Carolina del Nord: diferència entre les revisions

'''Carolina del Nord''' (en anglès ''North Carolina'') és un dels estats que conformen els [[Estats Units]] d'Amèrica. Va ser una de les 13 colònies britàniques secessionistes i la llar de la primera colònia britànica de les Amèriques. Aquest estat limita al sud amb [[Carolina del Sud]], amb [[Geòrgia]] al sud-oest, amb [[Tennessee]] a l'oest, amb [[Virgínia]] al nord, i amb l'[[Oceà Atlàntic]] a l'est. El nom de l'estat va ser triat pel rei [[Carles I d'Anglaterra]]. Carolina del Nord posseïx 3 àrees metropolitanes les poblacions de les quals superen el milió d'habitants. A 1 de juliol de [[2006]], la seva població estimada ésera de 8.856.505 habitants, un 10% més que a l'abril de 2001. És el tercer estat més poblat del sud-est del país, per darrere de [[Florida]] i de Geòrgia. A causa de la varietat d'elevacions, del nivell del mar en la costa fins als 2.000 metres a les muntanyes, Carolina del Nord té un dels climes més variats dels estats al sud-est de la nació. El clima en la costa i el centre de Carolina del Nord és similar al clima de Geòrgia i Carolina del Sud, mentre que el clima en les muntanyes de l'oest és similar al de [[Nova Anglaterra]].

L'any [[1567]] el capità Juan Pardo va dirigir una expedició cap a l'interior per a reclamar l'àrea per a la colònia espanyola de la Florida, i també per a crear una altra ruta per a protegir les mines de plata de [[Mèxic]]. Pardo va fer una base d'hivern ena Joara, que va rebatejar com a Cuenca. L'expedició va construir el Fort de San Juan i va deixar-hi 30 homes, mentre que Pardo va viatjar més lluny i va construir i deixàdeixar personal en altres cinc forts. Va tornar per una ruta diferent a Santa Elena ena Parris Island, [[Carolina del Sud]], a continuació, al centre de la Florida espanyola. La primavera de [[1568]], els indígenes mataren tots els soldats i cremaren els sis forts de l'interior, inclòs el Fort de San Juan. Encara que els espanyols no van tornar mai a l'interior, aquest fet va marcar el primer intent europeu de colonització de l'interior del que esdevindrien els Estats Units. Un diari del [[segle XVI]] de Marró, escrit pel seu ajudant Bandera, i altres restes arqueològiques trobades des de 1986 a Joara ho han confirmat.<ref>{{ref-publicació| url=http://antiquity.ac.uk/ProjGall/moore/index.html |autor=David G. Moore, Robin A. Beck, Jr. y Christopher B. Rodning |títol=Joara and Fort San Juan: culture contact at the edge of the world |publicació=Antiquity |volum=78 |exemplar=229 |data=març del 2004 |consulta=29/11/2009 |llengua={{en}}}}</ref><ref>{{ref-publicació| autor=Constance E. Richards |títol=Contact and Conflict |url=http://www.warren-wilson.edu/~arch/berrysitepress/amerarchspring2008.pdf |editorial=Warren Wilson College |publicació=American Archaeologist |data=primavera 2008 |consulta= 29/11/2009 |llengua={{en}} | formato=[[PDF]]}}</ref>

[[Fitxer:WalterRaleighandson.jpg|thumb|left|125px|[[Walter Raleigh]] i el seu fill.]]L'any [[1584]] la reina [[Isabel I d'Anglaterra]] concedí una carta a Sir [[Walter Raleigh]], on esmentavaanomenava l'actual capital de l'estat de Carolina del Nord (en aquells dies [[Virginia]]) amb el nom de [[Raleigh (Carolina del Nord)|Raleigh]].<ref>{{ref-llibre|cognom= Randinelli

El [[12 d'abril]] de [[1776]], la colònia es va convertir en la primera a tenir als seus delegats en el [[Congrés Continental]] i votar a favor de la independència de la corona britànica. Les dates d'ambdós esdeveniments que estan relacionats amb la independència són commemorades sobre la bandera estatal i el segell de l'estat. Al llarg de la [[Guerra de la Independència dels Estats Units|Guerra Revolucionària]] va esclatar una feroç [[guerra d'escamots]] entre bandes que estaven a favor de la independència i altres que estaven a favor de les colònies britàniques. En alguns casos, la guerra va ser també una excusa per a arreglar assumptes privats, rancors i rivalitats. Una victòria important dels [[Estats Units]] en la guerra va tenir lloc en el [[King's Pinnacle]], al llarg de la frontera entre Carolina del Nord i Carolina del Sud. La victòria nord-americana en la Kings Mountain li va donar més possibilitats als colons a favor de la [[Guerra d'independència dels Estats Units|independència]] d'assolir el seu objectiu a l'impedir que l'[[Exèrcit britànic]] reclutarareclutés nous soldats.

ComJa que l'exèrcit britànic es va traslladar al nord després de les victòries assolides en [[Charleston (Carolina del Sud)|Charleston]] i [[Camden (Carolina del Sud)|Camden]] ([[Carolina del Sud]]), l'[[Exèrcit Continental]] del Sud i les milícies locals es van preparar per a plantar-li cara. Després de la victòria del [[general]] [[Daniel Morgan]] en la [[Batalla de Cowpens]] el [[17 de gener]] de [[1781]] sobre el [[comandant]] de la cavalleria britànica [[Banastre Tarleton]], el comandant del sud, [[Nathanael Greene]], va conduir a lord [[Charles Cornwallis]] a través del centre de Carolina del Nord, lluny de la seua base. Aquesta campanya se la hi coneix com "La caça da lade Dan" o "La carrera pel riu".<ref name=autogenerated1 />

Els generals Greene i Cornwallis finalment es van enfrontar en la [[Batalla de Guilford Courthouse]], en l'actual [[Greensboro (Carolina del Nord)|Greensboro]], el [[15 de març]] de [[1781]], on les baixes britàniques van ser superiors a les patides pels nord-americans. Després d'aquesta "[[victòria pírrica]]", Cornwallis va optar per traslladar-se a la costa de Virginia per a obtenir reforços i per a permetre que la [[Marina Real Britànica]] protegís al seu exèrcit. Aquesta decisió donaria lloc a la derrota final de Cornwallis en laa [[Batalla de Yorktown (1781)|Yorktown]], Virginia, l'any [[1781]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Wallenfeldt |nom=Jeff |títol=The American Revolution and the Young Republic: 1763 to 1816 |url=http://books.google.cat/books?id=XdWbAAAAQBAJ&pg=PA28&dq=October+19,+1781+yorktown&hl=ca&sa=X&ei=-CZgUpvBLcXUswaA84CoBQ&ved=0CG0Q6AEwCA#v=onepage&q=October%2019%2C%201781%20yorktown&f=false |llengua=anglès |editorial=Britannica Educational Publishing |data=2011 |pàgines=28 |isbn=1615307168}}</ref> La victòria dels patriotes va garantir la independència nord-americana.

}}</ref><ref>[http://www.historync.org/railroads.htm NC Business History]</ref> per a connectar el port de la ciutat de [[Wilmington (Carolina del Nord)|Wilmington]] amb la capital de l'estat [[Raleigh (Carolina del Nord)|Raleigh]]. L'any [[1849]] es va construir el Ferrocarril de Carolina del Nord, amb la finalitat d'ampliar el ferrocarril perquè passarapassés també per [[Greensboro (Carolina del Nord)|Greensboro]], [[High Point (Carolina del Nord)|High Point]], i [[Charlotte (Carolina del Nord)|Charlotte]]. Durant la [[Guerra Civil dels Estats Units]] el ferrocarril Raleigh-Wilmington seria vital per a la distribució de subministraments enviats des de Wilmington, a través de Raleigh, a [[Richmond (Virgínia)]].

Durant el període prebèl·lic, Carolina del Nord va ser un estat totalment rural. L'any [[1860]] només una ciutat, la ciutat portuària de Wilmington, tenia una població de més de 10.000 habitants. EnA Raleigh, la capital de l'estat, hi havia tot just poc més de 5.000 residents.

Encara que ena Carolina del Nord l'esclavitud representava un menor percentatge de la població que en alguns estats del Sud, segons el cens de 1860, el 33% de la població (de 992.622 persones), eren esclaus afroamericans. Els esclaus vivien i treballaven en les plantacions, principalment en la zona oriental de [[Tidewater]]. A més, 30.463 negres lliures vivien en l'estat, principalment concentrats en la zona oriental de la planúria costanera, especialment entorn dels ports, com Wilmington i [[New Bern (Carolina del Nord)|New Bern]]. Els afroamericans lliures no van estar autoritzats a votar fins a [[1835]].

El [[1860]], Carolina del Nord era un estat esclavista, amb una població d'esclaus que comprenia aproximadament un terç de la població, una proporció menor que molts estats del Sud. L'estat es va negar a unir-se als [[Estats Confederats d'Amèrica]] fins que el President [[Abraham Lincoln]] va insistir que envaïraenvairia el seu estat "germà", Carolina del Sud. L'estat va ser un lloc de poques batalles, però li proporcionava 125.000 soldats als Estats Confederats d'Amèrica, molt més que qualsevol altre estat. Al voltant de 40.000 d'eixos efectius mai van tornar a les seues llars, alguns van morir de malalties, per les ferides ocasionades en el camp de batalla i privacions. Electe l'any [[1862]], el [[governador]] [[Zebulon Baird Vance]] va tractar de mantenir l'autonomia estatal en contra del President dels Estats Confederats d'Amèrica [[Jefferson Davis]], ena [[Richmond (Virginia)|Richmond]], Virginia.

Fins i tot després de la secessió, algunes persones de Carolina del Nord es van negar a donar suport als Estats Confederats. Açò va ocórrer, principalment, en el cas dels quals no posseïen esclaus per a l'agricultura en les muntanyes occidentals de l'estat i la regió de [[Piedmont]]. Alguns d'aquests agricultors es van mantenir neutrals durant la [[Guerra Civil dels Estats Units|guerra]], mentre que alguns, encoberts, van donar suport a ''[[Estats Units d'Amèrica|La Unió]]'' durant el conflicte. Tanmateix, les tropes dels Estats Confederats d'Amèrica de totes parts de Carolina del Nord van servir en pràcticament totes les grans batalles de l'[[Exèrcit de Virginia del Nord]]. La batalla més gran ende Carolina del Nord fou en laa [[Batalla de Bentonville|Bentonville]], una temptativa vana per part del general confederat [[Joseph Johnston]] per a detenir l'avanç del general de La Unió [[William Tecumseh Sherman]], ena la primavera de [[1865]].<ref name=autogenerated1 /> L'[[abril]] de [[1865]] Johnston es va rendir ena [[Sherman Bennett Place]], en el que avui és [[Durham (Carolina del Nord)|Durham]]. Aquest va ser l'últim gran [[exèrcit]] en rendir-se.

Carolina del Nord limita a l'oest amb [[Tennessee]], al sud amb [[Carolina del Sud]], al sud-oest amb [[Geòrgia (Estats Units)|Geòrgia]], al nord amb [[Virginia]] i a l'est amb l'[[oceà Atlàntic]]. Carolina del Nord consta de tres zones geogràfiques principals: la plana costanera, que ocupa la part oriental en un 45%, la regió de Piedmont, que ocupa el 35%, i els [[Apalatxes]] i [[Foothills (Carolina del Nord)|Foothills]]. L'extrem oriental de l'estat conté els [[Outer Banks]], una cadena d'estretesillesestretes illes d'arena que formen una barrera entre l'oceà Atlàntic i les vies navegables. Els Outer Banks formen dos estrets: l'[[estret d'Albemarle]] en el nord i l'[[estret de Pamlico]] en el sud. Són els dos estrets sense litoral més grans dels Estats Units. La plana costanera és relativament poc accidentada, amb sòls rics, ideal per al cultiu de [[tabac]], [[Glycine max|soia]], [[Cucumis melo|melons]] i [[cotó]]. La plana costanera de Carolina del Nord està, en la seua majoria, ocupada per la zona rural, amb poques ciutats grans o fins i tot sense elles. L'[[agricultura]] és un important sector econòmic. Els principals rius d'aquesta zona, el [[riu Neuse|Neuse]], el [[Riu Tar|Tar]], el [[Riu Pamlico|Pamlico]] i el [[Cape Fear River|Cape Fear]], tendeixen a ser lents i amplis.

La regió de Piedmont central és la més densa i urbanitzada de la zona, les cinc ciutats més grans de l'estat es troben en Piedmont. Es compon de suaus ondulacions, freqüentment interrompuda per pujols o muntanyes baixes. En el Piedmont es troben un nombre de menudes, aïllades i profundament erosionades cadenes muntanyenques i becs. El Piedmont es troba entre els 90 i 120 m d'altitud ena l'est i a més de 300 m ena l'oest. A causa del ràpid creixement de la població de Piedmont, moltes de les explotacions agrícoles i gran part del paisatge rural d'aquesta regió està sent substituït per la suburbanització - [[Centre comercial|centres comercials]], [[Urbanització (nucli)|urbanitzacions]] i grans zones d'oficines de companyies. L'agricultura està perdent importància constantment en aquesta regió. Els principals rius del Piedmont, com el [[Riu Yadkin|Yadkin]] i el [[Riu Catawba|Catawba]], tendeixen a ser cabalosos, superficials i estrets.

La regió occidental de l'estat és part dels Apalatxes. Les ''Black Mountains'' (Muntanyes Negres) són les més altes de l'est dels Estats Units i culminen en el [[Mont Mitchell]] a més de 2.037 m d'altura.<ref name=usgs>{{ref-web| any=29 d'abril de 2005 | url =http://erg.usgs.gov/isb/pubs/booklets/elvadist/elvadist.html#Highest| títol=Elevacions i Distàncies als Estats Units|editor=U.S Geological Survey| consulta= 9 de febrer de 2008}}</ref> És, a més, el punt més alt a l'est del [[riu Mississipí]]. Encara que l'agricultura segueix sent important, el [[turisme]] s'ha convertit en la indústria dominant en la zona de les muntanyes. Una producció agrícola que ha prosperat i crescut en les últimes dècades és la creixent venda d'[[Arbre de Nadal|arbres de Nadal]]. A causa de la major altura en la muntanya, el clima sovint difereix radicalment de la resta de l'estat. EnA l'[[hivern]], ena l'oest de Carolina del Nord, és típic veure nevades i temperatures més semblants a un estat del centre-oest del sud.

Carolina del Nord té 17 grans [[Conca hidrogràfica|conques fluvials]]. Cinc de les conques hidrogràfiques de l'estat - les dels rius [[Riu Hiwassee|Hiwassee]], [[Riu Little Tennessee|Little Tennessee]], [[Riu French Broad|French Broad]], [[Riu Watauga|Watauga]] i [[New River (Carolina del Nord)|New River]] - són part de la conca del riu Mississipí, que drena cap a el [[Golf de Mèxic]]. Tots els altres van al corrent de l'oceà Atlàntic. De les 17 conques, 11 s'originen en l'estat de Carolina del Nord, però només quatre es troben totalment dins de les fronteres de l'estat - el Cap Fear, Neuse, [[Riu White Oak|White Oak]] i Tar-Pamlico.<ref>{{ref-web| títol= Watersheds|editor= NC Office of Environmental Education| data= [[16 de febrer]] de [[2007]]| url = http://www.eenorthcarolina.org/public/ecoaddress/riverbasins/riverbasinmapinteractive.htm}}</ref>