Àfrica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació |
m Revertides les edicions de 195.77.241.204. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. |
||
Línia 28:
| De [[UTC]]-1 ([[Cap Verd]]) a [[UTC]]+4 ([[Maurici]])
|}
L{{'}}'''Àfrica'''<ref>Dintre d'un context pot anar amb article o sense: [http://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/llengua/pdf/articletoponimsestrangers.pdf publicació de l'Idescat]</ref> és un dels cinc [[continent]]s, el tercer més gran del món. Està situat entre els 17°30´ W, on es troba el [[Cap Verd (Senegal)|cap Verd]] ([[Senegal]]); els 51°25´ E, on hi ha el [[cap Hafun]] ([[Somàlia]]); els 37°20´ N, al [[cap Blanc (Tunísia)]]; i els 34°50´ S, on hi ha el [[cap Agulhas]] ([[Sud-àfrica]]). El continent té una superfície total de 30.221.532 km², el 22% de la superfície terrestre. Està unit a l'[[Àsia]] per l'[[istme de Suez]] i l'envolta l'[[oceà Índic]] a l'est, l'[[oceà Atlàntic]] a l'oest i la [[mar Mediterrània]], que la separa d'[[Europa]], al nord.
Àfrica, particularment el centre d'[[Àfrica Oriental|Àfrica oriental]], és àmpliament considerada per la [[comunitat científica]] com l'origen dels [[humans]] i del grup dels [[homínids]] (grans [[simis]]), com ho demostra el descobriment dels primers homínids i els seus avantpassats, així com formes posteriors que han estat datades de fa aproximadament set milions d'anys, incloent-hi ''[[Sahelanthropus tchadensis]]'', ''[[Australopithecus africanus]]'', ''[[Australopithecus afarensis|A. afarensis]]'', ''[[Homo erectus]]'', ''[[Homo habilis|H. habilis]]'' i ''[[Homo ergaster|H. ergaster]]'', i el primer ''[[Homo sapiens]]'' (humà), descobert a [[Etiòpia]], data de fa uns 200.000 anys.<ref>{{ref-web| url = http://web.utah.edu/unews/releases/05/feb/homosapiens.html| títol = Homo sapiens: University of Utah News Release: Feb. 16, 2005
}}</ref>
== Nom ==
L'etimologia del seu nom és controvertida. ''Àfrica'' ve del [[llatí]] i es refereix a la terra dels "afer", que sembla que seria una tribu [[berbers|berber]]. D'altres diuen que és una evolució d'una paraula [[fenícia]] per a dir 'pols', i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir 'amb molt de sol'.
== Història ==
{{AP|Història d'Àfrica}}
[[Fitxer:Tutanchamun Maske.jpg|thumb|Màscara del [[faraó]] [[Tutankhamon]]]]
La història de l'Àfrica es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la [[prehistòria]] i les primeres civilitzacions, amb l'auge d'[[Egipte]]; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència.
La història antiga d'Àfrica presenta, amb l'excepció d'[[Egipte]], un aspecte molt perifèric. L'actual [[Magrib]] experimentà els processos exògens de les colonitzacions grega a la [[Cirenaica]] i fenícia a [[Cartago]] i, finalment, la conquesta romana, totes orientades vers la [[Mediterrània]]. La [[conquesta d'Egipte]] per [[Alexandre el Gran]] donà a la ciutat d'[[Alexandria]] una projecció universal i la conquesta romana incorporà el nord d'Àfrica a la seva civilització. L'existència d'estats indígenes, com [[Numídia]], no reeixí a transformar aquesta part d'Àfrica en un nucli de poder i de cultura autònom i durador. El Regne de [[Kus]] fou l'intermediari de productes i d'influències entre el món mediterrani i l'interior del continent. La difusió, probablement des de [[Núbia]], de la metal·lúrgia del ferro a l'Àfrica negra vers el [[350]] dC, succeí immediatament les indústries neolítiques. El més antic estat registrat fora de l'àrea mediterrània és el regne abissini d'[[Axum]], fundat pels descendents dels semites immigrats des d'[[Aràbia]], que fou cristianitzat sota la influència de les comunitats de l'alt Egipte, i adoptà el monofisisme com a religió oficial (s. IV).
L'estat etiòpic ha estat vehicle i objecte de múltiples influències exteriors (grecoromana, àrab, persa, índia, etc.), bé que l'expansió islàmica en provocà l'aïllament fins al s. XV. A banda de les cultures [[Nok]] ([[900 aC]]-[[200]] dC), del [[Txad]] (s. X i XI) i la civilització [[ioruba]] d'[[Ife]] (s. XII i XIII), poc conegudes, la primera entitat política i cultural del [[Sudan]] de la qual hi ha notícia historiogràfica és el Regne de [[Ghana]], fundat vers el s. IV dC i basat en la seva avantatjosa posició respecte a les rutes comercials entre els territoris negres i els de l'Àfrica septentrional i sahariana. La màxima extensió fou assolida per Ghana durant els s. IX a XI. La conquesta àrab del nord d'Àfrica al s. VI marcà decisivament l'evolució del continent.
La religió, la cultura i la llengua dels àrabs hi arrelaren definitivament i subsistiren pocs nuclis heterogenis (cristianisme copte a Egipte; nuclis de llengua berber al Magrib, on el cristianisme s'extingí totalment vers el s. XII i el Regne d'Axum, que presentà una resistència considerable). La penetració islàmica al sud del Sàhara s'hi afermà amb la constitució al [[Senegal]] de la secta religiosa i militar dels [[almoràvits]] ([[1042]]), que conqueriren el Regne de Ghana ([[1076]]), destruït definitivament a mans de l'imperi musulmà i negre del [[Mali]] ([[1240]]), el qual arribà al màxim de la seva extensió sota [[Gongo Müsà]] ([[1312]]-[[1337]]). Comprenia des de l'[[Oceà Atlàntic|Atlàntic]] fins als estats [[haussa]]. Conquerit per la dinastia [[Dia]], fundadora de l'Imperi [[songhai]], aquest representà, sota [[Sonni ‘Ali]] ([[1468]]-[[1492]]), una reacció contra l'islam a favor de les tradicions paganes. Els [[Askia]] destronaren els Dia ([[1493]]), retornaren a l'islam i governaren Songhai fins a la conquesta marroquina ([[1591]]).
Altres estats i pobles negres del Sudan occidental observaren una actitud de resistència contra l'islam, com els [[mossi]] i els haussa. A la sortida meridional de la ruta que porta de la Mediterrània a la regió del Txad, a través del [[Tibesti]], es constituí el Regne de [[Kanem-Bornu]], islamitzat des del s. XI i que arribà al seu apogeu comercial i territorial, basat en el tràfic d'esclaus, durant el s. XVI. A partir d'aquest segle, els estats interiors s'empobriren, i el gros de l'intercanvi passà al litoral, on la navegació europea havia obert noves sortides als productes africans, i on es constituïren o es renovaren altres estats ([[Aixanti]], [[Dahomey]], [[Ioruba]], [[Benín]]), els quals, mitjançant
armes de foc europees, adquiriren una superioritat militar sobre els pobles de l'interior.
En els imperis del Mali, Songhai i Kanem-Bornu i a les ciutats estat haussa, l'islam es desenvolupà amb vitalitat pròpia (escola de [[Tombouctou]]). Per la seva banda, els [[fulbes]] s'estengueren des de les vores del [[Senegal]] cap a l'est (s. XIV) i constituïren un imperi des del Níger fins a [[Regió d'Adamawa|Adamaua]]. [[Ahmadu Lobo]] constituí un altre estat que desplaçà els [[bambares]]. El mande [[Samöri Türi]] constituí a l'[[Alt Níger]] (final del s. XIX) l'últim Imperi sudanès, dominat pel terror, com ho fou també el del caçador d'esclaus [[Räbah]], que s'estenia del Txad al [[Kordofän]]. Els nòmades àrabs del Sudan oriental n'islamitzaren els pobles autòctons, els quals fundaren el regne islàmic de [[Funj]], que durà fins al s. XIX.
=== Colonització i independència ===
[[Fitxer:BLAKE10.JPG|thumb|Medalló oficial de la Societat britànica antiesclavatge. La inscripció diu: «que jo no sóc un home i un germà?»]]
A inicis del s. XV, comença l'era dels grans descobriments europeus. El [[1416]], els portuguesos, sota la direcció de l'infant [[Enric el Navegant]], emprengueren l'exploració sistemàtica de la costa africana occidental en cerca del desitjat pas cap a l'oceà [[Índic]], objectiu completat per [[Vasco da Gama]], el [[1498]]. Cal remarcar que, amb l'excepció d'[[Abissínia]], entre el s. XV fins a l'establiment del tràfic d'esclaus en gran escala (s. XVII i XVIII), Àfrica no era considerada un centre d'interès ni d'explotació, ans una escala en la ruta de l'[[Índia]]. La fundació a [[Londres]], el [[1788]], de la British African Association, amb finalitat científica, econòmica i humanitària (combatre l'esclavitud), a la qual s'afegí el "zel missioner", fou l'inici de l'exploració africana per part dels europeus: [[Mungo Park]], [[Hugh Clapperton|Clapperton]], [[Dixon Denham|Denham]] i [[Walter Oudney|Oudney]], [[Lander]], [[Caillié]], [[David Livingstone|Livingstone]], [[Heinrich Barth|Barth]], [[Richard Francis Burton|Burton]], [[John Hanning Speke|Speke]], [[Grant]], [[Friedrich Gerhard Rohlfs|Rohlfs]], [[Gustav Nachtigal|Nachtigal]], [[Henry Morton Stanley|Stanley]], [[Pierre Savorgnan de Brazza|Brazza]] i [[Jean-Baptiste Marchand|Marchand]] foren alguns dels exploradors més destacats entre [[1795]] i [[1898]]. Altrament, llevat de [[Sud-àfrica]], al sud del [[Sàhara]], els europeus es limitaren, fins ben entrat el {{segle|XIX}}, a establir enclavaments costaners des d'on practicaven el comerç.
Els primers en foren els portuguesos (fundació d'[[Elmina]], [[1482]]; [[Illa de São Tomé|São Tomé]], 1493 i [[Mpinda]], [[1501]]), en els quals la influència islàmica impedí que s'estengueren a la costa oriental. La presència portuguesa donà lloc al [[Regne del Congo]]. El tràfic d'esclaus, practicat pels musulmans des de feia segles, prengué al {{segle|XVII}} un volum extraordinari i constituí, i fins a principis del s. XIX, un dels factors més decisius en la història d'Àfrica. L'opinió europea contra l'esclavitud provocà la prohibició del tràfic negrer i, més tard, l'abolició de l'esclavitud, ratificada en el [[congrés de Viena]] el 1815. Amb esclaus alliberats i d'altres que ja ho eren a [[Amèrica]], el [[1847]], hom fundà la República de [[Libèria]], únic estat independent de l'Àfrica negra per més de cent anys. Els estats musulmans no es consideraren obligats per la prohibició, cosa que aprofitaren les potències europees per a justificar-hi la intervenció en nom de l'humanitarisme. La prohibició del tràfic d'esclaus, per altra banda, eliminà la base econòmica dels estats negres de la costa.
L'ocupació del [[cap de Bona Esperança]] per part dels neerlandesos de les [[Províncies Unides]] ([[1652]]) convertí aquesta regió en l'única d'Àfrica amb una població nombrosa de colons europeus, els afrikaner, descendents dels pagesos (bòers) neerlandesos. En el seu avenç, exterminaren els [[hotentots]] i els [[boiximans]] i toparen amb els [[bantus]] del grup [[nguni]] ([[1780]]), i hi entraren en conflicte, sobretot en el període en què regnà el cap zulu [[Chaka]] ([[1787]]-[[1828]]), el qual creà una temuda organització militar. La incorporació del Cap per la [[Gran Bretanya]] ([[1814]]) despertà l'oposició dels [[afrikaner]], que emigraren cap a l'interior ([[1837]], el gran trek), on consolidaren llurs repúbliques independents fora dels límits de la colònia britànica. Però el descobriment de les mines de diamants ([[1867]]) originà la Guerra anglobòer.
A Abissínia, el [[Ras Kassa]] ([[Teodor II d'Abissínia|Teodor II]], [[1855]]) acabà amb l'anarquia iniciada al s. XVI. Derrotat pels anglesos (1867), aquests entronitzaren el negus [[Johan IV]]. El seu successor, [[Menelik]], que havia fundat [[Addis Abeba]] ([[1883]]), continuà des del [[1885]] la tasca d'organització i de modernització de l'imperi i resistí amb èxit la pressió italiana.
La colonització del continent al sud del Sàhara, llevat del cas de l'Àfrica meridional, del Senegal i d'[[Angola]], no començà fins passada la meitat del s. XIX. El decandiment del comerç que la supressió del tràfic d'esclaus comportà féu entrar en crisi les companyies propietàries dels establiments mercantils de la costa i els estats hi prengueren la iniciativa. En la conferència de [[Berlín]] ([[1884]]-85), fou establert el principi de l'ocupació efectiva com a condició de reconeixement de sobirania; hom reconegué la sobirania francesa sobre el Congo i fou establerta una zona de lliure comerç d'oceà a oceà, l'anomenada ''Conca Convencional del Congo''.
El procés d'ocupació dels territoris i de les esferes d'influència que s'havien atribuït les potències amb motiu del repartiment motivà conflictes entre les potències colonitzadores ([[Fachoda]], [[1898]] i [[Agadir]], [[1911]]), la conquesta francesa del Sudan i guerres amb alguns dels pocs estats africans independents: la temptativa fracassada d'Itàlia sobre Abissínia (desastre d'[[Adua]], el [[1896]]) i, sobretot, la Guerra anglobòer ([[1899]]-[[1902]]), que acabà amb la submissió dels estats dels afrikaner, i amb la constitució de l'autònoma Unió Sud-africana ([[1910]]).
Des de l'edat mitjana, tot el nord d'Àfrica menys el [[Marroc]] era sota el domini turc, bé que, des de principis del s. XIX, el poder era a mans dels beis d'[[Alger]], dels beis [[Husaynita de Tunísia|husseinites de Tunis]], d'una oligarquia local a [[Trípoli (Líbia)|Trípoli]] i dels mamelucs a Egipte. El [[1804]], però, Muhammad ‘Ali expulsà del poder els mamelucs i començà a posar les bases del modern estat egipci. El [[1830]], les tropes franceses, pretextant la repressió de la pirateria barbaresca, iniciaren la conquesta d'[[Algèria]] i convertien Tunis en un protectorat francès. [[Itàlia]] conquerí Trípoli en guerra contra [[Turquia]]. El mateix Egipte caigué en un estat de protectorat britànic, de fet ([[1882]]). Les tropes britàniques i egípcies, comandades per ''lord'' [[Kitchener]], convertiren l'imperi de Muhammad ‘Ali en condomini angloegipci (1898). El Marroc, finalment, acabà formalitzant ([[1912]]) el seu estatus de protectorat, dividit entre Espanya i França, amb la creació, a més, del territori internacional de Tànger.
Al principi del s. XIX, i aprofitant l'obra dels colonitzadors europeus, catòlics i protestants hi iniciaren una obra missionera àmplia. Després de la [[Primera Guerra Mundial|Primera Guerra mundial]], la Societat de Nacions creà els mandats, territoris de les potències vençudes confiats a un estat amb l'encàrrec d'administrar-los. L'única variació territorial important fins a la [[Segona Guerra Mundial|Segona Guerra mundial]] fou la conquesta italiana d'Abissínia (1935-36). En el període següent a la Primera Guerra mundial, el desenvolupament general de l'economia mundial féu sorgir un nou interès envers Àfrica com a font de matèries primeres i el creixement del cos de funcionaris nadius, i cal remarcar l'existència d'una classe militar africana al servei dels colonitzadors que, més tard, havia de pesar decisivament en el futur dels països ja independitzats.
En el període d'entreguerres, els conflictes derivats de l'anticolonialisme augmentaren (oposició a Egipte al domini britànic, alçament d'[[Abd el-Krim]] al [[Rif]] contra [[Espanya]], etc.). La Segona Guerra mundial accelerà el procés cap a l'autodeterminació dels països africans. Els antics mandats de la Societat de Nacions foren transformats en territoris fideïcomís. El [[1947]], Itàlia renuncià a les seves colònies: [[Eritrea]] fou annexionada a [[Etiòpia]] i [[Líbia]] esdevingué independent ([[1951]]); [[Somàlia]] assolí la independència el 1960 en unir-se-li la [[Somàlia Britànica]]. El [[1958]], [[De Gaulle]] intentà encara, amb la Communauté, de mantenir-ne el conjunt, però el 1960 concedí a tots els membres la total independència. El Marroc, protectorat francoespanyol, i Tunísia, protectorat francès, aconseguiren el [[1955]] i el [[1956]] la restitució de la sobirania. Algèria assolí la independència en una guerra sagnant ([[1954]]-[[1962]]), després de la qual gran part dels colons francesos abandonaren el país.
| |||