NTSC: diferència entre les revisions

Perquè un televisor recuperi la informació de matís a partir dels senyals I / Q, ha de tenir una referència de fase zero per reemplaçar la portadora suprimida. També necessita una referència per l'amplitud per recuperar la informació de saturació. Per tant, el senyal NTSC inclou una petita mostra d'aquest senyal de referència, coneguda com [[salva de color]], la qual es troba en l'anomenat pòrtic posterior de cada línia horitzontal, que és el temps entre el final de l'impuls de sincronització horitzontal i al final de la supressió d'impulsos. La salva o ràfega de color consisteix en un mínim de vuit cicles de la subportadora de color no modulada, amb fase i amplitud fixes. El receptor té un oscil·lador local, el qual es sincronitza amb les ràfegues de color i que s'utilitza com una referència per a la descodificació de la crominància. Mitjançant la comparació del senyal de referència derivada de la ràfega de color amb l'amplitud i la fase del senyal de crominància en un punt particular en l'exploració de trama, el dispositiu determina el color a mostrar en aquest punt. A l'combinació aquest amb l'amplitud del senyal de luminància, el receptor calcula la saturació del color en la posició instantània del feix d'exploració contínua. S'ha de tenir en compte que la televisió analògica és discreta en la dimensió vertical (perquè està dividida en línies diferents), però és contínua en la dimensió horitzontal (cada punt es barreja amb el següent sense límits), per tant, no hi ha píxels a la televisió analògica. En televisors amb tub de raigs catòdics o CRT, el senyal NTSC es converteix en RGB, que després s'utilitza per controlar els canons d'electrons.

 

 

Els dissenyadors van triar fer que la freqüència de la subportadora de crominància fos un "n + 0,5" múltiple de la freqüència de línia per minimitzar la interferència entre el senyal de luminància i el senyal de crominància. Una altra manera d'expressar això és que la freqüència subportadora de color és un múltiple imparell de la meitat de la freqüència de línia. Després, van optar per fer la freqüència de la subportadora d'àudio un múltiple sencer de la freqüència de línia per minimitzar la interferència visible (intermodulació) entre l'àudio del senyal i el senyal de crominància. L'estàndard monocromàtic original, amb la seva freqüència de línia 15750 Hz i 4,5 MHz de subportadora d'àudio, no compleix amb aquests requisits, de manera que els dissenyadors havien ja sigui que augmentar la freqüència de la subportadora d'àudio o baixar la freqüència de línia. L'augment de la freqüència de la subportadora d'àudio impediria que els receptors existents (blanc i negre) sintonitzessin correctament el senyal d'àudio. La reducció de la freqüència de línia és relativament innòcua, perquè la informació de sincronització horitzontal i vertical en el senyal de NTSC permet a un receptor tolerar una quantitat substancial de variació en la freqüència de línia. Així que els enginyers van optar per un canvi en la freqüència de línia en la norma de color. En l'estàndard monocromàtic, la relació de la freqüència de la subportadora d'àudio a la freqüència de línia és de 4,5 MHz / 15750 = 285,71. En la norma de color, aquesta s'arrodoneix a l'enter 286, el que significa que la velocitat de línia del color estàndard és de 4,5 MHz / 286 = 15734 línies per segon. Mantenint el mateix nombre de línies per camp i per quadre, disminuir la velocitat de la línia inferior ha de produir una menor velocitat de camp. Dividint 15.734 línies per segon per 262,5 línies per camp s'obté aproximadament 59,94 camps per segon. Això explica la disminució lleugera de la freqüència de camp respecte a la norma monocromàtica.