquests. La primera associació professional va ser l'holandesa creada el 1891. Posteriorment es crearen les franceses, suïsses i nord-americanes.

A Espanya fins a la dècada dels anys vuitanta gairebé l'única associació que englobava els arxivers era la l'[[ANABAD]] (''Asociación de Archiveros, Bibliotecarios, Arqueólogos, Museólogos y Documentalistas''), apareguda el 1949. Des de llavors, junt amb l'emergència dels arxius i del sector arxivístic dins el context de democratització de la vida pública, les associacions s'han multiplicat.<ref>VV.AA. Manual d'Arxivistica i Gestió Documental (2009) p 518</ref>

** [[Arxivers sense Fronteres]] (AsF) (1998)

** [[Associació d'Arxivers de Catalunya]] (AAC) (1985)

== Referències ==