Guerra hispano-estatunidenca: diferència entre les revisions

Així, ena la [[Conferència de Berlín]] de [[1884]] les potències europees van decidir repartir-se les seves àrees d'expansió en elal continent africà, amb la finalitat de no arribar a la guerra entre elles. Altres acords similars van delimitar zones d'influència a [[Àsia]] i especialment a la [[Xina]], on es va arribar a dissenyar un pla per a desmembrar el país, que no podria portar-se a terme en esclatar la [[Primera Guerra Mundial]].

No obstant això, els acords no van acabar per eliminareliminant completament les friccions entre les potències. A la fi del [[segle XIX]], es van succeir les disputes per determinats ports i fronteres la delimitació de les quals no estava clara, sobretot ena l'[[Àfrica]]. Exemples d'això són l'[[incident de Fachoda]] entre francesos i britànics, les disputes germano-portugueses pel port [[Moçambic|moçambiqueny]] de [[Triangle de Kionga|Kionga]], l{{'}}''ultimàtum'' llançat pels anglesos contra l'expansió portuguesa a [[Zàmbia]] i la polèmica deslligada entre francesos, britànics, alemanys i espanyols pel domini del [[Marroc]].

Els Estats Units, que no van participar en el repartiment d'[[Àfrica]] ni d'[[Àsia]], van fixar la seva àrea d'expansió inicial en la regió del [[Carib]] i, en menor mesura, en el [[Pacífic]], on la seva influència ja s'havia deixat sentir a [[Hawaii]] i [[Japó]]. Tant en una zona com en l'altra es trobaven valuoses colònies espanyoles ([[Cuba]] i [[Puerto Rico]] en elal [[Carib]], [[Filipines]], [[Illes Carolines|les Carolines]] i [[Illes Mariannes|les Mariannes]] en elal Pacífic) que resultarien una presa fàcil a causa de la forta crisi política que sacsejava la seva metròpoli des del final del regnat d'[[Isabel II d'Espanya|Isabel II]]. En el cas de [[Cuba]], el seu fort valor econòmic, agrícola i estratègic ja havia provocat nombroses ofertes de compra de l'illa per part de diversos presidents nord-americans ([[John Quincy Adams]], [[James Polk]], [[James Buchanan]] i [[Ulysses S. Grant|Ulysses Grant]]), que el govern espanyol sempre va rebutjar. Cuba no només era una qüestió de prestigi per a [[Espanya]], sinó que es tractava d'un dels seus territoris més rics i el tràfic comercial de la seua capital, [[L'Havana]], era comparable al que registrava en la mateixa època [[Barcelona]].

A això s'afegien les demandes de la burgesia cubana, composta tant per hisendats illencs com nord-americans, desitjosa de posar fi a les limitacions comercials imposades per [[Espanya]] i obrir elsel mercat lliure amb EUA i altres potències als seus productes, fonamentalmentprincipalment [[canyaCanya de sucre]],|sucre al mercat lliure amb EUA ide altres potènciescanya]]. Entre [[1868]] i [[1878]] es va deslligar la [[guerra dels Deu Anys]], que va culminar amb algunes concessions importants en matèria d'autonomia política, però no van acontentar completament als locals. [[José Martí]], el líder d'aquesta revolta, es va exiliar a [[EUA]],als Estats Units des d'on va recaptar suports en una lluita que preveia culminar amb la independència. Els rebels cubans, sostinguts cada vegada més des dels Estats Units, van tornar a revoltar-se enel [[1880]] ([[Guerra Chiquita]]) i enel [[1895]] ([[Guerra del 95]]).

L'escalada de recels entre els governs d'[[EEUU]]dels Estats Units i [[Espanya]] va anar en augment, mentre en la premsa d'ambdós països feien fortes campanyes de desprestigi contra l'adversari. A [[Amèrica]] s'insistia una vegada i una altra en la valentia dels herois cubans, als quals es mostrava com alliberadorsmostraven lluitant per alliberar-se del jou d'un govern i un país que era descrit com tiránic, corrupte, analfabet i caòtic. Per la seva banda, els espanyols, que no tenien cap dubte de la intenció dels EUAEstats Units per annexionar-se l'illa, els dibuixaven acom uns hisendats avariciosos i arrogants, sostinguts per una nació de lladres indisciplinats, sense història ni tradició militar, als quals [[Espanya]] hauria de donar-los una lliçó.

El de Cuba no era el primer conflicte internacional deslligat pel control de les colònies espanyoles. En [[1885]], l'[[imperi Alemany]] va intentar estendre el seu domini sobre el norest de [[Nova Guinea|Papua]] a les Illes Carolines, on es preveia establir un protectorat a causa del seu valor estratègic. L'intent va ser durament combatut per Espanya, que estava present ena l'arxipèlag des de [[1521]] i havia reclamat la seva sobirania per primera vegada enel [[1667]];. noNo obstant això, els alemanys (igual que en altres ocasions havien fet els britànics) argumentaven que Espanya les havia abandonat en eliminar la presència militar enel [[1787]], si bé l'activitat missionera i comercial s'havia reprès posteriorment i mantingut durant tot el segle XIX. La mediació del [[Papa]] [[Lleó XIII]] va acabar, igual que en altres ocasions, amb el reconeixement de la sobirania espanyola, encara que es va permetre als alemanys establir una estació naval i un dipòsit de carbó ena una de les Carolines.

Com en totes les invasions, a Cuba hi havia una minoria, els amos de les plantacions, que estava a favor de la dominació espanyola. En [[1878]], després de deu anys de crua guerra, se signava el [[Pacte del Zanjón]], que no era més que una treva. El [[1880]] s'abolia l'esclavitud a Cuba i la situació començava a canviar. L'oligarquia anhelava la independència per a poder comerciar lliurement. El Capitàcapità Generalgeneral espanyol [[Valerià Weyler|Weyler]], designat per a l'illa, va decidir recórrer a la política de «Reconcentracióreconcentració», consistent a concentrar els camperols en reserves vigilades. L'odi es va exacerbar. Molts cubans acomodats van començar a reclamar a [[Washington D.C.|Washington]] la intervenció nord-americana. Mentre, a L'Havana se succeïen les manifestacions entre independentistes i espanyolistes.

Amb l'excusa d'assegurar els interessos dels residents nord-americans a l'illa, el govern nord-americà va decidir l'enviament a l'Havana del cuirassat de segona classe ''[[USS Maine|Maine]]''. El viatge era més aviat una maniobra intimidatòria i de provocació a Espanya, que es mantenia ferma en el rebuig de la proposta de compra realitzada pels Estats Units sobre Cuba i Puerto Rico. El [[25 de gener]] de 1898, el Maine feia la seva entrada a l'Havana sense haver avisat prèviament de la seva arribada, el que era contrari a les pràctiques diplomàtiques tant de l'època com actuals. En correspondència a aquest fet, el govern espanyol va enviar el creuer [[Biscaia (creuer)|Biscaia]] al port de [[Nova York]]. Malgrat la inoportunitat de la visita, les autoritats locals espanyoles van tractar amb tota amabilitat a la tripulació nord-americana amb tota amabilitat.

A fi de determinar les causes de l'enfonsament es van crear dues comissions d'investigació, una espanyola i una altra nord-americana, ja que aquests últims es van negar a una comissió conjunta, doncs per a ells el resultat de la investigació s'havia decidit molt abans, una mostra típica de l'arrogància nord-americana de l'època; tot apunta que van idear l'operació amb l'objectiu de tenir un ''casus belli'' per a declarar la guerra a una Espanya arruïnada i en decadència que seguia posseint territoris immensament rics. Els nord-americans van sostenir des del primer moment que l'explosió havia estat provocada i externa. La conclusió espanyola fou que l'explosió era deguda a causes internes. Els espanyols van argumentar que no podia ser una mina, com pretenien els nord-americans, ja que no es va veure cap columna d'aigua i, a més, si la causa de l'explosió hagués estatsigut una mina, no haurien d'haver esclatat els panyols de munició. En el mateix sentit, van fer notar que tampoc hi havia peixos morts en elal port, el que seria normal endesprés d'una explosió externa. I encaraEncara que totes aquestes coses eren evidents,{{Citació necessària|data=setembre de 2017}} el govern dels Estats Units no les va reconèixer i es va negar des d'un primer moment i en rodó a un diàleg sobre la qüestió.

Estudis recents{{CC|data=setembre de 2017}} han assenyalat que, atesos els desperfectes causats per l'explosió, si l'explosió hagués estat provocada per algun artefacte extern aquesta hauria fet alsaltar el vaixell saltar (literalment) de l'aigua. Alguns dels documents desclassificats pel govern dels EUA sobre l'[[Operació Mangosta]] (projecte per a la invasió de Cuba posterior al fracàs de [[Invasió de Bahía de Cochinos|Badia de Cochinos]]) avalen la polèmica hipòtesi que l'explosió va ser causada en realitat pel mateix govern dels EUA per tal de tenir un pretext per a declarar-li la guerra a Espanya. No obstant això, EUAels vaEstats Units van acusar Espanya de l'enfonsament i vavan declarar-li un ultimàtum on exigiriaexigien la retirada de Cuba, condició absolutament intolerable per a qualsevol país sobirà, a més de començar a mobilitzar voluntaris abans de rebre cap resposta, en una demostració d'intencions evident. Per la seva banda, el govern espanyol va rebutjar qualsevol vinculació amb l'enfonsament del ''Maine'' i es va negar a plegar-se a l'ultimàtum nord-americà, declaranti va declarar-liles la guerra en cas d'invasió dels seus territoris. Començava així la guerra Hispano-estatunidenca.

Tradicionalment va ser una opinió molt estesa entre els historiadors espanyols el creure que l'explosió va ser provocada pels propis nord-americans per a utilitzar-la com disculpa per a la seva entrada en la guerra. Estudis actuals apunten a una explosió accidental de la santabárbara, motivadacausada per l'escalfament de les mampares que la separaven de la carbonera contígua, que en aquells moments estava cremant.

Amb anterioritat als fets del Maine, els Estats Units haviahavien ordenat a la seva flota del Pacífic que es dirigís a [[Hong Kong]] i fes allí exercicis de tir fins que rebés l'ordre de dirigir-se a les [[Filipines]] i a l'Illa de [[Guam]]. Tres mesos abans s'havia decretat el bloqueig naval a l'illa de Cuba sense que intervingués cap declaració de guerra, i quan es va declarar la guerra, es va fer amb efectes retroactius al començament del bloqueig.<ref>{{es}} Juan Bosch, ''De Cristóbal Colón a Fidel Castro, el Caribe frontera imperial''</ref>

Mitjançant els [[Tractat de París (1898)|acords de París]] de 1898, els Estats Units vavan adquirir Cuba, Filipines, [[Puerto Rico]] i [[Guam]].<ref>Palomero Caro, Rafael i Pérez Rodríguez, Josep Maria: ''Histocard 2. Història contemporània de Catalunya i d'Espanya''. Castellnou Edicions. [[Barcelona]], [[abril]] del [[2006]]. Col·lecció Minimanual, núm. 14. ISBN 84-9804-211-9. Plana 58.</ref> Les restants possessions espanyoles d'ultramar ([[Illes Mariannes]], [[Illes Carolines|Carolines]] i [[República de Palau|Palaos]]), incapaces de ser defensades a causa de la seva llunyania i la destrucció de bona part de la flota espanyola, van ser venudes a Alemanya en [[1899]] per 25 milions de [[Marc alemany|marcs alemanys]] segons el [[tractat hispanoalemany]].<ref>{{Ref-llibre |cognom=Jover Zamora |nom=José María |títol=España en la política internacional: siglos XVIII-XX |url=http://books.google.cat/books?id=lkM7qPc36iQC&dq=1899+25+millones+marianas&hl=ca&source=gbs_navlinks_s |llengua=castellà |editorial=Marcial Pons Historia |data=1999 |pàgines=170 |isbn=849537904X}}</ref>

Després de la guerra Hispanohispano-estatunidenca, els Estats Units van justificar les seves accions amb l'argument que preparaven les nacions subdesenvolupades per a la [[democràcia]]. La Declaració d'Independència contenia el principi d'autodeterminació nacional. A Filipines, els insurgents que havien lluitat contra el colonialisme espanyol aviat van començar a lluitar contra les tropes dels Estats Units. Molts intel·lectuals, com el filòsof [[William James]] i el president de la [[Universitat Harvard]], Charles Eliot, denunciaren aquestes accions com a traïció dels valors nord-americans. Finalment es va constatar que els Estats Units vavan tenir la seua «recompensa» controlanten controlar Cuba durant unes poques dècades.