Nom àrab: diferència entre les revisions

El ''nàssab'' indica la filiació d'una persona. Es forma amb la partícula de filiació '''ibn''' ('''بن''', ''bn'',<ref>Aquest mot àrab és, de cara a llur transcripció, problemàtic. En àrab es pronuncia sempre unit a la paraula que el precedeix i a la que el segueix, la qual cosa fa que llur vocalització variï segons la funció sintàctica d'aquestes paraules (per ex., Muhàmmad ibn Àhmad ibn Àmir es pronunciaria, en nominatiu, ''Muhàmmadu-bnu-Àhmadi-bni-Àmir'', mentre que si el nom fos en genitiu es pronunciaria ''Muhàmmadi-bni-Àhmadi-bni-Àmir''). De fet, quan ''ibn'' es troba en posició inicial en un nom propi, l'ortografia àrab obliga a precedir el mot d'un ''àlif'' inicial (ابن) que en "permet" la lectura —ja que l'àrab clàssic no accepta dues consonants seguides en posició inicial—. Aquest àlif, tanmateix, no indica la vocal que s'ha de pronunciar, sinó que aquesta segueix sent indicada per la posició sintàctica del nom en la frase (''ubnu'', ''abna'', ''ibni''). Aquesta peculiaritat ortogràfica i fonètica explica que la paraula "ibn", de fet "bn", s'hagi transcrit tradicionalment de formes diverses. Tradicionalment en català, així com en [[francès]] i [[castellà]], la transcripció ha estat "ben", influenciada per la pronúncia dialectal àrab, en què, per facilitar la pronunciació, pot semblar que s'empra una "e" [[Epèntesi|epentètica]]. Influenciada també per la pronúncia de l'àrab del [[Golf Pèrsic|Golf]], en el món [[Anglès|anglosaxó]] darrerament s'ha "popularitzat" la transcripció "bin". Entre els arabistes, la transcripció més habitual és "ibn", en què es respecta la manca de vocal entre "b" i "n" i es decideix, arbitràriament, suposar una vocal "i" de suport, independentment de la funció sintàctica que el mot ocupi. Totes tres solucions són arbitràries i neixen de la voluntat de facilitar la lectura. A la viquipèdia catalana caldria inclinar-se per l'ús d'"ibn", excepte quan tradicionalment s'hagi consolidat una altra transcripció ([[Bin Laden]], en lloc del més clàssic Ibn Làdin, per exemple) o quan la persona que duu el nom empri sistemàticament una altra solució ([[Tahar Ben Jelloun]], en lloc del més clàssic Tàhir ibn Jal·lun).</ref> "fill") per als homes i '''bint''' ('''بنت''', ''bint'', "filla") per a les dones, seguida normalment del prenom (''ism'') del progenitor, tot i que a vegades en comptes del prenom es fa servir aquella part del nom de l'avantpassat per la qual era conegut —si el pare era més conegut per la seva ''kunya'' o el seu ''làqab'' que pel seu ''ism'', es poden usar els primers, per ex.: el company del Profeta [[al-Àrqam ibn Abi-l-Àrqam]] o el príncep abbàssida [[al-Abbàs ibn al-Mamun]]. Aquesta estructura bàsica es pot repetir per al progenitor de cada progenitor fins a arribar, a vegades, a familiars llegendaris o avantpassats mítics. Aquesta cadena de patronímics era important per a identificar a la persona i per situar-la en la societat. De fet, històricament, la possibilitat de recordar els teus avantpassats fins, pràcticament, al principi dels temps, era un signe de noblesa o notabilitat, especialment entre els llinatges reials i els llinatges tribals beduïns. En aquest sentit, per exemple, la [[genealogia]] del profeta Muhàmmad es remunta a [[Adam]] o el ''nàssab'' dels monarques [[Dinastia alauita|alauites]] del [[Marroc]] s'allarga fins al mateix Profeta, tot avalant l'origen religiós del seu poder. Fora de casos especials, sovint el ''nàssab'' no es remunta més enllà de dues o tres generacions o, encara que se'n coneguin més, per comoditat no se'n citen més de dues o tres. Per tal de facilitar l'escriptura, de vegades la partícula "ibn" es pot abreujar "b.": Muhàmmad b. Àhmad b. Abi-Bakr b. Sulayman b. Ibrahim b. Talha b. Ilham b. Aws. Al [[Sàhara]], la partícula "ibn" és sovint substituïda per la paraula "walad", pronunciada dialectalment, "uld", d'idèntic significat (per ex., el primer president maurità, [[Mukhtar uld Dada]]).