Llengües de l'Imperi Romà: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Robot elimina referències duplicades (error 81 de VP:CHVP) |
|||
Línia 3:
El [[llatí]] i el [[grec antic]] eren les '''llengües de l'Imperi Romà''' dominants, però també hi coexistien altres llengües que eren importants a escala regional. La llengua dels [[Antiga Roma|antics romans]] era el llatí, que funcionava com a «llengua de poder».<ref>Bruno Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», traduït per James Clackson, dins ''A Companion to the Latin Language'' (Blackwell, 2011), p. 560.</ref> El llatí era omnipresent a l'[[Imperi romà|Imperi Romà]]<ref>Alex Mullen, «Introduction: Multiple Languages, Multiple Identities», dins ''Multilingualism in the Graeco-Roman Worlds'' (Cambridge University Press, 2012), p. 28.</ref> com a llengua de la justícia a l'[[Imperi romà d'occident|Imperi Romà d'Occident]], i com a llengua de l'exèrcit a tots els territoris.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 554 i 556.</ref> A partir del moment en què tots els habitants nascuts lliures dins l'Imperi van [[Edicte de Caracal·la|assumir universalment la ciutadania]], el 212 dC, un bon nombre de [[Ciutadania romana|ciutadans romans]] devia desconèixer el llatí, tot i que s'esperava que aconseguissin, com a mínim, unes nocions bàsiques de l'idioma, amb què el llatí es va mantenir com una marca de «romanitat».<ref>J.N. Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», ''Classical Quarterly'' 53.1 (2003), pp. 185-186 i 205.</ref>
El [[grec koiné]] s'havia convertit en la [[llengua vehicular]] del Mediterrani oriental i fins i tot de l'[[Anatòlia|Àsia menor]] com a conseqüència de les conquestes d'[[Alexandre el Gran]].<ref>[[Fergus Millar]], ''A Greek Roman Empire: Power and Belief under Theodosius II (408–450)'' (University of California Press, 2006), p. 279; Warren Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society'' (Stanford University Press, 1997), p. 5.</ref> La «[[frontera lingüística]]» que separava, per una banda, el llatí a l'oest i, de l'altra banda, el grec a l'est, passava a través de la [[península dels Balcans]].<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 553.</ref> Els romans amb una certa formació, particularment aquells de l'elit governant, estudiaven grec i, sovint, aconseguien un alt nivell de fluïdesa en aquesta llengua, que els era útil per a les comunicacions diplomàtiques a l'est, fins i tot dins de les fronteres de l'Imperi. L'ús internacional del grec va ser una de les condicions que van afavorir l'[[Cristianització|expansió del cristianisme]], com es pot veure en l'elecció de la llengua grega a l'hora de redactar les [[Epístoles Paulines]]<ref name="Treadgold01">Treadgold, ''A History of the Byzantine State,'' p. 5.</ref> o pel seu ús en els [[Concili ecumènic|concilis ecumènics]] de l'Imperi Romà cristià. Amb la [[Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident|dissolució de l'Imperi]] a l'oest, el grec es va convertir en la llengua dominant de l'[[Imperi Bizantí|Imperi Romà d'Orient]], posteriorment conegut com a [[Imperi Bizantí]].
Com que la comunicació, a les societats antigues, era predominantment oral, és difícil determinar l’abast en què les llengües locals o regionals van seguir essent parlades o utilitzades per a altres propòsits sota domini romà. No obstant això, hi ha evidències en inscripcions, així com referències en textos grecs i llatins, de l’existència d’altres llenguatges, així com la necessitat de traductors. Per exemple, el [[púnic]], el [[Idioma copte|copte]], l’[[arameu]] o el [[siríac]] han deixat un volum significant d’[[epigrafia]] o literatura que ha sobreviscut fins als nostres dies.<ref>Richard Valantasis, introducció a ''Religions of Late Antiquity in Practice'' (Princeton University Press, 2000), p. 11.</ref> Les [[llengües cèltiques]] eren parlades a bona part de l’Europa occidental, i tot i que l’educació oral celta va deixar pocs registres escrits,<ref>MacMullen, «Provincial Languages in the Roman Empire», pp. 15-16.</ref> l’epigrafia dels pobles cèltics és limitada però no infreqüent.<ref>Joseph Eska, «Inscriptions in the Celtic World», dins ''Celtic Culture: A Historical Encyclopedia'' (ABC-Clio, 2006), pp. 965-970.</ref> Les llengües germàniques de l’Imperi no han deixat gairebé cap text o inscripció, amb l’excepció del [[Gòtic (llengua)|gòtic]].<ref name="Tore">Tore Janson, ''A Natural History of Latin'' (Oxford University Press, 2004), p. 87.</ref> El [[multilingüisme]] va contribuir a la «triangulació cultural» per la qual un individu que no era ni grec ni romà podia construir-se una identitat mitjançant els processos de [[Procés de romanització|romanització]] i [[hel·lenització]].<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' pp. 264-265.</ref>
Després de la descentralització del poder polític, durant l'[[antiguitat tardana]], el llatí es va desenvolupar localment en branques o dialectes, que més endavant es convertirien en les [[llengües romàniques]], com ara el [[català]], el [[Història de la llengua castellana|castellà]], el [[francès]] o l'[[italià]]. A començament del segle XXI, la primera o segona llengua de més de mil milions de persones deriva del llatí.<ref>James Clackson, introduccció a l'obra ''A Companion to the Latin Language'', p. 1.</ref> El llatí mateix s'ha mantingut com a mitjà internacional d'expressió per part de la diplomàcia i per al desenvolupament intel·lectual identificat amb el [[renaixement humanista]], des del segle XVII, així com en el llenguatge legal i en l'[[Llatí eclesiàstic|Església Catòlica]], i fins al dia d'avui.
Línia 13:
[[Fitxer:BordereaudecuissonGraufesenqueMuséeFenaille1.jpg|thumb|[[Escriptura cursiva romana]] en [[terra sigillata|''terra sigillata'']] de [[La Graufesenque]], a la [[Gàl·lia]] romana]]
El llatí era la llengua dels romans des dels primers períodes coneguts. [[Virgili]], escriptor romà de l'època del primer [[emperador romà|emperador]], [[August]], emfatitza que el llatí era una de les fonts de la unitat romana i de la seva [[mos maiorum|tradició]]. En el seu poema èpic ''[[Eneida]]'', que tracta de la [[fundació de Roma]], el Déu suprem [[Júpiter (mitologia)|Júpiter]] dicta que els [[Guerra de Troia|refugiats troians]] que s'han establert a Itàlia han d'utilitzar la llengua del poble natal dels [[llatins]], amb l'objectiu d'afavorir la unificació entre ells: «mantindran la llengua ''(sermo)'' i la tradició ''([[mos maiorum|mores]])'' dels seus pares [...] i els faré a tots llatins amb un mitjà d'expressió» ''(uno ore,'' literalment «amb una llengua»).<ref>[[Virgili]], ''[[Eneida]]'' 12.834 i 837; Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», pp. 549 i 563; Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», p. 184.</ref> Els emperadors [[Dinastia Júlio-Clàudia|julioclaudis]], que asseguraven descendir de l'heroi èpic [[Enees]], van encoratjar la utilització d'alts estàndards de llatí correcte ''(Latinitas)'', un moviment lingüístic identificat actualment amb el [[llatí clàssic]], i que va afavorir l'ús del llatí per desenvolupar els negocis oficials.<ref name="Rochette01">Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 552.</ref>
El llatí es va convertir en la llengua de les zones conquerides perquè la població local va començar a parlar-lo, no pas perquè hi hagués desplaçaments de població provinent de les àrees llatinoparlants.<ref>József Herman, ''Vulgar Latin'', traduït per Roger Wright (Pennsylvania State University Press, 2000, publicat originàriament en francès el 1975), p. 10.</ref> El llatí mai no va ser imposat mai, de manera oficial, entre les persones que es trobaven sota el domini romà.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549; Charles Freeman, ''The Greek Achievement: The Foundation of the Western World'' (Nova York: Penguin, 1999), pp. 389-433.</ref> [[Agustí d'Hipona|Sant Agustí]] observava que els romans preferien que el llatí fos adoptat ''per pacem societatis'', és a dir, com un [[Contracte social|pacte social]].<ref>[[Agustí d'Hipona]], ''[[De Civitate Dei]]'' 19.7.18, citat per Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549.</ref> Aquesta [[política lingüística]] contrasta amb l'exercida per Alexandre el Gran, que intentava imposar el [[Grec antic|grec]] a tot el seu [[Regne de Macedònia|Imperi]] com la llengua oficial.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 549, citiant [[Plutarc de Queronea|Plutarc]], ''Vida d'Alexandre'' 47.6.</ref> El coneixement del llatí no era un requisit per aconseguir la [[ciutadania romana]], i no hi va haver una política d'ensenyament esponsoritzada per l'estat que donés privilegis a l'idioma com a mitjà educatiu: no obstant això, parlar un llatí fluid era recomanable pel seu «valor d'alta cultura, polític, legal, social i econòmic».<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 265.</ref>
El llatí era obligatori per treballar al servei de l'Imperi i per pujar en l'escalafó, a més de ser la llengua vehicular utilitzada per al funcionament intern del govern.<ref name="Millar03">Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 92.</ref> Els edictes i els comunicats oficials de l'emperador eren en llatí, i fins i tot les normatives sobre lleis locals, que també podien estar escrites en altres idiomes.<ref
Els romans van atorgar un alt valor a la paraula escrita, com ens ho indica la seva obsessió pels documents i les inscripcions públiques. La burocràcia imperial era tan dependent de l'escriptura que el [[Talmud|Talmud de Babilònia]] declarava que «si tots els mars fossin de tinta, tots els canyissars fossin plomes, tots els cels pergamí i tots els homes escrivents, serien incapaços d'establir l'abast complet de les preocupacions del govern romà».<ref>[[Clifford Ando]], ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'' (University of California Press, 2000), pp. 86-87.</ref> Les estimacions sobre el percentatge d'[[alfabetisme]] a l'Imperi l'han situat entre un 5% i un 30% o més, depenent en part de la definició que es doni d'«alfabetisme».<ref>William V. Harris, ''Ancient Literacy'' (Harvard University Press, 1989), p. 5; William A. Johnson, ''Ancient Literacies: The Culture of Reading in Greece and Rome'' (Oxford University Press, 2009), pp. 3-4, especialment la nota 5; T.J. Kraus, «(Il)literacy in Non-Literary Papyri from Graeco-Roman Egypt: Further Aspects of the Educational Ideal in Ancient Literary Sources and Modern Times», ''Mnemosyme'' 53.3 (2000), p. 325; Marietta Horster, «Primary Education», dins ''The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World'', pp. 89 i 97-98.</ref> L'abscència d'intervenció per part de l'estat en l'accés a l'educació va ser una barrera per a l'alfabetisme, ja que els únics que es podien permetre una educació formal eren els fills de les famílies que se la podien pagar.<ref>Christian Laes, ''Children in the Roman Empire: Outsiders Within'' (Cambridge University Press, 2011, publicat originàriament en neerlandès el 2006), p. 108; Horster, «Primary Education», dins ''The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World'', p. 89.</ref>
Línia 23:
[[Fitxer:Dedication L Minucius Natalis Chiaramonti Inv1249.jpg|thumb|left|[[Votum|Dedicació]] en grec en un altar a [[Asclepi|Asclepi el Salvador]] de part del [[cònsol romà]] [[Luci Minici Natal Quadroni|Luci Minici Natal]] (133-134 dC)<ref>''[[Inscriptiones Graecae|IG]]'' 14.1125<!--:Ἀσκληπιῷ ∙ θ[εῷ]<br>σωτῆρι<br>Λ(ούκιος) ∙ Μινίκιος Νατάλιος,<br>ὕπατος, ἀνθύπατος Λιβύης,<br>αὔγουρ ∙ πρεσβευτὴς ∙καὶ<br>ἀντιστράτηγος ∙ Σεβαστοῦ<br>Μυσίας τῆς κάτω,<br>τὸν ναὸν καὶ τὸν βωμὸν<br>ἀνέθηκεν.--></ref>]]
Els [[Certificats de naixement a l'Antiga Roma|certificats de naixement]] i les herències dels ciutadans romans havien d'estar escrites en llatí fins als temps del govern d'[[Alexandre Sever]] (emperador els anys 222–235).<ref name="Adams">Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», pp. 186-187.</ref> Els subjectes romans analfabets necessitaven que algú, com ara un escrivent governamental ''(scriba)'', llegís o escrivís els seus documents oficials per ells.<ref>Ando, ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'', p. 101; Kraus, «(Il)literacy in Non-Literary Papyri from Graeco-Roman Egypt», pp. 325-327.</ref> Les lleis i els edictes eren publicats de manera escrita, a més de ser llegits.<ref>Susan P. Mattern, ''Rome and the Enemy: Imperial Strategy in the Principate'' (University of California Press, 1999), p. 197; Teresa Morgan, ''Literate Education in the Hellenistic and Roman Worlds'' (Cambridge University Press, 1998, 2000), pp. 1-2 ''et passim''; Greg Woolf, «Literacy or Literacies in Rome?», dins ''Ancient Literacies,'' p. 46ff.; Horster, «Primary Education», dins ''The Oxford Handbook of Social Relations in the Roman World'', p. 97. Ando es pregunta «Quina importància podien arribar a tenir realment els 'edictes publicats' en un món en què poca gent sabia llegir?'», dins ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'', p. 101.</ref> L'art públic i les cerimònies religioses eren mitjans de comunicació de la ideologia imperial, i no solien tenir en compte l'habilitat de parlar o llegir la llengua per part del receptor.<ref>Ando, ''Imperial Ideology and Provincial Loyalty in the Roman Empire'', pp. 152 i 210.</ref> Una certa tipologia de protoballet, l'anomenat ''pantomimus'', va arribar a Roma provinent d'uns intèrprets grecs i es va convertir en un esdeveniment popular a tot l'Imperi, que era multilingüe, en part perquè se centrava en els gestos, més que no pas en l'expressió verbal.<ref>Edith Hall, introducció a ''New Directions in Ancient Pantomime'' (Oxford University Press, 2008), pp. 6-7.</ref>
El llatí va ser la llengua oficial de l'[[exèrcit romà]] fins a mitjan segle VI, i es va mantenir com la lengua més habitual per als usos militars fins i tot a l'Imperi oriental, fins a la dècada del 630.<ref>Rance, «The ''De Militari Scientia'' or Müller Fragment», pp. 63-64.</ref> Aquesta dada contrasta amb el fet que només es coneixen dos bisbes que parlessin en llatí als concilis ecumènics celebrats durant el regnat de [[Teodosi II]] (mort el 450 dC).<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 100.</ref>
Línia 29:
==Grec==
El [[grec koiné]] s'havia convertit en la [[llengua vehicular]] del Mediterrani oriental i de l'[[Anatòlia|Àsia menor]] després de les conquestes d'[[Alexandre el Gran]].<ref>Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 279; Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society,'' p. 5.</ref> [[Llucià]] fins i tot imaginava que el grec era la llengua universal a l'[[inframón grec|Inframón]].<ref>[[Llucià]], ''[[Diàleg dels morts]]'' 25; Anderson, ''The Second Sophistic,'' p. 194.</ref> Durant l'[[antiguitat tardana]], la població de la [[Grècia peninsular]] i de les [[illes gregues]] tenia majoritàriament el grec com a primera llengua, un fet que es repetia a les principals ciutats orientals, a l'[[Anatòlia occidental]] i en algunes àrees costaneres.<ref name="Treadgold">Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society'', p. 5.</ref> Posteriorment, el grec esdevindria la principal llengua de l'[[Imperi Bizantí]], on va desenvolupar-se fins a crear el [[grec medieval]] i que finalment esdevindria el [[grec demòtic|grec modern]].<ref>Stefan Zimmer, «Indo-European», dins ''Celtic Culture: An Historical Encyclopedia'', p. 961.</ref>
[[Fitxer:P.Ryl. I 61.tif|thumb|upright=1.4|[[Papir]] del [[segle V]] bilingüe que mostra en paral·lel un text en grec i un altre en llatí i reflecteix un discurs de [[Ciceró]]<ref>[[Ciceró]], ''[[In Catilinam]]'' 2.15, [[Papir Rylands 463|P.Ryl.]] I 61 «recto».</ref>]]
L'emperador [[Claudi]] va intentar limitar l'ús del grec, i fins i tot va arribar a revocar la ciutadania a tots aquells que no tinguessin un nivell suficient de llatí. No obstant això, en una ocasió en què uns ambaixadors grecoparlants van assistir al [[Senat romà]], l'emperador va demostrar les seves dots en aquesta llengua, ja que sabia parlar grec de forma fluida.<ref
Que les dues llengües eren d'ús quotidià ho testimonia l'existència d'inscripcions bilingües, les quals arriben, fins i tot, a alternar un i altre idioma. L'epitafi d'un soldat de llengua grega, per exemple, podia començar estant escrit en grec, per després relacionar el seu rang i la seva unitat dins l'exèrcit romà en llatí.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 556; Adams, «''Romanitas'' and the Latin Language», p. 200.</ref>
Línia 48:
[[Fitxer:Roman provincial languages 150CE.png|thumb|Mapa de les llengües regionals de l'Imperi pels volts del 150 dC]]
[[Fitxer:PalmyraWoman.JPG|thumb|Bust funerari (segle II dC) d'Aqmat, una dona síria, amb una inscripció en el dialecte [[Dialecte arameu de Palmira|palmirenc]] de l'[[arameu]]]]
El predomini del llatí i el grec entre l'elit literària podria enfosquir la realitat de l'existència d'una continuïtat en les llengües parlades, ja que totes les cultures de l'Imperi Romà eren predominantment orals.<ref>Richard Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», dins ''Experiencing Rome: Culture, Identity and Power in the Roman Empire'' (Routledge, 2000), p. 59-60.</ref> A les àrees on es parlava el siríac, el copte, l'hebreu o l'arameu, aquestes llengües havien de conviure amb el grec.<ref name="Millar02">Millar, ''A Greek Roman Empire,'' p. 95.</ref>
=== Arameu i siríac ===
{{AP|Arameu|Siríac}}
L'arameu era una llengua pròpia de les regions de [[Regió de Síria|Síria]] i [[Mesopotàmia]], amb diversos dialectes diferenciats.<ref
El prolífic acadèmic siríac [[Bardesanes]] coneixia el grec, i va enviar el seu fill perquè estudiés a Atenes; no obstant això, va decidir escriure en la seva llengua ètnica. A més de redactar [[Homilia|homilies]] i [[Tractat (literatura)|tractats]] en siríac, Bardesanes també va compondre 150 himnes «d'enorme influència i dubtosa doctrina».<ref>MacMullen, «Provincial Languages», pp. 4-5.</ref> D'aquella època també destaquen altres obres escrites en siríac, com ara diversos tractats cristians, diàlegs i actes apòcrifes.<ref
Les obres de l'escriptor siríac [[Efraïm de Síria|Efraïm]] van ser traduïdes al grec.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 7.</ref> L'autor satíric i retòric [[Llucià]], provinent de [[Samòsata]], a la [[Província romana de Síria|província de Síria]], escrivia en grec, tot i que s'autodefinia com a siri; a causa d'un fragment on es refereix a si mateix com a «[[bàrbar]]» s'ha especulat amb la possibilitat que parlés habitualment siríac.<ref>Edwards ''et al.'', introducció a ''Apologetics in the Roman Empire'', p. 7; Matthew W. Dickie, «Lucian's Gods: Lucian's Understanding of the Divine», dins ''The Gods of Ancient Greece: Identifies and Transformations'' (Edinburgh University Press, 2010), p. 350.</ref>
Línia 65:
[[Fitxer:Codex Tchacos p33.jpg|thumb|upright|left|Primera pàgina de l'[[Evangeli de Judes]], al [[Còdex Tchacos]] copte (segles III-IV dC)]]
«Copte» és el concepte modern per descriure l'[[Egipci|antic egipci]] que es va desenvolupar durant l'antiguitat tardana.<ref>Mark Sheridan, ''From the Nile to the Rhone and Beyond: Studies in Early Monastic Literature and Scriptural Interpretation'' (Studia Anselmiana, 2012), p. 225.</ref> L'escriptura copta, com a llengua literària, sembla que fou el resultat d'un esforç conscient per part de les classes educades egípcies de reviure la seva herència cultural.<ref name="Sheridan">Sheridan, ''From the Nile to the Rhone,'' p. 226.</ref>
Durant el segle IV dC, l'escriptura del copte es va basar en l'[[alfabet grec]], amb alguns caràcters addicionals extrets de l'[[Demòtic|egipci demòtic]] per reflectir la fonètica egípcia, tal com es pot observar en obres escrites en diferents dialectes, tals com l'antic bohaíric, el faiúmic, l'akhmímic o el sahídic.<ref
=== Púnic ===
Línia 84:
El celtiber està documentat com un llenguatge escrit només a partir del contacte amb els romans durant el segle II aC.<ref>Fiona A. Rose, «Text and Image in Celtiberia: The Adoption and Adaptation of Written Language into Indigenous Visual Vocabulary», ''Oxford Journal of Archaeology'' 22.2 (2003), p. 155.</ref> De les 103 inscripcions que se n'han localitzat, 30 estan escrites en [[Escriptures ibèriques|alfabet iber]] i són símbols d'hospitalitat ''(tesserae hospitales)'', 20 de les quals tenen forma d'animal.<ref>Rose, «Text and Image in Celtiberia», pp. 157 i 159.</ref> Aquest costum social d'oferir-se suport mutu entre famílies o comunitats era compatible amb l{{'}}''[[hospitium]]'' de la cultura romana, i els celtibers van continuar produint aquests símbols, tot i que van canviar al llatí a partir del segle II dC, durant l'època imperial.<ref>Rose, «Text and Image in Celtiberia», p. 159; Leonard A. Curchin, ''The Romanization of Central Spain: Complexity, Diversity and Change in a Provincial Hinterland'' (Routledge, 2004), p. 120.</ref> Amb [[August]], el territori dels celtibers va passar a formar part de la província de la [[Tarraconense]].<ref>Rose, «Text and Image in Celtiberia», p. 156.</ref> El celtiber escrit va deixar de produir-se durant el regnat d'August, o potser abans i tot.<ref>Adams, ''Bilingualism and the Latin Language,'' p. 280.</ref>
Hi ha moltes referències al gàl·lic, durant l'antiguitat tardana, que podrien indicar que encara era parlat. [[Ireneu de Lió|Ireneu]], bisbe de [[Lugdunum]] (l'actual [[Lió]]) des del 177 dC, es queixa que s'ha de comunicar amb els seus parroquians en la seva «llengua bàrbara», probablement el gàl·lic.<ref>[[Ireneu de Lió|Ireneu]], ''[[Adversus haereses|Contra les heretgies]]'' I, prefaci; Pierre-Yves Lambert, ''La langue gauloise: Description linguistique, commentaire d'inscriptions choisies'' (Éditions Errance, 2003), p. 10.</ref> El [[jurista]] [[Ulpià]] (170-228 dC) esmenta la necessitat de reconèixer els [[Contracte verbal|contractes verbals]] gals.<ref>''Digest'' 31.1.11; Lambert, ''La langue gauloise,'' p. 10.</ref> [[Eli Lampridi|Lampridi]] diu que un [[druida]] havia fet una profecia, en gàl·lic, sobre [[Alexandre Sever]] (208-235 dC).<ref name="Lambert">Lambert, ''La langue gauloise,'' p. 10.</ref> [[Jeroni d'Estridó|Jeroni]] (331-420 dC), que en tenia coneixement de primera mà, observa que els gals [[trevirs]] parlaven una llengua «més o menys similar» a la parlada pels gàlates.<ref>[[Jeroni d'Estridó|Jeroni]], comentari a l'[[Carta als Gàlates|''Epístola als Gàlates'']]; Lambert, ''La langue gauloise,'' p. 10.</ref> El recull de receptes farmacològiques de [[Marcel Empíric|Marcel de Bordeus]] (final del segle IV – començament del segle V) conté diverses paraules gàl·liques, principalment noms de plantes, i sembla indicar que aquesta llengua continuava fent-se servir, com a mínim en camps específics com la [[medicina tradicional]] o la màgia.<ref>Adams, ''Bilingualism and the Latin Language,'' p. 192.</ref> [[Sulpici Sever]] (363-425 dC), també provinent de la [[Gàl·lia Aquitània]], fa esment així mateix del bilingüisme llatí-gàl·lic i especifica que el gàl·lic és la seva [[llengua materna]]. D'altres comentaris sobre persones que parlen «a la manera gàl·lica» ''(gallice)'' o similars podrien fer referència al llatí amb un accent regional gàl·lic.<ref
===Llengües germàniques===
{{AP|Llengües germàniques}}
Gairebé no ens ha arribat cap registre de les [[llengües germàniques]] parlades a l'Imperi, amb l'excepció del [[Gòtic (llengua)|gòtic]]. Una frase en aquesta llengua apareix citada en un [[dístic elegíac]] de l{{'}}''[[Antologia llatina]]'',<ref>''Antologia llatina'' 285 (= 279 en l'edició de Shackleton Bailey): «Inter 'eils' Goticum 'scapia matzia ia drincan' / non audet quisquam dignos edicere versus»; Adams, ''Bilingualism and the Latin Language,'' p. 275.</ref> i més sovint en parts dels [[evangelis]], que van ser traduits al gòtic i preservats en l'obra del segle VI [[Codex Argenteus|''Codex Argenteus'']].<ref
[[Fitxer:Weihestein Vagdavercustis.JPG|thumb|Escena d'un sacrifici romà sobre un altar, amb una dedicació en llatí a la deessa [[Mitologia germànica|germànica]] o [[Mitologia celta|celta]] [[Vagdavercustis]], aixecat pel [[prefecte del pretori]] el 156 dC a ''[[Ubis|Colonia Ubiorum]]'' ([[Colònia (Alemanya)|Colònia]], Alemanya)]]
Línia 108:
A Itàlia, l'ús escrit del llatí havia substituït el de l'[[osc]] que, com el llatí mateix, era una [[Llengües itàliques|llengua itàlica]], i el de l'[[etrusc]], cap al segle I dC.<ref>Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», p. 58.</ref> L'osc s'ha conservat gràcies a les inscripcions conservades per l'[[Erupció del Vesuvi del 79|erupció del Vesuvi]] de l'any 79 dC, a [[Pompeia]], ciutat que es trobava a la regió dels [[Oscs|oscos]], un parell de les quals podrien datar entre el 63 dC i el 78 dC.<ref>James Clackson i Geoffrey Horrocks, ''The Blackwell History of the Latin Language'' (Wiley-Blackwell, 2010), p. 83; Herman, ''Vulgar Latin,'' p. 11.</ref> A mitjan segle I, l'emperador [[Claudi]], interessat en les manifestacions culturals antigues, coneixia l'etrusc i va escriure una obra en diversos volums sobre la història del [[Etruscs|poble etrusc]], que malauradament no ha arribat als nostres dies.<ref>Giuliano Bonfante i [[Larissa Bonfante]], ''The Etruscan Language'' (Manchester University Press, ed. rev. 2002), p. 33.</ref>
El multilingüisme havia estat una característica de la [[Província romana de Sicília|província de Sicília]] durant segles, com a resultat de les diverses ocupacions que havia experimentat, des dels [[Cartago|cartaginesos]] fins als mateixos romans, passant pels grecs. Mentre que el comerç d'esclaus durant el [[República Romana|període republicà]] va portar a l'illa parlants de grec i d'altres llengües orientals, la llengua grega era l'idioma utilitzat per les persones de classe alta, així com pels funcionaris governamentals i els homes de negocis, durant l'època imperial.<ref>Kalle Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», dins ''Language and Linguistic Contact in Ancient Sicily'' (Cambridge University Press, 2012), p. 332.</ref> La immigració cap a l'illa de Sicília, durant els primers anys de l'Imperi, es va produir més habitualment per part de població provinent d'àrees on es parlava llatí que no pas de les dominades pel grec. Els africans llatinoparlants també tenien una presència important a l'illa romana.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», pp. 336-338.</ref> Les inscripcions cristianes acostumaven a estar-hi escrites en grec.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», pp. 339-340.</ref> Durant l'antiguitat tardana, el bilingüisme entre llatí i grec era tan comú que probablement la vida diària dels sicilians necessitava utilitzar totes dues llengües indistintament.<ref>Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», p. 363.</ref> Les comunitats jueves de [[Siracusa]] sembla que eren bilingües en grec i en hebreu.<ref name="Korhonen">Korhonen, «Sicily in the Roman Imperial Period», p. 366.</ref> A Sicília hi ha també algunes evidències de siríac.<ref
=== Les províncies occidentals ===
Línia 114:
[[Fitxer:Ex Voto MAN St Germain.jpg|thumb|upright|Bust votiu (final del segle I dC) amb el nom gàl·lic «Esumopas Cnustious» i l'abreviatura llatina «VSLM» (''[[votum]] solvit libens merito'', «va fer els seus vots lliurement, com es mereix»)]]
A l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi occidental]], el llatí va anar reemplaçant gradualment les llengües celtes, les quals hi estaven emparentades a través de l'[[Protoindoeuropeu|origen indoeuropeu]] compartit. Alguns trets comuns, tant de sintaxi com de vocabulari, van facilitar l'adopció del llatí.<ref>Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», p. 550; Stefan Zimmer, «Indo-European», dins ''Celtic Culture: A Historical Encyclopedia'' (ABC-Clio, 2006), p. 961; Leonard A. Curchin, «Literacy in the Roman Provinces: Qualitative and Quantitative Data from Central Spain», ''American Journal of Philology'' 116.3 (1995), p. 464.</ref> La [[Gàl·lia Narbonesa|Gàl·lia mediterrània]] –l'actual sud de [[França]]– s'havia convertit en trilingüe –s'hi parlava grec, llatí i [[Gal (llengua)|gal]]– a mitjan segle I aC.<ref>[[Marc Terenci Varró|Varró]] tal com és citat per [[Isidor de Sevilla]], ''Origines'' 15.1.63, «trilingues quod et graece loquantur et latine et gallice»; Edgar C. Polomé, «La situació lingüística a les províncies occidentals de l'Imperi romà», ''Aufstieg und Niedergang der römischen Welt'' II (De Gruyter, 1983), p. 527; Philip Freeman, ''Ireland and the Classical World'' (Austin: University of Texas Press, 2001), p. 15.</ref> La importància que s'atorgava al llatí a l'hora d'entrar a formar part de l'estructura de poder governant va provocar una ràpida extinció de les inscripcions en els alfabets que s'havien utilitzat prèviament per representar els llenguatges locals a la [[península ibèrica]] ([[Hispània]]) i la [[Gàl·lia]]. Entre els diversos aspectes de la [[cultura gal·loromana]] destaca la creació de textos gal·lollatins.<ref name="Miles">Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», pp. 58-59.</ref> En les inscripcions commemoratives llatines, els individus amb noms celtes poques vegades es definien a ells mateixos com a «celtes» o «gals»; normalment es definien com a membres de la seva ''[[civitas]]'' (com ara els [[aduins]], els [[rems]] o els [[pictons]])<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 8, especialment la nota 10.</ref> o la seva [[Tribus romanes|tribu]] ''(tribus)'' i com a ciutadans romans. Molts escriptors destacats en llatí durant el període imperial eren provinents de la península ibèrica, com ara [[Sèneca]], [[Marc Anneu Lucà|Lucà]], [[Quintilià]],<ref name="Herman">Herman, ''Vulgar Latin,'' p. 12.</ref> [[Marc Valeri Marcial|Marcial]] i [[Aureli Climent Prudenci|Prudenci]].
La majoria de les 136 inscripcions gregues de la Gàl·lia mediterrània (la [[Gàl·lia Narbonesa|Narbonensis]]), incloent-hi aquelles que es van descobrir en el que originalment eren [[Colonització grega|colònies gregues]], són d'origen posterior al regnat d'[[August]].<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' pp. 266 i 273.</ref> El seu contingut indica que el grec era utilitzat cada vegada més per a temàtiques especialitzades: «educació, medicina, interpretació, activitats agonístiques, arts, màgia, religió (amb el cristianisme inclòs)».<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 266.</ref> Les inscripcions descobertes a [[Marsella]] (l'antiga [[Massàlia]]), fundada com una colònia grega [[focea]] al voltant del 600 aC, mostren l'ús continuat del grec, especialment en l'educació i la medicina, encara durant els segles II i III de l'època imperial.<ref>Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 267.</ref> Durant el segle IV, el poeta i acadèmic llatí [[Dècim Magne Ausoni|Ausoni]], originari de l'actual [[Bordeus]], a la [[Gàl·lia Aquitània]], caracteritza el seu pare, que era metge, com un parlant del [[grec àtic]], llengua en la qual era més eloqüent que en llatí.<ref>[[Dècim Magne Ausoni|Ausoni]], ''Epicedion in patrem'' 9-10 (un poema escrit en primera persona amb la veu del seu pare); J.N. Adams, ''Bilingualism and the Latin Language'' (Cambridge University Press, 2003), pp. 356-357, especialment la nota 109, citant R.P.H. Green, ''The Works of Ausonius'' (Oxford: Clarendon Press, p. 1991), p. 276, on diu que el gal era la llengua nadiua de [[Juli Ausoni]]. Adams, en canvi, creu que simplement parlava llatí amb accent gal. Vegeu també Mullen, ''Southern Gaul and the Mediterranean,'' p. 269 (nota 19).</ref>
Línia 120:
El [[basc]], que no és una llengua indoeuropea, va sobreviure a la regió dels [[Pirineus]].<ref>Karmele Rotaetxe, «Basque as a Literary Language», dins ''A Comparative History of Literatures in the Iberian Peninsula'' (John Benjamins, 2010), p. 446.</ref> Els habitants del sud-oest de la Gàl·lia i el nord-est d'Hispània (més o menys les actuals regions d'[[Aquitània]] i [[Navarra]]) eren reconeguts per [[Juli Cèsar]] com a ètnicament diferents dels celtes, i la [[Aquità|llengua aquitana]] que parlaven era [[Llengües vascòniques|vascònica]] com el basc, si ens prenem com a referència els topònims d'aquesta zona. Els [[aquitans]] van adoptar el llatí mentre es trobaven sota domini romà.<ref>Clackson i Horrocks, ''The Blackwell History of the Latin Language'', pp. 85-86.</ref>
El [[Gal (llengua)|gàl·lic]] probablement era parlat a les regions central i septentrional de la Gàl·lia fins al segle IV i, probablement, el V i tot, i a [[Bretanya]] (l'antiga [[Armòrica]]) potser fins al segle VI.<ref
=== Les províncies africanes ===
Línia 126:
A la [[Àfrica (província romana)|província d’Àfrica]], a l’oest de la [[Cirenaica]] –una regió colonitzada pels grecs des del segle VII aC–, la població de [[Cartago]] i d’altres [[Fenícia|colònies fenícies]] parlava i escrivia en [[púnic]], mentre que el llatí era habitual als centres urbans. D’altres romans africans parlaven [[llengües afroasiàtiques]] com el [[Llengües berbers orientals|libi]] o el [[Llengua númida|númida]], i potser protoversions i tot de l'actual [[berber]].<ref>Clackson i Horrocks, ''The Blackwell History of the Latin Language'', pp. 86-87; Millar, «Local Cultures in the Roman Empire», pp. 128-129, que expressa escepticisme pel que fa a identificar les llengües no púniques del nord d'Àfrica com a «berber».</ref>
El púnic va ser utilitzat en llegendes [[Epigrafia|epigràfiques]] i [[Moneda (peça de metall)|numismàtiques]] durant l’època de [[Tiberi]] (segle I dC), i s’han descobert inscripcions en púnic en edificis públics del segle II, algunes de les quals són bilingües i inclouen la versió en llatí.<ref
Les inscripcions en libi utilitzen un alfabet similar al ''[[tifinag]]'', normalment escrit en vertical i de baix cap a dalt. Els 23 caràcters existents són «d’una forma geomètrica més aviat rígida».<ref>Millar, «Local Cultures in the Roman Empire», p. 129.</ref> Se n’han trobat exemples bilingües tant en púnic com en llatí, cosa que indica que algunes persones que podien escriure aquesta llengua també podien transcriure els seus noms en alfabet libi. Tot i que les inscripcions en libi es concentren al sud-est d’[[Hippo Regius|Hipona]], prop de l’actual frontera entre [[Algèria]] i [[Tunísia]], la seva distribució global suggereix que el coneixement d’aquesta llengua no estava circumscrit a comunitats aïllades.<ref>Millar, «Local Cultures in the Roman Empire», pp. 128-130.</ref>
Alguns dels autors destacats en llatí provinents de l’Àfrica, durant el període imperial, són el novel·lista [[Luci Apuleu|Apuleu]] i els [[pare de l'Església|pares de l'Església]] [[Tertul·lià]] i [[Agustí d’Hipona|Agustí]]. Les comunitats llatinoparlants van continuar existint al nord d’Àfrica, principalment al voltant de Cartago, durant el període del [[Vàndals|regne vàndal]] (435-534), però va desaparèixer cap al final del segle VII, arran de la [[Conquesta musulmana del Magrib|conquesta àrab]].<ref
=== Egipte ===
[[Fitxer:Wheat transport BM Gr1999.6-29.1.jpg|thumb|left|Fragment d’un vas de ceràmica amb escriptura [[Idioma copte|copta]] per al transport de blat a un molí, datat el 2 de juny del 321 dC]]
A [[Província romana d'Egipte|Egipte]] predominava el [[Idioma copte|copte]],<ref name="Rochette">Rochette, «Language Policies in the Roman Republic and Empire», pp. 558-559.</ref> però el grec hi era present des de la conquesta d’[[Alexandre el Gran]], i aquest idioma i el llatí van ser les llengües de l’administració durant el període imperial romà.<ref>Sheridan, ''From the Nile to the Rhone,'' p. 226.<!--ADDITIONAL CIT NEEDED FOR LATIN--></ref> [[Alexandria]], fundada el 331 aC durant el [[Període hel·lenístic d'Egipte|domini grec d’Egipte]], era una de les tres ciutats més grans de l’Imperi Romà, a més de ser la principal ciutat pel que fa a la vida intel·lectual grega durant els períodes hel·lenístic i imperial. Famosa per la seva [[Biblioteca d’Alexandria|biblioteca]], també va ser un centre per a la disseminació del cristianisme, el qual es va desenvolupar primer entre els parlants de grec egipcis.<ref>Sheridan, ''From the Nile to the Rhone,'' p. 225.</ref>
Al voltant del 700 dC l’ús administratiu del grec va ser substituït per l’[[àrab]], la llengua dels conqueridors. El copte va començar a declinar, i des d’aleshores va preservar-se, principalment, per als aspectes litúrgics.<ref
=== L'Imperi oriental ===
Tot i que el grec era utilitzat de manera habitual tant al Mediterrani com a l’[[Anatòlia|Àsia menor]], fins i tot més enllà de les fronteres de l’Imperi, la distribució lingüística a la [[Imperi Bizantí|part oriental de l’Imperi]] era molt complexa. A la [[Anatòlia|península d’Anatòlia]] hi cohabitaven diverses llengües que actualment s’han extingit, com ara el [[Gàlata (llengua)|gàlata]], la llengua celta introduïda pels gals invasors al voltant del segle III aC, o el [[frigi (llengua)|frigi]], el [[Pisidis|pisidi]] i el [[Capadocis|capadoci]], existents durant el període imperial, com ho demostra la seva presència en inscripcions epigràfiques.<ref>Miles, «Communicating Culture, Identity, and Power», p. 58; Treadgold, ''A History of the Byzantine State and Society'', pp. 5-7.</ref> Les fonts cristianes també esmenten la supervivència del gàlata, el capadoci, el [[misi]] i l’[[isauri]] a l’Àsia menor.<ref name="Millar01">Millar, «Local Cultures in the Roman Empire», p. 126.</ref> Com el grec i el llatí, aquestes llengües estan catalogades com a indoeuropees. El frigi no s’esmenta en un text literari fins al segle VI, però ha estat preservat per un centenar d’inscripcions funeràries en alfabet grec, en la majoria de les ocasions acompanyat per fragments en grec, datades pels volts del segle III.<ref
[[Fitxer:Roman military diploma Carnuntum 00.jpg|thumb|Diploma militar romà en llatí, datat del 13 de juny del 80 dC a [[Carnuntum]], a la província danubiana de la [[Nòrica]]]]
Línia 147:
Les províncies danubianes es trobaven en una àrea geogràfica que comprenia la conca mitjana i baixa del [[Danubi]], els [[Alps orientals]] i [[Alps Dinàrics|Dinàrics]] i els [[Serralada dels Balcans|Balcans]]. Aquestes províncies eren la [[Nòrica]], la [[Dàcia]], la [[Dalmàcia (província romana)|Dalmàcia]], la [[Mèsia]], la [[Tràcia]], l'[[Escítia Menor]] i la [[Pannònia]].<ref>J.J. Wilkes, «The Roman Danube: An Archaeological Survey», ''Journal of Roman Studies'' 95 (2005), p. 124</ref> La influència relativa del llatí sobre el grec –i viceversa– en aquesta àrea i als Balcans en general, de vegades és delimitada pel que es coneix com la [[línia de Jirecek]].
El grec havia estat en ús al sector més meridional dels Balcans des del final del segle IV aC, com a resultat de les conquestes macedònies de [[Filip II de Macedònia|Filip II]] i [[Alexandre el Gran|Alexandre]]. L’[[Antic macedoni]], potser un dialecte grec,<ref>No s’ha de confondre amb el modern [[macedoni]], que és una [[llengües eslaves|llengua eslava]].</ref> segurament es parlava en algunes parts de les actuals [[República de Macedònia|Macedònia]] i Grècia septentrional; al nord d’aquesta àrea segurament es parlava el [[Peons|peoni]], i al sud l’[[epirota]], tots dos documentats arqueològicament.<ref name="Clackson">Clackson i Horrocks, ''The Blackwell History of the Latin Language'', p. 86.</ref>
L’[[il·liri]] era parlat al nord-oest, mentre que al nord est es parlaven el [[traci (llengua)|traci]] i el [[dàcic]].<ref
=== La diàspora jueva ===
[[Fitxer:DuraSyn-III-Jeremiah.jpg|thumb|upright|left|[[Esdres]] o [[Jeremies (profeta)|Jeremies]] llegint un pergamí, en una pintura de la sinagoga de [[Dura Europos]] (segle III)]]
Les inscripcions en grec i llatí erigides per jueus donen fe del bilingüisme o multilingüisme d’aquesta comunitat, i la seva distribució tot al llarg de l'Imperi reflecteix la [[diàspora jueva]].<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' pp. 48 i 130.</ref> Aquestes inscripcions podien acabar amb la paraula hebrea [[Xalom|''xalom'']].<ref>Mullen, introducció a ''Multilingualism in the Graeco-Roman Worlds,'' p. 18.</ref> L’evidència de la presència jueva a Egipte es preserva mitjançant [[Papir|papirs]] fins a l’esclat de la [[Guerra de Kitus|revolta jueva del 116-117]].<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' p. 48.</ref> Durant la primera meitat del segle V, el grec va coexistir amb l’[[hebreu]] i el [[judeoarameu]] a les comunitats jueves de [[Palestina Primera|Palaestina Prima]] i [[Palestina Segona|Palaestina Secunda]], i es troba en inscripcions de mosaics, fins i tot a les [[Sinagoga|sinagogues]].<ref
Com va ser el cas de la [[Septuaginta]], la traducció grega de la Bíblia hebrea que va realitzar-se abans de l’època imperial, la literatura jueva en grec durant l’època imperial va ser escrita principalment per jueus que parlaven grec.<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' p. 79.</ref> Alguns dels jueus que escrivien en grec, cap al final del període hel·lenístic i el començament del període imperial, com ara el filòsof [[Filó d'Alexandria|Filó]] o l’historiador [[Flavi Josep]], incloïen els [[gentil|gentils]] entre la seva audiència desitjada.<ref>Goodman, ''Mission and Conversion'', pp. 53 i 78.</ref> Els ''[[Oracles sibil·lins]]'' i el ''[[Llibre de la Saviesa]]'' són d’altres exemples de la literatura jueva en grec d’aquest període.<ref>Goodman, ''Mission and Conversion,'' pp. 65-66.</ref>
Línia 165:
[[Fitxer:Stele Licinia Amias Terme 67646.jpg|thumb|Aquesta estela funerària (segle III) és una de les primeres inscripcions cristianes: l'abreviatura ''D.M.'' de la part superior vol dir [[Manes|Di Manes]], els antics esperits romans de la mort, però acompanyat de l'àncora i el [[Ichthys|símbol del peix]] cristians, expressat amb la frase en grec «Peix per als vius», seguit de l'epitafi del mort en llatí<ref>Robin Margaret Jensen, ''Understanding Christian Art'' (Routledge, 2000), p. 51; Alison E. Cooley, ''The Cambridge Manual of Latin Epigraphy'' (Cambridge University Press, 2012), p. 233.</ref>]]
L'ús internacional del grec va ser un factor que va permetre l'expansió del cristianisme, com ho indica, per exemple, l'ús del grec a les [[Epístoles Paulines]].<ref
== Les llengües rituals ==
Línia 181:
== Les llengües legals ==
El [[dret romà]] va ser escrit en llatí, i la «carta de la llei» es va lligar fermament a les paraules amb què s'expressava.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», p. 3.</ref> No obstant això, qualsevol llengua podia utilitzar-se en els més genèrics [[Contracte verbal|contractes verbals]] o en procediments pertanyents al ''[[Dret de gents|ius gentium]]'' o al dret internacional.<ref>MacMullen, «Provincial Languages», pp. 2-3.</ref> El ''ius gentium'' no era un codi legal escrit, però es considerava que existia en tots els pobles com una espècie de [[dret natural]]. Els [[jurista|juristes]] romans estaven preocupats perquè llenguatges regionals com el [[púnic]], el [[Gal (llengua)|gal]] o l'[[arameu]] poguessin assegurar la correcta interpretació i aplicació de les lleis i els juraments.<ref
Mentre els certificats de naixement i les herències dels ciutadans romans havien d'estar redactats en llatí fins a la dècada del 220,<ref
== El llegat lingüístic ==
| |||