|
Paral•lelament a la convocatòria del [[Concili Vaticà II]], el [[Papa Joan XXIII]] anuncià la reforma del Codi, que es retardaria fins a la finalització del Concili. Mort Joan XXIII i conclòs el Concili, [[Papa Pau VI|Pau VI]] nomenà la comissió reformadora el [[1964]].
El codi va mantenir la seva naturalesa diferent per a ambdues esglésies, la llatina i l'oriental, tal i com estava al de 1917. Els Decrets conciliars havien modificat una part substancial del Codi de 1917, i els primers treballs es dirigiren a l'adaptació i derogació dels cànons afectats. Es van realitzar consultes a tots els bisbes del món, així com a d'altres eclesiàstics i a totes les facultats de dret canònic. Es realitzaren dos projectes, el 1977 i el 1980, que van ser objecte d'estudi per canonistes, bisbes, cardenals i superiors religiosos. Amb totes les reflexions s'efectuà l'esborrany de 1982. El 25 de gener de 1983, per mitjà de la [[constitució apostòlica]] ''[[Sacrae disciplinae leges]]'', el [[Papa]] [[Joan Pau II]] promulgà el nou codi, que entrà en vigència el 27 de novembre del mateix any. Igualment creà un orgue per a la seva interpretació, la Pontifícia Comissió per a la Interpretació Autèntica del Codi de Dret Canònic, amb les mateixes funcions que tenia l'anterior comissió d'interpretació. El 1988, mitjançant la constitució apostòlica ''[[Pastor Bonus]]'', aquesta comissió es transformà en el [[Consell Pontifici per als Textos Legislatius]], amb unes competències més àmplies i articulades, entre les que s'inclouen les reformes del mateix.
Paral·lelament, amb la convocatòria del [[Concili Vaticà II]], s'abandonà la codificació oriental i es començà una nova codificació de dret oriental, que acabà el 1991 amb la promulgació del ''Codex Canonum Ecclesiarum Orientalium'', o [[Codi dels cànons de les Esglésies orientals]]. Aquest codi ve a complementar la codificació a l'Església catòlica, en estar en vigència per a les esglésies ''sui iuris''.
|
