Paul Auster: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m bot: -Universitat Colúmbia +Universitat de Colúmbia |
m canvis menors, replaced: ==Referències== → == Referències == AWB |
||
Línia 21:
== Biografia ==
Nasqué a la ciutat de Newark, suburbi de [[Nova Jersey]], fill d'una família originària d'[[Europa central]]. El seu contacte amb els llibres és bastant prematur gràcies a la [[biblioteca]] que un oncle seu traductor li deixava consultar. Entre els seus escriptors de joventut preferits es troben: [[Fiódor Dostoievski]], [[Edgar Allan Poe]], [[Miguel de Cervantes]] i [[Samuel Beckett]], entre d'altres. Començà a escriure als 12 anys, abans fins i tot de descobrir el [[beisbol]], un esport molt recurrent en les seves novel·les. Entre [[1965]] i [[1967]], estudia a la [[Columbia University|Universitat de Colúmbia]] [[literatura]] francesa, italiana i anglesa. Més tard, comença a traduir autors francesos i viatja fins a [[París]], on suspèn l'examen d'ingrés a l'''Institute des Hautes Etudes Cinématographiques'' (Institut d'Alts Estudis de Cinematografia). Tornà als Estats Units el [[1967]] i durant els deu anys següents, el treball serà dur. Escriu articles per a revistes; comença les primeres versions del ''Viatge d'Anna Blume'' i d'<nowiki/>''El palau de la lluna'', treballa en un petrolier. Al llarg d'aquests anys col·laborà amb publicacions com ''The New York Review of Books'' i en ''Harper's Saturday Review''. Posteriorment, torna a [[França]] on viurà uns tres anys ([[1971]]-[[1974]]), gràcies a les seves traduccions de [[Stéphane Mallarmé]], [[Jean-Paul Sartre]] o [[Georges Simenon]], alhora que escriu poesies i obres de teatre en un acte.
El [[1979]], just després de divorciar-se de la seva primera esposa, la també escriptora [[Lydia Davis]], i de tractar sense èxit de publicar una novel·la policíaca sota el pseudònim de ''Paul Benjamin'' (''Bala falsa''), la mort del seu pare li proporciona una petita herència que el treu dels greus problemes econòmics i l'inspira ''La invenció de la solitud'' (1982), inici del seu èxit literari i considerada per molts una obra autobiogràfica.
Es va casar per segona vegada amb l'escriptora [[Siri Hustvedt]] l'any [[1981]].
No fou fins a la publicació de ''Trilogia de Nova York'' (1985-1986) que gaudí de reconeixement internacional. Es tracta d'una sèrie de tres contes, que avançarien la publicació de la seua primera novel·la, ''El país de les últimes coses'' (1987). A aquesta, seguirien altres títols com ''El palau de la lluna'' (1989) i ''La música de l'atzar ''(1990), duta a la pantalla per Philip Hass. El [[1992]], gràcies a la seva obra ''Leviatan'' aconseguirà l'èxit total, guardonada amb el premi Medici (1993).
L'obra d'Auster es completa amb títols com: ''El quadern roig'' (1993), ''Mr. Vertigen'' (1994), ''Smoke'' (1995), ''Viure al dia'' (1997), ''Ferides d'amor'' (1999), ''El llibre de les il·lusions'' (2002), ''La nit de l'oracle'' (2003) i la recent ''Brooklyn Follies'' (2006).
Cal no oblidar els seus poemaris, ''Espais blancs'' (1983), ''Fragments del fred'' (1988), entre d'altres, així com ''L'art de la fam'' (1992), una recopilació d'articles i assaigs sobre literatura francesa, anglesa i estatunidenca.
Algunes de les seues novel·les han estat adaptades al cinema. És el cas de ''Smoke'' (1995), adaptada per Wayne Wang i amb la qual guanyà l'Independent Spirit Award. També amb Wang codirigí la seua obra ''Blue in the face'' (1995). En solitari, el ja reputat novel·lista adaptà la seua obra ''Lulú on the bridge'' (1999). En maig del 2006, començà a rodar a Portugal el seu segon llargmetratge en solitari, ''The inner life of Martin Frost'', amb un guió basat en el ''Llibre de les il·lusions''. [[David Mazzucchelli]] va adaptar al comic en [[1994]] ''La ciutat de vidre''.<ref>{{ref-web|url=https://web.archive.org/web/20130614172447/http://www.indyworld.com/indy/spring_2004/mazzucchelli_interview/ |títol= Three Questions for David Mazzucchelli |nom= Bill |cognom= Kartalopoulos |data=Primavera 2004 |editor= Indy Magazine |llengua=anglès}}</ref>
Tal volta, una de les seues activitats menys conegudes siga la seua tasca al [[PEN Club Internacional|PEN Club]], presidida per l'escriptor iranià [[Salman Rushdie]] i de la qual Auster n'és vicepresident. Es tracta d'una organització d'escriptors en paraules del mateix Auster "que promou els drets humans en el món".
El [[2006]] fou guardonat amb el [[Premi Príncep d'Astúries de les Lletres]] i publica ''Viatges per l'Scriptorium'', que tracta de la relació d'un autor amb els seus personatges, i comença la seva segona pel·lícula com a director, ''The Inner Life of Martin Frost''. L'any 2008 publica ''Un home a les fosques''.
Línia 85:
* 1997 - ''La solitud del laberint''
* 2002 - ''La història de la meva màquina d'escriure''
=== Teatre ===
Linha 92 ⟶ 91:
== Anàlisi de la seva obra ==
Paul Auster és, per excel·lència, l'escriptor de l'atzar i de la contingència. Persegueix, en l'ambient quotidià, les bifurcacions sorgides d'esdeveniments aparentment normals, fets evidents en ''Leviatan'' i ''La música de l'atzar''.
El seu estil és aparentment senzill, gràcies al seu treball i coneixement de la [[poesia]], però amaga una complexa arquitectura narrativa, composta de digressions, d'històries en la història i de miratges. També descriu la pèrdua, la inclinació als diners i els ambients vagabunds de les ciutats. Es qüestiona la identitat, especialment en la ''Trilogia de Nova York'', en la qual un dels seus personatges (que no és el narrador) es diu com ell; en el ''Leviatan'', en la qual el narrador té les seves inicials (Peter Aaron) i coneix una dona que es diu Iris (anagrama de la seva esposa Siri); o en ''La nit de l'oracle'', en què un personatge es diu Trause (anagrama d'Auster).
Són molts els qui han afirmat que les novel·les de Paul Auster són novel·les mudes. El ben cert és que en les seues obres no abunden els diàlegs, sinó que estan construïdes a partir de la juxtaposició d'escenes omplertes amb personatges que intercanvien paraules.
Pel que fa a les seves influències, en una entrevista a Joseph Mallia confessà:
<blockquote>''[[Franz Kafka]] i [[Samuel Beckett]]. Ambdós van tenir un gran impacte sobre mi. La influència de Beckett va ser tan forta que gairebé no puc sortir d'ella. Entre els poetes, em sentia molt atret per la poesia contemporània francesa i pels objectivistes americans, particularment George Oppen, que es va convertir en el meu amic. I el poeta alemany Paul Celan, que al meu entendre és el millor poeta de la postguerra en qualsevol idioma. Dels poetes vells, Hölderlin i Leopardi, els [[assaigs]] de [[Montaigne]] i [[El Quixot]], de [[Miguel de Cervantes]], que continua sent una gran font per a mi.''</blockquote>
Linha 119 ⟶ 118:
* El pianista francès Stephan Oliva va compondre el seu àlbum ''Coïncidences'' a partir de l'obra d'Auster.<ref>{{ref-web|url=http://www.phonopaca.com/index.php?code=20-49-20&module=album&alb=226 | títol=Coincidences - Stéphan Oliva |consulta=11 febrer 2011 |obra= |editor=Phonopaca |data= |llengua=francès }}</ref>
== Referències ==
{{Referències}}
Linha 133 ⟶ 132:
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Auster, Paul}}
[[Categoria:Novel·listes estatunidencs en anglès]]
| |||