Català septentrional: diferència entre les revisions

El '''català septentrional''' (sovint anomenat de manera massa generalista '''rossellonès''') és un [[dialecte constitutiu]] del [[català]] enquadrat dintre del [[català oriental|bloc oriental]] de la llengua i parlat en la [[Catalunya Nord]]. L'empremta d'aqueix dialecte s'estén cap a dins de la [[Catalunya Sud]] en l'anomenat [[català septentrional de transició|septentrional de transició]]. És un dialecte que té trets comuns amb l'[[occità]] o en algunes vegades influenciats per aquesta llengua. Té

El tambérossellonès és –i ha estat– el dialecte pont, o, abandonant aquesta imatge, la franja de català septentrional, un dialecte entre l'occità i la resta del català, format per un enorme bagatge d'elements occitans (que no va passar desapercebut a un observador tan perspicaç com Calça ja el [[1588]])ref>«Sabem que els rossellonesos tenien en altres temps, com avui, un parlar molt semblant al dels pobles de llengua occitana»<ref>Calça apud [[August Rafanell]]1991: 66)</ref>) amuntegats, al llarg de segles, sobre una estructura, bàsicament catalana, i que són absents de la resta del català. Té un subdialecte, el [[capcinès]], que podria representar segons alguns lingüistes un estat arcaic del dialecte.
El català septentrional disposa d'un nombrós lèxic, d'assentament antic, com ''cilla'' (cella), ''peixoneria'' (peixateria), ''aibre'' (arbre); o més tardà de continuïtat occitana, com ''nalt'' (alt), ''belleu'' (potser), ''juliana'' (bacallà), ''punyet'' (canell); o coincident amb el castellà, però sense tenir-hi res a veure, com ''cogot'' (clotell, clatell) , ''teta'' (mamella, popa), etc. L’edició i estudi de les [[Vides de sants rosselloneses]], del s. XIII, demostra en l’obra esmentada que un seguit d’elements fonètics, gramaticals i sobretot lèxics (conservació del diftong ''au'', em ‘som’, cilla ‘cella’, peirer ‘paleta’, patna ‘paella’, gravilla ‘graella’, codena ‘cotna’, cogot ‘nuca’, demest ‘entre’, teta ‘mamella’, feda ‘ovella’, etc.) constituïen trets específics del català rossellonès, vivents encara avui, molts d'aquests de factura o continuïtat occitana. Aquestes característiques eren les generals en el rossellonès medieval i, segons ([[Joan Coromines]]), només ''els nous corrents lingüístics procedents del sud, cada vegada més robustos, van anul·lar de mica en mica aquelles característiques mig occitanes o, més exactament, les van anar empenyent'' cap al [[Capcir]] (prefaci de les ''Vides de sants rosselloneses'', Kniazzeh-Neugaard 1977: XIII, n. 1).