Dret romà: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Revertides les edicions de 2.152.37.210. Si penseu que és un error, deixeu un missatge a la meva discussió. |
fusió des de Propietat i contractes a Roma |
||
Línia 76:
El lladre sorprès podia deslliurar-se de la presó pagant el doble d'allò robat. En canvi un criminal no podia quedar lliure a canvi de [[diner]]s (o com antigament d'acceptar el desterrament). L'[[adulteri]] i el [[divorci]] van ser tractats en alguns casos amb rigor i en un altres de manera tolerant.
== Propietat i contractes a Roma ==
A [[Roma]], segons el dret romà, la propietat, fos moble o immoble, era essencialment transmissible entre vius (''ínter vivos'') o a causa de mort (''mortis causa'').
En les transmissions per causa de mort l'herència requeia per parts iguals sobre tots els fills, i una part igual a la de cada fill per a la vídua o vídu. Un fill no podia ser desheretat arbitràriament. Per això els testaments es feien amb consentiment del poble. Sol el vot popular podia autoritzar al testador que no deixés l'herència en parts iguals per als seus fills i cònjuge. Però més endavant es va establir la possibilitat del fideïcomís consistent en la transferència de les propietats a un tercer perquè aquest les distribuís, a la mort del testador, d'acord amb la voluntat que aquest le hagués expressat.
La propietat no estava subjecta a més limitacions que les servituds imposades (drets de passada, de pastura, etc.). En cas de deute la propietat era entregada en penyora al creditor que devia administrar-la com a pròpia però sota paraula de no poder alienar (''fidúcia'') fins a complert el termini fixat per a la devolució de l'import del deute; si l'import era tornat, el creditor havia de retornar la propietat, però si no, l'adquiria en plenitud.
La petita propietat va ser progressivament absorbida. A províncies, els propietaris locals rics creixien a costa dels petits pagesos; els [[Publicani]] i altres (mercaders, negociants...) que invertien en terres, es convertien en grans propietaris. Però la gran propietat fora d'Itàlia quasi no podia prosperar, car Roma havia prohibit el cultiu de la vinya i l'olivera més enllà dels Alps, obligant que les grans propietats fora d'Itàlia es dediquessin a la ramaderia, menys rendible. Les explotacions ramaderes eren les úniques rendibles i les petites propietats que no es dedicaven a la ramaderia, al no poder cultivar la vinya i l'olivera, sol servien per a una economia domèstica de subsistència.
Els ''Proletarii'' (els que crien fills, aplicat als pobres sense terra) s'havien multiplicat a Itàlia. Dins el termini dels Gracos s'havien repartit vuitanta mil petites parcel·les, i [[Lluci Corneli Sila]] en va repartir fins i tot però, unes cent vint mil, moltes d'elles per substituir als morts en les guerres. Però els repartiments quasi no es van estendre més enllà d'Itàlia.
Els petits pagesos de la província d'[[Hispània Citerior]], aclaparats per les càrregues, havien d'abandonar les seves terres o vendre-les a baix preu. Els vins d'Itàlia van obtenir el monopoli a la província, i a més es va prohibir l'arribada de vins estrangers a Itàlia, el que va perjudicar a Grècia.
Els contractes amb l'Estat es concertaven per obligacions dels ciutadans i podien tenir fiadors (''praevides''). El contracte d'esposalles (un pare promet a la seva filla en matrimoni) en cas de ser incomplert, suposa una indemnització a pagar pel pare.
La venda (''mancipatio'') es realitza amb lliurament del bé i el preu simultàniament i davant testimonis, i llavors és perfecta. Si no es complien els termes acordats l'infractor havia de satisfer l'altra part el mateix que si hagués furtat la cosa.
El préstec és també el lliurament d'una suma davant testimonis i l'obligació (''nexum'') de qui ho rep, de tornar el capital més els interessos (que en general eren un 10% anual). Si el deute era amb l'Estat i el deutor incomplia, els seus béns eren venuts. Si el deute era a un particular, la reclamació d'aquest (''vindiciae'') havia de ser examinada prèviament.
Cada litigi examinat exigia un dipòsit previ (''Sacramentum'') que perdia la part condemnada i era equivalent al 20% del valor del litigi. El dipòsit era adjudicat als capellans per a sacrificis públics. La part perdedora tenia trenta dies per al pagament de la prestació o del deute reclamat; si no ho feia, es passava a la via d'execució i se li obligava a pagar llevat que aportés nous testimonis que justifiquessin el seu dret (''vindex''). Si s'obstinava en no pagar o no podia fer-ho, es convertia en esclau, però durant un període de seixanta dies la sentència quedava en suspens per si de cas algú es compadia del i pagava el deute, i en aquest cas quedava lliure. Si ningú es compadia i pagava, el guanyador del judici ho rebia en propietat, i podia matar-lo, vendre'l com esclau a l'estranger o guardar-ho per a si (en aquest cas, al passar a ser esclau, aquesta condició es transmetia als seus descendents), però sempre per usar-lo fora dels murs de Roma. Més tard va desaparèixer el pas a l'esclavitud a favor del creditor, i aquell que no podia o no volia pagar era empresonat en les anomenades ''Lautumiae'' (presons).
L'Estat exercia la tutela dels menors d'edat i dels incapaços.
Els esclaus podien ser manumesos, això és alliberats. L'alliberament podia ser privat (en aquest cas l'amo tenia dret a retractar-se i recobrar a l'esclau), o pública (en aquest cas era perpètua i irrevocable).
== Referències ==
| |||