Programa Mariner: diferència entre les revisions

 

Les sondes Mariner eren de mida relativament reduïda, i el seu llançament es va realitzar mitjançant un coet model [[Atles]], sent el Sistema Propulsor de l'Última Fase un model Agena o Centaure. El seu pes rondava la mitja tona (Sense el combustible del propulsor d'abord de la sonda). Cada una de les seves missions es va completar en un període d'entre uns quants mesos fins un o dos anys, i fins i tot una de les naus va sobrepassar aquesta limitació i es va mantenir operativa durant tres anys. Les sondes [[Mariner 1]], [[Mariner 3]], i [[Mariner 8]] no van superar la fase de llançament. De la resta de sondes, cap no es va perdre en vol cap a les seves destinacions, i totes elles van completar amb èxit els seus objectius. Cada una de les naus portava incorporats uns plafons solars per poder així quedar sempre apuntant al [[Sol]] i rebre energia d'ells, i un reflector parabòlic capaç d'estar apuntant sempre a la [[Terra]]. Així mateix, la seva càrrega inclouria una sèrie d'instruments científics. Alguns dels esmentats instruments, tals com les càmeres, haurien de ser autoenfocades al cos celeste que estigués sent estudiat. Altres instruments no serien autoenfocables, i el seu objectiu seria el d'estudiar fenòmens tals com els camps magnètics i les partícules carregades. Així mateix, els enginyers responsables van proposar un sistema d'estabilització de la sonda a tres eixos, la qual cosa significa que, a diferència d'altres sondes espacials, aquestes no tindrien "spin".