Lingüística diacrònica: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Correcció posició plantilla:commonscat |
Cap resum de modificació |
||
Línia 9:
Pel seu objecte d'estudi ampli, sovint comparteix problemes amb la [[sociolingüística]], la lexicologia i altres branques de la lingüística.
== Història i desenvolupament ==
La lingüística diacrònica o històrica data de finals del segle XVIII, es va desenvolupar a partir de la disciplina de la filologia, de l’estudi dels textos antics i documents que es remunten a l’antiguitat.<ref>{{ref-llibre|cognom=Campbell|nom=L.|títol=Historical Linguistics : An Introduction|pàgines=391|lloc=22 George Square, Edinburgh|editorial=Edinburgh University Press|any=1998|isbn=8074869746012}}</ref>
Al començament la lingüística diacrònica era lingüística comparativa, i aquells que estudiaven la matèria es preocupaven bàsicament d’establir les famílies de llengües i de la reconstrucció de les protollengües prehistòriques, ho feien amb un mètode comparatiu i de reconstrucció interna. En aquests anys se centraven en les llengües conegudes de famílies indoeuropees, després s’expandeix la lingüística comparada fora dels idiomes de l’àmbit europeu com per exemple en les famílies de llengües natives americanes. La lingüística comparada ara és una part més de la lingüística diacrònica, i per a les llengües indoeuropees és un camp especialitzat de l’estudi comparatiu.
Hi ha investigadors que han fet estudis intentant crear una gran família de llengües que uneixi per exemple l’indoeuropeu, l’uràlic i altres famílies nostràtiques que inclourien una gran porció de famílies lingüístiques d'Europa, Àsia, Àfrica i el nord d'Amèrica. Això no ha generat consens entre els lingüistes ja que la informació necessària per satisfer-ne la relació és cada cop menor a mesura que es va enrere en el temps. Els mètodes lingüístics es limiten a les semblances de les paraules i les variacions entre grups lingüístics i el límit de 10.000 anys és gairebé sempre assumit.<ref>{{ref-publicació|cognom=Baldi|nom=P.|títol=Historical Linguistics and Cognitive Science|publicació=Rheis, International Journal of Linguistics, Philology and Literature|data=maig 2017|volum=3|exemplar=1|url=http://www.personal.psu.edu/ped10/Giuli_Dussias/Publications/External/Baldi_Dussias_Rhesis_2012_GD_09_13_2012.pdf}}</ref> La datació de les protollengües és sovint difícil, hi ha diferents mètodes però només se n’obtenen datacions aproximades.
=== La metodologia comparativa ===
L’obra de Franz Bopp Sistema de conjugació de la llengua sànscrita, comparada amb el de les llengües grega, llatina, persa i germànica es considera el naixement de la lingüística diacrònica. La metodologia que utilitza és comparativa, una tècnica utilitzada a l’època per diversos lingüistes com J.L.C. Grimm, A. Scheleicher, von Schlegel o R. Rask. Les característiques de la lingüística comparativa són:
- Dedicació a l’estudi de les llengües indoeuropees pel descobriment en aquella època de l’analogia entre el sànscrit i la majoria de llengües europees.
- Creença que les llengües europees són parents i que no només s’assemblen i, per tant, són transformacions naturals de la mateixa llengua mare: l’indoeuropeu.
- Cerca de les correspondències entre llengües comparant-les, aquestes comparació també es realitza entre elements gramaticals. I es planteja la polèmica sobre si s’ha de parar atenció a les arrels de les paraules o als elements afixals (sufixos, infixos, prefixos...).
Aquest mètode comparatiu es va aplicar més tard a altres famílies, molt aviat a les llengües bantus i les llengües malaies i polinèsies, i durant el segle XX a gairebé totes les famílies conegudes.
== Àmbits d’estudi de la lingüística diacrònica ==
=== Lingüística comparativa ===
La lingüística comparativa, filologia comparativa originalment, és una branca de la lingüística històrica que té a veure amb les llengües comparades per establir la seva relació històrica. Poden estar relacionats per préstecs o per herència. Aquestes llengües poden canviar i són capaces d’interrelacionar-se.
La relació genètica entre les llengües implica un origen comú, és a dir una protollengua. La lingüística comparada té la finalitat de construir les famílies de les llengües amb la reconstrucció de les protollengües i especificar els canvis que han patit les llengües documentades. Per tal de mantenir la distinció entre la llengua documentada i les formes reconstruïdes els lingüistes utilitzen un asterisc davant qualsevol forma que no es troba en els textos.
=== Etimologia ===
L’etimologia és l’estudi de la història de les paraules: quan van entrar en un idioma, de quina font ho va fer i com ha variat la seva forma i significat al llarg del temps. És l’explicació diacrònica d’un mot per referència a la paraula o paraules de què prové.
L’etimologia estableix un lligam històric que vincula unes formes lingüístiques amb les del passat, corresponents a un estadi anterior de la mateixa llengua o a una altra llengua. Es va desenvolupar de forma sòlida a partir del segle XIX amb les investigacions de les lleis fonètiques de Grimm i Verner, entre d’altres.
Els etimòlegs també apliquen mètodes de la lingüística comparada per reconstruir la informació dels idiomes que són massa antics per obtenir-ne informació directa. Fan una anàlisi amb el mètode comparatiu de les paraules per buscar com deuria ser una paraula en indoeuropeu, per exemple.
=== Dialectologia ===
La dialectologia és l’estudi de la variació del llenguatge i s’ocupa de la variació lingüística segons el lloc de naixement, l’edat, el sexe, la classe social i l’origen ètnic.
La dialectologia tracta gairebé exclusivament factors sincrònics, però en l’àmbit diacrònic tracta la divergència de dos dialectes locals d’un ancestre comú i per què s’han produït aquesta variació.
=== Fonologia ===
La fonologia és una branca de la lingüística que estudia el sistema fònic d’una llengua o d’un grup de llengües. Mentre la fonètica estudia la generació física del so i la percepció dels sons de la parla, és a dir la naturalesa acústica i fisiològica dels sons, la fonologia descriu la manera en què els sons funcionen en una llengua en particular o a les llengües en general, a nivell abstracte o mental.
Una part significativa de la fonologia estudia quins sons són distintius dins d’una llengua i estudia en quines posicions experimenten canvis. Els sons mínims significatius són els fonemes i la fonologia també analitza la variació dels sons, l’estructura de la síl·laba, l’accent o l’entonació.
Els principis de la teoria fonològica s’apliquen també a l’anàlisi de la llengua de signes en què les unitats fonològiques no es corresponen amb sons. Aquests principis es poden aplicar independentment de la modalitat ja que estan pensats com a eines analítiques generals i no només com a específiques per a un idioma.
=== Morfologia ===
La morfologia és l’estudi de l’estructura interna dels mots. En el context de la lingüística diacrònica estudia com canvia en el temps l’estructura interna dels mots, per exemple, en les llengües que tenen sistemes flexionals complexos demostra com tendeixen a la simplificació. Aquest camp estudia l’estructura interna de les paraules com un mitjà formal d’expressió.
Les paraules com a unitats lèxiques són la matèria d’estudi de la lexicografia. Mentre les paraules són normalment acceptades com són, amb clítics, les unitats més petites de sintaxi en la majoria d’idiomes estan relacionades amb altres paraules per les regles. Les normes per reflectir les regularitats en la forma en què es formen les paraules a partir d’unitats més petites i com aquestes unitats més petites interactuen en la parla. Així, la morfologia és la branca de la lingüística que estudia els patrons de formació de paraules en el marc de totes les llengües; i intenta formular regles per modelar el coneixement dels parlants d’aquestes llengües. En el context de la lingüística històrica estudia com el significat d’una expressió varia amb el pas del temps.
=== Sintaxi ===
La sintaxi estudia els mecanismes de construcció de frases. El terme s’utilitza per referir-se directament a les normes i principis que regeixen l’estructura de l’oració de qualsevol llengua. Els investigadors moderns de sintaxi intenten descriure les llengües buscant regles generals que s’apliquin a totes, i en el context de la lingüística històrica estudien com han canviat les estructures de les oracions d’una llengua amb el pas del temps.
== Bibliografia ==
- Bynon, T. (1977). Historical Linguistics (Cambridge University Press) ISBN 0-521-29188-7
- Hoenigswald, H. M. (1960). Language change and linguistic reconstruction (Chicago: Univ. of Chicago Press)
- Lehmann, W. P. (1973). Historical Linguistics: An Introduction (Second Edition) (Holt) ISBN 0-03-078370-4
- McMahon, A. (1994). Understanding Language Change (Cambridge University Press) ISBN 0-521-44665-1
- Milroy, J. (1992). Linguistic Variation and Change (Blackwell) ISBN 0-631-14367-X
- Samuels, M. L. (1972). Linguistic Evolution (Cambridge University Press) ISBN 0-521-29188-7
==Vegeu també==
| |||