Personalitat: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correcció posició plantilla:autoritat |
Cap resum de modificació |
||
Línia 1:
La '''personalitat''' és el constructe psicològic que fa referència al còmput de característiques psíquiques d'un individu. Aquestes característiques, físiques, genètiques i socials que reuneix un individu, són les que el fan diferent i únic respecte de la resta. En tant, la interrelació de totes aquestes característiques, generalment estables, seran les que determinaran la conducta i el comportament d'una persona i, d’aquesta manera predir la resposta que pot donar un individu davant una determinada circumstància o estímul.
En bona part, la personalitat està determinada pels gens, que ens proporcionen una gran varietat de predisposicions. Però l'ambient i les experiències de la vida (pares, societat, amistats, cultura, etc.) s'ocupen de modelar totes aquestes possibilitats en una direcció o una altra. Per tant, encara que puguem canviar la nostra manera de ser, ho fem en base a aquestes característiques de personalitat amb què hem vingut al món.
L'aspecte dinàmic de la personalitat permet apreciar que tots els éssers humans experimenten intercanvis de manera constant amb el medi que els envolta. Pel que fa a les formes de pensar i d'actuar, mostren que la personalitat està composta per una vessant interna (pensament) i una altra vessant de caràcter externa (simbolitzat en la conducta).
Així doncs, la personalitat està composta per dos elements: temperament i caràcter, un té un origen genètic i l'altre de tipus social, és a dir, el determinarà l'ambient en el qual viu l'individu. El temperament, seria el grau de càrrega emotiva que l’individu estableix a les coses. I per l'altre costat, el caràcter indicarà la manera a través del qual actuem, ens expressem i pensem.
==Origen del concepte==
La paraula personalitat, igual que la de "persona", deriva del llatí "personam", paraula que designava la màscara amb què es tapaven la cara els actors durant les representacions dramàtiques. Fa referència a allò que es percep o a la forma que s'apareix davant els altres. Aquest origen es veu clar en un dels significats actuals de la paraula personalitat, segons el qual "aquesta és una màscara que serveix per disfressar l'íntima individualitat i que representa només la ment col·lectiva" (Jung). Segons això, cada home, en aquesta comèdia o tragèdia que és la vida, porta posada una màscara que li serveix precisament per ocultar el seu veritable Jo, el seu Jo íntim. A poc a poc, el terme va anar passant del seu significat concret a altres esferes de la societat, més enllà del teatre.
El concepte de personalitat guarda una estreta relació històrica i teòrica amb el de “persona”, que té un caràcter més filosòfic, i els orígens es remunten a les creences religioses més antigues. La paraula “persona” va significar al principi lo aparent, el postís, és a dir, el caràcter de l'ésser humà creat per l'autor dramàtic i que l'actor encarnava en l'escena. No era, per tant, el veritable caràcter de l'actor, que quedava ocult després de la màscara.
==Història i evolució==
'''TEMPERAMENT'''
Es comença a qüestionar-se sobre la personalitat en la prehistòria, per part de la filosofia i literatura (pel que fa a la etopeya, text literari que consisteix en la descripció dels trets psicològics d’una persona), i la medicina, que va parlar del temperament i la constitució. A partir d’aquests dos conceptes, es va començar a parlar de personalitat.
El que va proposar la medicina (Teoria d’Hipòcrates, 460 - 370 a.C.) va ser un model de 4 tipus de personalitat segons els elements naturals; aire (càlid i optimista), terra (sec i trist), foc (càlid i irascible) i aigua (fred i apàtic).
Més tard es va començar a parlar del temperament com a tal, durant la època grega; comença a existir la idea que existeix una base biològica de la personalitat humana. Aquests defensaven que existien 4 humors segons els fluids corporals bàsics, cadascun determinat per l’excés d’un dels fluids: la bilis negra determina el melancòlic (semblant al de “terra”), el flema determina el flemàtic (semblant a l’”aigua”), la sang determina el sanguini (semblant a l’”aire”) i la bilis groga determina el colèric (semblant al de “foc”).
Altres autors més actuals també consideraven el temperament com a base de la personalitat: Buss i Plomin creien que aquest era només la personalitat del nen, mentre que Allport i Kagan defensaven que el temperament era el nucli emocional de la personalitat adulta. A partir d’aquesta última visió, Chess i Thomas van desenvolupar l’estudi de les característiques bàsiques del temperament infantil, que mesurava diferents dimensions (activitat, adaptació a l’entorn, sensibilitat a estímuls, etc) dels nens per determinar si eren “fàcils, difícils o inhibits”, i així poder predir la personalitat dels mateixos quan fossin adults.
'''SIGMUND FREUD I EL PSICOANÀLISI'''
L’aparició de la teoria del psicoanàlisi de Freud (1886) va suposar la tornada de la personalitat com a tema d’estudi de la psicologia. Freud parlava de l’estructura psicològica dividida en 3 parts relacionades: l’allò, el jo i el superjo, i la seva relació i equilibri determinava la conducta i decisions de la persona.
'''TIPOLOGIA FÍSICA I PERSONALITAT'''
Els seguidors d’aquestes teories defensaven que existia una relació entre la tipologia física/constitució biològica de les persones i la seva personalitat. Els autors més destacats en aquest corrent van ser E. Kretschmer i W. Sheldon.
Kretschmer (1888) → la seva teoria de la personalitat va determinar 3 tipus bàsics de físic, els quals tenien associats certs trets de personalitat cadascun i més o menys tendències a certes malalties
* Constitució pícnica → així definia a les persones obeses o amb sobrepès, les quals tenien tendència a trastorns mentals maniaco-depressives.
* Constitució muscular → eren els cossos atlètics, els quals tendien més a tenir epilèpsia.
* Constitució astènica → es referia als físics prims, que tenien tendència a l’esquizofrènia.
Sheldon (1898) → seguint la línia d’estudi de Kretschmer, va associar cadascun de les 3 tipologies físiques a estats embrionaris/somatotipus i als seus respectius trets de personalitat
* Cos endomòrfic (pícnic) → persones rodones, suaus, amants del menjar, tolerants, sociables, animades, afectuoses.
* Cos mesomòrfic (muscular) → persones musculades, dures, adventureres, coratjoses, indiferents al perill i a opinions alienes, competitives.
* Cos ectomòrfic (astènic) → persones primes, delicades, auto-conscients, introvertides, inhibides, poc expressives.
'''EVOLUCIÓ 1930 - 1950'''
Durant els anys 30, es va produir el sorgiment de la psicologia de la personalitat com a disciplina científica independent, apareixent al 1932 la primera revista dedicada específicament a l’estudi de la personalitat: “Character and Personality”, l’objectiu de la qual era unir els estudis alemanys, britànics i americans en l’àmbit.
L’any 1937 es publica la primera edició del llibre d’Allport “Personality”. Aquesta publicació és una fita en el sorgiment acadèmic de la disciplina de la psicologia de la personalitat, és més; es considera l’inici oficial d’aquesta.
Durant les dècades dels 40 i 50, es produeix un moment de consolidació i expansió de la psicologia de la personalitat; hi han aportacions des de la psicologia clínica (Rogers, Kelly) i des dels models/teories factorialistes (Cattell, Eysenck)
'''MODELS LÈXICO-FACTORIALS'''
Es basen en la importància de les paraules a l’hora de descriure els trets de la personalitat, a partir d’adjectius. Es parteix de la hipòtesi de “l’enfocament lèxic” de L.R. Goldberg, on defensa que aquells trets més significatius i més comuns era més probable que tinguessin un mot que els descrigués. A partir d’aquí, la pràctica d’aquests models per trobar els factors bàsics de la personalitat es basava en un buidatge de diccionari: buscar adjectius en aquest que descriguessin el comportament, eliminar els sinònims i els poc coneguts, i quedar-se amb els essencials.
Això ho van dur a terme Allport i Odbert al 1936, quan van trobar 4.504 paraules relacionades amb trets psicològics. Més tard, R.B Cattell va seguir el seu treball, reduint aquests mots a 171 descriptors, amb els quals va realitzar una anàlisi factorial, deixant 16 factors (12 de primer ordre i 4 de segon). Aquests va ser la base de l’actual model del “Big Five”, ja que, a partir dels trets d’Allport i Odbert, altres autors (Norman al 1967 i Goldberg entre els 70 i 80) van seguir reduint els factors, fins quedar-se només amb 5: neuroticisme, extraversió, obertura a l’experiència, cordialitat i responsabililtat.
Aquest model del “Big Five” es va avaluar amb dos tests: el NEO-PI-R (creat per Costa i McCrae) i el NEO-FFI. Més tard, però, es va ampliar aquest model, afegint un nou tret: la honestedat-humilitat. Aquest nou model, va ser anomenat HEXACO.
Per últim, en els models lèxico-factorials, també existia l’anomenada Tríada Fosca; tres trets psicològics valorats negativament: narcisisme, maquiavel·lisme i psicopatia.
'''MODELS BIOLÒGICO-FACTORIALS'''
Els defensors d’aquests models es basen en la genètica a l’hora de descriure la personalitat.
* H. Eysenck (1940): Teoria del temperament
Proposa un enfocament científic, la concepció de la personalitat basada en la genètica
Defineix la personalitat com una organització més o menys estable i duradora del caràcter, temperament, intel·lecte i físic d’una persona, que determina la seva adaptació única a l’ambient.
* Model bidimiensional E-N
La personalitat es forma arrel dels trets “extraversió” (sensibilitat i cerca de l’estimulació dels sentits) i “neuroticisme” (força de la reacció a estímuls estressants), i l’individu té uns trets de personalitat o uns altres segons quina combinació tingui d’aquests dos factors.
* Model PEN
Partint del model anterior, va afegir el tret “psicoticisme” (fredor emocional i falta de sensibilitat)
* Zuckerman (1983)
Va estudiar els efectes de la privació sensorial, i les diferències en aquest aspecte entre els individus. Per explicar-les va proposar una nova dimensió de la personalitat: la “percaça de sensacions”, que es defineix com la necessitat de rebre sensacions noves, variades, provinents d’experiències intenses, que impliquen risc.
'''EVOLUCIÓ 1940 - 1990'''
A més de les aportacions de Eysenck i Zuckerman, durant les dècades dels 40-50 va haver altres autors importants: C. Rogers, C. Jung, E. Erikson, A. Maslow, G. Kelly, A. Bandura, i F. Perls.
Entre els anys 1960-1970, es comencen a desenvolupar els tests psicomètrics coneguts (com el dels 16 factors de Cattell, ja esmentat), i fins els anys 80, comença una disputa entre diferents teories de personalitat, cosa que causa la crisi de la disciplina. No obstant, a la dècada dels 90, es recupera d’aquesta crisi i es torna a perspectives diferencialistes i models de trets (integrant aportacions socials sobre cultura, clíniques, etc). També, es comencen a tenir en compte altres variables com la psicobiologia, les emocions, estudis de vides, etc.
Actualment, els àmbits d’interès de la psicologia de la personalitat són molt diversos: genètica, cognició, motivació, patologia, etc.
==Formació de la personalitat==
| |||