L'Orfeo: diferència entre les revisions

 

==Argument==

La primera part de l'òpera està plena d'alegres cors i balls, amb els apassionats ''soli'' del protagonista. Se celebren les esposalles d'Orfeo amb Eurídice, que ha conquerit el seu amor amb la dolçor de la seva música. Però, enmig de tanta alegria, un esdeveniment imprevisible introdueix el dolor: la núvia ha mort per efecte del verí d'una serp. Orfeo no dubta: anirà al regne dels morts per convèncer [[Plutó (mitologia)|Plutó]] que li torni la vida a Eurídice. L'Esperança acompanya el protagonista fins a les mateixes portes de l'infern, on es llegeix la inscripció: ''Deixeu tota esperança els que entreu''. Orfeo avança, i adorm amb el seu amanyac [[Caront (mitologia)|Caront]], el guardià de l'infern; aconsegueix després commoure Plutó, que li permet recuperar a la seva esposa, posant com a condició que no es torni a mirar el rostre d'Eurídice fins que sigui de nou en el regne dels vius.

 

 

Monteverdi dóna instruccions als seus músics generalment per tocar la peça de la manera més senzilla i correca possible, sense passatges adornats ni massa ràpids. Es recomana a aquells instruments que interpreten amb ornamentació, com ara les cordes o les flautes, que ho facin “amb molta noblesa, molta invenció i varietat”, però se’ls adverteix contra l’exageració d’aquesta ornamentació, de manera que “no se senti més que caos i confusió, ofensius per a l’orient".<ref>Beat, pp. 280–81</ref> Ja que en cap moment sonen tots els instruments alhora, el número de músics necessaris és menor que el número d’instruments. Harnoncourt indica que en l’època de Monteverdi el número de músics i cantants junts, i les sales petites on es van dur a terme les actuacions, sovint indicava que el públic era només una mica major que el número d’intèrprets. <ref>Harnoncourt, p. 21</ref>

 

==Vegeu també==