Revisió del 09:41, 23 jul 2017 modifica Pcm (discussió \| contribucions) Autopatrullats 143.644 edits + indret ← Edició anterior		Revisió del 11:23, 24 jul 2017 modifica desfés Langtoolbot (discussió \| contribucions) Bots 1.187.114 edits m bot: -s +gravacions Edició següent →
Línia 1: {{indret}} [[Fitxer:Nasa_anden.jpg\|thumb\|La serralada dels Andes]] La serralada dels '''Andes''' sgravacions'estén des de [[Veneçuela]] fins a la [[Patagònia]] i travessa tot [[Amèrica del Sud]] ([[Argentina]], [[Xile]], [[Perú]], [[Bolívia]], [[Equador]], [[Colòmbia]] i [[Veneçuela]]). En aquests dos darrers països es ramifica i arriba fins quasi el [[Carib]]. La seva part meridional serveix de frontera natural entre Xile i l'Argentina. A la zona central, els Andes sgravacions'eixamplen i formen una regió de terres altes coneguda com l'''Altiplà'' o Altiplà Andí. L'[[Altiplà Andí\|Altiplà]] és compartit pel Perú, Bolívia i Xile. La serralada sgravacions'estreny de nou al nord del Perú i es torna a eixamplar a Colòmbia. La seva màxima altitud és el cim de l'[[Aconcagua]], en la [[província de Mendoza]] ([[Argentina]]). És la muntanya més alta d'Amèrica, i queda just per sota de l'alçada dels 7.000 metres, existint en canvi 102 pics amb més de 6.000 metres d'altitud. La serralada dels Andes es va formar al final de l'[[era secundària]], durant el període anomenat [[cretaci superior]], pel moviment de [[subducció]] de la [[placa de Nazca]] sota la [[placa sud-americana]]. Els moviments sísmics i l'activitat volcànica posterior han tingut molta més importància en la configuració del relleu que els agents [[Erosió\|erosius]] externs. En la morfologia actual sgravacions'hi troben elevades serralades, juntament amb extensos [[Altiplà\|altiplans]] longitudinals paral·lels als gran eixos muntanyosos. [[Fitxer:Aconcagua.jpg\|thumb\|right\|L'Aconcagua]] Línia 19: {{vegeu també\|Cinturó volcànic dels Andes}} [[Fitxer:Cono de Arita, Salta. (Argentina).jpg\|250px\|thumb\|Cono de Arita, [[Província de Salta\|Salta]] ([[Argentina]])]] Els Andes són el resultat del moviment de les [[placa tectònica\|plaques tectòniques]], un fet que succeïx des del període [[Mesozoic]]. Els Andes sgravacions'han aixecat per la [[subducció]] de [[placa tectònica\|plaques oceàniques]] per sota de la [[placa Sud-americana]]. Les plaques que actualment són subduïdes són la de [[placa de Cocos\|Cocos]], [[Placa de Nazca\|Nazca]], i l'[[placa antàrtica\|Antàrtica]]. Abans de formar-se els Andes, el marge occidental de Sud-amèrica ja havia estat el lloc de diverses orogènies. Alguns sectors dels Andes presenten activitat volcànica com a resultat de la fusió parcial de la falca del [[mantell (geologia)\|mantell]] que sol ocórrer en zones de subducció. El vulcanisme als Andes es distribueix en l'actualitat principalment en quatre sectors: la'' Zona volcànica nord'' (Colòmbia, Equador), la'' Zona volcànica central'' (Argentina, Bolívia, Xile, Perú), la ''zona volcànica sud'' (Argentina, Xile) i la ''zona volcànica austral'' (Argentina, Xile). La manca de vulcanisme entre les tres zones volcàniques del nord ia Veneçuela es pensa que es deu a una subducció d'angle baix en aquests llocs. En els Andes Peruans i Patagónicos gran part dels massissos corresponen a [[batòlit]]sgravacions de [[tonalita]], [[granodiorita]] i [[granit]] que corresponen a antigues càmeres magmàtiques que han estat deixades al descobert per una combinació d'alçament tectònic i [[erosió]]. Les batòlits més grans són el [[Batòlit Costaner peruà]], el [[Batòlit Nord Patagònic]] i el [[Batòlit Sud Patagònic]]. === Orogènia === La banda occidental de la [[placa sud-americana]] ha estat el lloc de diverses orogènies pre-andines des d'almenys el [[Proterozoic]] tarda i principis de [[Paleozoic]] quan els [[terreny]]sgravacions i [[microcontinent]]sgravacions van xocar i es van fusionar amb l'antic [[crató]] de l'est de Sud-amèrica, llavors el [[placa sud-americana\|part Sud-americana]] de [[Gondwana]]. La formació dels Andes moderns va començar amb els esdeveniments del [[triàsic]] quan [[Pangea]] va començar a trencar-se i desenvolupar [[divisió\|divisions]]. Va continuar a través del període [[Juràssic]]. Va ser durant el període [[Cretaci]] quan els Andes van començar a prendre la seva forma actual, per [[L'aixecament tectònic\|elevacions]], [[falla\|falles]] i [[plec\|plegats]] de [[roca sedimentària\|roques sedimentàries]] i [[roca metamòrfica\|metamòrfiques]] dels cratons antics cap a l'est. L'augment dels Andes no ha estat constant i regions diferents han tingut diferents graus d'estrès tectònic, elevació, i [[erosió]]. Les forces tectòniques per sobre de la [[zona de subducció]] al llarg de tota la costa occidental de Sud-amèrica on la [[placa de Nazca]] i una part de la [[placa antàrtica]] llisquen per sota de la [[placa sud-americana]] produint un continu [[orogènesi\|esdeveniment orogènic]], resultant en alguns [[terratrèmol]]sgravacions i [[erupció volcànica\|erupcions volcàniques]] en l'actualitat. A l'extrem sud, una de les principals [[falla transformant\|falles transformants]] separa [[Terra del Foc]] de la petita [[placa de Scotia]]. A través de 1.000 km de llarg del [[Pas de Drake]] hi ha les muntanyes de la [[Península Antàrtica]] al sud de la placa de Scotia, que semblen ser una continuació de la cadena dels Andes. === Vulcanisme === {{AP\|Cinturó volcànic dels Andes}} [[Fitxer:Central Andes Mountains, Salar de Arizaro, Argentina.jpg\| thumb \|Fotografia de satèl·lit amb les altes planes de la Serralada dels Andes en el primer pla, amb una línia de volcans joves que sgravacions'enfronten al, molt més baix, [[desert d'Atacama]]]] La serralada dels Andes té molts volcans actius, que es distribueixen en quatre zones volcàniques separades per zones d'inactivitat. El vulcanisme andí és el resultat de la [[subducció]] de la placa de Nazca i la placa antàrtica per sota de la placa sud-americana. El cinturó se subdivideix en quatre zones principals volcàniques que estan separades una de l'altra per zones no volcàniques. Els volcans del cinturó són molt diferents en termes d'estil de l'activitat, els productes i la morfologia. Mentre que algunes diferències poden explicar-se per la zona volcànica on es troba el volcà, hi ha diferències significatives, fins i tot dins de les zones volcàniques i entre amb els volcans veïns. Tot i ser lloc per al tipus [[calc-alcalí]] i el vulcanisme de subducció, el [[cinturó volcànic dels Andes]] ofereix un gran nombre d'ajustaments volcano-tectònics, com ara els sistemes de [[rift]] i les zones extensionals, falles transpressionals, la subducció de la [[dorsal oceànica]] i cadenes de [[mont submarí\|muntanyes submarines]], a part d'una àmplia gamma d'espessors de l'escorça i rutes d'ascens del [[magma (vulcanisme)\|magma]], i una quantitat variable de l'escorça. Línia 52: * '''Andes australs''': al sud del [[golf de Penas]], Andes patagònics i Andes del foc ([[Terra del Foc\|Illa Gran de la Terra del Foc]]). Els Andes septentrionals i australs sgravacions'anomenen també ''Andes de Tipus Col·lisionals'', per haver-se format per l'[[abducció (geologia)\|abducció]] de l'escorça oceànica. Els Andes centrals corresponen als anomenats ''Andes de Tipus Andí'', desenvolupats per a la [[subducció]] de l'escorça marina.<ref>Ramos, V.A., 1999. Plata tectonic setting of the Andean Cordillera. Episodes, 22 (3): 183-190.</ref> La geologia també proveeix altres classificacions més detallades de les zones andines. Línia 65: * ''' Zona de subducció del Perú:''' entre la [[latitud]] del [[golf de Guayaquil]] i la del [[llac Titicaca]]. * ''' Zona volcànica central (ZVC):''' entre la [[latitud]] del [[llac Titicaca]] i el límit sud del [[desert d'Atacama]]. * ''' Zona de subducció horitzontal Pampeana:''' entre el límit sud del [[desert d'Atacama]] i l'àrea de l'[[Aconcagua]]. En esta franja sgravacions'hi troben els pic més alts de l'[[Amèrica del Sud]]. * ''' Zona volcànica sud (ZVS):''' fins a la latitud del [[golf de Penas]]. ==== Andes australs ==== * ''' Zona volcànica austral (ZVA):''' des de la latitud del [[golf de Penas]] fins als confins de l'[[Illa Gran de la Terra del Foc]] i altres illes adjacents. * ''' Andes patagònics:''' correspon a la zona al sud del [[cerro Tronador]] a [[Xile]] i l'[[Argentina]], fins a l'[[estret de Magallanes]], on sgravacions'interromp totalment la cadena muntanyosa. Les seves altituds mitjanes oscil·len entre els 1.500 i els 2.000 metres, arribant en alguns punt fàcilment a superar els 3.500 metres sobre el nivell del mar. Destaca dins d'aquesta cadena muntanyosa el [[massís del Paine]], un grup de torres granítiques de més de 3.000 msnm, que sgravacions'eleven sobre llacs i glaciars de la [[Patagònia xilena]]. En aquesta part els Andes són dominats per dos gegantescos [[camps de gel]] que consitueixen les reserves d'aigua dolça més grans del món fora de les zones polars ([[Antàrtida]] i [[Groenlàndia]]). * ''' Andes del foc o serralada de Darwin:''' immediatament al sud de l'estret de Magallanes, els Andes tornen a fer gala de majestuositat amb alçades superiors als 2.000 metres i dominats per un camp de gel amb glaciars que cauen cap al [[canal de Beagle]]. Línia 77: Al sud de [[Colòmbia]], a la frontera amb [[Equador]], els Andes constitueixen una sola serralada amb pics volcànics de fins a 5.000 [[msnm]], però cap al nord, al [[nus de les Pastures]] (''Nudo de los Pastos'', en castellà), es divideix ràpidament en dues serralades anomenades respectivament [[Serralada Occidental\|Occidental]] i [[Serralada Central\|Central]], i d'aquesta se'n desprèn l'[[Serralada Oriental\|Oriental]]. La '''[[serralada Central]]''' està separada de l'[[Serralada Occidental\|Occidental]], una distància mitjana de 400 [[km]], per una falla geològica ocupada pel [[riu Patía]] al sud i pel [[riu Cauca]] al nord. La '''[[serralada Oriental]]''' gradualment es va separant cap a l'est, creant la conca del riu més important de Colòmbia, el [[riu Magdalena]]. Aquesta serralada sgravacions'exté cap al nord i al [[Norte de Santander\|Departament de Norte de Santander]] se subdivideix en dos braços; el braç oriental penetra al territori de Veneçuela, on obté el nom de [[serralada de Mérida]] de les que les seves continuacions naturals donen pas a la formació '''Lara-Falcón''' i tenen una allunyada relació amb les serralades del Litoral Central ([[Caracas]], [[Valencia (Veneçuela)\|Valencia]], [[Maracay]]) i Oriental ([[Puerto La Cruz]], [[Barcelona (Veneçuela)]]). El braç occidental, anomenat [[Serralada del Perijá]], es desprèn d'aquesta cap al nord i forma la frontera natural colombianoveneçolana i gradualment va perdent alçada i arriba al [[Carib]] a la [[punta Gallinas]] a la [[península de Guajira]], a l'extrem nord de [[Colòmbia]]. Al Perijá sgravacions'acosta a la ''Sierra Nevada de Santa Marta'' formant una vall per on passa el [[riu César]]. La [[Serra Nevada de Sant Marta]] és l'estructura muntanyosa més alta de Colòmbia: 5.775 metres, i a més, és la muntanya costanera més alta del món. Les tres serralades tenen pics principalment de formació volcànica de més de 4 kilòmetres. La [[Serralada Central\|Central]] i l'[[Serralada Orienta\|Oriental]] tenen pics de més de 5.000 metres coberts amb neus permanents. Molts d'aquests volcans estan actualment actius i han causa destrucció i morts en el passat a causa de les explosions de gas i cendra, així com, a causa de les allaus de gel i fang. L'occident del país està subjecte a una major activitat telúrica el que demostra la inestabilitat de la seva naturalesa geològica. Al nord-oest de la '''[[serralada Occidental]]''' apareix un sistema muntanyós anomenat [[serralada del Baudó]]], que continua pel [[Darién]] girant a l'oest cap a [[Panamà]]. Línia 87: ==== Andes centrals ==== [[Fitxer:Cordillera Central Bolivia.jpg\|thumb\|250px\|Panoràmica de la [[Serralada Central (Bolívia)\|Serralada Central]] de [[Bolívia]] des de l'[[illa del Sol]]]] Els Andes centrals sgravacions'estenen des del [[nus de Pasto]] fins al [[nevado Tres Cruces]] a [[Xile]]. La disposició de les carenes muntanyoses és de dos carenes separades per l'[[altiplà andí]]. L'alçada màxima d'aquesta regió és el [[Huascarán]] (6.768 msnm) i a la zona xilena és el cim d'[[Ojos del Salado]] (6.891 msnm). Línia 95: [[Fitxer:Cordillera de los Andes.jpg\|thumb\|250px\|Sector intermedi de la serralada entre Santiago de Xile i Mendoza, Argentina, vist un dia d'estiu]] Els Andes australs sgravacions'estenen fins a l'extrem sud de l'[[Amèrica del Sud]]. Aquesta regió concentra gairebé la totalitat dels tipus climàtics. Pot ser subdividida, a la vegada, en: ;[[Andes de transició]]: aquí sgravacions'hi troben els pics més elevats, encara que l'alçada mitjana baixa. Els passos són difícils i escarpats. Estan constituïts per sengles dorsals separades per una vall longitudinal d'entre 10 i 40 kilòmetres d'ample. A l'oest sgravacions'hi troba la [[serralada de la Costa]], que amb prou feines supera els 2.000 metres d'altitud. A l'est sgravacions'alça la cadena principal amb alguns dels cims més alts: [[Aconcagua]] (6.962 m.), el [[Tupungato]] (6.635 m.) i el [[cerro Mercedario]] (6.770 m.). ;[[Andes patagònic]]: la serralada dels Andes es torna la macroforma predominant, les alçades descendeixin dràsticament degut en part a l'erosió glaciar que ha creat una costa d'arxipèlags i fiords, però les alçades relatives de les muntanyes les fan de les més cobejades per muntanyencs de tot el món, ja que aquestes muntanyes tenen les seves bases gairebé a nivell del mar. Les alçades principals són el [[cerro Tronador]] (3.478 m.), el [[Monte San Valentín]] (4.058 m.), el [[Monte Fitz Roy]] (3.405 m.), el [[cerro Torre]] (3.150 m.), el [[cerro Paine Grande]] (3.240 m,) i les majestuoses [[Massís del Paine\|torres del Paine]] (3.000 m.). La [[serralada Darwin]] a la porció xilena de l'[[illa Gran de la Terra del Foc]] presenten les últimes grans elevacions abans que els Andes se submergeixin sota el mar. El [[monte Darwin]] és el més alt de la Terra del Foc (2.488 m.), seguit pel [[monte Sarmiento]] (2.350 m.). Línia 112: \|consulta=2007-12-09 }}</ref> Els Andes xilens i argentins es poden dividir en dues zones climàtiques i glaciarològiques; els "Andes Secs" i els "Andes Humits". Ja que els ''Andes Secs'' sgravacions'estenen des de les latituds del [[desert d'Atacama]] cap a l'àrea del [[riu Maule]], les precipitacions són més esporàdiques i hi ha grans oscil·lacions de temperatura. == Principals cims == Línia 119: El cim més alt és l'[[Aconcagua]] que, amb els seus 6.962 [[msnm]] és del punt més alt del continent americà i dels hemisferis sud i occidental. Es troba a la província de [[Província de Mendoza\|Mendoza]], a l'[[Argentina]]. Al sud del Perú, prop de [[Cuzco]], sgravacions'hi troba el [[nus de Vilcanota]], que arriba al seu punt més alt amb el [[cerro Ausangate]] (6.380 m). En aquesta serralada hi està ubicada la [[glacera de Quelccaya]], una de les dues úniques glaceres planes de les zones tropicals del món. Aquesta singularitat ha permès estudiar al seu gel els canvis climàtics ocorreguts al tròpic des de l'última era glacial. Al centre del Perú sgravacions'hi troba la serralada Blanca amb els ''nevados'' més alts del país, com per exemple, el [[Huascarán\|Cerro Huascarán]], de 6.768 m. {\| border="0" style="background:#ffffff" align="top" class="sortable wikitable" Línia 378: Les belleses naturals de la regió, les [[Imperi Inca\|ruïnes incaïques]] de [[Bolívia]] i el [[Perú]], i la possibilitat d'accedir de forma senzilla als [[Glaciar\|glaciars]] del sud de l'[[Argentina]] i [[Xile]], faciliten el turisme a gran escala. Els Andes presenten condicions òptimes per a la realització de diversos esports com l'[[andinisme]], el [[senderisme]] i el [[ràfting]]. L'[[esquí]], el [[snowboard]] i altres esports hivernals estan molt desenvolupats a l'Argentina i Xile. Als Andes de transició sgravacions'hi troba la major concetració de centres d'esquí de l'[[hemisferi sud]], després de [[Nova Zelanda]]. * '''[[Estació d'esquí\|Estacions d'esquí]]''':

Andes: diferència entre les revisions