La primavera: diferència entre les revisions

MercuriHermes [[Càrites (mitologia)|Les Tres Gràcies]] Flora Zèfir i la nimfa Cloris. La interpretació clàssica i més generalitzada és la d'Adolph Gaspary i [[Abraham Moritz Warburg|Aby Warburg]] el 1888, descriu les figures de la següent manera, des de l'esquerra:

* MercuriHermes. El déu queda identificat pels calçats amb ales i pel caduceo usat per a separar serps i fer la pau (Botticelli ha representat les serps com dracs amb ales); amb el seu elm i la seva espasa, sembla clarament el guardià del jardí de Venus. Estira la mà per a tocar els núvols amb el seu caduceo per a dispersar la boira. Mira cap al cel, la qual cosa s'interpreta com unió amb el més enllà. MercuriHermes seria intermediari entre els homes i els déus, però també el déu dels comerciants. Vesteix lleugerament amb un mantell vermell cobert de flames, que cau de forma molt asimètrica, la qual cosa es considerava un tret típic de l'Antiguitat i ja era una indicació que s'estava representant una escena mítica.

* Les tres Gràcies. Servidores de Venus, ofertes a una graciosa dansa, estan representades com tres joves gairebé nues i lluint pentinats elaborats i diversos. El cabell solt només podien dur-lo les joves solteres. Les hi ha cridat Gràcies perquè d'aquesta forma, ballant en rotlle, les hi va representar en l'art grecoromà. Com altres dels personatges del quadre, les Gràcies semblen ser retrats de persones existents en l'època i conegudes del pintor: per exemple, la Gràcia de la dreta és Caterina Sforza, que Botticelli va retratar com Santa Catalina d'Alexandria (sempre de perfil), en l'equip conservat en el Museu Lindenau d'Altenburg (Alemanya). La del mitjà ha de ser Semiramide Appiani, dona de Lorenzo il Popolano, el qual al seu torn estaria representat com MercuriHermes, cap al qual mira Semiramide. La de l'esquerra seria Simonetta Vespucci, prototip de bellesa botticelliana. La hipòtesi més acreditada referent a aquestes tres joves és que la de l'esquerra, de cabells rebels, representa la Voluptuosidad (Voluptas), la central, de mirada malenconiosa i d'actitud introvertida, la Castedat (Castitas), i la de la dreta, amb un collaret que sosté un elegant i preciós colgante i un vel subtil que li cobreix els cabells, la Bellesa (Pulchritudo).

* Venus: Es troba en el centre del quadre i serveix d'eix a la composició, torna lleugerament l'esquena a la resta de figures. Entorn del seu cap s'aclareix l'arboleda, que forma una espècie d'aurèola. Està representada com una Madona, amb el cabell cobert per cofia i vel, com una dona casada. Vesteix una camisa llarga i, per damunt, vestit i mantell, que cau de forma asimètrica, com el de MercuriHermes. El ventre prominent era considerat graciós, i un signe d'elegància era col·locar la mà sobre una tela, per a evidenciar la seva bellesa. És el centre no només físic sinó també moral de l'obra, en els seus dos aspectes de Venus Urania i Venus Genitrix, força creadora i ordenadora de la Naturalesa, que fa néixer i créixer a tots els éssers vius;

Una de les més fascinants relectures del quadre ha estat la de Claudia Vila, italianista contemporània. Aquesta autora ha considerat que les flors, segons una tradició que té el seu origen en Duns Scoto, constituïxen l'ornament del discurs i identifica al personatge central com la Filologia, pel que l'escena es referiria a les Noces de MercuriHermes i la Filologia rebutjant també la identitat dels personatges que estan a la dreta del quadre.

Així, la figura de la veste florida ha de veure's com la Retòrica la figura que sembla entrar impetuosamente en l'escena com Flora generadora de poesia i del parlar bell mentre que el personatge alado, que sembla empènyer més que atreure a si a la jove, seria un geni inspirador. En tal context interpretatiu sembla difícil justificar els colors freds amb els quals està representat el personatge, tret que l'autor no volgués confiar a aquesta elecció la materialització i el caràcter espiritual de la inspiració poètica. Pot resultar en el seu lloc més comprensible el desinterès per l'escena que sembla mostrar MercuriHermes, déu dels Mercaders.

Altres interpretacions identifiquen la figura de la roba florida com Florentia nomeni clàssic de la ciutat de Florència. En aquest cas, També les altres figures serien ciutats lligades de forma diversa a Florència, com: MercuriHermes Milà; Cupido (Amor) Roma; les tres Gràcies Trepitja, Nàpols i Gènova; Cloris i Céfiro/Bóreas Venècia i Bozen, o Arezzo i ì. Si per tant Florència fora realment Venus, el personatge de la roba florejada seria llavors Maig i representaria a Màntua. En aquesta línia estaria Enrico Guidoni.

Botticelli opta aquí per un format monumental, amb figures de grandària natural, i ho compagina amb una gran atenció al detall. Això pot veure's en les diverses peces d'orfebrería, representades minuciosament, com el casc i l'empunyadura de l'espasa de MercuriHermes o les cadenes i els fermalls de les Gràcies.

Altres fonts literàries assenyalades pels autors per a aquesta obra són: les Odes d'Horaci que com la resta de la literatura clàssica, arribava a través d'autors contemporanis com Leon Battista Alberti i Poliziano. De fet, no sembla probable que Botticelli llegís directament aquestes obres en llatí, sinó que conegués el seu contingut per les conferències de Poliziano. Precisament en l'any 1481 Poliziano va pronunciar discursos en públic sobre el calendari d'Ovidio.. De gran importància són les Stanze de Poliziano, en els versos de la qual es fa referència a l'amor entri Juliano de Médicis i Simonetta Cattaneo, esposa de Marco Vespucci, als quals alguns autors han identificat com MercuriHermes i la Gràcia de l'esquerra, respectivament.