Diferència entre revisions de la pàgina «Partit Comunista de la Federació Russa»

m
Robot elimina tags span que no fan res.
m (Robot elimina tags span que no fan res.)
El partit va ser fundat al febrer de 1993 en un 'Segon Congrés Extraordinari', declarant-se a si mateix com el successor del Partit Comunista de la RFSS de Rússia.<ref>American University (Washington, D.C.), y Moskovskiĭ gosudarstvennyĭ universitet im. </ref>
 
El seu líder és [[Guennadi Ziugànov|Gennadi Ziugánov]], co-fundador del partit a principis de 1993 al costat d'altres ex alts càrrecs de la [[Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques|URSS]] com Iégor Ligatxov i Anatoli Lukiànov, entre  altres. Ziugànov va ser un crític de Aleksandr Iàkovlev, el "padrí de la [[Glàsnost|glásnost]]", al [[Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica|Comitè Central del PCUS]], i després del col·lapse de la Unió Soviètica en 1991 es va fer actiu en el moviment "patriòtic nacional" rus, sent el president del Front de Salvació Nacional (per això alguns autors l'esmenten com a nacionalista).<ref>[http://www.heritage.org/research/russiaandeurasia/fyi108.cfm Who Are You, Comrade Zyuganov?]</ref><ref>{{ref-llibre|url=http://books.google.ru/books?id=_1kkQYEq_P0C&pg=PA69&lpg=PA69&dq=Zyuganov+national-patriotic+movement&source=bl&ots=M8UxqcUtRu&sig=OQfk3V6pdxyZf1iI5YBgUoPhz0c&hl=ru&ei=mb2-SZurDODZmQfm9LiwDg&sa=X&oi=book_result&resnum=1&ct=result|títol=The Communist Party in Post-Soviet Russia, by ''Luke March''|editorial=Books.google.ru|data=|consulta= 19 de febrer de 2011}}</ref><ref>{{ref-llibre|url=http://books.google.com/books?id=8wdQj-XmW4UC&pg=PA179&dq=communist+party+of+russian+federation+nationalist|títol=Russian politics and society - Google Books|editorial=Books.google.com|data=|consulta= 19 de febrer de 2011}}</ref> Entre els primers col·laboradors externs estava el filòsof eurasianista Aleksandr Dugin que va ajudar a redactar els primers documents del partit i va empènyer al mateix en la direcció del nacionalisme.
 
Va obtenir el 12,4% dels vots a la [[Duma]] en les primeres eleccions legislatives de 1993, i posteriorment va obtenir un fort creixement, més que cap altre partit, obtenint el 22% en les eleccions legislatives de 1995.
Els suports electorals del PCFR van disminuir considerablement en les eleccions legislatives de 2003, en les quals el partit va obtenir gairebé la meitat dels vots obtinguts en els anteriors comicis, arribant amb prou feines el 13%, amb 51 dels 450 escons. Ziugánov va descriure aquelles eleccions com un "espectacle repugnant" i va acusar al Kremlin de crear un "partit Potiomkin" (el Ródina o Pàtria) per robar-li els seus vots.
 
Entre els ex membres del PCFR estan molts polítics populars, que es van separar després que les seves ambicions en el partit principal van xocar amb les de Ziugánov, qui tenia un major suport. Gennadi Selezniov en 2001, Serguéi Gláziev en 2003 i Gennadi Semiguin en 2004 van ser els més notables "dissidents". Alguns comentaristes caracteritzen l'ala dominant de Ziugánov com a nacionalista o  'popular-patriòtica' (que sovint és utilitzada pels propis militants del partit), en lloc de marxista-leninista ortodox.<ref>Ethnic Nationalism in the Russian Federation por Anatoly M. Khazanov; Daedalus, Vol. 126, 1997</ref> Altres observadors consideren que només la minoritària fracció de Richard Kosolápov del PCFR són realment comunistes ideològicament.<ref>{{ref-web|autor=Andrey Shabaev|url=http://www.partinform.ru/ros_mn/rm_5.htm|títol=Российская многопартийность. Глава 5|editor=Partinform.ru|data=|consulta= 19 de febrer de 2011}}</ref>
 
Una fracció va criticar la decisió de fer candidats a "[[Riquesa|milionaris]]" (com Serguéi Sobko, director general i amo de l'empresa TEKHOS) en les llistes del PCFR, una cosa que va ser vista com una contradicció amb la ideologia marxista-leninista i les polítiques antioligàrquiques del partit.
Al febrer de 2005 el PCFR va aconseguir batre al partit oficialista del Kremlin, [[Rússia Unida]], en les eleccions per a la legislatura regional del [[Nenètsia|districte autònom Nenetsia]], obtenint el 27% del vot popular. En les eleccions per a la [[Duma]] de [[Moscou]] celebrades el 4 de desembre de 2005, el partit va obtenir el 16,75% i 4 escons. Aquest va ser el millor resultat pel PCFR a Moscou. En opinió d'alguns observadors, l'absència del partit Ródina va contribuir a l'èxit dels comunistes.
 
L'11 de març de 2007, es van celebrar les eleccions per a legislatures regionals i locals 14. El PCFR va tenir un resultat molt bo i va augmentar els seus vots en la majoria dels territoris; va obtenir el segon lloc a l'[[Província d'Oriol|Óblast d'Oriol]] (23.78%), [[Província d'Omsk|Óblast de Omsk]] (22,58%), [[Província de Pskov|Óblast de Pskov]] (19.21%), [[Província de Samara|Óblast de Samara]] (18,87%), [[Província de Moscou|Óblast de Moscou]] (18,80%), [[Província de Múrmansk|Óblast de Múrmansk]] (17.51%) i  [[Província de Tomsk|Óblast de Tomsk]] (13.37%).<ref>{{ref-web|url=http://www.cprf.ru/news/party_news/48021.html|títol=??????????? ???? ????|editor=Cprf.ru|data=|consulta= 19 de febrer de 2011|urlarxiu=http://web.archive.org/web/http://www.cprf.ru/news/party_news/48021.html|dataarxiu= 29 de novembre de 2015}}</ref> Aquests resultats van demostrar que el PCFR era el partit d'oposició més important a Rússia.
 
El 21 de maig de 2007, el PCFR va obtenir un important èxit en les eleccions municipals de [[Volgograd|Volgogrado.]] El candidat comunista Román Grebénnikov va ser elegit com a alcalde amb el 32.47% dels vots. Grebénnikov és l'alcalde més jove d'una capital regional. No obstant això, des que Román Grebénnikov va canviar la seva lleialtat a Rússia Unida, va irritar a molts comunistes que l'acusen d'usar el PCFR com una eina per a ser elegit.
 
=== Denúncies per frau electoral ===
En les eleccions presidencials de 2008, el líder del PCFR Gennadi Ziugánov es va presentar novament com a candidat a la presidència, obtenint el segon lloc amb un 17,8% (13,243,550 vots). Ziugánov fins i tot va aconseguir vèncer al candidat de Rússia Unida [[Dmitri Medvédev]] en alguns petits pobles i ciutats. Després de l'elecció, Ziugánov va dir que els seus partidaris havien descobert nombroses violacions i que hauria d'haver obtingut almenys el 30% dels vots i va agregar que posaria en dubte els resultats en els tribunals. Algunes setmanes més tard, la Comissió Electoral Central de Rússia va admetre que la majoria de les queixes del PCFR respecte a les violacions durant les eleccions van ser ben fundades i justificades, però no hauria canviat el resultat de les votacions.<ref><span class="broken-link">http://www.russiatoday.ru/news/news/22465</span><span class="broken-link"></span><span> </span>(enlace roto disponible en [[Internet Archive]]; véase el [//web.archive.org/web/*/http://www.russiatoday.ru/news/news/22465 historial] y la [//web.archive.org/web/2/http://www.russiatoday.ru/news/news/22465 última versión]).<span></span></ref>
 
El 7 d'abril de 2011, el candidat pel PCFR Ilya Potapov va guanyar les eleccions municipals a la ciutat de Berdsk amb una victòria aclaparadora sobre el candidat de [[Rússia Unida]].
 
== Electorat ==
El PCFR té el seu bastió a les grans ciutats, als centres industrials i científics importants (els anomenats "[[Naukograd|naukogrados]]") i a les petites ciutats al voltant de [[Moscou]].<ref><span class="broken-link"><span class="citation web">[http://web.archive.org/20090828113147/orenkprf.narod.ru/ookkprf.html «Оренбургский Областной Комитет КПРФ» &#x5B;Comité regional del PCFR de Oremburgo&#x5D;] (en ruso). </span></span></ref> Per exemple, un dels llocs electorals on el PCFR va obtenir èxit durant les eleccions legislatives russes de 2007, va ser la [[Universitat Estatal de Moscou]].<ref>{{ref-web|url=http://www.apn.ru/publications/article18702.htm|títol=Агентство Политических Новостей|consulta= 14 de desembre de 2007|llengua=ruso|títulotrad=Agencia del Noticias Políticas}}</ref>
 
L'electorat del partit es compon principalment de jubilats, obrers industrials i empleats de les organitzacions sense finalitats de lucre.[cita  {{Citació necessària|data=juny de 2016}} En els últims anys també han vist un creixement en el seu suport dels grups de joves d'esquerres, com l'Avantguarda de la Joventut Vermella.<sup contenteditable="false"></sup> Un representant del PCFR va estar present en la Conferència de "L'Altra Rússia" dels partits d'oposició en 2006. També les eleccions recents de 2007 van ser testimoni d'un nombre creixent d'electors no esquerrans que van donar els seus vots per al partit, ja que no van trobar una altra alternativa tangible.<sup contenteditable="false"></sup>
 
Segons Mijaíl Rémizov, president de l'Institut d'Estratègia Nacional, "L'electorat del Partit Comunista de Rússia és cada vegada més variat. Ara no són només els ancians pensionistes plorant per la URSS. La ''nova classe descontenta'' està prenent forma entre els potencials votants i la major part dels seus vots va al Partit Comunista, que manté la reputació de ser la principal força d'oposició, i això afecta a la seva popularitat."<ref>http://web.archive.org/web/http://english.ruvr.ru/2011/08/30/55400647.html (en inglés)</ref>
1.284.665

modificacions