Carles II de Castella: diferència entre les revisions

=== Privadesa de Nithard ===

 

 

[[Juan Everardo Nithard]], que l'havia acompanyada des d'[[Arxiducat d'Àustria|Àustria]] quan es casà amb Felip IV.<ref name=muy/> Per a la regent, el desenvolupament de les reunions de la Junta li despertava desconfiança, i el funcionament de les mateixes en si no donava els resultats esperats per a resoldre els problemes que es plantejaven. Per aquesta raó, cada vegada més va confiar en la persona del seu confessor, ben aviat també conseller polític. Nithard va esdevenir, de fet, [[privat]] de la reina, sobre la qual té gran influència.{{sfn|Pericot García|1983|p=249}} Tanmateix, l'activitat política de Nithard resulta ser nul·la i sense èxits.{{sfn|García Bourrellier|2007|p=53}}

Com a confessor seu, Nithard influí sobre la reina regent, però la seva condició d'estranger i el fet de ser [[jesuïta]] li fan guanyar no pocs enemics a la cort. El seu major detractor fou el fill bastard de Felip IV, [[Joan Josep d’Àustria]], que havia estat allunyat de la cort per la mateixa reina després de la mort de Felip IV sota el temor que li pogués arrabassar la corona a Carles. El bastard, conjuntament amb el Partit Aristocràtic, intentà dues vegades eliminar a Nithard però fracassaren i Joan es retirà a [[Corona d'Aragó|Aragó]], des d’on intentarà marxar a Madrid el [[1669]]. Aquesta acció, sumada a les pressions de la noblesa a la cort per destituir a Nithard, feren que la reina finalment cedís i el jesuïta es veié obligat a sortir de territori hispànic.<ref name=muy/>

 

 

Fins al [[1673]] el govern continuarà com havia designat Felip IV, però la reina es veurà necessitada d’una persona en qui recolzar-se. Confiarà en [[Fernando de Valenzuela]], cortesà de l'[[Reial Alcàsser de Madrid|Alcàsser]], que no recollia bones simpaties entre la noblesa.<ref name=muy/>