Viquipèdia

Llengües de l'Imperi Romà: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 1:
[[Fitxer:Bestiaires festoyant arène Thysdrus Musée Bardo.JPG|thumb|[[Mosaic romà|Mosaic]] (220–250 dC) d'[[El Djem]], a Tunísia ([[Àfrica (província romana)|Àfrica romana]]), amb la inscripció llatina «Silenci! Deixeu dormir els braus» ''(Silentiu dormiant tauri)'' i la conversa animada de cinc comensals (possiblement [[gladiador]]s) representats com en una [[bafarada]]:<br>–Estem a punt de despullar-nos ''([N]os nudi [f]iemus)''<br>–Hem vingut per beure ''(Bibere venimus)''<br>–Estàs parlant molt, ara, però no ho faràs després que et mati ''(Ia[m] multu[m] loquimini)''<br>–Siguem cridats ''(Avocemur)''<br>–En portem tres [rondes de beguda?] ''(Nos tres tenemus)''<br>Aquesta escena podria ser una expressió proverbial<ref>Richard Brilliant, «Scenic Representations», dins ''[http://libmma.contentdm.oclc.org/cdm/ref/collection/p15324coll10/id/156533 Age of Spirituality: Late Antique and Early Christian Art, Third to Seventh Century]'' (Metropolitan Museum of Art, 1979), pp. 96-97.</ref>]]
 
El [[llatí]] i el [[grec antic]] eren les '''llengües de l'Imperi Romà''' dominants, però també hi coexistien altres llengües que eren importants a escala regional. La llengua dels [[Antiga Roma|antics romans]] era el llatí, que funcionava com a «llengua de poder».<ref>Bruno Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», traduït per James Clackson, dins ''A Companion to the Latin Language'' (Blackwell, 2011), p. 560.</ref> El llatí era omnipresent a l'[[Imperi romà|Imperi Romà]]<ref>Alex Mullen, «Introduction: Multiple Languages, Multiple Identities», dins ''Multilingualism in the Graeco-Roman Worlds'' (Cambridge University Press, 2012), p. 28.</ref> com a llengua de la justícia a l'[[Imperi romà d'occident|Imperi Romà d'Occident]], i com a llengua de l'exèrcit a tots els territoris.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 554, i 556.</ref> A partir del moment en què tots els habitants nascuts lliures dins l'Imperi van [[Edicte de Caracal·la|assumir universalment la ciutadania]], el 212 dC, un bon nombre de [[Ciutadania romana|ciutadans romans]] devia desconèixer el llatí, tot i que s'esperava que aconseguissin, com a mínim, unes nocions bàsiques de l'idioma, amb què el llatí es va mantenir com una marca de «romanitat».<ref>J.N. Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», ''Classical Quarterly'' 53.1 (2003), ppp. 185-186, i 205.</ref>
 
El [[grec koiné]] s'havia convertit en la [[llengua vehicular]] del Mediterrani oriental i fins i tot de l'[[Anatòlia|Àsia menor]] com a conseqüència de les conquestes d'[[Alexandre el Gran]].<ref>[[Fergus Millar]], ''A Greek Roman Empire: Power and Belief under Theodosius&nbsp;II (408–450)'' (University of California Press, 2006), p. 279; Warren Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society'' (Stanford University Press, 1997), p. 5.</ref> La «[[frontera lingüística]]» que separava, per una banda, el llatí a l'oest i, de l'altra banda, el grec a l'est, passava a través de la [[península dels Balcans]].<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 553.</ref> Els romans amb una certa formació, particularment aquells de l'elit governant, estudiaven grec i, sovint, aconseguien un alt nivell de fluïdesa en aquesta llengua, que els era útil per a les comunicacions diplomàtiques a l'est, fins i tot dins de les fronteres de l'Imperi. L'ús internacional del grec va ser una de les condicions que van afavorir l'[[Cristianització|expansió del cristianisme]], com es pot veure en l'elecció de la llengua grega a l'hora de redactar les [[Epístoles Paulines]]<ref>Treadgold, ''A History of the Byzantine State,'' p. 5.</ref> o pel seu ús en els [[Concili ecumènic|concilis ecumènics]] de l'Imperi romàRomà cristià. Amb la [[Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident|dissolució de l'Imperi]] a l'oest, el grec es va convertir en la llengua dominant de l'[[Imperi Bizantí|Imperi Romà d'Orient]], posteriorment conegut com a [[Imperi Bizantí]].
 
Com que la comunicació, a les societats antigues, era predominantment oral, és difícil determinar l’abast en què les llengües locals o regionals van seguir essent parlades o utilitzades per a altres propòsits sota domini romà. No obstant això, hi ha evidències en inscripcions, així com referències en textos grecs i llatins, de l’existència d’altres llenguatges, així com la necessitat de traductors. Per exemple, el [[púnic]], el [[Idioma copte|copte]], l’[[arameu]] o el [[siríac]] han deixat un volum significant d’[[epigrafia]] o literatura que ha sobreviscut fins als nostres dies.<ref>Richard Valantasis, introducció a ''Religions of Late Antiquity in Practice'' (Princeton University Press, 2000), p. 11.</ref> Les [[llengües cèltiques]] eren parlades a bona part de l’Europa occidental, i tot i que l’educació oral celta va deixar pocs registres escrits,<ref>MacMullen, «Provincial Languages in the Roman Empire», pp. 15-16.</ref> l’epigrafia dels pobles cèltics és limitada però no infreqüent.<ref>Joseph Eska, «Inscriptions in the Celtic World», dins ''Celtic Culture: A Historical Encyclopedia'' (ABC-Clio, 2006), pp. 965-970.</ref> Les llengües germàniques de l’Imperi no han deixat gairebé cap text o inscripció, amb l’excepció del [[Gòtic (llengua)|gòtic]].<ref>Tore Janson, ''A Natural History of Latin'' (Oxford University Press, 2004), p. 87.</ref> El [[multilingüisme]] va contribuir a la «triangulació cultural» per la qual un individu que no era ni grec ni romà podia construir-se una identitat mitjançant els processos de [[Procés de romanització|romanització]] i [[hel·lenització]].<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' pp. 264-265.</ref>
Línia 13:
[[Fitxer:BordereaudecuissonGraufesenqueMuséeFenaille1.jpg|thumb|[[Escriptura cursiva romana]] en [[terra sigillata|''terra sigillata'']] de [[La Graufesenque]], a la [[Gàl·lia]] romana]]
 
El llatí era la llengua dels romans des dels primers períodes coneguts. [[Virgili]], escriptor romà de l'època del primer [[emperador romà|emperador]], [[August]], emfatitza que el llatí era una de les fonts de la unitat romana i de la seva [[mos maiorum|tradició]]. En el seu poema èpic ''[[Eneida]]'', que tracta de la [[fundació de Roma]], el Déu suprem [[Júpiter (mitologia)|Júpiter]] dicta que els [[Guerra de Troia|refugiats troians]] que s'han establert a Itàlia han d'utilitzar la llengua del poble natal dels [[llatins]], amb l'objectiu d'afavorir la unificació entre ells: «mantindran la llengua ''(sermo)'' i la tradició ''([[mos maiorum|mores]])'' dels seus pares [...] i els faré a tots llatins amb un mitjà d'expressió» ''(uno ore,'' literalment «amb una llengua»).<ref>[[Virgili]], ''[[Eneida]]'' 12.834 i 837; Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», pp. 549, i 563; Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», p. 184.</ref> Els emperadors [[Dinastia Júlio-Clàudia|julioclaudis]], que asseguraven descendir de l'heroi èpic [[Enees]], van encoratjar la utilització d'alts estàndards de llatí correcte ''(Latinitas)'', un moviment lingüístic identificat actualment amb el [[llatí clàssic]], i que va afavorir l'ús del llatí per desenvolupar els negocis oficials.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 552.</ref>
 
El llatí es va convertir en la llengua de les zones conquerides perquè la població local va començar a parlar-lo, no pas perquè hi hagués desplaçaments de població provinent de les àrees llatinoparlants.<ref>József Herman, ''Vulgar Latin'', traduït per Roger Wright (Pennsylvania State University Press, 2000, publicat originàriament en francès el 1975), p. 10.</ref> El llatí mai no va ser imposat mai, de manera oficial, entre les persones que es trobaven sota el domini romà.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549; Charles Freeman, ''The Greek Achievement: The Foundation of the Western World'' (Nova York: Penguin, 1999), pp. 389-433.</ref> [[Agustí d'Hipona|Sant Agustí]] observava que els romans preferien que el llatí fos adoptat ''per pacem societatis'', és a dir, com un [[Contracte social|pacte social]].<ref>[[Agustí d'Hipona]], ''[[De Civitate Dei]]'' 19.7.18, citat per Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549.</ref> Aquesta [[política lingüística]] contrasta amb l'exercida per Alexandre el Gran, que intentava imposar el [[Grec antic|grec]] a tot el seu [[Regne de Macedònia|Imperi]] com la llengua oficial.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549, citiant [[Plutarc de Queronea|Plutarc]], ''Vida d'Alexandre'' 47.6.</ref> El coneixement del llatí no era un requisit per aconseguir la [[ciutadania romana]], i no hi va haver una política d'ensenyament esponsoritzada per l'estat que donés privilegis a l'idioma com a mitjà educatiu: no obstant això, parlar un llatí fluid era recomanable pel seu «valor d'alta cultura, polític, legal, social i econòmic».<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 265.</ref>
Línia 19:
El llatí era obligatori per treballar al servei de l'Imperi i per pujar en l'escalafó, a més de ser la llengua vehicular utilitzada per al funcionament intern del govern.<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 92.</ref> Els edictes i els comunicats oficials de l'emperador eren en llatí, i fins i tot les normatives sobre lleis locals, que també podien estar escrites en altres idiomes.<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 92.</ref>
 
Els romans van atorgar un alt valor a la paraula escrita, com ens ho indica la seva obsessió pels documents i les inscripcions públiques. La burocràcia imperial era tan dependent de l'escriptura que el [[Talmud|Talmud de Babilònia]] declarava que «si tots els mars fossin de tinta, tots els canyissars fossin plomes, tots els cels pergamí i tots els homes escrivents, serien incapaços d'establir l'abast complet de les preocupacions del govern romà».<ref>[[Clifford Ando]], ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'' (University of California Press, 2000), pp. 86-87.</ref> Les estimacions sobre el percentatge d'[[alfabetisme]] a l'Imperi l'han situat entre un 5% i un 30% o més, depenent en part de la definició que es doni d'«alfabetisme».<ref>William V. Harris, ''Ancient Literacy'' (Harvard University Press, 1989), p. 5; William A. Johnson, ''Ancient Literacies: The Culture of Reading in Greece and Rome'' (Oxford University Press, 2009), pp. 3-4, especialment la nota 5; T.J. Kraus, «(Il)literacy in Non-Literary Papyri from Graeco-Roman Egypt: Further Aspects of the Educational Ideal in Ancient Literary Sources and Modern Times», ''Mnemosyme'' 53.3 (2000), p. 325; Marietta Horster, «Primary Education», dins ''The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World'', pp. 89, i 97-98.</ref> L'abscència d'intervenció per part de l'estat en l'accés a l'educació va ser una barrera per a l'alfabetisme, ja que els únics que es podien permetre una educació formal eren els fills de les famílies que se la podien pagar.<ref>Christian Laes, ''Children in the Roman Empire: Outsiders Within'' (Cambridge University Press, 2011, publicat originàriament en neerlandès el 2006), p. 108; Horster, «Primary Education», dins ''The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World'', p. 89.</ref>
 
[[Fitxer:Dedication L Minucius Natalis Chiaramonti Inv1249.jpg|thumb|left|[[Votum|Dedicació]] en grec en un altar a [[Asclepi|Asclepi el Salvador]] de part del [[cònsol romà]] [[Luci Minici Natal Quadroni|Luci Minici Natal]] (133-134 dC)<ref>''[[Inscriptiones Graecae|IG]]'' 14.1125<!--:Ἀσκληπιῷ ∙ θ[εῷ]<br>σωτῆρι<br>Λ(ούκιος) ∙ Μινίκιος Νατάλιος,<br>ὕπατος, ἀνθύπατος Λιβύης,<br>αὔγουρ ∙ πρεσβευτὴς ∙καὶ<br>ἀντιστράτηγος ∙ Σεβαστοῦ<br>Μυσίας τῆς κάτω,<br>τὸν ναὸν καὶ τὸν βωμὸν<br>ἀνέθηκεν.--></ref>]]
 
Els [[Certificats de naixement a l'Antiga Roma|certificats de naixement]] i les herències dels ciutadans romans havien d'estar escrites en llatí fins als temps del govern d'[[Alexandre Sever]] (emperador els anys 222–235).<ref>Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», pp. 186-187.</ref> Els subjectes romans analfabets necessitaven que algú, com ara un escrivent governamental ''(scriba)'', llegís o escrivís els seus documents oficials per ells.<ref>Ando, ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'', p. 101; Kraus, «(Il)literacy in Non-Literary Papyri from Graeco-Roman Egypt», pp. 325-327.</ref> Les lleis i els edictes eren publicats de manera escrita, a més de ser llegits.<ref>Susan P. Mattern, ''Rome and the Enemy: Imperial Strategy in the Principate'' (University of California Press, 1999), p. 197; Teresa Morgan, ''Literate Education in the Hellenistic and Roman Worlds'' (Cambridge University Press, 1998, 2000), pp. 1-2 ''et passim''; Greg Woolf, «Literacy or Literacies in Rome?», dins ''Ancient Literacies,'' p. 46ff.; Horster, «Primary Education», dins ''The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World'', p. 97. Ando es pregunta «Quina importància podien arribar a tenir realment els 'edictes publicats' en un món en què poca gent sabia llegir?'», dins ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'', p. 101.</ref> L'art públic i les cerimònies religioses eren mitjans de comunicació de la ideologia imperial, i no solien tenir en compte l'habilitat de parlar o llegir la llengua per part del receptor.<ref>Ando, ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'', pp. 152, i 210.</ref> Una certa tipologia de protoballet, l'anomenat ''pantomimus'', va arribar a Roma provinent d'uns intèrprets grecs i es va convertir en un esdeveniment popular a tot l'Imperi, que era multilingüe, en part perquè se centrava en els gestos, més que no pas en l'expressió verbal.<ref>Edith Hall, introducció a ''New Directions in Ancient Pantomime'' (Oxford University Press, 2008), pp. 6-7.</ref>
 
El llatí va ser la llengua oficial de l'[[exèrcit romà]] fins a mitjan segle VI, i es va mantenir com la lengua més habitual per als usos militars fins i tot a l'Imperi oriental, fins a la dècada del 630.<ref>Rance, «The ''De Militari Scientia'' or Müller Fragment», pp. 63-64.</ref> Aquesta dada contrasta amb el fet que només es coneixen dos bisbes que parlessin en llatí als concilis ecumènics celebrats durant el regnat de [[Teodosi II]] (mort el 450 dC).<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 100.</ref>
Línia 31:
El [[grec koiné]] s'havia convertit en la [[llengua vehicular]] del Mediterrani oriental i de l'[[Anatòlia|Àsia menor]] després de les conquestes d'[[Alexandre el Gran]].<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 279; Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society,'' p. 5.</ref> [[Llucià]] fins i tot imaginava que el grec era la llengua universal a l'[[inframón grec|Inframón]].<ref>[[Llucià]], ''[[Diàleg dels morts]]'' 25; Anderson, ''The Second Sophistic,'' p. 194.</ref> Durant l'[[antiguitat tardana]], la població de la [[Grècia peninsular]] i de les [[illes gregues]] tenia majoritàriament el grec com a primera llengua, un fet que es repetia a les principals ciutats orientals, a l'[[Anatòlia occidental]] i en algunes àrees costaneres.<ref>Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society'', p. 5.</ref> Posteriorment, el grec esdevindria la principal llengua de l'[[Imperi Bizantí]], on va desenvolupar-se fins a crear el [[grec medieval]] i que finalment esdevindria el [[grec demòtic|grec modern]].<ref>Stefan Zimmer, «Indo-European», dins ''Celtic Culture: An Historical Encyclopedia'', p. 961.</ref>
 
[[Fitxer:P.Ryl. I 61.tif|thumb|upright=1.4|[[Papir]] del [[segle V]] bilingüe que mostra en paral·lel un text en grec i un altre en llatí i reflecteix un discurs de [[Ciceró]]<ref>[[Ciceró]], ''[[In Catilinam]]'' 2.15, [[Papir Rylands Papyri463|P.Ryl.]] I 61 «[[recto]]».</ref>]]
 
L'emperador [[Claudi]] va intentar limitar l'ús del grec, i fins i tot va arribar a revocar la ciutadania a tots aquells que no tinguessin un nivell suficient de llatí. No obstant això, en una ocasió en què uns ambaixadors grecoparlants van assistir al [[Senat romà]], l'emperador va demostrar les seves dots en aquesta llengua, ja que sabia parlar grec de forma fluida.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 552.</ref> [[Suetoni]] el cita quan es refereix als «nostres dos idiomes»,<ref>[[Suetoni]], ''Vida de Claudi'' 42.</ref> a més de tenir dues secretaries imperials, una per als grecs i una altra per als llatins, que van aprèixer durant el seu regnat.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 553; Lee I. Levine, ''Jerusalem: Portrait of the City in the Second Temple Period (538 B.C.E. – 70 C.E.)'' (Jewish Publication Society, 2002), p. 154.</ref>
Línia 48:
[[Fitxer:Roman provincial languages 150CE.png|thumb|Mapa de les llengües regionals de l'Imperi pels volts del 150 dC]]
[[Fitxer:PalmyraWoman.JPG|thumb|Bust funerari (segle II dC) d'Aqmat, una dona síria, amb una inscripció en el dialecte [[Dialecte arameu de Palmira|palmirenc]] de l'[[arameu]]]]
El predomini del llatí i el grec entre l'elit literària podria enfosquir la realitat de l'existència d'una continuïtat en les llengües parlades, ja que totes les cultures de l'Imperi romàRomà eren predominantment orals.<ref>Richard Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», dins ''Experiencing Rome: Culture, Identity and Power in the Roman Empire'' (Routledge, 2000), p. 59-60.</ref> A les àrees on es parlava el siríac, el copte, l'hebreu o l'arameu, aquestes llengües havien de conviure amb el grec.<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 95.</ref>
 
=== Arameu i siríac ===
Línia 55:
L'arameu era una llengua pròpia de les regions de [[Regió de Síria|Síria]] i [[Mesopotàmia]], amb diversos dialectes diferenciats.<ref>Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society'', p. 5.</ref> El siríac es parlava a la ciutat d'[[Antioquia de l'Orontes|Antioquia]], una de les tres més grans de l'Imperi, principalment per part dels cristians.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 4.</ref> La [[literatura siríaca]] es coneix cap al final del segle II dC i en endavant, i es va desenvolupar a partir de la comunitat cristiana d'[[Edessa (Turquia)|Edessa]].<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 5.</ref> Les primeres mostres de literatura siríaca eren produïdes en un ambient intel·lectual d'arrels clarament gregues, i així va ser fins al segle IV, però es diferenciava de la literatura grega pel seu ús de les formes en vers, que al seu torn va influir autors grecs com [[Eusebi de Cesarea|Eusebi]], [[Basili de Cesarea|Basili]] o [[Teodoret de Cir|Teodoret]].<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 6.</ref> Una de les primeres obres de la literatura siríaca va ser el ''[[Diatessàron]]'' de [[Tatià]], així com traduccions de seccions de la Bíblia.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 5.</ref>
 
El prolífic acadèmic siríac [[Bardesanes]] coneixia el grec, i va enviar el seu fill perquè estudiés a Atenes; no obstant això, va decidir escriure en la seva llengua ètnica. A més de redactar [[Homilia|homilies]] i [[Tractat (literatura)|tractats]] en siríac, Bardesanes també va compondre 150 himnes «d'enorme influència i dubtosa doctrina».<ref>MacMullen, «Provincial Languages», pp. 4-5.</ref> D'aquella època també destaquen altres obres escrites en siríac, com ara diversos tractats cristians, diàlegs i actes apòcrifes.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 5.</ref> Algunes obres siríaques contenen elements [[Gnosticisme|gnòstics]], a més d'exercir una notable influència en la dispersió del [[maniqueisme]]. A partir del segle V i en endavant, també es troben obres de caràcter [[Monofisisme|monofisita]] o [[Nestorianisme|nestorià]].<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 5–65-6.</ref>
 
Les obres de l'escriptor siríac [[Efraïm de Síria|Efraïm]] van ser traduïdes al grec.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 7.</ref> L'autor satíric i retòric [[Llucià]], provinent de [[Samòsata]], a la [[Província romana de Síria|província de Síria]], escrivia en grec, tot i que s'autodefinia com a siri; a causa d'un fragment on es refereix a si mateix com a «[[bàrbar]]» s'ha especulat amb la possibilitat que parlés habitualment siríac.<ref>Edwards ''et al.'', introducció a ''Apologetics in the Roman Empire'', p. 7; Matthew W. Dickie, «Lucian's Gods: Lucian's Understanding of the Divine», dins ''The Gods of Ancient Greece: Identifies and Transformations'' (Edinburgh University Press, 2010), p. 350.</ref>
Línia 71:
=== Púnic ===
{{AP|Púnic}}
El [[púnic]], la [[Llengües semítiques|llengua semítica]] parlada pels habitants de l'[[Imperi cartaginès|antiga Cartago]], va seguir essent utilitzada al nord d'Àfrica durant el període imperial.<ref>Adams, ''Bilingualism and the Latin Language,'' ppp. 201, i 213.</ref> Abans de la definitiva conquesta romana, el 146 aC, la major part de les inscripcions púniques havien estat votives, dedicades a deïtats com [[Tanit]] o [[Baal]], així com commemoracions de tipus funerari, però durant l'època romana s'eixampla la varietat de continguts escrits en neopúnic, que sovint apareixien paral·lelament amb textos en llatí o en grec.<ref>Andrew Wilson, «Neo-Punic and Latin Inscriptions in Roman North Africa: Function and Display», dins ''Multilingualism in the Graeco-Roman Worlds,'' ppp. 266-268.</ref> Hi ha una ocurrència sorprenent escrita en neopúnic a l'interior del temple romà dedicat a [[Dea Roma|Roma]] i [[Culte imperial (antiga Roma)|August]], construït entre el 14 i el 19 dC a [[Leptis Magna]].<ref>Wilson, «Neo-Punic and Latin Inscriptions in Roman North Africa», p. 282.</ref> Una de les darreres inscripcions en neopúnic data del regnat de [[Domicià]] (81-96 dC).<ref>Wilson, «Neo-Punic and Latin Inscriptions in Roman North Africa», p. 295.</ref> No s'ha trobat cap inscripció pètria en alfabet púnic a partir dels segles II-III dC.<ref>Wilson, «Neo-Punic and Latin Inscriptions in Roman North Africa», p. 269.</ref> Durant els segles IV i V, les inscripcions en púnic es feien utilitzant l'alfabet llatí.<ref>Wilson, «Neo-Punic and Latin Inscriptions in Roman North Africa», p. 307ff.</ref>
 
El púnic era parlat per les classes més altes de la societat: l'emperador [[Septimi Sever]] (193-211) va néixer a Leptis Magna i parlava el púnic tan bé com el llatí o el grec, mentre que es deia que les seves germanes, segons que sembla, no dominaven el llatí en absolut.<ref>Karel Jongeling i Robert M. Kerr, ''Late Punic Epigraphy'' (Mohr Siebeck, 2005), p. 4; Wilson, «Neo-Punic and Latin Inscriptions in Roman North Africa», p. 305.</ref> [[Agustí d'Hipona|Agustí]], provinent del nord d'Àfrica, esmenta en moltes ocasions el púnic; observava que aquest idioma estava emparentat amb l'[[hebreu]] i el [[siríac]]: el seu coneixement del púnic el va ajudar a transcriure paraules semítiques de la Bíblia.<ref>Jongeling i Kerr, ''Late Punic Epigraphy'', p. 4.</ref>
Línia 108:
A Itàlia, l'ús escrit del llatí havia substituït el de l'[[osc]] que, com el llatí mateix, era una [[Llengües itàliques|llengua itàlica]], i el de l'[[etrusc]], cap al segle I dC.<ref>Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», p. 58.</ref> L'osc s'ha conservat gràcies a les inscripcions conservades per l'[[Erupció del Vesuvi del 79|erupció del Vesuvi]] de l'any 79 dC, a [[Pompeia]], ciutat que es trobava a la regió dels [[Oscs|oscos]], un parell de les quals podrien datar entre el 63 dC i el 78 dC.<ref>James Clackson i Geoffrey Horrocks, ''The Blackwell History of the Latin Language'' (Wiley-Blackwell, 2010), p. 83; Herman, ''Vulgar Latin,'' p. 11.</ref> A mitjan segle I, l'emperador [[Claudi]], interessat en les manifestacions culturals antigues, coneixia l'etrusc i va escriure una obra en diversos volums sobre la història del [[Etruscs|poble etrusc]], que malauradament no ha arribat als nostres dies.<ref>Giuliano Bonfante i [[Larissa Bonfante]], ''The Etruscan Language'' (Manchester University Press, ed. rev. 2002), p. 33.</ref>
 
El multilingüisme havia estat una característica de la [[Província romana de Sicília|província de Sicília]] durant segles, com a resultat de les diverses ocupacions que havia experimentat, des dels [[Cartago|cartaginesos]] fins als mateixos romans, passant pels grecs. Mentre que el comerç d'esclaus durant el [[República Romana|període republicà]] va portar a l'illa parlants de grec i d'altres llengües orientals, la llengua grega era l'idioma utilitzat per les persones de classe alta, així com pels funcionaris governamentals i els homes de negocis, durant l'època imperial.<ref>Kalle Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», dins ''Language and Linguistic Contact in Ancient Sicily'' (Cambridge University Press, 2012), p. 332.</ref> La immigració cap a l'illa de Sicília, durant els primers anys de l'Imperi, es va produir més habitualment per part de població provinent d'àrees on es parlava llatí que no pas de les dominades pel grec. Els africans llatinoparlants també tenien una presència important a l'illa romana.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», pp. 336-338.</ref> Les inscripcions cristianes acostumaven a estar-hi escrites en grec.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», pp. 339-340.</ref> Durant l'antiguitat tardana, el bilingüisme entre llatí i grec era tan comú que probablement la vida diària dels sicilians necessitava utilitzar totes dues llengües indistintament.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», p. 363.</ref> Les comunitats jueves de [[Siracusa]] sembla que eren bilingües en grec i en hebreu.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», p. 366.</ref> A Sicília hi ha també algunes evidències de siríac.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», p. 366.</ref>
 
=== Les províncies occidentals ===
Línia 114:
[[Fitxer:Ex Voto MAN St Germain.jpg|thumb|upright|Bust votiu (final del segle I dC) amb el nom gàl·lic «Esumopas Cnustious» i l'abreviatura llatina «VSLM» (''[[votum]] solvit libens merito'', «va fer els seus vots lliurement, com es mereix»)]]
 
A l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi occidental]], el llatí va anar reemplaçant gradualment les llengües celtes, les quals hi estaven emparentades a través de l'[[Protoindoeuropeu|origen indoeuropeu]] compartit. Alguns trets comuns, tant de sintaxi com de vocabulari, van facilitar l'adopció del llatí.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 550; Stefan Zimmer, «Indo-European», dins ''Celtic Culture: A Historical Encyclopedia'' (ABC-Clio, 2006), p. 961; Leonard A. Curchin, «Literacy in the Roman Provinces: Qualitative and Quantitative Data from Central Spain», ''American Journal of Philology'' 116.3 (1995), p. 464.</ref> La [[Gàl·lia Narbonesa|Gàl·lia mediterrània]] –l'actual sud de [[França]]– s'havia convertit en trilingüe –s'hi parlava grec, llatí i [[Gal (llengua)|gal]]– a mitjan segle I aC.<ref>[[Marc Terenci Varró|Varró]] tal com és citat per [[Isidor de Sevilla]], ''Origines'' 15.1.63, ''«trilingues quod et graece loquantur et latine et gallice''»; Edgar C. Polomé, «La situació lingüística a les províncies occidentals de l'Imperi romà», ''Aufstieg und Niedergang der römischen Welt'' II (De Gruyter, 1983), p. 527; Philip Freeman, ''Ireland and the Classical World'' (Austin: University of Texas Press, 2001), p. 15.</ref> La importància que s'atorgava al llatí a l'hora d'entrar a formar part de l'estructura de poder governant va provocar una ràpida extinció de les inscripcions en els alfabets que s'havien utilitzat prèviament per representar els llenguatges locals a la [[península ibèrica]] ([[Hispània]]) i la [[Gàl·lia]]. Entre els diversos aspectes de la [[cultura gal·loromana]] destaca la creació de textos gal·lollatins.<ref>Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», pp. 58-59.</ref> En les inscripcions commemoratives llatines, els individus amb noms celtes poques vegades es definien a ells mateixos com a «celtes» o «gals»; normalment es definien com a membres de la seva ''[[civitas]]'' (com ara els [[aduins]], els [[rems]] o els [[pictons]])<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 8, especialment la nota 10.</ref> o la seva [[Tribus romanes|tribu]] ''(tribus)'' i com a ciutadans romans. Molts escriptors destacats en llatí durant el període imperial eren provinents de la península ibèrica, com ara [[Sèneca]], [[Marc Anneu Lucà|Lucà]], [[Quintilià]],<ref>Herman, ''Vulgar Latin,'' p. 12.</ref> [[Marc Valeri Marcial|Marcial]] i [[Aureli Climent Prudenci|Prudenci]].
 
La majoria de les 136 inscripcions gregues de la Gàl·lia mediterrània (la [[Gàl·lia Narbonesa|Narbonensis]]), incloent-hi aquelles que es van descobrir en el que originalment eren [[Colonització grega|colònies gregues]], són d'origen posterior al regnat d'[[August]].<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' pp. 266, i 273.</ref> El seu contingut indica que el grec era utilitzat cada vegada més per a temàtiques especialitzades: «educació, medicina, interpretació, activitats agonístiques, arts, màgia, religió (amb el cristianisme inclòs)».<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 266.</ref> Les inscripcions descobertes a [[Marsella]] (l'antiga [[Massàlia]]), fundada com una colònia grega [[focea]] al voltant del 600 aC, mostren l'ús continuat del grec, especialment en l'educació i la medicina, encara durant els segles II i III de l'època imperial.<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 267.</ref> Durant el segle IV, el poeta i acadèmic llatí [[Dècim Magne Ausoni|Ausoni]], originari de l'actual [[Bordeus]], a la [[Gàl·lia Aquitània]], caracteritza el seu pare, que era metge, com un parlant del [[grec àtic]], llengua en la qual era més eloqüent que en llatí.<ref>[[Dècim Magne Ausoni|Ausoni]], ''Epicedion in patrem'' 9-10 (un poema escrit en primera persona amb la veu del seu pare); J.N. Adams, ''Bilingualism and the Latin Language'' (Cambridge University Press, 2003), pp. 356-357, especialment la nota 109, citant R.P.H. Green, ''The Works of Ausonius'' (Oxford: Clarendon Press, p. 1991), p. 276, on diu que el gal era la llengua nadiua de [[Juli Ausoni]]. Adams, en canvi, creu que simplement parlava llatí amb accent gal. Vegeu també Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 269 (nota 19).</ref>
 
El [[basc]], que no és una llengua indoeuropea, va sobreviure a la regió dels [[Pirineus]].<ref>Karmele Rotaetxe, «Basque as a Literary Language», dins ''A Comparative History of Literatures in the Iberian Peninsula'' (John Benjamins, 2010), p. 446.</ref> Els habitants del sud-oest de la Gàl·lia i el nord-est d'Hispània (més o menys les actuals regions d'[[Aquitània]] i [[Navarra]]) eren reconeguts per [[Juli Cèsar]] com a ètnicament diferents dels celtes, i la [[Aquità|llengua aquitana]] que parlaven era [[Llengües vascòniques|vascònica]] com el basc, si ens prenem com a referència els topònims d'aquesta zona. Els [[aquitans]] van adoptar el llatí mentre es trobaven sota domini romà.<ref>Clackson i Horrocks, ''The Blackwell History of the Latin Language'', pp. 85-86.</ref>
Línia 126:
A la [[Àfrica (província romana)|província d’Àfrica]], a l’oest de la [[Cirenaica]] –una regió colonitzada pels grecs des del segle VII aC–, la població de [[Cartago]] i d’altres [[Fenícia|colònies fenícies]] parlava i escrivia en [[púnic]], mentre que el llatí era habitual als centres urbans. D’altres romans africans parlaven [[llengües afroasiàtiques]] com el [[Llengües berbers orientals|libi]] o el [[Llengua númida|númida]], i potser protoversions i tot de l'actual [[berber]].<ref>Clackson i Horrocks, ''The Blackwell History of the Latin Language'', pp. 86-87; Millar, «Local Cultures in the Roman Empire», pp. 128-129, que expressa escepticisme pel que fa a identificar les llengües no púniques del nord d'Àfrica com a «berber».</ref>
 
El púnic va ser utilitzat en llegendes [[Epigrafia|epigràfiques]] i [[Moneda (peça de metall)|numismàtiques]] durant l’època de [[Tiberi]] (segle I dC), i s’han descobert inscripcions en púnic en edificis públics del segle II, algunes de les quals són bilingües i inclouen la versió en llatí.<ref>Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», pp. 58-59.</ref> Les inscripcions també poden ser trilingües: una llegenda epigràfica pertanyent al [[Culte imperial (antiga Roma)|culte imperial]] presenta «l'oficial en llatí, la local en púnic, i en grec per als comerciants i l’elit educada o cosmopolita».<ref>Wilson, «Neo-Punic and Latin Inscriptions in Roman North Africa», pp. 284, i 286.</ref>
 
Les inscripcions en libi utilitzen un alfabet similar al ''[[tifinag]]'', normalment escrit en vertical i de baix cap a dalt. Els 23 caràcters existents són «d’una forma geomètrica més aviat rígida».<ref>Millar, «Local Cultures in the Roman Empire», p. 129.</ref> Se n’han trobat exemples bilingües tant en púnic com en llatí, cosa que indica que algunes persones que podien escriure aquesta llengua també podien transcriure els seus noms en alfabet libi. Tot i que les inscripcions en libi es concentren al sud-est d’[[Hippo Regius|Hipona]], prop de l’actual frontera entre [[Algèria]] i [[Tunísia]], la seva distribució global suggereix que el coneixement d’aquesta llengua no estava circumscrit a comunitats aïllades.<ref>Millar, «Local Cultures in the Roman Empire», pp. 128-130.</ref>
Línia 134:
=== Egipte ===
[[Fitxer:Wheat transport BM Gr1999.6-29.1.jpg|thumb|left|Fragment d’un vas de ceràmica amb escriptura [[Idioma copte|copta]] per al transport de blat a un molí, datat el 2 de juny del 321 dC]]
A [[Província romana d'Egipte|Egipte]] predominava el [[Idioma copte|copte]],<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», pp. 558-559.</ref> però el grec hi era present des de la conquesta d’[[Alexandre el Gran]], i aquest idioma i el llatí van ser les llengües de l’administració durant el període imperial romà.<ref>Sheridan, ''From the Nile to the Rhone,'' p. 226.<!--ADDITIONAL CIT NEEDED FOR LATIN--></ref> [[Alexandria]], fundada el 331 aC durant el [[Període hel·lenístic d'Egipte|domini grec d’Egipte]], era una de les tres ciutats més grans de l’Imperi romàRomà, a més de ser la principal ciutat pel que fa a la vida intel·lectual grega durant els períodes hel·lenístic i imperial. Famosa per la seva [[Biblioteca d’Alexandria|biblioteca]], també va ser un centre per a la disseminació del cristianisme, el qual es va desenvolupar primer entre els parlants de grec egipcis.<ref>Sheridan, ''From the Nile to the Rhone,'' p. 225.</ref>
 
Al voltant del 700 dC l’ús administratiu del grec va ser substituït per l’[[àrab]], la llengua dels conqueridors. El copte va començar a declinar, i des d’aleshores va preservar-se, principalment, per als aspectes litúrgics.<ref>Sheridan, ''From the Nile to the Rhone,'' p. 226.</ref>
Línia 142:
 
[[Fitxer:Roman military diploma Carnuntum 00.jpg|thumb|Diploma militar romà en llatí, datat del 13 de juny del 80 dC a [[Carnuntum]], a la província danubiana de la [[Nòrica]]]]
Fora de l’exèrcit, el llatí no va esdevenir mai una llengua d’ús quotidià a la part oriental de l’Imperi. L’única excepció en va ser la [[colònia romana]] de [[Berytus]] (l'actual [[Beirut]]), on es podia aconseguir una educació en llatí, i que es va fer famosa per la seva [[Escola de dret de Beirut|escola de dret romà]].<ref>Teresa Morgan, «Education», indins ''The Oxford Encyclopedia of Ancient Greece and Rome'' (Oxford University Press, 2010), p. 18.</ref>
 
=== Les províncies danubianes i els Balcans ===
Línia 153:
=== La diàspora jueva ===
[[Fitxer:DuraSyn-III-Jeremiah.jpg|thumb|upright|left|[[Esdres]] o [[Jeremies (profeta)|Jeremies]] llegint un pergamí, en una pintura de la sinagoga de [[Dura Europos]] (segle III)]]
Les inscripcions en grec i llatí erigides per jueus donen fe del bilingüisme o multilingüisme d’aquesta comunitat, i la seva distribució tot al llarg de l'Imperi reflecteix la [[diàspora jueva]].<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' pp. 48, i 130.</ref> Aquestes inscripcions podien acabar amb la paraula hebrea [[Xalom|''xalom'']].<ref>Mullen, introducció a ''Multilingualism in the Graeco-Roman Worlds,'' p. 18.</ref> L’evidència de la presència jueva a Egipte es preserva mitjançant [[Papir|papirs]] fins a l’esclat de la [[Guerra de Kitus|revolta jueva del 116-117]].<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' p. 48.</ref> Durant la primera meitat del segle V, el grec va coexistir amb l’[[hebreu]] i el [[judeoarameu]] a les comunitats jueves de [[Palestina Primera|Palaestina Prima]] i [[Palestina Segona|Palaestina Secunda]], i es troba en inscripcions de mosaics, fins i tot a les [[Sinagoga|sinagogues]].<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 95.</ref>
 
Com va ser el cas de la [[Septuaginta]], la traducció grega de la Bíblia hebrea que va realitzar-se abans de l’època imperial, la literatura jueva en grec durant l’època imperial va ser escrita principalment per jueus que parlaven grec.<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' p. 79.</ref> Alguns dels jueus que escrivien en grec, cap al final del període hel·lenístic i el començament del període imperial, com ara el filòsof [[Filó d'Alexandria|Filó]] o l’historiador [[Flavi Josep]], incloïen els [[gentil|gentils]] entre la seva audiència desitjada.<ref>Goodman, ''Mission and Conversion'', pp. 53, i 78.</ref> Els ''[[Oracles sibil·lins]]'' i el ''[[Llibre de la Saviesa]]'' són d’altres exemples de la literatura jueva en grec d’aquest període.<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' pp. 65-66.</ref>
 
No ha sobreviscut cap text en grec, escrit a partir de l’any 100, que amb tota seguretat se'n pugui identificar l’autor com a jueu. A partir d’aquell moment, els escrits jueus en grec passen a ser irrellevants per als cristians, els quals era difícil que els conservessin. La tradició manuscrita de la cultura jueva medieval va preservar només escrits en hebreu i arameu.<ref>Goodman, ''Mission and Conversion'', p. 48.</ref>
Línia 177:
Les inscripcions per a la pràctica de la màgia a la [[Gàl·lia]] durant el període Imperial mostren l'ús característic del grec per fer encanteris. En una inscripció del segle II, en una [[tauleta de maledicció]] descoberta a Autun ([[Ciutat d'Autun|Augustodunum]]), es relacionen els noms d'aquells que s'han d'expressar en llatí, dues paraules màgiques en grec i un seguit de ''voces magicae''.<ref>''IGF'' 159; Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' pp. 266-267.</ref> Una ''[[defixio]]'' (encanteri) dels [[Els Banys i Palaldà|Banys i Palaldà]] sembla estar composta en celta, amb alguns fragments en llatí.<ref>Adams, ''Bilingualism and the Latin Language,'' p. 194.</ref> Una ''lamella'' descoberta a la Britània romana ha estat interpretada com a hebreu escrit amb caràcters grecs.<ref>L.C. Youtie, «A Medical Prescription for Eye-salve», ''ZPE'' 23 (1976), pp. 121-129; Collingwood i Wright, «Roman Inscriptions of Britain I» (Oxford 1965), p. 144, núm. 436.</ref>
 
Els cristians de l'antiguitat tardana podien afegir mots en hebreu en els exorcismes en grec.<ref>Segons [[Orígenes]], ''Comentari a Mateu'' (''PG'' 13.1757): ''«Hebraeo acceptis adiurant daemonia''»; Adams, ''Bilingualism and the Latin Language,'' p. 194.</ref> [[Jeroni d'Estridó|Sant Jeroni]] explica un cas estrambòtic sobre un home que parlava llatí i [[Fràncic|franc]], membre de la guàrdia personal de la ''[[Acadèmia Palatina|Schola Palatina]]'' imperial, que en un estat de [[possessió demoníaca]] va començar a parlar un arameu perfecte, llengua que no coneixia.<ref>[[Jeroni d'Estridó|Jeroni]], ''Vita Hilarionis'' 13.7: ''«videres de ore barbaro, et qui Francam tantum et Latinam linguam noverat, Syra ad purum verba resonare''»; citat a Adams, ''Bilingualism and the Latin Language,'' p. 275.</ref>
 
== Les llengües legals ==
 
El [[dret romà]] va ser escrit en llatí, i la «carta de la llei» es va lligar fermament a les paraules amb què s'expressava.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 3.</ref> No obstant això, qualsevol llengua podia utilitzar-se en els més genèrics [[Contracte verbal|contractes verbals]] o en procediments pertanyents al ''[[DretsDret de la gentgents|ius gentium]]'' o al dret internacional.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», pp. 2–32-3.</ref> El ''ius gentium'' no era un codi legal escrit, però es considerava que existia en tots els pobles com una espècie de [[dret natural]]. Els [[jurista|juristes]] romans estaven preocupats perquè llenguatges regionals com el [[púnic]], el [[Gal (llengua)|gal]] o l'[[arameu]] poguessin assegurar la correcta interpretació i aplicació de les lleis i els juraments.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», pp. 558–559558-559.</ref>
 
Mentre els certificats de naixement i les herències dels ciutadans romans havien d'estar redactats en llatí fins a la dècada del 220,<ref>Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», pp. 186–187186-187.</ref> ensegons l'opinió legal d'[[Ulpià]] (ca. 215), els ''[[Fideïcomís|fideicommissa]]'' (–o [[Llegat (successions)|llegats]] en cessiócessió–<ref>W.W. Buckland, ''A Textbook of Roman Law from Augustus to Justinian'', 3rd3a ed., editeda bycura de Peter Stein (Cambridge University Press, 1921, 2007), p. 9.</ref>) no estaven limitats al llatí, o fins i tot al grec, sinó que també podien estar redactats en «púnic, gal o en qualsevol altra» llengua.<ref>[[Ulpià]]'', [[Digesta|Digest]]'' 32.11 pr.; [[Ramsey MacMullen]], «Provincial Languages in the Roman Empire», ''American Journal of Philology'' 87.1 (1966), p. 2.</ref> OriginalmentOriginàriament, un ''fideicommissum'' obligava l'hereu en un sentit moral, més que no pas legal,<ref>Adolf Berg, ''Encyclopedic Dictionary of Roman Law'' (American Philosophical Society, 1980, 1991), pp. 470–471470-471. InEn latel'antiguitat antiquitytardana, els ''fideicommissa'' couldtambé be legallypodien bindingser aslegalment wellvinculants.</ref> i Ulpià exposava que «qualsevol tipologia de discurs conté l'obligació de les seves paraules, partint dedel fet que totes les parts entenen la llengua de l'altre per siells mateixos o mitjançant l'ús d'intèrprets».<ref>[[Ulpià]], ''[[Digesta|Digest]]'' 45.1.1.6; MacMullen, «Provincial Languages», p. 2.</ref> ElsEl jurista ''[[Gai (jurista)|gaiiGai]]'' distingiendistingia entre els contractes verbals, quela derivavenvalidesa ladels sevaquals validesaderivava de la seva formulació en llatí, i aquelles obligacions expressades en la mútua comprensió del ''ius gentium'', sense tenir en compte si les parts eren romanes o no.<ref>Gaius[[Gai (jurista)|Gai]], ''Institutiones'' 3.93; MacMullen, «Provincial Languages», pp. 2–32-3.</ref>
 
== El llegat lingüístic ==
[[Fitxer:Romance-lg-14c-en.png|thumb|Mapa on es mostra la distribució de les llengües romàniques durant el segle XIV]]
 
Després de la descentralització del poder polític, durant l'antiguitat tardana, el llatí es va desenvolupar localment, a les províncies occidentals, fins convertir´a separar-se en diverses branques que esdevindrien les actuals [[llengües romàniques]], entre les quequals es troben el [[català]], el [[castellà]], el [[francès]], el [[portuguès]], l'[[italià]] o el [[romanès]]. Com unaa llengua internacional dde l'educacióensenyament i la literatura, el propimateix llatí ha continuat essent un mitjà d'expressió actiu per a la diplomàticadiplomàcia o el desenvolupament intel·lectual identificat amb el [[renaixement humanista]] delfins al segle XVII, així com per certs camps del dret i per l'[[Llatí eclesiàstic|Església catòlica]], fins a l'actualitat.<ref>Françoise Waquet, ''Latin, Or, The Empire of the Sign: From the Sixteenth to the Twentieth Century'' (Verso, 2001; originallypublicat publishedoriginàriament 1998en infrancès Frenchel 1998), pp. 1–21-2; Kristian Jensen, «The Humanist Reform of Latin and Latin Teaching», indins ''The Cambridge Companion to Renaissance Humanism'' (Cambridge University Press, 1996, 2003), pp. 63–6463-64.</ref>
 
El grec va continuar essent la llengua de l'[[Imperi bizantíBizantí]], però mai va desplaçar algunes llengües afroasiàtiques, amb les quals havia coexistit durant molts anys, principalment el [[Idioma copte|copte]] egipci i l'[[arameu]] de Síria i Mesopotàmia.<ref>Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», p. 199; Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society,'' pp. 5, 7.</ref>
{{Clear}}
 
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Llengües_de_l%27Imperi_Romà»