|
d[[Fitxer:Les Très Riches Heures du duc de Berry juin.jpg|thumb|300px|Iŀlustració de [[les molt riques hores del Duc de Berry|les molt riques hores del duc de Berry]]. [[Carles de França (duc de Berry)|El duc de Berry]] fou un dels nobles més destacats de la França del segle XV: la màxima expressió de la seva biblioteca personal és aquest llibre pintat entre els anys 1412 i 1416, i conté diverses parts, la més destacada de les quals és una sèrie de dotze iŀlustracions a pàgina sencera que descriuen amb un detallisme incomparable activitats corresponents als dotze mesos de l'any.<ref>Morales, Joan, a ''El llibre més bonic del món'', revista Sàpiens'', número 69. Juliol 2008.</ref> L'escena del mes de juny correspon a les tasques agrícoles, al fons les muralles de la ciutat. Les formes rudimentàries d'explotació del camp es contrapesen amb el creixement de les ciutats i la seva atrevida arquitectura. Tanmateix, l'economia continua basant-se en l'extracció i distribució de l'excedent productiu del camp]]
* desplaçament vers el medi rural aïllat.
* En darrer lloc, una organització social fonamentada en cadenes de fidelitats personals. Els [[rei]]s no podien disposar d'exèrcits permanents per manca de diners i havien de comptar amb l'adhesió incondicional dels seus [[vassall]]s, la qual era conservada amb la concessió de terres i privilegis. Aquesta pèrdua de poder reial provocà, doncs, l'aparició de vincles recíprocs de fidelitat en què el monarca no era un sobirà suprem situat per damunt dels seus súbdits: era senyor dels seus propis dominis, i a la resta era, en certa mesura, una figura cerimonial. Aquest sistema polític de fragmentació de la sobirania impossibilità l'aparició d'un extens aparell administratiu permanent per a imposar el compliment de la llei. A més, el poder polític s'identificà amb la funció judicial d'interpretar i aplicar les lleis existents. El rei, incapaç de recaptar impostos, administrar justícia i preservar l'ordre públic en els seus territoris per la manca d'exèrcit, administració i jutges, deixà aquests deures en mans dels nobles. És a dir, a la possessió de la terra, s'afegí, en el segle IX, la jurisdicció sobre els seus habitants… La manca d'un [[dret públic]] possibilità la complexa jerarquia de vincle personal, fonament juridicopolític del món feudal. El vassallatge fou, doncs, un tipus de relació que s'estableix entre dues persones lliures, una de les quals ([[vassall]]) promet a una altra (senyor) fidelitat i serveis a canvi de protecció i manteniment. En un principi, fou concebuda com un vincle personal, però aviat perdé aquest caràcter en generalitzar-se la possibilitat que un individu pogués rebre [[feu]]s de diferents senyors. El vincle de [[vassall]]atge durava tant com la vida dels que l'havien contret.
=== L'economia d'Occident abans de l'any 1000 ===
==== L'agricultura: produir per consumir ====
L'Occident europeu tenia, als segles VI i VII, una [[densitat de població]] estimada de 5 a 6 habitants per km² a la [[Gàl·lia]] i a [[Hispània]], un poc més al nord d'[[Itàlia]], i només de 2,3 a la [[Germània (regió)|Germània]]. El predomini de boscos i les pastures, la manca d'estris agrícoles i de braços per a treballar la terra expliquen la ruralització d'Occident. Les ciutats s'havien despoblat i, excepte alguns territoris de la península Ibèrica i de la Itàlica, la població no superava els sis mil habitants. Es construïa poc i s'aprofitaven materials d'antany.
La civilització medieval era quasi exclusivament [[rural]]. Tothom vivia una existència dominada pel cicle dels treballs agrícoles i la seva subsistència depenia de la terra, de la qual obtenien tots els recursos. Era una economia de subsistència dominada per la satisfacció de les necessitats alimentàries, i malgrat el protagonisme de la terra, aquesta tenia un rendiment extremadament dèbil.<ref>[http://www.catradio.cat/reproductor/audio.htm?ID=234446 ''Economia a l'edat mitjana''] Capítol del programa ''En guàrdia'' num. 201 de Catalunya Ràdio, del 23-03-2008.</ref> A la caiguda de l'[[Imperi Romà d'Occident|Imperi romà d'Occident]], deixà de practicar-se el [[conreu intensiu]] i el [[guaret]] esdevingué universal. Al nord d'Europa, la humitat de la capa superficial del sòl permeté la rotació triennal dels [[conreu]]s i obligà a la utilització d'una [[arada]] pesant, amb la fita de conrear terrenys més espessos i treballar la terra amb més profunditat; però, a causa del seu cost, només fou viable en sistemes d'explotació comunal. En canvi, a l'àrea mediterrània, on s'ha d'intentar preservar la humitat, el sistema de rotació triennal no tingué utilitat perquè els cereals no es poden plantar a la primavera (s'assequen abans de la collita); la manca de [[civada]] consegüent provocà una manca de bestiar i d'adob natural per a fertilitzar la terra i, per tant, un procés de desforestació dirigit a cercar un suplement d'alimentació per al bestiar. L'ús de l'arada lleugera, sense rella, tenia una eficàcia molt limitada per la seva poca penetració en la terra, fet que comportà un sistema de rotació biennal, perquè cada camp no donava més que una collita cada dos anys. Amb tot, però, moltes terres no podien mantenir aquest ritme de producció i havien d'abandonar-se al cap d'alguns anys. Per compensar aquesta pèrdua, es guanyaren altres terres per al conreu mitjançant l'arrabassament o crema de boscos.
Per tant, l'[[agricultura]] era devoradora d'espai, extensiva, seminòmada i dedicada a l'autosuficiència, inclosa la manufacturera. Els propietaris acostumaven a ser la noblesa nativoromana, els magnats germànics i els grans [[monestir]]s. L'explotació fonamentada amb esclaus minvava, mentre augmentava el treball de pagesos, als quals es pagava cedint-los un tros de terra per a la seva subsistència. Per raons de seguretat, els pagesos s'encomanaven a la protecció d'un terratinent patró i la seva situació gairebé no diferia de la de l'antic colon o de la del futur [[serf]].
Els rendiments dels conreus, sobretot el dels cereals, eren molt baixos: un gra de sembrat en generava de dos a quatre i, fins i tot, menys de dos grans. La productivitat era baixa i es volgué compensar amb conreus extensius. En aquestes circumstàncies, es produïren grans mortaldats a causa de manca d'alimentació. La fam a Occident abans de l'any 1000 era quelcom habitual a la [[Germània (regió)|Germània]] i a les [[Gàl·lies]]<ref>Doehaerd, René: ''Occidente durante la Alta Edad Media. Economías y sociedades''. Barcelona, Labor, 1974.</ref>
==== La manca d'una estructura comercial i urbana ====
El retorn a l'estructura comercial i urbana de l'[[Imperi Romà|Imperi romà]] esdevingué impossible. Les [[ciutat]]s es convertiren en petits centres rurals i l'economia es transformà en un sistema de producció per a l'autoconsum.
Els intercanvis comercials, entre els segles VI a X, disminuïren a Occident i a les terres interiors fou estrany l'ús de monedes en les transaccions mercantils. Les grans explotacions agràries orientaven la producció al consum propi i, si hi havia excedents, acostumaven a ser adquirits pels pagesos de la zona que anaven al nucli de l'explotació (''villa'') a bescanviar productes. La manca d'un poder públic ben organitzat i que mantingués les infraestructures viàries produí que el comerç només es pogués realitzar de manera fluvial o marítima. A més a més, el bandidatge féu que només un comerç d'articles molt cotitzats justifiqués l'organització i el manteniment de transports a llarga distància. En conseqüència, a l'interior d'Occident, només subsistiren els mercats d'aquelles ciutats que eren seu de rics compradors (reis, comtes, bisbes) o les que eren centres de redistribució d'una ruta comercial de productes d'alt interès, com fou el cas de la [[sal comuna|sal]].
En aquestes condicions, tota inclemència climatològica esdevenia catastròfica. Una mala collita provocada per excessives pluges, gelades, plagues…, produïa una baixada del rendiment per sota el mínim necessari per a la subsistència: la fam i les epidèmies n'eren les conseqüències lògiques. Les periòdiques crisis de subsistència foren una constant de l'economia medieval.
=== Els sistemes de propietat de les terres ===
Els sistemes de propietat de les terres fonamentals eren l'[[alou]], la [[tinença]] i el [[feu]].<ref>Sadurní i Puigbò, Núria: ''Diccionari de l'any 1000 a Catalunya''. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 280. Barcelona, octubre del 1999. ISBN 84-297-4607-2. </ref>
* L'[[alou]] era el domini ple i lliure, franc de serveis i de tota prestació real o personal, sobre béns immobles que diferia del que hom tenia en feu o en [[emfiteusi]].
* La [[tinença]] sorgí de la fragmentació del gran [[alou|domini alodial]], que constituí l'inici del benefici o honor comtal. El concepte de tinença també s'aplicà al lot del domini que el propietari lliurava a un conreador lliure perquè hi visqués amb la seva família i li donés certs serveis a canvi. El primer sentit en fa referència al benefici que el príncep atorgava, a canvi de serveis, als vassalls per exercir funcions de govern en nom seu. En el segon, la tinença menor era el ''mansus'', o parcel·la habitada per la família camperola, que es conreava els dies de la setmana que no s'havia de donar servei al senyor feudal i proporcionava les bases de subsistència al camperol i la seva família (la mitjana francesa d'aquesta extensió era de 13 ha).
* El [[feu]] era l'extensió de terra que posseïa una persona lliure, per concessió del senyor, a canvi de declarar-se vassalla d'aquest i obligar-se a determinades càrregues que es pagaven en serveis o en espècies, entre els quals figuren en lloc destacat el [[servei militar]].
Aquestes tres formes de possessió de la terra principals es trobaven barrejades en la senyoria territorial. Aquesta senyoria o gran domini estava dividit en la reserva senyorial (''terra indominicata''), que era el centre de l'administració del domini i residència de la família senyorial. Tenia dues funcions: lloc de les edificacions (magatzems, forns, molí, farga) i el terreny que proporcionava els aliments més freqüents. En segon lloc, hi havia un ampli espai de bosc i terres comunals d'on es treia la fusta per a les construccions i la calefacció, així com el complement alimentari del bestiar. Les collites i productes de la reserva eren íntegrament del senyor. Els camperols estaven obligats, tres dies a la setmana, a conrear les terres, arreglar els camins, contribuir a les fortificacions, i podien aprofitar els prats i la llenya del bosc; així mateix, estaven obligats a emprar el molí, el forn, la ferreria o qualsevol instal·lació del senyor, amb previ pagament de certs drets en espècies.
=== L'art preromànic a l'Europa occidental ===
{{principal|Art preromànic|Art preromànic a Catalunya}}
L'[[art]] que es desenvolupà a [[Europa occidental]] en el període que va des de la [[caiguda de l'Imperi Romà|caiguda de l'Imperi romà]] fins al segle XI fou el preromànic. Tanmateix, no fa referència a una unitat estilística, sinó només a una situació cronològica que, llevat del període carolingi i en global, fou de retrocés artístic.
== La plena edat mitjana (segles XI a XIII) ==
A partir del [[segle XI]] i en el vessant central i atlàntic d'Europa, es comencen a produir esdeveniments que, de mica en mica, aniran modificant-lo. En efecte, a partir de l'any [[1000]], es produí un augment demogràfic i econòmic, que tingué com a conseqüències més notables l'augment de les [[ciutat]]s que ja existien i la creació de noves; la reactivació del comerç i de l'intercanvi monetari; i, finalment, un canvi ideològic.<ref>L'any 1000 no suposà cap classe de terror mil·lenari. És una ficció literària posterior. La prova més evident que el pànic no fou ''universal'' és que la nomenclatura que actualment emprem pels anys encara no s'havia estès per tota Europa, amb la qual cosa el pànic global era més que improbable. Duby, Georges. ''El año mil.'' Barcelona: Gedisa, 1996.</ref> En aquest període, el [[llatí]] recuperarà la literatura clàssica i la [[filosofia grega]], especialment [[Aristòtil]]. Les primeres universitats, establertes a les ciutats més importants d'Europa des del [[1080]], renovaren l'interès per la recerca en ciències. L'[[alfabetisme]] començà a créixer. Es construïren enormes catedrals, primer d'estil [[romànic]], i poc després d'estil [[arquitectura gòtica|gòtic]].
Les [[croades]] a [[Terra Santa]], si bé aconseguiren el seu propòsit de recuperar per al [[cristianisme]] aquests territoris sagrats només de manera temporal, sí que serviren per a canalitzar les ànsies guerreres de la petita [[noblesa]]. A la [[península Ibèrica]], es començà l'anomenada [[Reconquesta|''conquesta'']] dels territoris d'[[al-Àndalus]].
Els segles XII i XIII també foren segles d'innovacions en els mètodes tradicionals de producció que permeteren el creixement econòmic. Les noves tecnologies (majoritàriament rebudes de la Xina, directament de mans dels mongols durant la dinastia Yuan, o amb els àrabs d'intermediaris) incloïen els [[canó|canons]], les [[lent]]s, els pous artesians, la introducció de la [[pólvora]], la [[seda]], la [[brúixola]], el [[sabó]], el [[timó]]… També es realitzaren millores importants en la construcció dels [[vaixell]]s i els [[rellotge]]s. El desenvolupament de les noves [[tecnologia|tecnologies]] facilitaren el posterior auge de l'[[era de l'exploració]].
[[Fitxer:Cleric-Knight-Workman.jpg|thumb|left|250px|[[Miniatura]] d'una [[lletra capital]] d'un manuscrit medieval mostrant un [[serf]], amb un instrument de treball observant dos senyors, un noble i l'altre eclesiàstic, que discuteixen]]
=== La piràmide social medieval ===
Des de l'any 1000, els clergues tendiren a difondre la teoria que la societat estava dividida en tres grups: els qui oren (''oratores''), els qui guerregen (''bellatores'') i els qui treballen (''laboratores''). La societat (la ''Casa de Déu'') excloïa els artesans, els mercaders i els habitants de la ciutat perquè la seva importància era encara escassa i hi havia la convicció que la riquesa provenia de la terra.
[[Fitxer:Hunterian Psalter c. 1170 Eve spinning.jpg|thumb|250px|Eva filant davant del bressol d'un dels seus fills. Il·lustració del foli 8 del ''Psalterio Hunter''. La introducció del [[Fus (eina)|fus]] per a filar fou una de les innovacions introduïdes des d'Àsia a la plena edat mitjana. La de la iŀlustració és un [[Fus (eina)|fus]] primitiu, sense roda, emprat per les dones en les tasques domèstiques]]
[[Fitxer:54-aspetti di vita quotidiana, canto in chiesa,Taccuino Sani.jpg|thumb|250px|El ''[[Tacuinum sanitatis|Tacuinum]]'' (o ''Taccuinum'') ''Sanitatis'' medieval, manuscrit del segle XIV, que mostra les formes de la vida quotidiana a la baixa edat mitjana.]]
==== Nobles i vassalls. Els ''bellatores'' ====
En el segle IX, l'hàbitat dels nobles és la "vil·la", una casa més o menys gran i luxosa que s'aixecava en el centre de la propietat, i rodejada de les bordes dels [[serf]]s, graners, quadres i magatzems. No disposaven encara d'un sistema defensiu pròpiament dit. A partir de la segona meitat del segle IX, al centre d'Europa, de resultes de les incursions normandes i la descomposició de l'[[Imperi carolingi]], els càrrecs comtals passaren, lentament, a ser hereditaris, i començaren a construir-se edificis fortificats. Les famílies comtals aconseguiren que el [[feu]] passés a ser, en la pràctica, una propietat particular i que esdevingués un poder personal del [[comte]]. Aquest jurava fidelitat, en un solemne acte d'homenatge, al seu senyor. En la pràctica, la condició de [[vassall]]atge implicava que el comte havia d'ajudar militarment el seu rei i que no es giraria en contra seva o s'independitzaria.
La descentralització del poder dugué un buit de poder; les comunicacions esdevingueren insegures pel bandolerisme, camperols adscrits a la terra fugiren, el perill d'invasions era constant i les rivalitats entre els comtes es traduïren en conflictes armats. En conseqüència, en cada [[Comte|comtat]] es muntà un dispositiu militar i molts petits propietaris renunciaren, per grat o per força, a la seva llibertat personal i a la seva terra en benefici d'un poderós per assegurar-se protecció i seguretat. D'aquesta manera, les caseries aïllades s'agruparen entorn de la casa del senyor, el qual procedí a fortificar-la. Neix el [[castell]] rudimentari que, a partir del segle X, es transformà en símbol del poder. Al capdavant de cada fortalesa, es posava un cavaller que, al seu torn, era auxiliat per altres cavallers subordinats a ell. Tots aquests homes eren pagats amb terres ([[feu]]s), que van acabar posseint a títol hereditari. La possessió de terres i l'heretabilitat de les funcions militars provocà la formació d'un segon estament de noblesa: la cavalleria.
El noble fou un gran propietari que conreava els seus dominis amb la feina dels camperols, als quals havia cedit part de la seva terra en [[usdefruit]]. El [[castell]] rep els seus vassalls i el personal encarregat de l'administració de la casa i de les terres. Des del castell, administra justícia perquè el feudatari té dret a jutjar els seus [[vassall]]s i [[serf]]s. La guerra, els duels, la caça i el torneig constituïren les coordenades de la vida del noble. A partir de finals del segle XII, la noblesa fruí d'un règim jurídic exempt d'impostos i alliberat de les penes corporals.
Els vassalls tenien moltes obligacions. La principal de totes era l'obligació del [[servei militar]]. També estaven obligats a allotjar el senyor i el seu seguici quan aquests passessin pel territori del seu feu; a col·laborar en el rescat del seu senyor si queia presoner per mitjà d'una contribució; havien d'aportar altres contribucions monetàries quan es casava la filla gran del senyor o quan el seu primogènit era ordenat cavaller... Per contra, el vassall prestava el servei de cort, és a dir, participava en l'assemblea general de tots els vassalls del senyor. En aquestes corts, col·laboraven en l'administració de la justícia i participava, en certa mesura, en l'exercici del poder polític.
==== Els serfs. Els ''laboratores'' ====
La jerarquització social s'establí en funció directa de la terra posseïda i els qui estaven mancats de terra o aquells que es veieren obligats a perdre la seva llibertat per tenir protecció o dret a una mica de terra que els permetés subsistir ([[serf]]s) quedaren en el punt més baix de la jerarquia social. Bona part dels que treballaven en el domini senyorial pertanyien a l'estament dels serfs. Però no fou una condició uniforme per a tothom. Per una banda, hi havia els serfs domèstics (serfs dominicals), que conreaven la terra del senyor o bé realitzaven activitats artesanes indispensables en una economia autàrquica. A canvi, rebien aliment i abric, però no disposaven de llibertat personal i no podien posseir béns ni contreure matrimoni sense autorització del senyor. La seva condició era hereditària.
Per altra, hi havia els serfs "casats" sotmesos a treballs gratuïts (''corvees''), al lliurament de censos, al pagament per l'ús de serveis sotmesos al monopoli dels senyors… Uns tenien explotacions familiars (masovers) i d'altres formaven part d'un llogaret que tenia obligacions col·lectives envers el senyor. Estaven lligats a la terra que conreaven sense poder abandonar-la: quan aquesta era venuda, passaven a dependre del nou propietari. Tots els pagesos devien al senyor tributs i prestacions en moneda, una part de la collita i de bestiar, i de vegades, també objectes de producció domèstica (articles de fusta o peces de tela). A més de la prestació d'uns tres dies de treball no remunerat, havien de fer servir el molí, el forn i la premsa del senyor pagant un impost establert.<ref>Boutroche, Robert. ''Señorío y feudalismo''. Madrid: Siglo XXI, 1973</ref>
Malgrat això, no tots els pagesos eren serfs (els lliures es diferenciaven, bàsicament, en el fet que no havien de comptar amb el permís del senyor per marxar de les seves terres), i existien petites quantitats de pagesos que no depenien en absolut dels senyors feudals (a Catalunya, eren anomenats ''[[homes de paratge]]'' i a Anglaterra, ''[[yeomen]]''), sinó que tenien les terres en [[franc alou]].
==== El clergat. Els ''oratores'' ====
L'Església occidental no se sostragué a la feudalització. Com a administradors de grans propietats, els bisbes i els abats s'integraren dins la jerarquia feudal. Així, la presa de possessió del càrrec d'[[abat]] o de [[bisbe]] esdevingué un acte de [[vassall]]atge envers el monarca, que incloïa servir-lo amb les armes.
La [[noblesa]] aportà els seus fills per als càrrecs més importants de l'Església medieval. Els que pregaven fruïen de privilegis importants en matèria de justícia i d'impostos i d'una gran consideració social. A més, posseïen dominis eclesiàstics transformats en feus. Amb aquestes terres, els bisbes i els abats esdevingueren vassalls d'un poderós senyor que controlava les investidures i imposava el candidat de la seva elecció. A finals del segle XI, el papa [[Gregori VII]] realitzà una reforma que prohibí algunes pràctiques i s'esforçà a esmenar certs abusos, com el matrimoni de sacerdots, els costums relaxats d'alguns prelats, el tràfic de beneficis eclesiàstics, etc.
D'altra banda, el [[1027]], l'Església, sota el guiatge de l'[[abat Oliba]], a la petita ciutat de [[Toluges]], al [[Rosselló]], intentà suavitzar i limitar l'abús de les guerres privades mitjançant les disposicions de ''Pau i Treva de Déu'', que limitaven quines persones havien d'estar lliures de les violències i quins actes havien de ser prohibits. La treva de Déu obligava a suspendre les hostilitats durant alguns dies de la setmana i en determinats períodes de l'any. L'objectiu era protegir els pagesos, disminuir-ne la mortaldat i, en definitiva, fer viable la vida social. Aquesta institució pacificadora s'estengué per tot Europa.<ref>Albert i Corp, Esteve. ''L'obra social i política de l'abat Oliba''. Barcelona: Dalmau, 1966.</ref> Igualment, l'Església promogué l'esperit de [[croada]], o lluita contra els infidels, per canalitzar l'agressivitat dels cavallers pobres o secundaris.
===== Els monestirs =====
Amb la fundació de l'[[abadia de Cluny]] ([[Borgonya]]) el [[909]], s'inicià un moviment de renovació monàstica que contribuí a la recuperació del prestigi i de l'autoritat de l'Església. Durant els segles X i XI, quasi 200 [[monestir]]s passaren a dependre directament de l'abat de Cluny, sense estar supeditats a cap vincle feudal a senyors o monarques. L'exemple de Cluny donà peu, als segles XI i XII, a noves reformes d'entre les quals destacà la reforma originada a l'abadia de Cîteaux (Cister) el [[1097]], també d'arrel benedictina. L'[[orde del Cister]] donà importància al treball corporal, abocà els [[monestir]]s vers les feines agràries i desenvolupà una intensa tasca de colonització agrària i d'expansió ramadera; tot plegat enfocat a la comercialització dels productes agrícoles, la cria i la venda de cavalls i la industrialització de la seva producció ramadera ([[llana]], adob de pells i pergamí). Alhora, aquest orde, contribuí al desenvolupament de la [[metal·lúrgia]], gràcies al control de nombroses mines de ferro.<ref>Duby, G. ''San Bernardo y el arte cisterciense''. Madrid: Taurus. 1981.</ref>
El món cultural gravità entorn dels monestirs, edificats en llocs aïllats enmig de grans propietats on, seguint la regla benedictina de l'''ora et labora'', els monjos, amb la còpia i il·luminació de [[manuscrit]]s, difongueren el llegat del món clàssic [[llatí]].
'''El clergat'''
es dedicava a l'oració i a la lectura. Les comunitats de monjos vivien als '''monestirs''', que contenien moltes terres i esdevingueren grans centres de cultura (els monjos eren de les poques persones que sabien llegir i escriure).
==== Les dones i els nens a l'edat mitjana ====
{{principal|Dones a l'edat mitjana}}
Al segle XIII, la [[dona]] ha de casar-se als 14 o 15 anys amb l'espòs que triï el seu pare i, després, dedicar-se a la vida domèstica i a ser mare. De portes endins, la bona esposa humil estigué obligada a fer la neteja diària, fregar els plats i fer el llit. I sobretot filar perquè una dona no pot restar ociosa. Elles també eren les encarregades d'anar al mercat per proveir-se d'aliments, especialment de carn i peix, llegums i formatges. L'accés a la cultura fou restringit i només les dones dels estaments privilegiats sabien lletres. Si acabaven treballant fora de la llar, ho feren de teixidores o de barreteres, o bé desenvoluparen tasques en sastreries i merceries. En cap cas, tenien els drets laborals dels homes. De portes endins, la bona esposa humil està obligada a fer la neteja en dissabte -el dia prohibit per als jueus i en què el fet de treballar de manera ostensible demostra que la casa és cristiana-, fregar els plats i fer el llit. També, totes les dones, humils o riques, han de saber filar perquè una dona ha d'estar sempre ocupada. Per a les dones de casa humil és un acte de necessitat: cal fer-la a casa perquè comprar-la no és possible. Les dones també són les responsables de proveir d'aliments la família.<ref>De Bolós, Jordi. ''La vida quotidiana a Catalunya en l'època medieval''. Barcelona: Edicions 62, 2000.</ref>
Pel que fa als menors, la mortalitat infantil era molt alta (del 30%) i, en aquestes circumstàncies, la pèrdua d'un nadó pren un valor relatiu. De fet, totes les llars tenien fills petits difunts i els índexs de dones mortes de part i de nens orfes eren elevades. La mitjana de vida era just de trenta anys. Per tant, pocs coneixien les mares i menys els avis i les àvies. En un context d'escassetat, els nens aviat, en set o vuit anys, havien de convertir-se en un element productiu. El progenitor masculí era l'únic responsable, per la llei i la [[moral]], mentre les tasques de la dona es reduïen als primers anys de la vida dels nens: engendrar i alletar. Finalment, l'educació i els tractats pedagògics no existien, només els fills masculins dels nobles rebien una formació militar, i les filles conventuals.<ref>Bajo, Fe; Beltran, José Luís. Breve historia de la infancia. Madrid: Temas de Hoy, 1998.</ref>
[[Fitxer:1099jerusalem.jpg|thumb|300px|Conquesta de [[Jerusalem]] a la [[Primera Croada|primera croada]] ([[1095]]-[[1099]]). El papa [[Urbà II]], successor de Gregori VII, veié en les croades una forma de reunir el cristianisme, reforçar el papat i, possiblement, posar l'Orient sota el seu control. Convocada al concili de Clermont ([[1095]]), durant la campanya, conqueriren [[Nicea de Bitínia|Nicea]], la capital del sultanat de Rum, i [[Dorilea]] el [[1097]], conqueriren Edessa i Antioquia el [[1098]] i finalment van entrar a Jerusalem el 15 de juliol de [[1099]] i hi crearen diversos [[estats croats]], entre aquests el [[Regne de Jerusalem]]. Si l'empresa militar acabà en fracàs, les seves conseqüències foren importants: augmentaren les relacions amb Orient i, per tant, es produí un enriquiment cultural, l'activació del comerç, l'enriquiment de la burgesia, una major autoritat del papat i la fundació dels ordes militars]]
=== Expansió geogràfica de l'Europa feudal ===
L'expansió geogràfica tingué diverses direccions, seguint la dinàmica pròpia de les cases feudals. Els [[normands]], [[víkings]] assentats a [[Normandia]], van donar origen a una de les cases feudals més expansives d'Europa, que es va estendre pel continent europeu i s'enllaçà amb la [[dinastia d'Anjou]] i [[ducat d'Aquitània]]. Les cases del [[Regne de Navarra]], la [[corona de Castella]], el [[ducat de Borgonya]], el [[comtat de Flandes]]… són altres exemples que vincularen mitjançant aliances, enllaços matrimonials i enfrontaments successoris o territorials, consubstancials a les relacions de [[vassallatge]] i expressió de la violència inherent al feudalisme.<ref>Duby,G. ''Guerreros y Campesinos. Desarrollo inicial de la economía europea (500-1200)''. Trotta. 1976. ISBN 84-323-0229-5</ref> La [[corona de Castella]] i la [[corona d'Aragó]] iniciaren l'anomenada [[reconquesta|''conquesta'']], l'expansió cap al sud de la península Ibèrica.
==== Les croades i els templers ====
{{principal|Croades}}
La [[primera croada]], sota el papat d'[[Urbà II]], arribà a [[Jerusalem]] el 1099 per establir-hi el primer regne cristià. Un triomf breu, car els musulmans la reconqueriren noranta anys després. La [[segona croada]] fracassà en la recuperació del [[comtat d'Edessa]], recuperat per Zengi. El soldà [[Saladí]], després de la Batalla de [[Hattin]], va recuperar [[Jerusalem]] novament. La [[tercera croada]], liderada per l'[[Frederic I del Sacre Imperi Romanogermànic|emperador Frederic I «Barbarroja»]], pel rei [[Felip II de França]] i el rei [[Ricard I d'Anglaterra]], també fracassà en el seu intent de conquerir Jerusalem, tot i que van aconseguir estabilitzar un regne llatí més reduït a la costa, amb capital a Acre. La quarta, amb [[Innocenci III]], ja al [[segle XIII]], es quedà a [[Constantinoble]]. Cap de les darreres [[croades]] (n'hi hagué vuit) complí els seus objectius (tot i que la sisena va permetre a [[Frederic II d'Alemanya]] la recuperació de Jerusalem per als cristians durant quinze anys, de manera pactada), si bé serviren per a canalitzar les ànsies guerreres de la petita noblesa d'Occident i aglutinar els estats feudals contra un enemic comú.<ref>Runciman, Steve. ''Historia de las cruzadas''. Madrid: Alianza, 2002</ref>
Cal tenir present que la croada, com a [[guerra santa]], també es desenvolupà contra dissidents religiosos dins del mateix territori de l'Occident cristià. Així, hi hagué una croada anticàtara (1209-1215), i diverses actuacions armades de senyors i prínceps a les ordres del papat contra els [[dolcinià|dolcinians]] o contra Catalunya (per disputar el domini de Sicília als Anjou, aliats del papa).
Una conseqüència de la caiguda en poder [[musulmà]], el [[1291]], de [[Acre (Israel)|Sant Joan d'Acre]], la darrera posició important occidental a [[Terra Santa]], fou el descrèdit dels ordes militars, i molt especialment de l'[[orde del Temple]], embrancats en baralles fraternes, en l'atresorament d'excessives riqueses i la seva ostentació i en la intervenció en molts assumptes interns dels regnes en què tenien els seus convents. La situació s'agreujà per la resistència del darrer Gran Mestre [[Jacques de Molay]] d'acceptar la unió del seu orde amb els altres sota el lideratge d'un rei (projecte ''[[Rex bellator]]'', inicialment proposat per fra [[Ramon Llull]]). En aquest marc de desprestigi, [[Felip IV de França]] detingué, el [[1307]], els frares [[templers]] del seu regne. El [[1312]], el papa [[Climent V]] suprimí l'orde i els nombrosos béns dels templers foren adjudicats, majoritàriament, a l'[[orde de Sant Joan de Jerusalem]], amb la fita que fossin emprats en la recuperació de Terra Santa. A la [[corona d'Aragó]], la major part dels béns templers anaren a mans de l'[[orde de Sant Joan de Jerusalem]] –amb algunes excepcions que s'apropià el rei- i una part menor, sobretot al [[regne de València]], passaren a l'[[orde de Montesa]]. Pel que fa als frares, al [[Regne de França]] i a altres indrets de la cristiandat, centenars en foren executats; en canvi, a la [[corona d'Aragó]] foren absolts i se'ls atorgà una renda de per vida.<ref>Sans i Travé, Josep Maria. ''El final dels templers catalans''. Lleida: Pagès editors, 2007.</ref>
===Renaixement del comerç i desenvolupament de les ciutats ===
En el període comprès entre l'any 400 i el 1000, aproximadament, l'[[Europa occidental]] era una regió subdesenvolupada en comparació amb l'[[Imperi Bizantí|Imperi bizantí]] i el [[califat]] islàmic, un territori assolat pels desordres polítics i per la manca de seguretat, amb una economia de subsistència i poca circulació de mercaderies. Però, a partir del segle X, hi hagué un renaixement del comerç en els ports de [[Nàpols]], [[Ravenna]], [[Pisa]], [[Venècia]]… que iniciaren un canvi fonamental: els bizantins i els àrabs començaren a ser desplaçats com a intermediaris en el comerç entre Orient i Occident. A partir de finals del segle XII i principis del XIII, els ports de la [[península Itàlica]] dominaran la Mediterrània oriental. [[Venècia]], que practicava el comerç legal i de contraban amb [[Bizanci]] i, alhora, mantenia relacions comercials amb l'[[islam]] (espècies, perfums, ivori, tèxtils i oli), tingué l'hegemonia en l'activitat comercial. La [[corona d'Aragó]] expandí el [[comerç català medieval]] per la [[Mediterrània]].
Els [[pelegrinatge]]s i les [[croades]] tingueren un paper molt important en aquest renaixement comercial, que es manifestà amb l'ampliació i renovació de rutes i del volum, nombre i qualitat de les mercaderies, amb l'aparició de les primeres associacions armades de mercaders, i amb la de noves fires i mercats fixos. També el nord d'Europa experimentà un auge del comerç de pells, productes alimentaris, fusta, metalls i sal; en gran part, gràcies a la introducció del sistema de rotació triennal i als nous arreus del cavall, que possibilitaren la producció d'un excedent exportable de béns agrícoles. Aquest renaixement del comerç no es pot separar de les transformacions agràries i del desenvolupament de les ciutats emmurallades, centres d'activitats mercantils i industrials.
====Transformacions agràries ====
Durant l'edat mitjana, millorà la tecnologia i s'expansionà el conreu de noves terres. Diversos canvis tecnològics milloraren l'eficàcia del treball del camp:
* El [[molí d'aigua]] i el de vent que, tot i que el seu origen és més antic, es començà a usar de manera sistemàtica a partir del segle XI. Als indrets no afavorits per la presència de rius cabalosos, s'emprà el molí de vent, com en el cas de la península Ibèrica. L'ús de l'energia eòlica i hidràulica alliberà molta força de treball.
* L'arada de rodes (''[[carruca]]'') substituí l'[[arada romana]]; el nou estri permeté aprofundir més la terra tot oxigenant-la millor; d'aquesta manera, fou possible la primera rompuda de terres més dures que abans o bé no es podien llaurar o bé costava molt.
* Els sistemes de tracció dels animals i la progressiva substitució del bou per cavall com a animal de tir, molt més ràpid.
* La difusió de l'ús del ferro aplicat a les tasques agrícoles: dalles, falçs dentades, rasclets, càvecs, destrals…
El progrés tècnic anà acompanyat, des de mitjans del [[segle XII]] a finals del [[segle XIII]], d'una expansió agrària: noves terres de conreu guanyades als boscos, als pantans i als [[aiguamoll]]s. Les [[carta de població|cartes de població]] dels senyors feudals volien estimular la rompuda de noves terres amb concessions parcials, és a dir, amb la limitació de diversos impostos i prestacions. La [[toponímia]] també ens fa conèixer les zones que foren explotades de nou: és el cas de les viles Vilanova, ''Neuville'' i noms germànics acabats en –rode; i les viles lliures d'impostos: com Vilafranca. Aquest procés d'expansió o colonització no es pot deslligar de les accions hostils per a foragitar o sotmetre els habitants dels nous territoris colonitzats. Fou el cas de la colonització germànica en direcció a [[Prússia]], el [[Vístula]] i el centre d'Europa i l'anomenada ''conquesta del sud'' de la península Ibèrica pels regnes cristians del nord. Finalment, [[Flandes]] fonamentà la seva expansió a base de dics que drenaren les aigües del mar i convertiren zones d'[[aiguamoll]]s en terres molt fèrtils, procés que encara avui continua.
[[Fitxer:Palazzo Vecchio Palazzo della Signoria.jpg|thumb|333px|La [[Signoria de Florència]] fou una institució municipal que exercí el poder sobirà en aquesta ciutat estat italiana, dominada por una potent burgesia artesana i comercial que s'''ennoblí'' i es convertí en [[patriciat urbà]]]]
==== Urbanització====
{{AP|Ciutat medieval|gremi}}
Durant l'[[alta edat mitjana]], la vida urbana es mantingué reduïda, però a partir del segle XI, i durant el XII, es produeix un renaixement de les ciutats (burgs), amb la creació de noves poblacions o el desenvolupament de les ja existents. Els nous habitants dels burgs constitueixen un nou estament social: la [[burgesia]], especialitzada en el comerç o l'artesania, la riquesa de la qual no era la terra, sinó les monedes o la plata. Sorgí, doncs, l'associació comunal –consell o comunitat- i, amb això, la burgesia, adquirí personalitat jurídica i esdevingué una força social, germen de dissolució de l'ordre feudal.
Un paper crucial, el tingueren els jueus, artesans i prestadors que gaudien de millors coneixements i d'una xarxa internacional de suport; prestaven a tipus d'interès que el papat prohibia als préstecs entre cristians, de manera que els banquers jueus mitjançaven, fins i tot, en préstecs entre cristians.
La reactivació del comerç es produí per la multiplicació de fires anuals ciutadanes i mercats setmanals a les àrees rurals i el desenvolupament comercial a llarga distància. Les fires i els mercats facilitaren que els pagesos medievals comencessin a treballar determinades espècies en funció de la seva venda en mercats o fires, i d'altres ocupessin els suburbis de les ciutats per oferir els seus productes a una demanda urbana creixent i rendible. El desenvolupament d'intercanvis a llarga distància permeté el creixement de ciutats del nord d'Itàlia com [[Gènova]], [[Milà]], [[Pisa]] i [[Venècia]] que, juntament amb altres ciutats mediterrànies com [[Marsella]], Nàpols i [[Barcelona]], connectaren amb les ciutats de [[Constantinoble]], Antioquia i [[Alexandria]], on carregaven sedes, espècies, perfums i pells que arribaven per rutes caravaneres des de l'[[Extrem Orient]]. El pagament es feia amb l'[[or]] que arribava del [[Sudan]] als ports del nord d'Àfrica i que, al seu torn, es pagava amb mercaderies orientals i occidentals, i amb la plata de les mines de l'Europa central. Uns altres nuclis foren [[Flandes]] que, al llarg del segle XI, es convertí en una potència industrial tèxtil, i les ciutats de l'Imperi alemany: Ratisbona, Ravensburg, Colònia…
Molts nuclis de població i ciutats en fulgurant creixement aconseguiren dels sobirans o dels comtes del territori l'autonomia política. Aquest fou el cas de les ''communes'' del nord del [[Regne de França]] o de [[Flandes]] ([[Amiens]], [[Sant Quintí]], [[Gant]]…), de les ''signorie'' italianes o de les ciutats lliures alemanyes (la [[lliga Hanseàtica]]). D'altres restaren sota la protecció del sobirà amb un règim intern força lliure ([[Barcelona]], [[París]], [[Le Mans]]…). Els mercaders, els grans artesans i els banquers formaren el patriciat urbà que monopolitzà el govern de les ciutats. Per exemple, per l'ordenació del [[1258]], el rei [[Jaume I]] establí la creació d'una assemblea de dos-cents jurats en representació del municipi de [[Barcelona]]: 89 ciutadans, 89 menestrals i 22 mercaders. El [[1339]], els escons del [[Consell de Cent]] de Barcelona es repartiren entre 72 "ciutadans honrats" (mà major), 15 representants de la mà mitjana (dels quals, 8 mercaders, 5 notaris i 2 apotecaris) i 12 menestrals (mà menor).<ref>Claramunt, Salvador: "Les institucions de govern", dins de la ''Història de Catalunya''. Barcelona, Salvat, 1974</ref>
A les ciutats, a partir del segle XII, la vida urbana s'organitzà corporativament. Els que treballaven en un mateix ofici s'arreplegaren en [[gremi]]s que donaven assistència mútua als associats i reglamentaven l'activitat de l'ofici: les característiques del treball artesà, els preus, els materials a emprar, etc. Els habitatges dels [[artesà|artesans]] servien alhora d'espai de treball a la planta baixa. Dins d'un ofici, hi havia categories: el mestre, amo del taller; l'oficial, treballador assalariat; i l'aprenent, que, sense cobrar res, vivia a casa del mestre i aprenia l'ofici. A la categoria de mestre, s'hi solia accedir després de sotmetre's a l'examen dels altres mestres de l'ofici i de superar-lo de manera satisfactòria. Aquesta era la condició prèvia per a regentar un taller.<ref>Heers, Jacques. ''Occidente durante los siglos XIV i XV''. Obra citada.</ref> Avançada l'edat mitjana, els gremis de ciutats tèxtils van entrar en conflicte amb els grans mercaders que cercaven majors beneficis proporcionant matèria primera a un gran nombre d'artesans no agremiats (generalment, camperols de fora de la jurisdicció del gremi) que treballaven a un cost inferior, i després els mateixos mercaders comercialitzaven el producte elaborat. Aquesta situació era freqüent en ciutats del continent europeu i de la [[corona d'Aragó]].
==== La monarquia i la burgesia ====
La necessitat creixent de diners de les monarquies feudals féu que els reis veiessin en la burgesia enriquida un aliat útil. Generalment, aquesta aliança tingué com a base contrapartides, car els monarques atorgaren més mercats i autonomia als burgesos i els concediren monopolis; aquests respongueren amb ajuts monetaris i de milícies urbanes. La via habitual per a demanar ajuts fou la convocatòria de Corts o Parlaments (com les [[Corts catalanes]]), als quals acudien la noblesa, el clergat i els representants burgesos, i en els quals s'acabava sol·licitant diners a aquests darrers a canvi de concessions.
==== La fundació de les universitats ====
[[Fitxer:Santa Maria del Mar 5.jpg|thumb|300px|Voltes de l'absis de l'[[església (arquitectura)|església]] de [[Santa Maria del Mar]] a [[Barcelona]]. L'estil gòtic sorgí molt lligat a un canvi de mentalitat, al desenvolupament urbà i al creixent poder de la burgesia. Es passà de la simbologia de l'[[art romànic]] a un art més realista. Durant el segle XIII, s'estengué arreu d'Europa i la seva influència finalitzà durant les primeres dècades del segle XVI. Al segle XIV, a la [[corona d'Aragó]], l'[[art gòtic]] destacà a l'església de Santa Maria del Mar. Quan la puixança econòmica del barri de Mar de Barcelona era espectacular, densament poblat, i els seus gremis necessitaven fer visible el poder que tenien i donar cabuda a tots els fidels, Santa maria del Mar fou una realitat edificada amb només 54 anys pel [[mestre d'obres]] [[Berenguer de Montagut]]<ref>Pladevall, Antoni (dir.). ''L'art gòtic a Catalunya'' (tres volums). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2002</ref> ]]{{principal|Escolàstica|Ciència medieval}}
El creixement de les ciutats, lligat al comerç i la indústria artesanal, tingué altres conseqüències, com l'aparició de l'intel·lectual o persona que té per ofici escriure o ensenyar.<ref>Le Goff, J.. ''Los intelectuales en la Edad Media''. Eudeba: Buenos Aires. 1965., pp- 11-12.</ref> La [[cultura]] ja no estava refugiada en els [[monestir]]s, ni els [[manuscrit]]s es guarden com a tresors: arriba a les ciutats, on es mouen les persons, les idees i els llibres. El moviment és fàcil perquè s'empra el [[llatí]] com a vehicle de cultura, que professors i alumnes parlen i escriuen. Alhora, alguns monjos s'escandalitzen per l'efervescència de la ciutat.<ref>Le Goff. Obra citada. P. 81.</ref>
La necessitat de coneixement potencià les escoles urbanes (costejades pels comuns de les ciutats) i les escoles episcopals (dependents dels bisbes). A les escoles monàstiques i episcopals, es continuava ensenyant el ''trivium'' i el ''quadrivium'' i professors i estudiants són tots "clergues", és a dir, resten sota la jurisdicció de l'Església, que té el monopoli de l'ensenyament. Al costat de les ciències clàssiques, s'ensenyà també oficialment dret, medicina, art poètica i teologia. En les escoles urbanes, en canvi, l'ensenyament se centrà més sobre el dret civil, el càlcul i la [[medicina]].
A partir de les escoles catedralícies, des dels primers anys del segle XIII, sorgiren les [[universitat]]s. El mateix èxit obtingut per les escoles urbanes i episcopals fou la causa de la seva decadència. L'interès progressiu dels estudiants i la inquietud i el desig creixent de saber provocà la unió de professors i estudiants en corporacions anomenades ''universitats''. Els mestres acabaren formant corporacions i obtenint dotacions i beneficis dels reis, els bisbes i els papes. La universitat és, doncs, una corporació que permet controlar la relativa anarquia dels ensenyaments anteriors mitjançant estatuts i reglaments. Però les universitats lluitaren per obtenir la seva autonomia i dependre únicament de la tutela del papa, el poder del qual augmentà considerablement en la cristiandat. Cada universitat és una federació d'"escoles" agrupades en quatre "facultats" (arts, teologia, dret i medicina). Les més importants foren la de París, Bolonya i Oxford. S'hi obtenia el títol de batxiller (cap als 19 anys) i el de llicenciat dos anys després, i de medicina, teologia i dret se'n sortia amb el títol de doctor.
Finalment, a partir del segle XIII, progressà la instrucció popular, augmentà la circulació dels llibres, aparegueren enciclopèdies (com el ''[[Speculum maius]]'' de [[Vicent de Beauvais]]), es desenvolupà la literatura en llengua vulgar (narració, teatre i lírica). A la península Itàlica, el dialecte [[toscà]] començà a configurar-se com la llengua predecessora de l'italià (''Divina Comèdia''). [[Alfons X de Castella]] escrigué en castellà la ''Primera crónica general''; [[Bernat Desclot]] en català el ''Llibre del rei En Pere d'Aragó e dels seus antecessors passats'', i [[Jean de Joinville]] en francès la història de sant Lluís. També la filosofia bandejà el llatí: [[Johann Eckart]] i [[Ramon Llull]] van escriure obres filosòfiques en alemany i català, respectivament. Per contra, la filosofia [[escolàstica]] continuà expressant-se en llengua llatina i les obres dels teòlegs [[dominics]] i [[franciscans]] esdevingueren fonamentals dins del pensament catòlic.
És el gran moment de l'[[art gòtic]] i s'anuncia el [[Renaixement italià]]: [[Dant]] neix el [[1265]], i [[Giotto di Bondone|Giotto]] el [[1260]].
=== L'evolució de l'art ===
{{principal|Art romànic|Art gòtic|Música medieval}}
A partir del [[segle XII]], noves formes artístiques s'imposaren en l'[[art romànic]] de l'Europa cristiana; foren l'estil [[cister]]cenc i el [[art gòtic|gòtic]]. Les noves formes foren teoritzades per [[Bernat de Claravall]], el gran dinamitzador del [[Cister]], i el segon per [[Suger]], l'abat de [[basílica de Saint-Denis]], a [[París]], la primera església gòtica. Foren dues visions filosòfiques i estètiques oposades dins del cristianisme. Mentre el primer criticava la gran alçada de les esglésies, la seva desmesurada profunditat, la seva absurda amplada, llurs sòls polits i rics i tot allò que distreu els ulls del devot i molesta la seva devoció; l'abat Suger lloava tot allò que hom té per més bo en la creació, allò de més preciós que ha de servir d'antuvi per a la celebració de la santa eucaristia i, per exemple, demanava que per a rebre la sang del Crist convé disposar de vasos d'or i de pedres precioses.<ref>[[Erwin Panofsky|Panofsky, Erwin]] ''Arquitectura gótica y pensamiento escolástico''. Madrid: Ediciones de La Piqueta. 1986.</ref> La baralla va més enllà d'una qüestió estètica: entre els segles X i XII, s'operà un desplaçament del focus del saber i alhora de l'escola, al qual correspon un canvi profund en l'estil i les preocupacions de la vida intel·lectual. La cultura surt dels monestirs rurals, mentre que la nova escola s'organitza al voltant dels bisbats, dins dels nuclis urbans, en resposta a noves exigències, reflectint en la seva organització i en la seva actitud totes les característiques de l'organització municipal. Per tant, per una banda, tenim l'escola monàstica d'organització rigorosa de l'ensenyament, sotmès a una regla única i dominat pels valors de la pietat; per l'altra, la primera forma d'universitat parisenca, en què l'oposició entre diferents escoles conferia a la dialèctica (''disputatio'') una funció primordial.<ref>En conseqüència l'última veritat d'un estil artístic no s'inscriu en embrió dins d'una inspiració original, sinó en els trets sociològicament significatius d'una època. I més enllà fins i tot en la contraposició de les biografies de sant Bernat, l'[[asceta]] que refusa tota bellesa material, i de Suger, l'[[esteta]] que s'abandonà a un gust desenfrenat per allò que l'encisava. Per un extrem l'infant de família pobra dedicat des de petit a l'Església que féu d'ell tot quant és, de l'altra un jove noble que s'ofereix a l'Església a la fi de l'adolescència[[Pierre Bourdieu|Bourdieu, Pierre]]. "Simbologia i pensament escolàstic. A propòsit d'''Arquitecture gothique et pensée scolastique''". ''Revista Papers'', número 31. UAB, Departament de sociologia. 1983, pàgines 9 a 32.</ref>
<center><div style="float:center; margin: 3mm; padding: 1mm; width: 600px; border: 0px solid;">
{| align=center
! colspan="2" style="background:Lavender; color:Black" |L'abat Suger i sant Bernat, una baralla més enllà de l'estètica
|-
| [[Fitxer:Abbaye_Fontenay_eglise_interieur.jpg|440px|Església de l'abadia de Fontenay.]]
| [[Fitxer:SaintDenisInterior.jpg|250px|Basílica de Saint-Denis]]
|-style="background:Lavender; color:Black"
| <center><small> Església de l'[[abadia de Fontenay]]. Contra la relaxació de l'Església, [[Bernat de Claravall]] emprèn una reforma radical, amb la fundació de l'[[orde del Cister]]. A més d'innovacions espirituals, l'orde conté instruccions sobre els nous temples: hi és prohibit qualsevol tipus de decoració i l'arquitectura s'hi redueix als seus elements estructurals. Aquesta situació permet que els arquitectes es concentrin en els problemes tècnics.
.</small>
| <center> <small> Posta de sol a la nau nord-oest de la [[basílica de Saint-Denis]]. L'arquitectura gòtica neix i es desenvolupa a l'[[Illa de França]]. Tots els esforços convergeixen en la construcció de l'obra que l'[[abat Suger]] dirigeix a la vella abadia carolíngia de Saint-Denis, prop de París. L'abadia és consagrada l'any 1144. Aquesta [[església (arquitectura)|església]] ofereix, de cop i volta, tot el plantejament clar i lògic de l'estructura gòtica.</small>
|}
</center
>
== L'ocàs de l'edat mitjana (segles XIV i XV) ==
{{principal|Baixa edat mitjana}}
[[Fitxer:Europe Mediterranean Catalan Atlas.jpeg|thumb|300px|Una part de l'[[Atles Català|Atles català]] d'[[Cresques Abraham|Abraham]] i [[Jafudà Cresques]]]]
Durant el [[segle XIV]], Europa experimentà una aturada econòmica. La [[tecnologia]] i els sistemes [[ciència|científics]] havien assolit el seu límit [[ecologia|ecològic]]. Tot el creixement experimentat fins aleshores féu paleses les contradiccions que el manteniment del ritme expansiu havia amagat i l'excés demogràfic començà a produir una distorsió entre els recursos disponibles i la població; els preus dels productes agraris s'encariren, amb la qual cosa els mitjans de pagament destinats a l'adquisició de productes artesanals disminuïren notablement. La [[història econòmica]] descriu aquest període com una etapa de llarga recessió agreujada per la [[pesta negra]]. Com a conseqüència, es produïren canvis econòmics radicals: l'escassetat de [[mà d'obra]] féu que els senyors i barons competissin pels camperols, els quals guanyarien majors drets; es produïren importants innovacions socials, que foren les arrels del [[capitalisme]] i del [[Renaixement]]. Per tant, aquesta depressió fou el primer gran trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial i l'inici d'elements bàsics que havien de caracteritzar l'[[edat moderna]].
La depressió del segle XIV assolí també l'esfera espiritual amb el [[cisma d'Avinyó]]; i la política, car la baixa edat mitjana es caracteritzà pel declivi del poder feudal i l'enfortiment de poderoses nacions estat que, durant l'ocàs de l'edat mitjana, s'enfrontaren en guerres com per exemple la [[Guerra dels Cent Anys|Guerra dels cent anys]] entre [[Anglaterra]] i [[França]]. La participació de les nacions cristianes en aquest conflicte produí la retirada de les seves forces de l'[[Orient Pròxim]]. Finalment, l'[[imperi Bizantí|Imperi bizantí]] perdé gairebé tot el seu territori a mans dels turcs otomans. Amb la [[caiguda de Constantinoble]], a mitjans del segle XV, s'acostuma a representar la fi de l'edat mitjana.
A més, les temperatures començaren a canviar: després d'un llarg període amb temperatures càlides, el clima inicià un refredament que produí una [[petita edat de gel]]. Aquest factor extern agreujà una sèrie de males collites i aparegué la [[fam]] (especialment important fou la que s'estengué per Europa entre [[1315]] i [[1317]]). I per acabar-ho d'adobar, les [[epidèmia|epidèmies]] s'estengueren en diverses onades per tot l'Occident. La més virulenta fou la [[pesta negra]] que devastà Europa durant els anys [[1348]] i [[1349]].
=== Crisi econòmica i transformació social del món medieval ===
[[Fitxer:Burying Plague Victims of Tournai.jpg|thumb|left|300px|La pesta va quedar gravada en el pensament cristià i perduraria durant segles sota la forma d'una amenaça mortal, tant en dibuixos i gravats com en pintures o escultures. La pesta deixà una profunda petjada en la demografia, l'economia i l'imaginari col·lectiu: els pagesos i els senyors van morir o deixaren les seves terres tot abandonant les feines agrícoles. Hom deixà de sembrar i conrear els camps, ningú no reparava els camins, ni les tanques, ni els dics al llarg dels cursos d'aigua i els canals. Fou el retorn a la selva, a l'erm, a la insalubre maresma<ref>Heers, J. ''Occidente en los siglos XIV i XV''. Obra citada. </ref>]]
==== Fam, guerra i pesta ====
El segle XIV començà amb una onada de fred glacial, que féu créixer la [[fam]] i la misèria. La crisi demogràfica s'agreujà pel desequilibri entre una població en alça i una producció d'aliments estancada dins del marc de l'agricultura senyorial. Com la producció de cereals era insuficient, generà un augment de preus que estengué la fam, la misèria i la mortaldat dels més humils. L'afebliment de les reserves biològiques preparà perquè dos factors externs (la guerra i la pesta) provoquessin una veritable catàstrofe demogràfica.
La [[Guerra dels Cent Anys|Guerra dels cent anys]], les guerres civils castellanes, etc., posaren noves dificultats (nous impostos, devastació dels camps) a una economia rural dèbil. Però fou la [[pesta negra]] el fet que causà la mortaldat més gran, ja que mèdicament es desconeixien els [[microbis]] i els mecanismes de contagi. L'any [[1347]], arribà procedent d'Orient i, en poc més de quatre anys, a Europa moriren uns vint milions de persones, un terç de la seva població, perquè les mesures de prevenció foren inútils: s'ordenaren quarantenes, es prohibí el comerç entre ciutats, es tapiaren cases amb malalts a dins… Tot fou debades, i es veieren afectats tots els estaments socials del camp i de les ciutats. L'epidèmia acabà al final del segle, després de successius rebrots. La pesta deixà una profunda petja en la [[demografia]], l'[[economia]] i l'imaginari col·lectiu: llinatges familiars truncats, orfes, una societat desencantada, preus que queien en picat per manca de consumidors, pagesos que prenien terres que ningú no reclamava… El món feudal trontollà i aquell ordre medieval que semblava inamovible des de feia segles demostrà que podia canviar.<ref>Sontag, Susan. ''La malaltia com a metàfora''. Barcelona: Ed. Empúries, 1997</ref> A la [[corona d'Aragó]], aquesta època de crisi, iniciada el [[1333]] per unes males collites, passà a l'imaginari col·lectiu com "[[lo mal any primer]]".
I és que la pesta comportà efectes importants: l'excedent de roba, que amb un procediment es podia convertir en paper, comportà que el paper baixés molt de preu, i que es fabriqués en grans quantitats. Això escampà l'hàbit de llegir per Europa, i amb els llibres es va estendre la cultura. A més, la pesta accentuà la decadència de l'[[imperi Romà d'Orient|Imperi romà d'Orient]], que començà a patir una emigració sostinguda de bizantins cap a les ciutats occidentals, que durà gairebé un segle. Amb ells, Europa redescobrí la tradició grecoromana, i l'interès pel passat clàssic cresqué en tot el continent, especialment a la península Itàlica, on el [[Renaixement]] prengué volada.<ref>Van Doren, Charles. ''Breve historia del saber''. Barcelona: Planeta, 2006.</ref>
[[Fitxer:Les Très Riches Heures du duc de Berry juin.jpg|thumb|300px|Iŀlustració de [[les molt riques hores del Duc de Berry|les molt riques hores del duc de Berry]]. [[Carles de França (duc de Berry)|El duc de Berry]] fou un dels nobles més destacats de la França del segle XV: la màxima expressió de la seva biblioteca personal és aquest llibre pintat entre els anys 1412 i 1416, i conté diverses parts, la més destacada de les quals és una sèrie de dotze iŀlustracions a pàgina sencera que descriuen amb un detallisme incomparable activitats corresponents als dotze mesos de l'any.<ref>Morales, Joan, a ''El llibre més bonic del món'', revista Sàpiens'', número 69. Juliol 2008.</ref> L'escena del mes de juny correspon a les tasques agrícoles, al fons les muralles de la ciutat. Les formes rudimentàries d'explotació del camp es contrapesen amb el creixement de les ciutats i la seva atrevida arquitectura. Tanmateix, l'economia continua basant-se en l'extracció i distribució de l'excedent productiu del camp]]
==== L'afebliment de l'economia senyorial ====
El descens demogràfic, entre un 35 i un 40% de la població europea, es notà al camp i la depressió agrària produí conseqüències socials i econòmiques: despoblament rural, manca de mà d'obra, retrocés dels conreus, dislocació dels preus i dels salaris i caiguda de les rendes senyorials.<ref>Heers, J. ''Occidente en los siglos XIV y XV''. Barcelona: ed. Labor. 1968.</ref> La despoblació del camp es traduí en un descens de la mà d'obra agrícola disponible i de l'espai cultivable. Els senyors es veieren obligats a pagar salaris més alts en el moment en què la baixa de preus agrícoles i la disminució de l'espai conreat havien fet disminuir els seus ingressos.
A la ciutat, la crisi del segle XIV se sentí amb menys força i moltes ciutats augmentaren l'extensió durant la [[baixa edat mitjana]] ([[París]], [[Florència]], [[Gènova]]…). La indústria tèxtil va desenvolupar-se a [[Anglaterra]]; s'inicià el [[treball a domicili]] en la indústria tèxtil de base rural; el sector siderúrgic visqué un avenç per la demanda d'armes de foc i de la indústria naval.
Moltes zones rurals fins aleshores aïllades entraren en contacte amb les ciutats, i aquestes augmentaren els contactes entre si mercès a les fires i a una intensa circulació de mercaderies.<ref>Scheneidman, J. Lee.''L'imperi catalano-aragonés (1200-1350)''. Barcelona: Edicions 62. </ref> Per tant, el camp, i en especial les explotacions senyorials, anaren abandonant l'economia d'autosuficiència i tendiren, cada cop més, a orientar la producció cap a la venda.
==== Les tensions socials al camp i a la ciutat ====
La depressió econòmica perjudicà els senyors, que augmentaren els vells drets senyorials ([[mals usos]]) i els impostos sobre els pagesos. Aquests factors més el descens dels preus dels cereals foren decisius i incrementaren les tensions socials al camp. Així, esclataren a tot Europa una sèrie de revoltes antisenyorials, com per exemple la [[Jacquerie]] francesa ([[1358]]) o les revoltes als regnes hispànics en el segle XV ([[Guerra dels remences|aixecament remença]] a Catalunya, la [[revolta Forana|revolta dels forans]] a Mallorca i la [[revolta Irmandiña]] a Galícia). A Catalunya, la crisi econòmica i el desequilibri social provocà, en temps de [[Joan el Gran|Joan II]], una guerra civil que devorà els darrers recursos del país.<ref>Vicens Vives, Jaume. ''Els trastàmares''. Barcelona: edicions Vicens Vives, 1991.</ref>
A les ciutats, les calamitats del segle XIV agreujaren les tensions. Artesans i treballadors s'aixecaren, al llarg del segle XIV i al principi del segle XV, contra la minoria de grans mercaders (patricis i oligarquia urbana) que monopolitzaven el govern municipal. Aquestes revoltes urbanes tenien objectius concrets: accés als càrrecs municipals, dret al treball, augment dels salaris… Tingueren un caràcter més polític que les revoltes pageses. S'estengueren per les grans capitals europees occidentals ([[Gant]], [[Florència]], [[París]], [[Barcelona]]…) i finalitzaren amb l'entrada dels artesans dins els consells municipals. A Barcelona, la crisi pel govern de la ciutat es traduí en conflictes entre [[la Biga i la Busca]].
Malgrat la inestabilitat, el comerç entre ciutats assolí un progrés notable i es desenvoluparen tècniques financeres, creacions de societats mercantils i el sorgiment de noves rutes i nous centres comercials. Per exemple, a principis del segle XV, aparegueren les primeres institucions públiques de crèdit (com la [[Taula de canvi]] de Barcelona); es generalitzaren les [[Lletra de canvi|lletres de canvi]] i les societats de comerç que es dedicaren a operacions comercials, industrials i bancàries. Alhora, en els segles XIV i XV, a causa de la [[Guerra dels cent anys]], es van desplaçar les antigues rutes comercials de la [[Xampanya]] i del [[Roine]] per les [[fira|fires]] de [[Ginebra]] i les rutes del [[Rin]].<ref>[http://www.catradio.com/pcatradio/crItem.jsp?seccio=programa&idint=944 ''En guàrdia!''. Programa 132. ''La vida urbana a la baixa edat mitjana'']. Programa de Catalunya Ràdio dirigit per Enric Capelna i Oriol Jonqueras</ref>
=== La consolidació del poder monàrquic i el desprestigi del papat ===
{{principal|Monarquia autoritària}}
S'albira un nou marc: el dels estats moderns amb el poder centralitzat en la figura del rei, en detriment de les pressions de nobles i corts. El desequilibri econòmic i social de la [[baixa edat mitjana]] tingué repercussions polítiques: els monarques es recolzaren en la força creixent de la [[burgesia]], que els hi donà suport perquè amb les unificacions territorials obtenia una major amplitud dels seus mercats. Així, els monarques s'enfrontaren al poder de la [[noblesa]] fins a imposar un nou tipus de monarquia més centralitzada i autoritària, en què la institució monàrquica es feia càrrec del poder militar, dels drets d'encunyar moneda, de l'administració de la justícia… Fou el cas dels parlaments anglesos, els Estats Generals del Regne de França i les Corts castellanes.
El prestigi del papat travessà un dels seus pitjors moments: trasllat a [[Avinyó]] ([[1309]]-[[1377]]). La tornada del papat a Roma ([[1377]]), com a conseqüència de la inestabilitat política del Regne de França, originà l'anomenat ''[[cisma d'Occident]]'' ([[1378]]-[[1417]]), que representà l'existència de dos, i fins i tot tres, papes en un mateix moment. En aquest context d'inestabilitat i de descrèdit de les institucions eclesiàstiques, sorgiren pertot arreu veus crítiques contra el poder temporal de l'Església, teories concilialistes (supremacia del [[concili]] per sobre del papa) i moviments heterodoxos: al Regne de França, se cercà crear una Església "estatal" sotmesa al poder civil ([[gal·licanisme]] a partir de la [[Pragmàtica Sanció de Bourges]]); a [[Anglaterra]], el professor d'[[Oxford]] [[John Wyclif]] i a [[Bohèmia]] [[Jan Hus]]. Ambdós refusaren totalment l'autoritat de l'Església i defensaren la formació de comunitats de predestinats que prepararen el camí a la [[reforma protestant]].
El [[concili de Constança]] ([[1414]]-[[1417]]) posà fi al cisma amb l'elecció de [[Martí V]] com a única autoritat. Amb tot, no se solucionaren problemes plantejats com l'autoritat del papa o del concili, o el de l'excessiu luxe eclesiàstic. El segle XV, i sobretot el XVI, foren de profundes commocions i d'enfrontaments religiosos.
<div align="center">
<gallery>
Fitxer:Europe_in_1328.png|Europa el [[1328]]
Fitxer:Europe in 1430.PNG|Europa el [[1430]]
Fitxer:Europe in 1470.PNG|Europa el [[1470]]
</gallery>
</div>
=== Cap al Renaixement ===
[[Fitxer:GiovanniDaMilano.jpg|thumb|300px|[[Giovanni da Milano]]. ''Naixement de la Verge'', 1365 (església de Santa Croce, Florència). Elegant realisme d'aquesta escena burgesa (actituds, vestits, llit), feta amb un pinzell atent als fets quotidians. El cofre llarg voreja el llit en tota la seva extensió i una lleugera, i elegant, cortina està disposada per ser desllaçada. La imatge ens transporta a una casa rica]]
La [[baixa edat mitjana]] és una cultura de trànsit i portadora d'elements de canvi que anunciaven el [[Renaixement italià]] com la ''[[Divina Comèdia|Divina comèdia]]'' ([[1312]]) de [[Dante Alighieri|Dant Alighieri]], que mostrà uns nous sentiments; l'aparició de les novel·les de cavalleria (''[[Tirant lo Blanc]]'', ''[[Amadís de Gaula]]''…) són llibres d'aventures de gust burgès (fama, honor, viatges…). Sobretot a les ciutats de la península Itàlica i a les flamenques, les més comercials i riques, el [[Renaixement]] s'anuncia amb més claredat. La burgesia urbana es convertí en consumidora d'art. Així, es desenvolupà una cultura amb signes burgesos: exaltació de la bellesa, la riquesa, la glòria terrenal… que obrí nous camins als artistes fora dels reduïts àmbits eclesiàstics.
La literatura reflectí també aquests nous gustos: el ''Decameró'' de [[Boccaccio]] o els ''Contes de Canterbury'' de [[Chaucer]] plasmaren ja un sentiment irònic i desimbolt. També la pintura reflectí, cada cop més, el gust de qui la pagava: les escenes de la vida familiar i quotidiana de la burgesia començaren a ser el tema predilecte dels pintors flamencs ([[Jan van Eyck]], [[Roger van der Weyden]], [[Hans Memling]]… L'arquitectura canvià amb els nous gustos burgesos: les cases es convertiren en petits palaus de construcció àmplia, confortable i decorada al nou gust. Algunes famílies burgeses i prínceps de repúbliques comercials es convertiren en mecenes de poetes, músics, escultors o pintors.
== Vegeu també ==
* [[Cuina medieval]].
* [[Filosofia medieval]].
* [[Edat mitjana a Catalunya]].
* [[Feudalisme a Catalunya]].
* [[Edat Mitjana als Països Catalans]].
* [[Edat mitjana al País Valencià]].
* [[Era postclàssica]].
* [[Medievalització]].
==Notes==
{{Referències|2}}
== Bibliografia==
{{refbegin|2}}
* {{ref-llibre
| isbn = 84-323-0355-0
| títol = Transiciones de la Antigüedad al Feudalismo
| data = 1979
| autor = Anderson, Perry
| lloc = Madrid
| editorial = Siglo XXI
}}
* {{ref-llibre
| títol = El año mil
| data = 1996
| autor = Duby, Georges
| lloc = Barcelona
| editorial = Gedisa
}}
* {{ref-llibre
| autor = Guy Fourquin
| títol = Señorío y feudalismo en la edad media
| data = 1977
| lloc = Madrid
| editorial = EDAF
| isbn = 84-7166-347-3
}}
* {{ref-llibre
| autor = [[Jacques Le Goff|Le Goff, Jacques]]
| títol = Los intelectuales en la Edad Media.
| data = 1965
| editorial = Eudeba
| lloc = Buenos Aires
}}
* {{ref-llibre
| isbn = 978-84-8432-032-6
| títol = La invención de la Edad Media
| data = 2000
| autor = Heers, Jacques
| editorial = Trotta
}}
* {{ref-llibre
| títol = Occidente en los siglos XIV y XV
| data = 1968
| autor = Heers, Jacques
| lloc = Barcelona
| editorial = Labor
}}
* {{ref-llibre| isbn = 978-84-95101-36-5| títol = El otoño de la Edad Media|data = 2006
| autor = Huizinga, Johan
| editorial = Torre de Goyanes
}}
* {{ref-llibre| autor = Pladevall, Antoni (dir.)| títol = L'art gòtic a Catalunya (tres volums)| data = 2002
| lloc = Barcelona | editorial= Enciclopèdia Catalana
}}
* {{ref-llibre| autor = Sadurní i Puigbò, Núria| títol = Diccionari de l'any 1000 a Catalunya|data = 1999| editorial = Edicions 62 | col·lecció = El Cangur / Diccionaris, núm. 280 | lloc= Barcelona| isbn = 84-297-4607-2}}
{{refend}}
== Enllaços externs ==
{{Commonscat}}
*[https://scholarworks.iu.edu/journals/index.php/tmr Revista ''The Medieval Review''] {{anglès}}
{{100+1000+AdQ|Història i geografia}}
{{Autoritat}}
{{ORDENA:Edat Mitjana}}
|
