Gerri de la Sal: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Robot estandarditza i catalanitza referències, catalanitza dates i fa altres canvis menors |
m ortografia |
||
Línia 31:
|web =
}}
'''Gerri de la Sal''' és la [[vila]] que fa de cap del terme [[municipi|municipal]] de [[Baix Pallars]], a la comarca del [[Pallars Sobirà]]. A més, és el nom del municipi aprovat el 1980 per la [[Generalitat de Catalunya]].<ref>[http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000041%5C00000054.pdf Llista de noms de municipis del Principat]</ref>
Formava un municipi independent, creat el [[1812]], al qual el 1969 li foren agregats els termes municipals de [[Peramea]], [[Baén]] i [[Montcortès de Pallars]].<ref>Publicació del decret 663/1969 del 29 de març al [https://www.boe.es/boe/dias/1969/04/21/pdfs/A05864-05864.pdf ''BOE'' del 21 d'abril del 1969].</ref> Aleshores va adoptar l'artificiós nom oficial de ''Baix Pallars''. L'antic terme incloïa també els pobles de [[Bresca (Baix Pallars)|Bresca]] i [[Enseu]].
Està situada a la vall de la [[Noguera Pallaresa]], en un petit eixamplament de la seva vall entre els congosts d'[[Congost d'Arboló|Arboló]] i [[Congost de Collegats|Collegats]]. Hi abunden les pinedes i rouredes, enmig d'un paratge no tan rocós com el veí congost de Collegats, però que ja comença a anunciar la força de la roca vertical. Gerri de la Sal és a la dreta del riu esmentat, enmig de les saleres que han donat nom a la vila, i que temps enrere permeteren que fos una autèntica potència econòmica gràcies al comerç de la sal.
El 2013 tenia 131 habitants.<ref>Dades de població a [http://www.municat.gencat.cat/index.php?page=consulta&mostraEns=2503900000&accio=entitats www.municat.gencat.cat].</ref>
Linha 49 ⟶ 47:
La vila de Gerri fou una vila closa, de la qual encara es conserva el recinte tancat i un cert aire medieval, amb carrers estrets i zones porticades per a acollir el mercat. Arraïmada a la dreta de la [[Noguera Pallaresa]], a migdia del pont, també medieval, que la comunicava amb el monestir de [[Santa Maria de Gerri|Santa Maria]], que és davant per davant de la vila, a l'esquerra del riu. A dins de la vila closa es troba l'església parroquial de [[Sant Feliu de Gerri de la Sal|Sant Feliu]].
La vila sofrí eixamples ja al final de l'edat mitjana, i anà creixent cap al sud (el ''Raval'') i cap a ponent, enfilant-se al coster que protegeix la vila per aquell costat. Els edificis tardomedievals, com la ''Casa de la Sal'' (el ''Reial Alfolí de Gerri'', com està escrit en el portal de l'edifici)
==== Les cases de la vila<ref>Montaña 2004.</ref> ====
Linha 203 ⟶ 200:
== Història ==
=== Edat contemporània ===
[[Pascual Madoz]] dedica un article del seu ''Diccionario geográfico...'' a Gerri de la Sal (Gerri, simplement). S'hi llegeix que és una vila amb ajuntament i cap de l'abadiat del mateix nom. Està situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, al recer de dues elevades muntanyes i la combaten els vents del nord i de l'est. El clima, tot i temperat, és propens a apoplexies. Tenia en aquell moment 90 cases de construcció mitjana, Casa de la Vila i presó, a més de l'edifici més notable de la vila: el magatzem i administració de la sal que es fabricava en aquesta població. També hi havia escola, freqüentada per uns seixanta nens, i església parroquial, dedicada a Sant Fèlix màrtir, servida per un capellà ordinari. Aquesta església ocupava en aquell moment l'antiga abadia de monjos benedictins, dominada per la muntanya d'Enseu i la Roca del Monestir. Un pont de fusta i un passeig arbrat comunicaven el poble amb l'antic monestir. A poca distància de les portes de la vila hi havia la font d'aigua salada amb la qual s'alimentaven les salines, que produïen molta sal. Aquesta sal s'exportava fins i tot a França.<ref name=Madoz>Madoz 1847.</ref>▼
▲(Gerri, simplement). S'hi llegeix que és una vila amb ajuntament i cap de l'abadiat del mateix nom. Està situada a la dreta de la Noguera Pallaresa, al recer de dues elevades muntanyes i la combaten els vents del nord i de l'est. El clima, tot i temperat, és propens a apoplexies. Tenia en aquell moment 90 cases de construcció mitjana, Casa de la Vila i presó, a més de l'edifici més notable de la vila: el magatzem i administració de la sal que es fabricava en aquesta població. També hi havia escola, freqüentada per uns seixanta nens, i església parroquial, dedicada a Sant Fèlix màrtir, servida per un capellà ordinari. Aquesta església ocupava en aquell moment l'antiga abadia de monjos benedictins, dominada per la muntanya d'Enseu i la Roca del Monestir. Un pont de fusta i un passeig arbrat comunicaven el poble amb l'antic monestir. A poca distància de les portes de la vila hi havia la font d'aigua salada amb la qual s'alimentaven les salines, que produïen molta sal. Aquesta sal s'exportava fins i tot a França.<ref name=Madoz>Madoz 1847.</ref>
Les terres, en general pedregoses i muntanyoses no donaven gaire producció. Esmenta el territori de Pentina, al sud de la vila, totalment despoblat d'arbres, en aquell moment. S'hi collia blat, sègol, ordi, patates, llegums, hortalisses, seda, cànem, ametlles, tota mena de fruites i, antigament, molta vinya, ja desapareguda en aquell moment, després dels intensos freds dels anys 1829 i 1830. S'hi criaven ovelles i mules, i hi havia caça de llebres, perdius i aus de pas, a més de pesca de truites, barbs i anguiles. La indústria existent era la derivada de l'agricultura i la cria de bestiar. Comptava amb 86 veïns (caps de casa) i 519 ànimes (habitants).<ref name=Madoz/>
== Demografia ==
Linha 213 ⟶ 208:
== Economia ==
L'activitat tradicional de la vila girava a l'entorn de la producció de la sal, i del comerç que s'hi generava. A més, la categoria de la població, vila, feia que s'hi desenvolupés un mercat setmanal d'importància, que tenia lloc el dissabte, al qual hi acudien des de tots els pobles del voltant, la majoria agrupats actualment en el terme municipal que Gerri presideix. Molts d'aquests pobles són en llocs allunyats de les vies de comunicació, cosa que no passava amb Gerri, per la qual cosa aquesta vila esdevenia el punt de trobada inevitable d'aquesta contrada.
No es coneix l'origen exacte de l'explotació de la sal, però hi ha molta documentació medieval que ja en parla. L'existència d'una font d'aigua salada i el fet que arran de la vila el riu formi una plana bastant ampla propiciaren que ja des d'antic es procedís a estendre l'aigua salada de la font a les eres d'assecat, la propietat de les quals es repartien els veïns de Gerri, de manera que més o menys cada família de la vila se'n podia beneficiar, sempre sota la vigilància del monestir de Gerri, que en tenia la propietat i el domini. Durant tot l'any es feien les feines preparatòries de la recol·lecta de la sal, que es feia després de l'estiu, quan amb la calor s'evaporava l'aigua i quedava la sal dipositada a les eres, degudament parcel·lades. En acabada la recol·lecta, cada casa portava la sal obtinguda a l'Alfolí, on es pesava i, posteriorment, es venia i es pagava a cadascú el que pertocava segons la sal que hagués aportat. La sal de Gerri era molt apreciada per la seva finor i la seva qualitat. En les èpoques més esplendoroses s'arribaven a recollir fins a 1.500 tones anuals de sal.
Són conegudes les rutes de traginers al llarg de tota l'edat mitjana per dur la sal a diferents destinacions, la majoria de l'entorn, però amb rutes que podien arribar a durar dues o tres jornades de camí. La indústria de la sal, la majoria de la qual s'havia de desenvolupar manualment, començà a decaure al llarg del segle XX, atès que les produccions industrialitzades de sal d'altres indrets la feien molt més econòmica, i començà a acabar-se el mercat per a la sal de Gerri. A més, unes quantes fortes avingudes d'aigua de la Noguera Pallaresa, en especial les del 1937 i després la del 1982, destruïren una part important de les saleres. En l'actualitat, primers anys del [[segle XXI]], s'està duent a terme una rehabilitació de, almenys, una part de les saleres, amb més valor museístic que no pas com a activitat per aconseguir un rendiment econòmic.
Al marge de la sal, l'agricultura i la ramaderia tradicional, [[vaca|bovina]], [[porc|porcina]] i [[ovella|ovina]] compten entre els recursos econòmics de la localitat, com també l'explotació dels nombrosos i espessos boscos del terme i d'algunes pedreres, sobretot de guix i de calç.
== Llocs d'interès ==
Linha 231 ⟶ 224:
==Festes locals==
* Santa Maria
* Sant Feliu [[1 d'agost]]
* Festa Major: 3r dissabte del mes d'agost
== Cultura popular i tradicional ==
Gerri de la Sal conserva el que es considera una de les joies de la cultura popular i tradicional: el Ball de la Morisca. Es tracta d'un ball molt antic (no se sap quin origen té), però pel nom i alguns detalls dels passos i del vestuari, es deu tractar d'una dansa medieval, refeta al llarg de l'[[edat moderna]] i del [[segle XIX]].
La llegenda, coneguda a bastament a la comarca, explica el fet que un rei moro pretenia la filla del batlle de Gerri de la Sal. Més que pretendre-la, l'exigia a canvi de la pau. La noia, per tal de deslliurar-se'n, preparà un bon parany per al rei moro i els seus acòlits: després d'un bon dinar, ballaria per al seu pretendent, el deixaria ben
▲batlle de Gerri de la Sal. Més que pretendre-la, l'exigia a canvi de la pau. La noia, per tal de deslliurar-se'n, preparà un bon parany per al rei moro i els seus acòlits: després d'un bon dinar, ballaria per al seu pretendent, el deixaria ben encandilat (la noia es veu que s'ho mereixia de llarg) amb els seus moviments del ball, i en el moment culminant, pegaria un bon cop a terra amb el peu, moment en què sortirien, armats, tots els gerriencs i acabarien, o expulsarien, segons les versions de la llegenda, els moros de la vila. Així es féu, la jugada tingué èxit, i des d'aleshores queda instituïda la dansa com a ball propi de la vila, que es ballaria sempre el dia de la Festa Gran del poble en honor de la noia espavilada que els va lliurar dels invasors.<ref>Lluís 1961.</ref>
La dansa antigament era molt més llarga que ara. La música es repetia tretze vegades; la primera, el ''senyal de morisca'', servia perquè els balladors es preparessin per començar. Sense pausa, començava la segona repetició, i així fins al final. Les tres primeres vegades es ballava amb els dansaires donant-se la mà, canviant de direcció a cada fragment. Les parts de la 4 a la 6, els balladors se separaven, i començaven la part més espectacular de la dansa, que estava directament relacionada amb la llegenda: sense parar de dansar, el noi no es movia de lloc, i la balladora se'n separava com rient-se'n, giravoltava i anava a ballar darrere del dansaire, fins que aquest es girava de
Mentrestant, la gent que s'ho mirava no s'estava quieta: des dels balcons, es
== Referències ==
Linha 255 ⟶ 246:
* {{ref-llibre |cognom=Iglésies |nom=Josep |enllaçautor=Josep Iglésies i Fort |títol=El Fogatge de 1553. Estudi i transcripció. II |editorial=Fundació Salvador Vives Casajoana |lloc=Barcelona |data=1981 |pàgines= |isbn=84-232-0189-9 |ref= }}
* {{ref-llibre |cognom=Lluís |nom=Joan |enllaçautor=Joan Lluís i Pallarès |títol=El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part |editorial=Editorial Barcino |lloc=Barcelona |data=1961 |pàgines= |col·lecció=Tramuntana, 7 |isbn=84-7226-118-2 |ref= }}
* [[Pascual Madoz|M<small>ADOZ</small>, Pascual]]. ''Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar'', vol. VIII, [http://www.bibliotecavirtualdeandalucia.es/catalogo/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1004948&interno=S&presentacion=pagina&posicion=390 pàgs. 390-391].
* {{ref-llibre|cognom=Montaña |nom=Silvio |títol=Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà |editorial=Silvio Montaña |lloc=Espot |data=2004 |pàgines= |isbn=84-609-3099-8 |ref= }}
* {{ref-llibre |cognom=Pladevall |nom=Antoni |enllaçautor=Antoni Pladevall i Font |cognom2=Castilló |nom2=Arcadi |capítol=Gerri de la Sal |títol=El Pallars, la Ribagorça i la Llitera |editorial=Fundació Enciclopèdia Catalana |lloc=Barcelona |data=1984 |pàgines= |col·lecció=Gran geografia comarcal de Catalunya, 12 |isbn=84-85194-47-0 |ref= }}
| |||