|
|estrenaliceu=[[25 de febrer]] de [[1877]]
|estrenaCat=16 d'abril de [[1876]], [[Teatre Principal (Barcelona)]]
|personatges=* AïdaAida, una princesa etíop ([[soprano]])
* El rei d'Egipte ([[baix (veu)|baix]])
* Amneris, filla del rei ([[mezzosoprano]] / [[contralt]])
* Sacerdots, sacerdotesses, ministres, capitans, soldats, oficials, etíops, esclaus i presoners, egipcis, animals (cors i extres)
}}
'''''AïdaAida''''' (en italià, ''Aïda'') és una [[òpera]] en quatre actes de [[Giuseppe Verdi]], escrita a partir d'un [[llibret]] en [[italià]] d'[[Antonio Ghislanzoni]], basat en un argument escrit per l'[[egiptologia|egiptòleg]] francès [[Auguste Mariette]]. És l'òpera que més vegades s'ha representat al [[Liceu]], amb 442 representacions.
Tot i que l'òpera havia de ser estrenada el gener de [[1871]], a causa de la [[Guerra Francoprussiana]], el públic no la va poder veure fins al [[24 de desembre]] d'aquell mateix any a l'Òpera Khedivial del [[El Caire|Caire]]. ''AïdaAida'' va ser rebuda amb gran acceptació del públic i, de fet, continua essent un clàssic del repertori operístic. A [[Barcelona]] va ser estrenada per primer cop al [[Teatre Principal (Barcelona)|Teatre Principal]], el 16 d'abril del [[1876]].
== Origen ==
Verdi originalment va decidir no escriure una obertura per l'òpera, sinó només un breu preludi orquestral. Després va compondre una obertura de la varietat popurri per a substituir al preludi original. Tot i així, al final va decidir que no s'interpretés l'obertura degut a la seva – en les seves pròpies paraules – “insipidesa pretensiosa”. Aquesta obertura, que no s'acostuma a tocar actualment, es va oferir en una insòlita interpretació per [[Arturo Toscanini]] i l'Orquestra Simfònica de la NCB el 30 de març de 1940.
Aïda''Aida'' va tenir un gran èxit quan finalment es va estrenar a la ciutat del [[El Caire|Caire]] el 24 de desembre de 1871. Verdi es va apropar al gènere de la ''[[Grand opéra|Grand Opéra]]'', creant una obra espectacular, de gran desplegament de mitjans escènics (grans cors, escenes i efectes especials). La representació va ser grandiosa i el vestuari, els accessoris i l'escenografia per l'estrena van ser dissenyats per Auguste Mariette. La corona que duia Amneris era d'or massís i les armes de Radamès de plata. Els protagonistes van ser la soprano Antonietta Pozzoni (AïdaAida), el tenor Pietro Mongini (Radamès), la mezzosoprano Eleonora Grossi (Amneris) i el baríton Francesco Steller (Amonasro), entre altres. Verdi havia escrit el paper d'AïdaAida per la veu de [[Teresa Stolz]], el qual va cantar per primera vegada a l'estrena de Milà. Verdi havia demanat al promès de Teresa, Angelo Mariani, que assumís la direcció de l'estrena del Caire, però ell va declinar l'oferta, de manera que se'n va encarregar [[Giovanni Bottesini]]. Tot i que Verdi no va acudir a l'estrena del Caire va quedar molt insatisfet amb el fet que l'audiència estigués formada per dignataris, polítics i crítics i no pel públic en general. Per tant, va considerar l'estrena europea a Itàlia, que va tenir lloc a [[La Scala|La Scala de Milà]] el 8 de febrer de 1872, i en la qual es va implicar intensament en cada etapa, com l'estrena real. L' Amneris de Milà, a càrrec de Maria Waldmann, va ser la seva preferida en el paper i li va demanar que ho repetís diverses vegades.
Aïda''Aida'' va ser rebuda amb gran entusiasme en la seva estrena a Milà. L'òpera de seguida es va representar als principals teatres d'òpera per tota Itàlia, incloent el Teatre Regio di Parma (20 de abril de 1872), el [[Teatro San Carlo|Teatre di San Carlo]] (30 de març de 1873), [[La Fenice]] (11 de juny de 1873), el [[Teatro Regio (Torí)|Teatre Regio di Torino]] (26 de desembre de 1874), el Teatre Comunale de Bolonia (30 de setembre de 1877, amb Giuseppina Pasqua fent el paper d'Amneris i Franco Novara com el Rei), i el [[Teatro Costanzi|Teatre Costanzi]] (8 d'octubre de 1881, amb Theresia Singer fent el paper d'AïdaAida i Giulia Novelli el d'Amneris) entre d'altres.
=== Interpretacions ===
Aïda''Aida'' és una de les òperes més populars del compositor italià, que en el seu moment ja era un compositor de gran prestigi per tot Europa però l'èxit d'aquesta nova òpera va reforçar encara més la seva fama internacional.
Alguns detalls de les estrenes internacionals d{{'}}''Aida''Aïda són els següents:
*Argentina: 4 d'octubre de 1873, [[Teatro Colón (Buenos Aires)|Teatre Colón de Buenos Aires]] (molt probablement el Teatre Colón original anterior a l'actual o Teatre d'Òpera).
=== Segles XX i XXI ===
Aïda''Aida'' segueix sent important dins el repertori operístic estàndard i apareix com la número 13 de la llista de les òperes més representades en tot el món durant el període comprès entre els anys 2005 – 2010. Només l'any 2007, el Metropolitan havia fet més de 1.100 representacions de l'òpera, aconseguint que fos la segona representada més freqüentment per la companyia després de ''La bohème''.
== Argument ==
L’òpera no especifica de manera molt precisa el període històric en el qual es desenvolupa l’acció, de manera que és difícil ubicar-la de forma precisa dins de l’Imperi de l’[[Antic Egipte]]. Per la primera representació, Mariette va fer un esforç enorme per tal que tant l’escenari com els vestits semblessin autèntics. Donada la constància dels estils artístics al llarg de tres mil anys d’història de l’Antic Egipte, cap producció necessita escollir un període temporal específic dins de l’ampli marc de la història de l’Antic Egipte.
La protagonista de l’òpera és AïdaAida, una princesa etíop que és capturada i portada a Egipte com a esclava. Radamès, un comandant militar, lluita al dividir-se entre el seu amor per ella i la seva lleialtat al Faraó. Per complicar encara més la trama, Radamès és objecte de l’amor de la filla del Faraó, Amneris, tot i que ell no correspon als seus sentiments. [[Fitxer:Figuri d'Aïda-MAE-EscF24528.jpg|thumb|Figurí de [[Francesc Soler Rovirosa]] per al personatge del Rei d'Egipte, pare d'AïdaAida. Any 1877 ([[MAE]])]]
=== Acte I ===
''Escena 1: Un saló al palau del Rei; a través de la porta es veuen les piràmides i els temples de Memfis''
Rafmfis, el màxim sacerdot d'Egipte, li diu al jove guerrer Radamès que la guerra amb els etíopes sembla inevitable i Radamès expressa la seva esperança de ser elegit com a comandant egipci. (Ramfis, Radamès: ''Si, corre voce l'etiope ardisca'' / "Si, es rumoreja que Etiòpia s'atreveix de nou a desafiar el nostre poder").
Radamès somia en obtenir la victòria al camp de batalla així com la d’Aïdad'Aida, l’esclava etíop que estima en secret. Canta “Celeste Aida”, en el recitatiu del qual «se quel guerrier io fossi» escoltem al militar que espera ser designat cabdill del seu poble en la guerra contra els etíops. Després s’expressa com a enamorat: la glòria que anhela li servirà per coronar a AïdaAida i pujar-la a «un tron al costat del sol». Amb aquestes paraules acaba el tenor una difícil ària, que porta la seva veu en tres ocasions al Si bemoll agut. El fet que l’últim d’aquests s’hagi de cantar pianíssimo i tot just acabat de sortir a escena amb la gola freda fa que sigui una de les àries més temudes pels tenors. De fet, el famós tenor francès Roberto Alagna va ser escridassat a La Scala de Milà després d’interpretar aquesta cèlebre ària.
AïdaAida, que també està secretament enamorada de Radamès, és la filla capturada del Rei etíop Amonasro, que ha envaït Egipte per alliberar-la de l’esclavitud. Ara bé, els seus captors egipcis no són conscients de la seva veritable identitat.
Amneris, la filla del rei egipci entra a la sala. Ella també estima en Radamès, però té por que el seu cor pertanyi a algú més. (Radamès, Amneris: Quale insolita gioia nel tuo sguardo / "En la teva mirada hi veig una alegria insòlita”).
Llavors apareix l’Aïdal’Aida, i quan en Radamès la veu, Amneris s’adona que ell sembla inquiet. Ella sospita que l’Aïdal’Aida pot ésser la seva rival però és capaç d’amagar la seva gelosia i s’apropa a ella (Amneris, Aida, Radames: Vieni, o diletta, appressati / "Vine, estimada, apropa’t").
El rei entra juntament amb el Sacerdot, Ramfis, i tota la cort de palau. Un missatger anuncia que els etíops, liderats pel rei Amonasro, se’n van cap a Tebes. El rei declara la guerra i proclama en Radamès com el seu home escollit per la deessa Isis com a líder de l’exèrcit (El Rei, el Missatger, Radamès, Aïda, Amneris, el cor: Alta cagion v'aduna / "Oh el destí caurà sobre Egipte"). Al rebre el mandat del Rei, Radamès s’encamina cap al temple de Ptah per prendre les armes sagrades (El Rei, Radamès, Aïda, Amneris, el cor: Su! del Nilo al sacro lido / "Amunt! Del sagrat riu Nil, vigileu les ribes").
Aquest quadre finalitza amb l’Aïdal’Aida sola a la sala, cantant Ritorna vincitor / “Torna vencedor”, on se sent dividida entre el seu amor com a filla, la lleialtat al seu país i l’amor per en Radamès, fent seves les paraules amb les quals els egipcis saluden en Radamès, recent nomenat general de l’exèrcit, desitjant-li la victòria. Ella també vol l’èxit del seu estimat i suposa, amb el temps, la derrota del seu pare Amonasro, rei dels etíops. Amor i deure patriòtic lluiten en el cor generós de la jove angoixada, que al final de la pàgina implora compassió als déus («Numi, pietà»).
''Escena 2: Dins del temple de Ptah''
''Escena 1: sala privada d’Amneris''
Es duen a terme danses i música per celebrar la victòra de Radamès (el cor, Amneris: Chi mai fra gli inni e i plausi / "Les nostres cançons lloen la teva glòria"'). Però, Amneris encara dubta sobre l’amor de Radamès i es pregunta si AïdaAida està enamorada del jove guerrer. Intenta oblidar els seus dubtes, entretenint el seu cor preocupat amb la dansa de les esclaves mores (els cors, Amneris: Vieni: sul crin ti piovano / "Veniu, vosaltres de cabells llargs i solts”).
Quan l’Aïdal’Aida entra a la sala, Amneris demana a tothom que se’n vagi. Esprodueix l’enfrontament entre l’Aïdal’Aida i l’Amneris: la princesa egípcia interroga molt astutament l’esclava que, involuntàriament, descobreix el seu amor per en Radamés. (Amneris, Aida: Fu la sorte dell' armi a' tuoi funesta / "El resultat de la batalla fou cruel pel teu poble..."). El contrast entre les tessitures de les dues veus (soprano i mezzosoprano), la subtilesa de l’orquestració i el tractament dels temes musicals associats als dos personatges són elements tractats per Verdi de manera admirable.
''Escena 2: La gran porta de la ciudad de Tebes''
Radamès retorna victoriós i les tropes marxen dins la ciutat. Es desenvolupa una escena d’una gran espectacularitat que serveix de justificació a posades en escena colossals. El cor inicial (Gloria all'Egitto, ad Iside / "Glória a Egipte, a Isis!") va ser adoptat pel virrei d’Egipte que va encarregar l’òpera a Verdi com a himne nacional, i s’ha convertit en un dels passatges corals més representatius de l’època.
El rei d’Egipte decreta que en aquell dia el triomfant Radamès podrà tenir el que desitgi. Els etíops cautius es troben reunits i Amonasro està entre ells. AïdaAida immediataments’acosta al seu pare, però les seves identitats veritables encara són desconegudes pels egipcis, excepte que són pare i filla. Amonasro declara que el rei etíop (ell mateix) ha mort durant el combat. AïdaAida, Amonasro i els etíops capturats supliquen al rei egipci que s’apiadi d’ells, però els egípcis demanen la seva mort (Aida, Amneris, Radamés, el Rei, Amonasro, el coro: Che veggo! .. Egli? .. Mio padre! .. Anch'io pugnai / "Què veig?.. És ell? El meu pare?").
Com a recompensa per part del rei, Radamès li suplica que no mati els presoners i els alliberi. Agraït, el rei d’Egipte declara que Radamès serà el seu successor i el promès de la seva filla (Aida, Amneris, Radamès, el Rei, Amonasro, el cor: O Re: pei sacri Numi! .. Gloria all'Egitto / "Oh Rei, pels déus sagrats..."). AïdaAida i Amonasro romanen com a ostatges per assegurar que els etíops no es venjaran de la seva derrota.
=== Acte III ===
''La riba del Nil, prop del temple d'Isis''
Es diuen oracions (Cor, Ramfis, Amneris: O tu che sei d'Osiride / "Oh tu que pertanys a Osiris...") en la vigília del casament entre Amneris i Radamès en el Temple d’Isis. Fora, AïdaAida espera trobar-se amb en Radamès tal com ho havíen planejat (AïdaAida: Qui Radames verra .. O patria mia / "Oh, la meva patria estimada!"), en la que la jove recorda la seva terra natal, que mai tornarà a veure. Aquesta romança no figurava a l’estrena d’El Caire i Verdi la va escriure per la soprano Teresa Stolz.
La inspiració de Verdi i el seu talent com a orquestrador i dramaturg arriben en el tercer acte a la seva culminació. Quasi tot l’acte està dominat per AïdaAida, quasi omnipresent, cosa que planteja a la seva intèrpret un problema feixuc: dos llargs i esplèndits duets -amb el seu pare primer i amb Radamès després- sotmeten a una prova duríssima la seva capacitat musical i la seva preparació tècnica.
Amonasro apareix i obliga a l’Aïdal’Aida perquè esbrini a través de Radamès on es troba l’exèrcit egipci (Aida, Amonasro: Ciel, mio padre! .. Rivedrai le foreste imbalsamate / "Cel, pare meu!... Altra vegada has de veure."). Quan ell arriba, Amonasro s’amaga darrere d’una roca i escolta la conversa.
En Radamès confirma que AïdaAida és la persona amb la que es casarà (Pur ti riveggo, mio dolce Aida .. Nel fiero anelito; Fuggiam gli ardori inospiti .. La, tra foreste vergini / "Et veig novament, la meva dolça AïdaAida!"), i AïdaAida el convenç per fugir al desert amb ella.
Perquè sigui més fàcil fugir, Radamès proposa anar per una ruta segura sense cap temor a ser descoberts i també revela el lloc on el seu exèrcit ha decidit atacar. En sentir això, Amonasro surt del seu amagatall i revela la seva identitat. Radamès se sent deshonrat. Simultàniament, Amneris i Ramfis deixen el temple i, quan veuen en Radamès amb el seu enemic, criden els guàrdies. Amonasro i AïdaAida intenten convèncer en Radamès perquè s’escapi amb ells, però ell ho refusa i es rendeix als guàrdies imperials.
=== Acte IV ===
''Escena 1: Saló en el Temple de la Justícia. En un costat està la porta que porta a la cel·la de la presó d'en Radamès.''
Destaca la gran escena d’Amneris, comença cantant ella sola (L'aborrita rivale a me sfuggia / "La meva rival odiada s’ha escapat") desitja salvar en Radamès. Diu que se l’emportin i aleshores segueix l’escena amb ella i en Radamès. Li demana a ell que negui les acusacions, però en Radamés ho rebutja. El jove, traïdor involuntari a la seva pàtria i sense possibilitat de recuperar l’Aïda, només desitja morir. Segur que com a càstic, serà condemnat a mort, Amneris li demana que es defensi, però en Radamès ho rebutja fermament. Ell se sent alleujat en saber que l’Aïdal’Aida encara està viva i confia que ella haurà arribat al seu país (Amneris, Radamés: Gia i Sacerdoti adunasi / "Ja els sacerdots s’estan reunint"). Amneris se sent ferida per la seva decisió.
[[Fitxer:Set design by Philippe Chaperon for Act4 sc2 of Aida by Verdi 1880 Paris.jpg|thumb|270x270px|Disseny de Philippe Chaperon pel IV Acte d'AïdaAida per l'Òpera de Paris, 1880]]
Segueix el judici del Radamès, que té lloc a fora de l’escenari; ell no respon a les acusacions de Ramfis i és condemnat, mentre Amneris, que continua en escena, suplica als sacerdots que mostrin pietat. El sentencien a morir enterrat viu, i aleshores Amneris crida els sacerdots d’Isis «tigres assedegats de sang» (Escena del judici, Amneris, Ramfis i el cor: Ahime! .. morir mi sento / "Ai... Sento la mort").
''Escena 2: La porció inferior de l’etapa mostra el subterrani del Temple de Ptah; la porció superior mostra el primer pis del temple.''
En Radamès es troba en la part subterrània del temple, segellat en una volta fosca, l’han enterrat amb vida. Creu que està sol i confia en què AïdaAida estigui en un lloc més segur. Aleshores sent un suspir i descobreix que la seva estimada està a la tomba, que s’havia amagat per morir amb ell (Radamés i AïdaAida: La fatal pietra sovra me si chiuse. / "La pedra fatal ara es tanca a sobre meu.") Accepten el seu terrible destí, uneixen les seves veus en el cèlebre «O terra, addio» (Radamès: Morir! Si pura e bella / "Morir! Tan pura i bella!") i s'acomiaden de la terra i les seves penes.
A sobre de la volta, en el temple de Ptah, Amneris, impotent i profundament adolorida, implora a Isis perquè el seu adorat Radamès pugui descansar en pau, ignorant que en la seva tomba AïdaAida l’acompanyarà eternament. En el subterrani, AïdaAida mor en els braços de Radamès. (El cor, AïdaAida, Radamès, Amneris: Immenso Ftha / "Tot poderós Ptah").
== Adaptacions ==
|
