Dionisio Ridruejo Jiménez: diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Cap resum de modificació
Cap resum de modificació
Línia 5:
Durant la [[Guerra Civil]] va ser Director General de Propaganda del bàndol franquista. En 1940 va fundar amb [[Pedro Laín Entralgo]] la revista ''Escorial'' i en 1941 va marxar com a soldat ras voluntari a la [[División Azul]] que va anar a lluitar en [[Rússia]] al costat de les tropes alemanyes. A la seva tornada, no obstant això, es va enfrontar amb el règim del general [[Francisco Franco]], no perquè ell s'inclinés cap a posicions liberals, sinó perquè el dictador es comportava com un governant revanxista que, més que seguir les línies de la revolució falangista, es lliurava als corrents més conservadors i pretenia destruir als adversaris. Com el propi Ridruejo escriví, Franco fingia «la suprema defensa de la nostra generació» mentre entonava «el càntic dels drets incondicionals» i predicava «una espècie de revanxisme esportiu, donant a la honrosa tasca del Poder una categoria de pagament de gratificacions». La seva discrepància la va exposar en persona al propi Franco: el va acusar d'utilitzar la [[Falange Española|Falange]] fins a la traïció, li va explicar que el comandament no legitima tot i que, en lloc d'encarnar la revolució, pretenia ser un àrbitre entre forces contradictòries, no aconseguint sinó un règim polític impopular que només administrava la fam, cedia davant les pressions eclesiàstiques, sostenia una justícia arbitrària i se sostenia gràcies a un exèrcit opressor. Va concloure dient que el «Règim s'enfonsa com empresa encara que se sostingui com embull». Trenca, doncs, amb el règim franquista el 1942 i deixa tots els seus càrrecs públics; és bandejat a la ciutat de [[Ronda]] i a [[Sant Cugat del Vallès]] en 1947.
 
Des de 1951 residirà a Madrid dedicant-se a donar conferències lluitant per liberalitzar el règim de Franco. Malgrat tot, la seva pertinença als antics combatents franquistes, li permet una llibertat d'actuació que mai haguessin pogut gaudir els antics republicans. De fet, aconsegueix nomenaments oficials en l'estranger o col·laboracions periodístiques pagades que li permeten subsistir, malgrat les dificultats que va sofrint. L'equip que va constituir en els seus anys de jerarca falangista ([[Gonzalo Torrente Ballester]], [[Xavier de Salas]], [[Juan Ramón Masoliver]], [[JoséJosep Maria Fontana i Tharrats]], [[Samuel Ros]], [[Román Escotat]], [[Carles Sentís]], [[Antonio de Obregón]], [[Martínez Barbeito]], [[Edgar Neville]], [[Luis Escobar]], [[Manuel Augusto García Viñolas]], [[Pedro Laín Entralgo]], [[Luis Rosales]], [[Luis Felipe Vivanco]], etc…), «el menys sectari de quants es van constituir durant la guerra» segons ell, sempre va estar, d'una o altra forma, per a donar-li una mà.
 
En 1956 és empresonat per participar en un moviment revolucionari en el qual col·labora amb militants del [[PCE]] sense saber-lo, doncs aquests mantenen en secret la seva militància (entre ells estan [[Fernando Sánchez Dragó]] i [[Javier Prada]]). En 1957 denúncia la situació política en un ''Informe confidencial'' lliurat a Franco. Acusat d'haver fundat el grup polític «[[Acció Democràtica]]» se li va empresonar altra vegada i se li va sotmetre a dos processos. Va exercir la docència als Estats Units a principis dels anys seixanta. En 1962 va acudir a una trobada en [[Munic]] entre dirigents de l'oposició de l'interior i de l'exili, batejat per la premsa oficial el ''[[contuberni de Munic]]''; un any abans havia hagut de publicar a [[Buenos Aires]] el seu llibre ''Escrito en España'', que la censura no va deixar publicar en la Península. Per tot això va haver d'exiliar-se a [[París]] des de 1962 fins a 1964.