Viquipèdia

Alemany: diferència entre les revisions

Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
m bot: -s +gravacions
Línia 19:
 
== Origen ==
Fins ben entrat el segle XX, en tot l'àmbit alemany i [[neerlandès]] sgravacions'ha parlat una munió de [[dialecte]]sgravacions germànics relacionats entre ells, formant el que sgravacions'anomena un [[continu lingüístic]]. Aquest continu es divideix en dues grans àrees dialectals: el [[baix alemany]], al nord, i l'alt alemany, al sud, separades per l'anomenada [[línia de Benrath]], que marca el límit septentrional del fenomen de la [[segona mutació consonàntica]]. La llengua estàndard alemanya està basada en l'alt alemany. Els dialectes es continuen parlant avui en dia, encara que en algunes zones estan quasi extints, mentre que en altres, com a Suïssa, encara conserven molta vitalitat.
 
L'alemany actual és una mena d'invenció culta destinada a ser la [[llengua]] escrita i normalitzada dels múltiples [[dialecte]]sgravacions. Sempre sgravacions'ha pres la traducció de la [[Bíblia]] feta per [[Luter]], basada en el dialecte [[alt saxó]], com a una peça clau en la normativització de l'alemany. Aquesta normativització es va refermar a la fi del [[segle XVIII]] amb les obres dels que es consideren com a clàssics alemanys ([[Goethe]], [[Friedrich von Schiller]], [[Gotthold Ephraim Lessing|Lessing]], etc.) i fou consolidada amb la creació de l'[[Imperi Alemany]] el 1871. Aquesta unió política va fer possible l'adopció d'una normativa unificada, que amb el canvi de segle fou acceptada també per [[Àustria]] i [[Suïssa]] amb molt poques variacions.
 
Aquest model estàndard està basat en la llengua utilitzada a la fi del segle XVIII a la cancelleria de [[Saxònia]], i després va ser molt influït pel model de la cancelleria de [[Viena]]. Pel que fa a la pronunciació, el model adoptat fou el del nord, ja que Prússia va ascendir meteòricament a partir dels segles XVII i XVIII fins a una posició que la va convertir en potència hegemònica per a bona part del territori germanòfon. A partir del segle XVI, el nord d'Alemanya va començar a viure un procés de substitució lingüística, que avui en dia encara no ha conclòs del tot, per mitjà del qual el [[sassesch]] o, sigui, el [[baix-alemany]], fou gradualment substituït per l'alemany en un procés sociolingüístic que va anar -i va- de dalt cap a baix. Els parlants de ''sassesch'' que volien avançar socialment aprenien l'alemany com una llengua estrangera, i una de les conseqüències que aquest fet va tenir és que van cenyir la pronunciació que donaven a l'alemany a la seva [[ortografia]]; de manera que el lema ideal era per a ells ''pronuncia així com escrius''. Així doncs, podem dir que l'alemany estàndard actual està basat en el model de la cancelleria de l'antic [[Regne de Saxònia]] (que més o menys correspon a l'actual estat federat de [[Saxònia]]) després d'haver estat molt influït pel model de la cancelleria imperial situada a Viena i haver sofert importants modificacions lexicals, sintàctiques i morfològiques com a fruit dels debats teòrics duts a terme en el si de les ''Sprachgesellschaften'' o ''Societats de la Llengua'' a partir de la [[Pau de Westfàlia]]. Conseqüència de la posició cada cop més hegemònica de Prússia a partir de la Guerra dels Trenta Anys, però i sobretot, conseqüència de la seva posició hegemònicament única a partir de la fundació del Reich alemany el 1871, és l'adopció de la pronunciació de l'alemany per part dels habitants del nord d'Alemanya com a model ortoèpic. L'abolició de l'estat de Prússia després de la II Guerra Mundial no va afectar pas el model ortoèpic que, fins al dia d'avui, continua essent el model donat per la pronúncia del nord.
 
Encara que sgravacions'escrivia, l'alemany estàndard no es va començar a parlar de manera habitual fins al [[segle XIX]], quan es va introduir obligatòriament a les escoles. Cal deixar clar, però, que aquest estàndard era només un estàndard escrit, no pas parlat: cada regne li donava la pronunciació subjacent del seu dialecte o idioma. L'any [[1898]], una comissió d'experts va redactar la "''[[Deutsche Bühnenaussprache"|Deutsche Bühnenaussprache]]''[[Deutsche Bühnenaussprache"|"]] (pronunciació alemanya per al teatre). Com el nom indica, no pretenia ser res més que una pronunciació que permetés als actors poder representar les obres teatrals sense haver d'adaptar-ne la pronúncia a la pronúncia de la ciutat on les representarien. A falta d'una altra proposta, aquesta pronunciació fou adoptada pels locutors de ràdio després de la seva implantació, la qual cosa va ajudar a donar-la a conèixer i a afermar-la en el si de la societat alemanya. Quan es va inventar el cinema parlat, aquest també hi va recórrer i, finalment, quan, a la fi de la II Guerra Mundial milions de desplaçats foren reassentats en territori alemany, aquesta mateixa pronunciació, per bé que amb alguna modificació, es va convertir '''realment''' en la pronunciació ortoèpica de l'estàndard alemany. Sense exagerar podem dir, doncs, que la història de l'alemany actual comença, realment, a partir del 1945.
 
== Classificació ==
L'alemany forma part de la branca occidental de les [[llengües germàniques]], que a la volta forma part de les [[llengües indoeuropees]]. En el si de les llengües germàniques és una de les llengües del germànic meridional.<ref>Antigament hom sgravacions'hi referia amb el terme ''germànic occidental''.</ref>
 
== Estatus oficial ==
Línia 42:
 
=== Llengua estàndard ===
Encara que sgravacions'utilitzi el terme "alemany" per a referir-se a l'idioma escrit, al terreny parlat hi ha una àmplia varietat de dialectes al llarg i ample del territori germanoparlant. L'alemany estàndard (dit ''Hochdeutsch'') no es va originar a partir d'un dialecte concret, sinó que es va crear a partir dels diversos dialectes (sobretot els centrals) com a llengua escrita.
 
A la major part de les regions, la gent ha abandonat els seus dialectes i parlen col·loquialment una barreja entre l'alemany estàndard i el dialecte autòcton. Açò no succeeix així a [[Suïssa]], on l'alemany estàndard amb prou feines es parla, un fet que té clarament el seu origen en el rebuig social vers la norma alemanya que es va produir quan es van conèixer les atrocitats comeses pels alemanys durant la II Guerra Mundial i que va estar a punt de generar una nova llengua -cosa que sí que va passar, i per les mateixes raons, a Luxemburg-. A certes regions alemanyes, sobretot a algunes grans ciutats del nord, una gran part de la població només parla la llengua estàndard. A Westfàlia, el procés de substitució lingüística del baix-alemany per l'alemany està pràcticament acabat després que, en els anys 60, la generació fèrtil deixés de transmetre la llengua als seus fills, engendrant una generació que, com a màxim, ja només entén passivament el baix-alemany, i produint una fractura lingüística entre la generació dels avis i les generacions dels néts i posteriors. Grosso modo es calcula que a Westfàlia ja només parla activament el baix-alemany entre el 6 i el 8% de la població, de tipus exclusivament rural. A la resta del territori baix-alemany, el procés de substitució lingüística no està tan avançat com a Westfàlia. El territori que millor ha conservat fins al dia d'avui el baix-alemany com a llengua parlada és el territori de Frísia Oriental.<ref>Malgrat el nom, el ''frisó oriental'' és un dialecte baix-alemany, no frisó</ref>
Línia 148:
En alemany de Zúric es pronuncia una vibrant, igual que els hispanoparlants, quan realitza el fonema corresponent amb la lletra «r».
 
La seqüència ''ei'' que es pronuncia {{IPA|[a&#865;&#618;&#815;]}} o {{IPA|[a&#865;e&#815;]}}<ref>Segons l'escola fonètica el diftong es transcriu de la primera o de la segona forma. Tingui'sgravacions sempre en compte el següent: La divergència de formes no reflecteix pas una divergència de pronúncies!</ref> en alemany estàndard, es pronuncia {{IPA|[iː]}} en alemany suís, quan el diftong gràfic &lt;ei&gt; procedeix de la vocal &lt;î&gt; de l'alemany antic i mitjà.
 
== Gramàtica ==
Línia 154:
Els substantius alemanys es flexionen en:
* En un dels quatre [[cas gramatical|casos gramaticals]]: [[nominatiu]], [[genitiu]], [[datiu]] i [[acusatiu]].
* En un dels tres [[gènere gramatical|gèneres]] en singular: masculí, femení o neutre; en plural hi ha una única forma on el gènere queda neutralitzat. Les terminacions de les paraules de vegades reflecteixen el gènere gramatical; per exemple, els noms acabats en '''…ung''', '''…schaft''' o '''…heit''' són femenins, mentre els noms que acaben en '''…chen''' o '''…lein''' (formes diminutives) són neutres; tot i això la majoria de les paraules no tenen regles i el vocabulari sgravacions'ha d'aprendre junt amb el gènere corresponent.
* En dos nombres: singular i plural. La generació del plural és també irregular i pot comportar canvis a l'arrel principal de la paraula com l'addició d'un "[[umlaut]]" (Canvi vocalic)
 
Encara que l'alemany siga citat com a exemple de llengua amb un grau de flexió alt (Amb 100 milions de parlants nadius, l'alemany és gairebé la llengua més parlada amb el grau de flexió més alt de les llengües germàniques arreu), el grau de flexió és considerablement menor al de l'[[alemany antic]] o altres llengües indoeuropees antigues com el [[llatí]], [[grec antic]] o el [[sànscrit]]. Els tres gèneres al singular es converteixen en un al plural, considerant-se, de vegades, el plural com a quart gènere. Amb quatre casos i tres gèneres més el plural existeixen 16 possibles combinacions de casos i gènere/nombre, tanmateix només hi ha 6 formes de l'article definit per a les 16 possibilitats. Normalment la declinació dels noms no es produeix en el substantiu mateix sinó en l'article o determinant i en els adjectius acompanyants. Tot i això, els noms només es flexionen en cas del neutre i masculí en el genitiu (afegint una –s–gravacions o -es), en el pural en el datiu (afegint una –n) i en el cas de l'anomenada ''n-deklination'' (masculins acabats en –e, -and/-ant, -ent, -ist, -oge, -an entre altres i neutres com Herz (''cor'') afegint una –n o –ns si és en genitiu). En cas del genitiu, el seu ús és escàs en la llengua informal i se substitueix per ''von''+datiu.
 
A l'ortografia alemanya, els substantius sgravacions'escriuen en majúscula, açò facilita al lector la funció sintàctica de les paraules de dins de l'oració ("Es war einmal ein König" – "Una vegada hi havia un rei").
 
Com altres llengües germàniques, l'alemany forma paraules compostes per l'esquerra on la primera paraula modifica la segona: "Nachttisch" (nit+taula) és "tauleta de nit" i la composició de paraules normalment no hi ha cap tipus de separació entre elles com a altres llengües germàniques. Moltes vegades, l'addició de paraules no tenen per què significar una suma de significats i se'n genera una de nova amb un significat nou com a: "frigorífic" és '''Kühlschrank''' (literalment, 'armari fresc'); televisor és '''Fernseher''' (literalment, 'visor llunyà'); telescopi és '''Fernrohr''' (literalment, 'tub llunyà'). Aquesta capacitat fa que l'alemany sigui una llengua molt flexiva quant a la generació de noves paraules i aquestes poden arribar a ser molt llargues. La paraula més llarga en alemany d'ús és [[Rinderkennzeichnungs- und Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz|Rindfleischetikettierungsüberwachungsaufgabenübertragungsgesetz]].
Línia 196:
 
== Sistema d'escriptura i ortografia ==
L'alemany sgravacions'escriu usant l'[[alfabet llatí]]. A més de les vint-i-sis lletres bàsiques, l'alemany posseeix tres vocals amb ''trema'', ''ä'', ''ö'' i ''ü'', que representen les vocals metafonitzades o vocals amb ''Umlaut'' (metafonia). Potser el tret més característic de l'escriptura alemanya siga l'existència del caràcter ß, anomenat ''Eszett'' o ''scharfes S'' (S picant) -sense cap relació amb la beta grega-, que a Suïssa no sgravacions'utilitza i és substituït per 'ss'. Aquesta lletra fou comuna a totes les llengües europees, inclòs el català, fins al segle XIX.
 
Fins al 1941, l'alemany es va imprimir majoritàriament amb els caràcters tipogràfics de l'escriptura de ''fractura'' (en allemay: Frakturschrift), que solem designar, a tort, amb el terme de ''lletra gòtica'' o ''escriptura gòtica''. L&#8216;''escriptura de fractura'' es va desenvolupar a Alemanya com a lletra d'impremta a partir del segle XVI. El nom li'n ve del fet que les rodonors de l'escriptura gòtica medieval foren "fracturats" pels mestres impressors per a fer que els mots compostos ocupessin menys espai i cabessin en una mateixa línia. El govern nacional-socialista la va suprimir pels caràcters tipogràfics de tipus "llatí" i, un cop acabada la guerra, ja no es va recuperar. La versió manuscrita cursiva de l'escriptura de fractura es deia ''deutsche Kurrentschrift''; l'última variant de la qual fou la ''Sütterlinschrift''. El govern nacional-socialista va suprimir l'escriptura Sütterlin el 1944. Després de la guerra, ja no es va tornar a recuperar. La majoria d'autors alemanys dels segles XIX i XX (fins al 1950, si fa no fa) van escriure els seus manuscrits en aquest tipus de lletra cursiva, la qual cosa els fa totalment il·legibles per als investigadors moderns si, abans, no reaprenen aquest tipus d'escriptura.
 
El 1901 es va convocar una conferència internacional que va redactar la ''Rechtschreibung der Deutschen Sprache'' (Ortografia de la llengua alemanya). L'última revisió va ser-ne el [[1996]] on es van canviar bastants aspectes de l'ortografia alemanya i va ser molt polèmica per part dels lingüistes més conservadors. Aquesta [[Reforma lingüística|reforma]] va ser consensuada per tots els països germanoparlants en l'anomenada ''Rechtschreibreform''. El procés d'adaptació d'aquesta reforma va ser des del [[1996]] fins al [[2004]] on tots els escrits han d'escriure'sgravacions amb la nova reforma. Aquesta reforma consisteix en:
* La completa regularització de la ''es-zett'' "ß" i la "ss". Ara totes les vocals abans de "ß" són llargues. Es canvia la "ß" per "ss" a totes les paraules on la vocal anterior és curta.
** ''daß'' → ''dass'' (que -conjunció-).
Línia 228:
| {{IPA|/&#593;ː/}} || {{IPA|/ɛː/}} || {{IPA|/eː/}} || {{IPA|/iː/}} || {{IPA|/oː/}} || {{IPA|/øː/}} || {{IPA|/uː/}} || {{IPA|/yː/}}
|}
Com a norma, la e breu es pronuncia {{IPA|[ɛ]}} en síl·labes tòniques (incloent-hi l'accent secundari) però {{IPA|[ǝ]}} en síl·labes àtones. Cal dir que la e breu tònica representa alhora la realització fonològica d'''e'' i ''ä'' (''hätte'' 'que jo tinguera' i ''Kette'' 'cadena'). Generalment, les vocals breus són obertes (&#8216;no tenses&#8217;) i les llargues són tancades (&#8216;tenses&#8217;). L'única excepció és a la Ä llarga, que és una e oberta "{{IPA|[ɛː]}}"; en algunes varietats de l'alemany estàndard, {{IPA|[ɛː]}} i {{IPA|[eː]}} sgravacions'han fusionat en {{IPA|[eː]}}, eliminant aquesta anomalia. En aquest cas, parelles com ''Bären'' ['b̥ɛ:ʁǝn] o ['b̥&#949;&#865;:&#592;&#815;n]<ref name="En">En la pronunciació estàndard, el mot és disíl·lab; en la pronunciaci&#243; normal, en canvi, monosíl·lab.</ref>/''Beeren'' ['b̥e:ʁǝn] o ['b̥e&#865;:&#592;&#815;n]<ref name="En"/> 'óssos/baies' o ''Ähre'' ['ʔɛ:ʁǝ]/''Ehre'' ['ʔe:ʁǝ] 'espiga/honor' esdevenen homòfons).
 
A la major part del territori alemany, la terminació '''-er''' àtona no es pronuncia {{IPA|[ər]}}, sinó que es vocalitza en una ''a'' relaxada {{IPA|[ɐ]}}. Com per exemple: '''Vater''' —''pare''— es pronuncia {{IPA|['f&#593;ːt&#703;ɐ]}}.<ref>La [t&#703;] hi representa una aspiració mitjana de l'oclusiva. L'alemany estàndard coneix tres graus diferents d'aspiració de les oclusives d'acord amb la proximitat/llunyania en què aquestes es trobin respecte de la vocal accentuada.</ref>
Línia 234:
Un cas de divergència sociofonètica és el representat per la pronúncia dels prefixos '''ver-''' i '''er''' àtons. Col·loquialment i en situacions de parla no formals, no es pronuncien {{IPA|[f&#949;&#865;&#592;&#815;-]}} i {{IPA|[&#949;&#865;&#592;&#815;-]}}, com exigeix la pronúncia estàndard, sinó que es vocalitzen en una ''a'' relaxada {{IPA|[ɐ]}}. A tall d'exemple: '''verloren''' &#8216;perdut&#8217; esdevé així {{IPA|[fɐ'lo&#865;:&#592;&#815;n]}},<ref>El mot, per tant, també sofreix una reducció del nombre de síl·labes en la pronúncia col·loquial, ja que passa de tenir-ne tres a l'estàndard, a només dues.</ref> però aquesta pronúncia està estigmatizada en situacions de parla formal i entre les classes mitjana-alta.
 
També sgravacions'ha d'esmentar que les terminacions &lt;-el&gt;, &lt;-em&gt; i &lt;-en&gt; se solen pronunciar com a [-m̩], [-n̩] i [-l̩] a l'estàndard, donant origen d'aquesta manera a tres [[sonant]]sgravacions, consonants que formen nucli de síl·laba. La terminació &lt;-en&gt; precedida de vocal (tipus: ''sehen'' &#8216;veure&#8217;, ''geschehen'' &#8216;passar, ocórrer&#8217;) es pot pronunciar de dues maneres: amb manteniment de la vocal [ə] ([ˈz&#778;eːən] / [ɡ̊əˈʃeːən]) -com exigeix l'estàndard- o amb pèrdua d'aquesta vocal ([ˈz&#778;eːn] / [ɡ̊əˈʃe:n]). L'anàlisi dels enregistraments musicals anteriors a 1950 palesa que el cantant o la cantant pronunciaven la [ə] o no depenent de la partitura més que no pas com a fruit d'una decisió pròpia condicionada pel seu origen diatòpic i/o social.
 
Que una vocal siga breu o llarga és quasi sempre predictible; amb tot, sempre hi ha excepcions puntuals i també depén de la regió:
* Si una vocal (diferent de ''i''.) està al final de la síl·laba o seguida d'una consonant simple, es pronuncia normalment llarga (per exemple ''Hof'' [hoːf]).
* Si la vocal va seguida d'una consonant doble (''ff'', ''ss'' or ''tt''), ''ck'', ''tz'' o un cúmul consonàntic (''st'' o ''nd''), és sempre curta (''hoffen'' [ˈhɔfn&#809;] o, amb assimilació labiodental [h&#596;f&#625;&#781;]). Les consonants dobles sgravacions'usen només per a aquesta funció; l'alemany només presenta consonants fonèticament geminades (o "llargues", com també se'ls sol designar popularment) en les juncions, com ara ''a'''''nn'''''ehmen'', ''einen Sa'''''ck k'''''aufen'', etc.
Ambdues regles tenen excepcions (''hat'' [hatʰ] 'té' és curta malgrat la primera regla; ''Kloster'' {{IPA|[kl&#805;oːst&#592;]}} 'monestir' i ''Mond'' {{IPA|[moːntʰ]}} 'lluna' són llargues malgrat la segona regla). Per al cas de la ''i'' que no estiga en la combinació ''ie'' (fent-la llarga) ni seguida per una doble consonant o cúmul (fent-la breu), no hi ha cap regla general. En molts casos hi ha diferències regionals: En l'Alemanya central (Hessen), la ''o'' en el cognom "Hoffmann" es diu llarga quan la resta d'alemanys la pronunciarien curta; també passaria el mateix amb la ''e'' al nom de la regió "Mecklenburg" amb la gent que hi viu. La paraula ''Städte'' 'ciutats', és pronunciada amb una vocal llarga {{IPA|[ˈʃtɛ:t&#703;ə]}} a l'estàndard (Marietta Slomka, ZDF Television), encara que se sent pronunciada amb una vocal breu {{IPA|[ˈʃtɛt&#703;ə]}} en boca d'alguns (Jan Hofer, ARD Television). Finalment, una vocal seguida per ''ch'' pot ser tan curta (''Fach'' {{IPA|[fax]}} 'assignatura', ''Küche'' {{IPA|[ˈkʰʏçǝ]}} 'cuina') tan llarga (''Suche'' {{IPA|[ˈz&#778;uːxǝ]}} 'buscar', ''Bücher'' {{IPA|[ˈb&#805;yːçɐ]}} 'llibres') gairebé a l'atzar. Així, ''Lache'' {{IPA|[l&#593;:xǝ]}} 'toll' i ''Lache'' {{IPA|[laxǝ]}} 'riure' (subst.), 'ric' (1a pers. sg. pres. ind. de ''riure''), 'riu!' (Imp.) són homògrafs, però no pas homòfons.
 
Les vocals alemanyes poden formar els següents dígrafs (en escriptura) i diftongs (en pronunciació); cal tenir en compte que la pronunciació d'alguns d'ells (ei/ai, äu/eu) és molt diferent del que un sgravacions'espera:
{| class=wikitable
! ortografia
Línia 249:
| {{IPA|/aɪ̯/}} || {{IPA|/aʊ̯/}} || {{IPA|/ɔʏ̯/}}
|}
A banda, el dígraf ''ie'' generalment representa el fonema /i:/ i el so {{IPA|[iː]}} o {{IPA|[i]}}, però no és cap diftong en la llengua estàndard actual. En la major part de les varietats alemanyes, una /r/ al final de la síl·laba, si va precedida de vocal llarga, es vocalitza. Tanmateix, aquesta seqüència de vocal llarga seguida d'/r/ vocalitzada no és considerada com a diftong per la fonologia; per aquesta raó, en fonètica alemanya hom els designa amb el terme de [[diftong impropi]]: Bär {{IPA|[b̥ɛːɐ̯]}} 'os', er {{IPA|[ʔeːɐ̯]}} 'ell', wir {{IPA|[v&#805;iːɐ̯]}} 'nosaltres', Tor {{IPA|[tʰoːɐ̯]}} 'porta d'entrada', però, per contra, kurz {{IPA|[kʰʊʁt͡skʰʊʁt͡gravacions]}} 'curt', Wörter {{IPA|[ˈv&#805;œ&#641;tʿɐ]}} 'paraules'.
 
En alemany estàndard, els mots que comencen grafemàticament amb vocal tònica es pronuncien amb una [[oclusiva glotal sorda]] [ʔ] inicial. Així, ''Ähre'' &#8216;espiga&#8217; es pronuncia ['ʔɛ:ʁǝ] en la pronúncia estàndard i ''Ehre'' &#8216;honor&#8217;, ['ʔe:ʁǝ].
Línia 259:
* '''Ch''' es pronuncia [ç] (després de ä, ai, äu, e, ei, eu, i, ö, ü i després de consonants) o [x] (després a, au, o, u). En alguns dialectes (especialment, [[Renània]] (oest d'Alemanya)) es pronuncia sempre com a [&#597;],<ref>és una consonant fricativa sibilant alveolopalatal sorda.</ref> un so que els alemanys d'altres contrades solen sentir com a [ʃ], incapaços tot sovint de sentir la diferència entre ''Kirche'' [ˈkʰɪ&#641;&#597;ǝ] (estàndard: [ˈkʰɪ&#641;çǝ]) &#8216;església&#8217; i ''Kirsche'' [ˈkʰɪ&#641;ʃǝ] &#8216;cirera&#8217;). Gent d'aquestes regions solen ultracorregir-se quan parlen alemany estàndard, pronunciant algunes [ʃ] com a [ç]. En una paraula patrimonial alemanya el grup grafemàtic '''ch''' mai no es troba en inici de mot. En mots de préstec, el grup consonàntic '''Ch''' en inici de mot no té una pronunciació concreta podent-se pronunciar [ç], [k] o [ʃ] depenent del dialecte. Per exemple, la paraula ''Chemie'' (química) es pot pronunciar [keˈmiː] (sud d'Alemanya, Àustria i Suïssa-estàndard), [çeˈmiː] (Nord d'Alemanya), [χeˈmiː] (Suïssa-schwyzertüütsch) i, fins i tot, [ʃeˈmiː].<ref>fonològicament, però, recordeu que som sempre davant /kʰeːˈmiː/ o /çeːˈmiː/.</ref>
* '''H''' es pronuncia aspirada com a l'anglés al començament de síl·laba. Després d'una vocal generalment no es pronuncia. En aquesta posició sol tenir un ús purament grafemàtic per a indicar que la vocal precedent és fonològicament llarga ('''gehen''' (''anar'') = {{IPA|['ɡ̊eːn]}} o {{IPA|['ɡ̊eːǝn]<ref>La forma disil·làbica ['ɡ̊eːǝn] és l'única reconeguda per l'estàndard.</ref>}}, '''kahl''' (''calb'') = {{IPA|['kʰ&#593;ːl]}}) Cal dir, que, la &lt;h&gt;, quan es pronuncia anant en posició intervocàlica en si de la cadena fònica, no sol pronunciar-se com a [h], sinó com a la sonora [ɦ]. Així un mot com a '''Uhu''' (''duc'', ocell) se pronuncia [ˈʔu:ɦu], ''Bahnhof'' (''estació de tren''), es pronuncia [ˈb̥ɑ:nɦof].
* '''W''' es pronuncia [v] com ''v'' al valencià o balear (was (''què'') [v̥as]), per bé que en alemany estàndard aquest so sgravacions'hi realitza com a fortament dessonoritzat, és a dir, [v̥], depenent de la posició.
* '''S''' es pronuncia de quatre maneres diferents:
Tant la [sgravacions] sorda alemanya com la [z] sonora i la [z&#778;] sonora dessonoritzada es pronuncien diferents de la ''sgravacions'' sonora i de la ''sgravacions'' sorda del català i del castellà (''zebra'', ''casa'' vs. ''caça''). Per això, en estudis de fonètica contrastiva i en els treballs de didactizació de la fonètica alemanya a catalanoparlants i castellanoparlants, les sibilants del català i del castellà sgravacions'hi representen mitjançant [σ] i [ζ].
* [z&#778;], és a dir, com una ''sgravacions'' sonora dessonoritzada si es troba a començament de paraula seguida de vocal: v.g. ''Sohn'' &#8216;fill&#8217; ['z&#778;oːn]).
 
* [z], és a dir, com a ''sgravacions'' sonora, quan es troba entre dues vocals: v.g. ''Hase'' &#8216;llebre&#8217; [ˈh&#593;ːzǝ]);
 
* [sgravacions], és a dir, com a ''sgravacions'' sorda, en tots els altres casos (és a dir, en final de síl·laba i de mot): v.g. ''Bus'' &#8216;autobús&#8217; ['b̥ʊs]). En interior de paraula entre vocals, les grafies '''ss''' i '''ß''' també sgravacions'usen per a representar grafemàticament la [sgravacions] sorda. La ''sgravacions'' sonora i la ''sgravacions'' sorda en alemany només poden trobar-se en oposició fonològica en interior de mot entre dues vocals: v.g. ''Hase'' [ˈh&#593;ːzǝ] &#8216;llebre&#8217; vs. ''hasse'' [ˈhasǝ] &#8216;odio&#8217;).
 
* [ʃʷ], és a dir, com una [ʃ] fortament labialitzada<ref>la qual cosa la converteix en lleugerament diferent de la xeix catalana</ref> en els grups '''st''' i '''sp''' en inici de mot.
Línia 272:
* '''Sch''' es pronuncia [ʃ] (com a "'''X'''àtiva", però en alemany és labialitzada!).
* '''Dsch''' es pronuncia [d͡ʒ] (com a "pla'''tj'''a"): ''Dschungel'' [ˈd͡ʒʊŋl̩].
* '''Z''' es pronuncia sempre [t͡st͡gravacions] (zog [ˈt͡soːkʰ]).
* '''F''' es pronuncia [f].
* '''V''' es pronuncia [f] en paraules d'origen germànic (''Vater'' &#8216;pare&#8217; [ˈf&#593;ːtʿɐ]) i en paraules d'origen al·loglòtic però integrades d'antic a l'alemany (''Vers'' [ˈfɛʁs] &#8216;vers&#8217;) i [v] o [v&#805;] en els altres casos (''Vase'' &#8216;gerro&#8217; [ˈv&#805;&#593;ːzǝ]).
* '''ß''' (mai no està al començament de paraula. Es pronuncia sempre [sgravacions]. El nom de la lletra és ''Eszett'' [ɛsˈt͡sɛtʰ].
* Cal indicar, finalment, que l'alemany coneix una consonant [ʔ], oclusiva glotal sorda, que no té representació grafemàtica, però que apareix davant tota vocal tònica que es trobi en inici absolut de mot. Si el mot comença amb vocal, però aquesta no és tònica, la [ʔ] no apareix pas en la pronúncia.
 
== Noms de l'alemany en altres llengües ==
Arran de la història turbulenta tant d'Alemanya com de la llengua alemanya, els noms que els altres pobles escolliren per a referir-sgravacions'hi varien més que per a la majoria d'altres llengües.
 
En general, els noms de la llengua alemanya es poden classificar en cinc grups d'acord amb el seu origen:
Línia 358:
* [[Turc]]: ''Almanca''
 
| '''6.''' Per assignar:<ref>Ernst Fraenkel, unter Mitarbeit von Annemarie Slupski, fortgeführt von Erich Hofmann und Eberhard Tangl: ''Litauisches etymologisches Wörterbuch''. Band II: privyketi - žvalgai. Nachträge, Wortregister, Berichtigungen, Nachwort. Heidelberg: Carl Winter Universitätsverlag & Göttingen: Vandenhoeck & Ruprecht, 1965 (Indogermanische Bibliothek: Sammlung indogermanischer Lehr- und Handbücher. 2. Reihe, Wörterbücher). Pàg. 1272: &#8220;Vókia 'Deutschland', Vókė, Vokietijà dass., vókietis 'Deutscher' (žem. vókytis, f. vokýtė, sgravacions. Skardžius ZD 73. 81. 356. 360), Vókiečiai (Plur.) wie poln. Niemcy 'Deutschland', vókiš­kas 'deutsch', Adv. vókiškai (Einzelheiten bei Būga KS 202f. 209f. = Raštai 2, 226f. 234f.), vokiečiúoti 'deutsch radebrechen, auf deutsche Art sprechen', vókietinti 'germani­sieren', vokietė́ti 'germanisiert wer. den, zum Deutschen werden'.
 
Lett. vāca 'die Deutschen, Land der Deutschen', Vacija 'Deutsch1and', vācietis 'Deutscher', vācināt 'germanisieren'.
Línia 366:
Umstritten ist die Grundform die­ser Entlehnungen.
 
Nach Setälä AASF 27,396-408 (sgravacions. Verf. BalticosI. 2, 210), FUF 22, 190f. gehen die Worter auf balt. *vōkīo zurück. Nieminen FUF 22, 62ff. geht von Vuojoumaa, Ojumaa (im 2. Gl. zu maa 'Land') aus, ver­gleicht lito vokių žemė 'Deutschland', lett. vācu zeme und halt das 1. Gl. der finn. und lit.-lett. Wörter für kuri­sches Lehnwort; im 2. Gl. sei das finn. Wort aus dem Balt. übersetzt.
 
Auch die Etymologie der baltischen Wörter ist nicht klar. Būga a.a.O. bezieht sie auf den Volksnamen Va­goth (bei Jordanes) aus *Vāk(ia)-goth und vergleicht lett. āczeme, Vac(a)szeme 'Deutschland' und 'Ausland überhaupt'&#8221;.</ref>
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/wiki/Alemany»